Recomanacions

Qualsevol obra literària perd alguna cosa en la traducció. En el cas d’Oscar Wilde, un geni de les lletres que aconseguia que els jocs de paraules, a més de fer riure, continguessin reflexions i crítiques ben profundes, resulta encara més complicat. Afortunadament, sembla que David Selvas ha estat molt conscient d’aquestes dificultats i ha decidit assumir que una fidelitat extrema era impossible i que, per tant, valia més la pena apropar-se aquest muntatge al seu terreny. D’aquesta manera, La importància de ser Frank juga, aquí, amb l’esperit més obert, passional, fresc i espontani del caràcter mediterrani, mantenint la història però dotant-la d’una lleugeresa amb menys cinisme i més simpatia. L’arriscat experiment, amb una estètica a mig camí entre La la […]

No resulta massa habitual veure obres de teatre, potser per tradició o per esnobisme, que siguin una oberta declaració d’amor al cinema. Malgrat això, podem dir que les pel·lícules de Hitchcock i la seva figura com a director, de fet, han transcendit, amb el temps, més enllà de la pantalla per a convertir-se en tota una icona cultural coneguda per tothom. D’aquesta manera és com Mònica Pérez i Jordi Rios plantegen el seu particular tribut al mestre del suspens, fent servir un immens conjunt de referències per barrejar-les amb el seu peculiar sentit de l’humor. Certament, l’espectacle és divertit però, sobretot, original, ja que ens mostra tot el procés que suposa rodar un curt: des de la idea inicial, els […]

Un McGuffin és un recurs cinematogràfic inventat per Alfred Hitchcock que suposa una excusa argumental que motiva els personatges i el desenvolupament de la història, però que no té cap rellevància per si mateixa. En aquest muntatge teatral l’excusa podria ser el propi Hitchcock, ja que a banda de les referències al seu cinema i a la iconografia d’alguna de les seves pel·lícules tot queda en un munt de jocs de paraules i acudits de gust dubtós que fan avançar una trama massa prima, per no dir escuàlida. De fet, es tracta d’un artefacte que permet reunir a dos reconeguts còmics televisius (Mònica Pérez i Jordi Rios han coincidit a Crackòvia, Polònia, Homozapping i Buenafuente, entre d’altres) dirigits per un […]

Actualment s’està celebrant la primera edició del Festival “Perles” al Teatre Aquitània, amb un seguit d’espectacles que es podran veure fins al 29 de juliol. Es tracta d’una programació eclèctica, amb la voluntat de donar la possibilitat de repescar espectacles que han obtingut èxit en diferents teatres de Catalunya, però que malauradament molts espectadors no els van poder arribar a veure. MORT A LES CUNETES, és un emotiu espectacle basat en la història real de vuit persones que van morir per les seves idees. La fossa comuna amb aquests vuit afusellats encara no ha estat localitzada el dia d’avui. Sis monòlegs de personatges que giren al voltant d’aquelles tristes morts i tots ells interpretats magníficament per l’actor igualadí Joan Valentí […]

Malgrat que les comèdies d’embolics no és potser el tipus de Teatre que més ens apassiona, aquesta obra l’hem vist diverses vegades al llarg de la nostra vida i l’última fa relativament poc temps al Teatre Akadèmia, al desembre del 2015, en una versió que ens va satisfer força. Dijous passat vam fer cap a la Sala Petita del TNC, per poder veure una nova versió de La Brutal, amb unes expectatives molt altes, les entrades exhaurides des d’abans de començar les representacions, i uns comentaris llegits a les xarxes, que ens feien preveure una gran nit de teatre. David Selvas ens presenta una versió lliure de LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK, convertint-la en una fabula, i incorporant melodies originals […]

En aquest Othello l’adaptador i director Oriol Tarrason ha fet algunes “maleses” que jo aplaudeixo, com escurçar-la en durada i personatges, que ha reduït a tres. Així s’ha concentrat en el moll de l’os de l’obra: l’enamorada Desdèmona, aquí una dona més madura que en l’original, el també enamorat, però desconfiat Othello i el malvat i venjatiu Iago. El text continua sent una meravella, que en l’adaptació no ha perdut res. L’escenografia és molt simple, un espai blanc amb un faristol on Othello al principi ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la que acaba d’arribar i els seu matrimoni. A les parets teles blanques. Tarrason ha volgut que els espectadors veiéssim als intèrprets com […]

Dimecres 30 de maig vam poder veure a la Companyia Màgica Stromboli que formen David i Lex Stromboli. David Stromboli es va iniciar en el món de la màgia, l’any 1980 quan va conèixer el Màgic Andreu i va estar durant 17 anys col·laborant amb ell d’ajudant de tècnic de so i llum, tècnic de màgia i road manager. L’any 1994 entra a la companyia Ballet Alèxia i l’any 1998 inicia la seva aventura en solitari formant la companyia David & Lex i l’any 2009 crea l’actual companyia. Malgrat que nosaltres hem vist alguns espectacles de màgia durant aquests últims anys, reconeixem que no som massa seguidors d’aquesta branca de les Arts Escèniques i per tant sabem del cert que […]

