Recomanacions

Massa temps esperant, tant, que havia perdut l’esperança. Em vaig perdre la funció que van fer a Temporada Alta i la de Manlleu, lligada al premi BBVA. A la del Capitol, per a programadors, doncs, clar, no vaig ser convidat. I de sobte, miracle d’Evita! l’obra ressuscita. Normal que tingués tantes ganes: musical amb ecos del de Lloyd Webber, una premisa delirant, magnífics noms: Jordi Prat i Coll, Andreu Gallén, Jordi Vidal, Iván Labanda i Anna Moliner. Fa (més) anys, de tant en tant a la tele, apareixia una noticia sobre una Iglesia Maradoniana, a l’Argentina. Imatges amb estètica pèl cutre i al principi pensaves que era una conya… però en aquell poc temps que durava la noticia, et quedava […]

Ahir vam tenir l’enorme sort de poder repetir aquest espectacle que havíem vist al Teatre Grec, en la inauguració del Festival Grec 2013. Un espectacle que podríem qualificar de brillant i espectacular i al mateix temps, dotat d’una sensibilitat i una bellesa plàstica “fora mides”. OPUS és una creació de Yaron Lifschitz que ens ha ofert novament un espectacle amb una coreografia pensada fins al últim moviment i incardinada perfectament amb els components del QUARTOR DEBUSSY que interpreten, des de l’ànima, els quartets de Xostakóvitx. CIRCA CONTEMPORANY CIRCUS, una de les principals companyies del món, tenen la seva seu a Brisbane (Austràlia) des del 2004. Una companyia que continua empenyent els límits de l’art, esborrant les línies entre el moviment, […]

… però a mi no m’ha fet posar la pell de gallina ni m’ha emocionat. M’he quedat amb un concert dels quartets de Xostakòvich extraordinari a càrrec dels Quatour Debussy acompanyant un espectacle de circ perfecte a càrrec de Circa, amb cinc dones i cinc homes fregant la perfecció. Però avanço que jo no sóc massa ni de circ ni de dansa. Per això se’m veu poc per l’Ateneu de nou Barris i pel mercat de les Flors. Tot i així felicitats al Lliure per portar espectacles d’aquesta categoria. Crítica completa » https://bit.ly/2IQ3ogg

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s’assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l’acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la […]

Ser emprenedor/a no és fàcil, només li heu de preguntar als integrants de l’empresa Fairfly com els hi anat tot plegat. Aquesta és la premissa de l’obra de la companyia La Calòrica que dirigeix Israel Solà. Ens trobem a quatre treballadors d’una empresa d’alimentació per a nadons que estan a punt de ser acomiadats a través d’un ERO, i aquesta situació els hi presenta una oportunitat: crear la seva pròpia empresa. Amb certa peculiaritat en el producte, però amb moltes ganes, emprenen un camí que no serà gens fàcil. El text de Joan Yago és amè i molt divertit, ens enganxa i connecta amb els personatges des del primer minut i vivim amb intensitat tot allò que ens expliquen. Els […]

La nostra opinió sobre aquest MASTICAR HIELO, la basem en creure que aquesta exageració en els gestos, en els “colors” i en les formes, no intenta fer una fotografia veraç i “híper realista” de la societat en què vivim, sinó que les exagera fins a límits gairebé insuportables i de forma expressa, per fer una caricatura explosiva de les actituds que sovint tenim amb la gent que ens envolta i potser encara més accentuades amb les persones que més ens estimem. Curiosament la seva estrena ha estat precedida per l’escàndol de la censura de la pàgina del teatre Tantarantana a Facebook, conseqüència del cul del seu cartell anunciant. MASTICAR HIELO és una proposta desfermada des del primer moment, on els […]

Hi ha projectes teatrals que encara que no hagis vist una versió o llegit el text de l’obra, en un moment o altre, o fins hi tot al final, entens que és el que està passant; a “Masticar hielo”, lluny de ser una adaptació de Quí té por de Virginia Wolf? d’Edward Albee, això no passa. L’espectador es troba que l’obra avança i no acaba d’entendre que tot el que està passant és un joc macabra que va més enllà de les conseqüències d’una borratxera descomunal. En aquest muntatge no queda clar el problema que s’amaga rere la Martha i en George. Els que hem vist l’obra d’Edward Albee en prou feines reconeixem en els personatges de “Masticar hielo”, el […]

