Recomanacions

Doncs potser sí. La incursió a Èdip a Colonos penso que ha estat un error, ha allargat l’obra sense portar-nos enlloc. Direcció volgudament molt estàtica que ha emfatitzat el text, que és molt bo. L’engrandiment de l’escenari també penso que ha estat un error. ha perjudicat l’audició i no ha aportat res rellevant. En quant a actuacions només ha destacat Èdip-Manrique que és el que ha tingut possibilitat de matissar. El demés, actors de categoria, han estat encotillats en una direcció molt estàtica de Broggi. Crítica completa » http://bit.ly/2HIp7Sr

Si coneixeu el treball de Jessica Walker segur que no esperareu un muntatge convencional ni un monòleg històric sobre Maria Antonieta. I fareu bé, perquè just entrar a la sala ens trobem a la reina de França totalment nua, penjada d’unes teles de vellut vermell que cauen damunt d’un llit. A partir d’aquí, un recital de sospirs, escarafalls i rialletes que ens transporten a la part més frívola de la cort francesa. Una part no exempta d’humor que ens endinsa en totes les intrigues de palau, en la vida totalment programada de la protagonista i en les misèries d’una monarquia que ho tenia tot, menys sentit comú. És per això que serem testimonis de l’ascens de la revolta popular, paral·lelament […]

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker comença com el públic. Nua. Una obra nua. Silenci. Poc a poc tot pren literalment forma, literalment text, literalment consciència. Crec que no hauria de parlar de l’argument, un argument que transita entre la desolació de perdre-ho tot, i especialment els ideals, les esperances, i la quotidianitat de l’anar tirant. Un text que estem representant tots nosaltres, malauradament, ens agradi o no, avui, ahir, i encara ens queden dies per ser actors d’aquesta història. La proposta escènica i dramatúrgica és impecable. Em trec el barret davant el director i versionadors. Ferran Utzet per partida doble, i Llàtzer Garcia. Els actors estan més que bé. Destaco Màrcia Cisteró Saludes per què és una actriu […]

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual. La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya. Una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític. És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla […]

La Perla 29 s’ha forjat un segell, com altres companyies i sales, que és garantia de qualitat. No és fàcil aconseguir-ho i menys, mantenir-lo. Alguna proposta t’arribarà més o menys, però la probabilitat de sortir molt satisfet és alta. “Sopa de Pollastre amb ordi” ha estat un altre encert. Posada en escena artesanal, no ja precisa sinó mil•limètrica, com els efectes de so (l’aigua que cau d’una gerra just al moment precís…), vestuari, interpretacions de primer ordre, direcció acurada, text proper i profund… No crec que el text sigui més vigent que mai sinó que mai ha deixat de ser-ho; escrita per Arnold Wesker el 1958, jo hagués jurat que era de l’època Thatcher, per exemple. Equiparar-ho només a la […]

Ho reconec, no sóc un gran entès de Shakespeare ni conec tota la seva obra al detall però sempre que he vist algun text a la cartellera vaig …. i sempre ho gaudeixo. En aquest cas vaig cometre un petit error i és que anava a veure l’obra sense més coneixement que aquest: és una adaptació d’un text d’aquest autor britànic, ‘La tempesta’, i està interpretat per una companyia que em té enamorat, a els Projecte ingenu ( ‘Hamlet’ a la Sala Atrium i Yerma al Teatre Akademia). La veritat és que la primera recomanació que us faig com a espectador és que, si no coneixeu la història, millor llegir l’argument de la història. Jo no ho vaig fer i, […]

No vaig tenir l’oportunitat de veure aquest musical en la seva estada al Teatre Gaudí, però una de les coses que he pensat després de veure la reestrena del Teatre Victòria és que estava veient un gran musical. La producció que he vist ha estat perfectament adaptada al nou espai escènic i, malgrat el que he dit al principi, la meva sensació és que el musical s’ha fet gran i que, això, ha estat gràcies a un exhaustiu treball que ha fet la companyia. Es tracta d’un musical molt ben treballat: els intèrprets canten molt bé i, encara que no totes les interpretacions m’han convençut de la mateixa manera, l’energia, les ganes i la il·lusió que desprenen farà que entreu […]

Mos Maiorum està construïda a través dels testimonis recollits durant la cerca d’informació sobre què passa exactament amb els moviments migratoris a Espanya, concretament els que es produeixen a la zona de les tanques de Melilla. Els integrants de la companyia de teatre han realitzat un treball de recerca i investigació fent el recorregut que moltes persones s’aventuren a fer per viatjar des del Marroc – procedents de qualsevol altre país – a Espanya. El relat de la història, a mode de docu-teatre, es produeix amb el públic a l’escenari, en un estat d’immersió absoluta en tot el què s’explica. Tot i que al principi pugui costar integrar-se, per aquells als quals els hi sigui un format nou a descobrir, […]