Saps quan t’estàs llegint un llibre i t’agrada tant que et fa ràbia quan l’has acabat? Saps quan escoltes aquella cançó que et fa volar i en els últims acords penses que no pot ser, que encara han de quedar minuts d’aquella meravella? Doncs això et passarà si vas a veure Ovelles de Yago Alonso i Carmen Marfà. En Víctor, l’Alba i l’Arnau són tres germans que es troben a casa del primer per parlar de l’herència que els hi ha deixat un tiet. Es tracta, però, d’una llegat peculiar: un ramat d’ovelles. Però no unes quantes, sinó centenars. I han de decidir què fan amb elles: cuidar-les, vendre-les o sacrificar-les. En principi, sembla una conversa purament de tràmit, però […]

L’any 2016 i com a cloenda als actes de commemoració de la mort del President Lluís Companys, a Tarragona es va dur a terme la dramatització teatral de l’obra “MEMÒRIA DE LES OBLIDADES. Històries de la presó de les Oblates”, de l’autora Tecla Martorell, amb la rapsoda Josepa ‘Lîla’ Urbano i la música de Conrad Setó. Ara podem veure aquesta proposta, al renovat Versus Glòries. Basada en les dades reals sobre la vida de quatre dones empresonades pel règim franquista al convent de les Oblates de Tarragona, habilitat com a presó l’any 1938, l’actriu Rosa Andreu, acompanyada a l’acordió per Ferran Barrios, es posa en la pell de les quatre dones empresonades i de l’única dona afusellada i que encara […]

Aquests són alguns dels ingredients claus del misteri que s’amaga darrere de L’assassí imprevist. L’expressivitat de l’Albert Requena, únic actor en escena, enlluerna la sala Badabadoc. Les peculiars personalitats que es desprenen dels més de 12 personatges, que ell mateix representa, aconsegueixen atrapar l’atenció i els riures del públic. L’obra comença amb la persecució del personatge principal, el Senyor X. Un home com qualsevol altre, notari de professió, separat i amb un gos. Aquest es trobarà empresonat fins que expliqui què ha passat amb la família Smith. A través de diverses anades i vingudes en el temps, s’explica la trama des dels diferents punts de vista dels diversos implicats. Tot, amb un ritme que promou l’atenció i concentració per no […]

Sempre és refrescant veure el treball de companyies independents provinents d’altres països, ja que, en moltes ocasions, obren la perspectiva del teatre al qual estem acostumats a veure a la nostra ciutat. En aquest cas, Arrogante Albino és un grup de joves artistes mexicans l’honestedat dels quals els ha permès fer un exercici autorreferencial que aconsegueix transcendir de la seva realitat circumstancial sense ser pedants ni superficials. A mig camí entre el teatre documental i la performance, el muntatge arriba a transmetre vida, realitat, il·lusió i nostàlgia de la manera menys pretensiosa però sense esquivar la precarietat, les contradiccions i la part més lletja del món que els envolta. Amb l’ús constant de gravacions de vídeo, marquen la seva idiosincràsia […]

La influència de Woody Allen en la ficció contemporània, tant en cinema com en teatre, pot arribar a ser, pràcticament, omnipresent en l’obra de creadors i creadores d’una generació i personalitat determinades. A Interiors, la dramaturga i directora Concha Milla planteja un bonic homenatge als drames dels anys setanta i vuitanta del genial cineasta, sense renunciar, per descomptat, a la seva fina ironia però deixant poc espai per a un bon desenvolupament del conflicte o un veritable discurs propi. El resultat és una història senzilla, inofensiva, naturalista i amb un plantejament interessant sobre les relacions de parella que, malgrat tot, no acaba d’atrevir-se massa a profunditzar i cau en alguns tòpics. Per sort, el muntatge és elegant, agradable i molt […]

Drama amb tocs d’humor sobre l’amor i el desamor, on les persones –certament, com a la vida real- estan molt definides per les seves relacions de parella. Una d’elles, assentada i calmada coincideix? amb la ex d’ell i el seu nou company. Som adults i civilitzats i tot va acabar així que es conviden a sopar. Es guarden les formes però en tot moment hi ha tensió acumulada, el volcà a punt d’explotar, petits o no tan petits atacs, retrets, hi ha qui se sent amenaçat, s’arrosseguen pors i retrets, ferides que no van cicatritzar ni deixem que ho facin, sentir-se segon plat… Algú dubte entre l’amor versus la passió, l’acompanyament tranquil i càlid o les papallones a l’estómac però […]

Ja gairebé tothom ho ha dit gairebé tot de Fairfly, o tot potser, per tant, no puc fer més que repetri-me. En qualsevol cas, em ve de gust destacar l’aposta de Yago per la teatralitat del teatre, pel teatre que confia en sí mateix, en els seus actors i en el seu text. No hi ha canvis de vestuari, ni canvis de l’escenografia, ni en la caracterització dels personatges, només canvia l’actitud, i els diàlegs ens donen la informació que necessitem com a espectadors per a entendre on som en cada cas. També em ve de gust felicitar La Calòrica per la crítica a la modernor de pa sucat amb oli, d’apriorismes i de models guais assumits perquè sí, perquè […]

Tot i que l’espectacle té un inici força impactant, on les cinc actrius i un actor desfilen nus o gairebé, davant nostre, en el que sembla un concurs de bellesa, de seguida es converteix en un seguit de petites escenes amb un fil conductor que intenta criticar els paràmetres que transmet la societat de consum, perquè les seguim fil per randa, per tal d’aconseguir un cos el més acceptable possible per poder “lligar” ràpidament i quantes més vegades millor. Entenem que han treballat plegats en el que vol ser una creació col·lectiva, amb tota la il·lusió del món, intentant fer riure als espectadors, amb esquetxos curts i que abasten diferents temes relacionats amb el culte al cos, però creiem que […]