Posar en escena Qui té por de Virginia Woolf? no resulta gens fàcil. El perill amb aquest obra és que, fàcilment, es pot caure en un histrionisme granguinyolesc que tapi la veritable profunditat psicològica i emocional de la història. La companyia El Eje, més que fer una adaptació, s’ha inspirat en el text d’Edward Albee per construir un muntatge amb l’energia, el to i la personalitat amb la qual se senten identificats, en certa manera, apostant per la forma per sobre del contingut. La decisió és valenta i coherent amb la seva trajectòria però el resultat arrisca tant que perd el control sobre sí mateix. Augmentar l’agressivitat, els crits i el ritme d’aquest univers narratiu ha acabat obtenint un producte […]

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera […]

Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera. La versió lliure que […]

La companyia El Eje presenta a la sala Tantarantana una adaptació de Qui te por de Virginia Woolf? d’Edward Albee que no deixa indiferent a ningú del públic. Es tracta d’una adaptació lliure i trencadora, concebuda des d’una voluntat d’incomodar els seus personatges i el públic. Mar Pawlowskt, Eric Balbàs, Jordi Samper i Maria Hernández representen a dues parelles que, després d’una exposició d’art, van a casa d’una d’elles a prendre una copa. Amb una interpretació destacable i enèrgica, els actors omplen el teatre de crits i situacions violentes que porten al públic a una posterior reflexió sobre les relacions amoroses contemporànies basades a l’amor romàntic. L’obra tracta, principalment, de mostrar els problemes que presenta el model d’amor romàntic, que […]

Si no has vist mai una obra de la companyia El Eje potser et sorprèn veure aquesta adaptació lliure, del Marc Ribera, basada en el clàssic ‘Qui té por de Virgia Woolf?’. Però el mateix cartell de l’obra et dóna moltes pistes: “una versió canyera“. I això vaig trobar. ‘Masticar hielo‘ ens proposa entrar en una estranya espiral autodestructiva d’una parella benestant i uns curiosos convidats abocats a viure en el seu malson. La història comença ben amunt amb força intensitat, potser un pèl massa, però es va alternant amb altres escenes més relaxades que us permetrà anar respirant. Em vaig trobar a un grup d’actors entregats: al meu gust en destaco, per una banda, la Mar Pawlowsky que encara […]

No és la primera vegada que Jordi Prat i Coll ens parla d’Evita. Aquí ho fa a través de tres personatges que com a mínim estan un pèl sonats per la devoció a la dona de Perón. L’obra podria ser divertida, però pel meu gust li falta gruix i la trama s’ha anat lligant espicossant una mica d’aquí i una mica d’allà. Fins i tot una copla ens hi han posat. Els intèrprets ho fan molt bé, però… Com em va dir una néta meva de 21 anys que em va acompanyar “però, la història d’aquesta pava, avui a qui l’interessa?” Crítica completa » https://bit.ly/2KV9poz

“No m’oblideu mai” és la segona entrega d’un cicle de teatre documental, que forma part de l’anomenat Teatre Verbatim , una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal. En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez. […]

A vegades es compleix fil per randa aquella dita coneguda que diu “en el pot petit està la bona confitura“…. i aquesta és una d’aquelles ocasions que una proposta de petit format d’un teatre no massa conegut pel gran públic, provoca el nostre entusiasme, especialment per una M E M O R A B L E interpretació. No coneixíem en Montgomery Clift (1920-1966), millor dit, el coneixíem per pel·lícules com “De aqui a la eternidad” o “El baile de los malditos”, per esmentar alguna, però sabíem poc o molt poc de la seva vida i és que en la data de la seva mort, nosaltres no érem encara ni tan sols adolescents. El juliol de 2016 es van complir cinquanta […]