Diumenge ens vam dirigir al Lliure de Gràcia amb por, ja que els comentaris llegits de l’obra no eren massa positius, però ves per on, molt sovint les opinions són dispars i en aquest cas a nosaltres, aquesta proposta ens ha agradat molt. EL SISTEMA SOLAR és el primer espectacle a l’estat espanyol, de la dramaturga peruana Mariana de Althaus (Lima, 1974), membre del Colectivo Viaexpresa (Col·lectiu de directors de teatre que va iniciar les seves activitats en el 2011). Aquesta proposta s’ha dut a terme a iniciativa d’Aina Clotet que en veure l’adaptació cinematogràfica, estrenada el novembre del 2017, va proposar a la Carol López portar-la a l’escenari. Carol López ha volgut potenciar la part còmica en aquest drama […]

El piano és l’illa i és l’oceà que l’envolta, i aferrats a ell hi trobem en Caliban i l’Ariel enmig d’un remolí de verborrea arrauxada i incontenible que exerceix una força centríguga en l’espectador, que se sent atret cap al nucli de la tempesta d’aigua i de paraules a què l’estan sotmetent. Jordi Oriol, a partir de La Tempesta (Shakespeare) i La pesta (Camus) edifica un recital no sempre intel·ligible, perquè no cal i perquè el llenguatge -heus ací la paradoxa- no sempre ho és. La música de Carles Pedragosa, la il·luminació i l’espai escènic atorguen sentit a les paraules que etziba Caliban, i a la vegada, les rimes de Caliban converteixen el piano en una illa, l’illa dels aïllats, […]

Dissabte vam anar al Teatre Porta4 de Gràcia, per veure S’INUNDA VENÈCIA, la nova proposta escènica de Miquel Mas Fiol, i la companyia mallorquina Ovnipresents Teatre. Un altre cop tornem a descobrir gairebé per casualitat, “petites joies teatrals” a les mal anomenades “sales alternatives”, obres de teatre que es mereixen ser descobertes pel gran públic i que moltes vegades passen desapercebudes per la manca de recursos d’aquestes sales, per tal de donar-les a conèixer….. i realment és una llàstima perquè a vegades, com en aquest cas, es tracta d’una proposta, que es mereix un llarg recorregut. Dues parelles viatgen a Venècia en una escapada de cap de setmana. La seva arribada coincideix amb el fenomen d’Aqcua-alta (puja la marea i […]

Al sortir, qui m’acompanyava em va dir “Mala Broma? Mala Obra; ja tens titular”… i això em va fer més gràcia que l’humor d’aquesta comèdia amb tocs dramàtics que vol reflexionar sobre temes seriosos amb humor. Cert, trobar l’equilibri és increïblement difícil i per mi poques vegades s’aconsegueix. Normalment l’humor s’ho menja tot i el tema a tractar és fa superficialment. Sí, ho admeto, ni “Art” ni “El test” ni… em fan el pes. Aquí s’han volgut tocar massa temes, a quin més interessant però que es van perdent amb girs i més girs i broma sobre broma. El final hiperbòlic no ajuda i costa, doncs, que aflorin les reflexions a tants temes tractats: Hi ha límits a l’humor? Podem […]

Després d’uns anys i diversos muntatges, Projecte Ingenu ha demostrat que és molt més que una companyia de teatre. La seva filosofia de treball està més vinculada amb el laboratori de creació, l’experimentació actoral i la investigació teatral sobre textos clàssics que no pas a la producció d’espectacles de forma convencional. Això els ha portat a estrenar propostes certament interessants com la seva versió de Romeu i Julieta o un Hamlet en col·laboració amb Atrium Produccions que, no obstant la seva qualitat, tenien tics de taller d’escola d’interpretació. Si amb Yerma van fer un pas endavant a l’hora de professionalitzar la seva personalitat escènica, ja podem dir obertament que, amb Vaig ser Prosper, han trobat la fórmula on el seu […]

Els que no vam tenir la oportunitat de veure El despertar… al Gaudí la temporada passada hi anem advertits al Victoria: “no serà el mateix”, “es perdrà proximitat”… És clar que no podem fer la comparació, però també ho és que el muntatge de Marc Vilavella fa l’olor de l’artesanal, d’allò manufacturat amb la intenció de desvetllar una veritat emmascarada, perquè la veritat sempre ho està. El teatre, avui, sembla trobar-se en un enforcall cada cop que ha d’enfrontar-se a la posada en escena d’un esdeveniment del passat, i ha de triar entre l’opció historicista i l’actualitzada. David Pintó escull una tercera via, que consisteix a crear un diàleg entre passat i present sense necessitat de forçar la transposició d’elements […]

Aquesta obra serveix com a punt de partida a Projecte Ingenu per fer una exploració de la naturalesa de la senectut humana. Com ens van comentar a la roda de premsa, després de “HAMLET” i “ROMEU i JULIETA”, la companyia tanca, amb aquesta proposta, una trilogia shakespeariana endinsant-se de ple en un teatre físic, poètic, a voltes abstracte, a voltes terrenal. Una proposta on la coralitat, la cançó, l’escenografia mutant i la vivència ritual conjunta amb l’espectador formen part del llenguatge escènic. Una posada en escena propera al teatre-dansa. En aquesta proposta dirigida i adaptada per Marc Chornet el vell Pròsper, interpretat pel ballarí i coreògraf Víctor Rodrigo, viu en solitud, anys després d’haver retornat a Milà, intentant recordar allò […]