Recomanacions

Aquesta temporada la dramaturga Queralt Riera presenta al Centre de les Arts Lliures, tres peces sobre feminitat i que són totes tres de punyent i preocupant actualitat: Sobre la Prostitució (Dona), sobre la pornografia (Jo porn, tu porno) i sobre l’abús infantil (Pruna). El text de la Riera no és moralitzant ni pretén ser educatiu, senzillament descriu d’una manera molt elegant la vida d’una actriu porno, Alba Sáez, que està esplèndida, com també ho està a Dona, la primera obra de la trilogia de Queralt Riera, en la que interpreta la neta que és el paper més intens de les tres dones que hi apareixen (l’àvia i la mare). Jo porn, tu porno té un fil argumental que serveix per […]

Aquest cop vaig a veure un “Pigmalió” adaptat a dos únics actors que es desdoblaran en tots els personatges de l’obra. La Lloll no presenta aquest personatge (ja ho va fer fa anys amb Dagoll Dagom) però sí que té el repte d’encarregar-se de diferents papers d’aquesta auca que molts tenim al cap. Podem veure com l’obra com una combinació de l’obra escrita de “Pigmalió“, del musical “My fair lady” que tots tenim al cap i del “Pigmalió” que va fer Dagoll Dagom. Un assaig de l’obra que vol fer la Lloll Bertran per recuperar aquest personatge. A més tenim a Manel Barceló com a acompanyant de luxe, que a més d’actuar ens delectarà, sense cap mena de problema, cantant […]

La forma i el moviment de la terra ha estat una de les preocupacions dels filòsofs i científics des de l’antiguitat. A l’Edat Mitjana en què l’Església tenia el poder sobre el coneixement, anar en contra del pensament del moment podia suposar la mort en mans del tribunal de la Inquisició. Per això Galileo va pronunciar “Eppur si muove” després d’haver abjurat de la visió heliocèntrica del món. Un altra teoria descartada pels científics va ser el terraplanisme tot i que a la segona dècada del segle XXI hi va haver una difusió massiva per la facilitat d’accés a internet. S’emparava en teories conspiratives dels estats. Aquest text de Marc Angelet i Jordi Casanovas aprofita aquesta fal·làcia per posar de […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues fonamentals de l’escena britànica contemporània. Amb 85 anys i mig centenars d’obres, ha estat pionera en articular un teatre on forma i fons treballen plegats a l’hora d’abordar de forma original i sorprenent temes com les minories, el poder, el feminisme o les relacions familiars en el seu aspecte més profund i subconscient. Fa més de 20 anys, va escriure “Un número” (traduït pel Jordi Prat i Coll com “Una còpia”), poc abans que la famosa ovella Dolly conegués la seva fi, i en un moment en què els debats sobre la clonació humana aclaparaven titulars. Dues dècades després, la clonació no és el tema que era i l’obra no acaba de tenir […]

Basat en uns fets reals que van ocórrer a Estocolm al 1792, l’assassinat del rei Gustau III, Verdi escriu aquesta obra que s’estrena a Roma el 1859 situant la història a Boston ja que era difícil que s’acceptés a Nàpols un magnicidi i una infidelitat a tal alt nivell. Sota la direcció de Jacopo Spirei, l’elegant producció de Graham Vick utilitza una escenografia senzilla carregada de simbolisme. El gran monument funerari que va canviant de posició ajudat d’unes carres giratòries demostra la gran tragèdia que envolta tota l’obra, la mort com a element principal. És inevitable comparar-la amb la que recordem de Calixto Bieito de l’any 2017, molt més vistosa en el vestuari i les escenes. Va tenir crítiques per […]

Jerry Jeff Walker va escriure la cançó de Mr Bojangles al 1968, cançó que mereix unes línies per situar l’espectador. Tres anys abans, em plena celebració del 4 juliol hi va haver un assassinat i de manera preventiva es va detenir a tots els presents. Els empresonats, utilitzant sobrenoms per a no ser identificats, s’ explicarien la historia de les seves vides. Una d’elles, protagonitzada per un pidolaire, va cridar especialment l’atenció de l’autor quan es va entristir al recordar la mort del seu gos. Aleshores algú va demanar alguna cosa per alegrar l’estança i el vagabund es va obligar a ballar com si fos la seva comesa a la vida. Aquest rodamóns es feia dir Mr Bojangles, prenent el […]

Macbeth aterra de tant en tant a la nostra cartellera, ja sigui en el seu format teatral (clàssic o transgressor, com el de Moreno Bernardi) o operístic. Un text tan immens dóna per a moltes visions, moltes lectures i algun que altre exercici narratiu o estilístic. La versió de Pau Carrió sorprèn sobretot per la seva imatge, absolutament fosca, tenebrosa i obscura. Una imatge que ja s’ha donat en altres ocasions (de fet, es tracta d’una de les obres més fosques de Shakespeare) però que aquí es reforça amb la indumentària militar i religiosa de Sílvia Delagneau, la il·luminació impressionista de Raimon Rius o els impactants element escenogràfics de Sebastià Brosa. Una maquinària tècnica perfecte per a una idea de […]

Pau Carrió retorna a Shakespeare amb l’adaptació i direcció de Macbeth; oferint-nos una versió que pren com a base la interpretació. La imatge, el so, la il·luminació i la posada en escena també tenen molt de protagonisme al llarg de l’espectacle. D’una escenografia buida, Pau Carrió crea un espai viu. La posada en escena convida l’espectador a jugar amb la imaginació. Es tracta d’un Macbeth de penombres, on la foscor predomina durant tot el muntatge. Aquesta foscor està present a través de la llum, el vestuari i els elements escenogràfics (taules, cadires, estovalles…), fins i tot en la sang. Tot i la foscor predominant de l’espectacle, hi ha escenes visualment molt potents, hipnòtiques, molt fotogèniques, fins i tot poètiques. Pau […]

The Watsons és una novel·la incompleta de Jane Austen, una de les autores més importants i influents d’inicis del segle XIX. Se sap que la va començar a escriure l’any 1803 i que probablement la va deixar d’escriure el 1805. Laura Wade, dramaturga i guionista britànica, la va adaptar l’any 2018 al teatre amb el mateix títol. Va ser presentada al Chichester Festival Theatre i al Menier Chocolate Factory el 2018 i poc després es va estrenar al Harold Pinter Theatre al West End de Londres. Els Watson que podem veure al TNC és una traducció de Joan Sellent de l’obra de Wade, dirigida per Josep Maria Mestres. Tot comença amb un clàssic, de cop i volta hi ha un […]

Caryl Churchill és una de les autores britàniques més prolífiques i reconegudes. La seva ja llarga carrera comença cap als anys 60, i de mica en mica va abandonant el naturalisme per instal·lar-se en un teatre més avantguardista, en el que destaquen temes com el feminisme o l’abús de poder. A Barcelona s’han vist en els darrers anys vàries de les seves obres: El setè cel, I només jo vaig escapar-me, Top Girls o El desig del cor. També hi va haver una versió de l’obra que ara ens ocupa en el 2007, dirigida per Jordi Prat i Coll, i amb Andreu Benito i David Selvas com a protagonistes. Una còpia ens parla de la identitat, de qui som davant […]

La creença de ser persones úniques en el món és el que fa ser especial a l’ésser humà. La identitat es construeix en una base simple i senzilla com és que, en principi, no hi ha ningú igual al món, però, és veritat? En aquesta obra, Bernard en realitat no és Bernard, sinó que és una de les còpies de l’autèntic fill de Salter. O això sembla ser. La relació entre el pare de tots i els fills, l’original i els clonats, és el nucli d’acció d’aquest relat. El text de Caryl Churchill parla sobre la pròpia identitat, la idea de ser únic/a i l’egocentrisme de deixar alguna cosa, de deixar petjada en el món. Unes reflexions que a vegades […]

Vida al mateix carrer és una oda íntima i delicada que Anton Coimbra dedica al seu oncle, una persona amb autisme. Si no vaig errat, fa uns anys vaig veure el principi d’aquest muntatge al Festival Píndoles, era “El Tiet” d’Anton Coimbra. Ara, aquest curt s’ha convertit en una gran obra de teatre. Anton Coimbra ens va transportant en el món del seu oncle, de mica en mica ens va presentant el seu oncle a través d’objectes, música, d’experiències i de fotografies. Petites capses, petits records que ens va ensenyant com és el seu tiet. És teatre de poc text i molt d’objectes, de sensacions. Primer comença per preguntar-nos com seria l’obra de teatre de la nostra vida. Us l’heu […]

En un ambient festiu pel carrer Bailèn un dimecres a les 8 del vespre, la gent es concentrava davant l’Espai Texas. Hi ha gent que repeteix per estrenar sala. Dues sales de cinema amb programació molt actual i una sala amb aforament de 200 persones ha estat un gran esdeveniment aquest any. La directora és Anna Rosa Cisquella, juntament amb la Cooperativa BARC i la Sala Flyhard. La sala estava plena de gom a gom. Tot i ser una reposició, La Calòrica exhaureix sempre. Fairfly s’havia estrenat feia 8 anys al Tantarantana i es va reposar a la Villarroel. Després va voltar per Espanya i ha estat guardonada amb el Premi Butaca 2017, Premi Max 2018, Premis de la crítica […]

Després de l’èxit de la pel·lícula francesa Los chicos del coro era evident que tard o d’hora els amants dels musicals es delatarien amb una adaptació sobre els escenaris. I arribat ja aquest moment, després dels anys d’espera, les expectatives personals han estat a l’alçada. Un musical de gran format és sempre motiu d’admiració, però en el cas dels nens, resulta encara més entendridor. En aquest sentit, la direcció musical de Rodrigo Álvarez ha donat bons resultats. Per contra, les actuacions dels adults no han sigut sempre igual de brillants i fins i tot, algunes es poden considerar sobreactuades. Sigui com sigui, els petits desajustos que pot travessar l’obra són compensats amb escreix amb el conjunt de veus i el […]

Los chicos del coro és un musical de gran format ambientat a la França de 1949 durant la postguerra mundial. L’acció transcorre en un internat per nois anomenat Fondo del Estanque, una institució que gira sota el lema “acción -reacción”. El millor del musical és que té la seva pròpia coral (l’escolania de los chicos del coro). S’ha de dir que les veus de tots els nens són espectaculars! Sobretot destacaria les veus de les quatre nenes, la d’Iván Clemente i la de l’actor que interpreta a Pierre Morhange. La posada en escena i els canvis d’escenografia estan molt ben trobats. Les interpretacions dels actors adults m’han semblat irregulars. La millor interpretació, des del meu parer, ha estat la de […]