Recomanacions

És difícil traduir en paraules el que fa la companyia Teatro de los Sentidos. En El hilo de Ariadna qui parla és el cos. Els cinc sentits s’exposen a sensacions que probablement no has viscut mai. En el context del mite grec, els espectadors –o com s’anomenen, “viatgers”– es transformen en Teseu i s’endinsen en el laberint per trobar Minotaure i derrotar-lo. En la llegenda l’ajuda és proporcionada pel fil d’Ariadna, però en l’obra serà el redescobriment dels sentits la font de coneixement que et guiï fins al final. Quan la foscor et despulla el cos, olores, palpes i perceps com si fos el primer cop. Abans d’entrar es recomana obrir la ment i deixar-se portar per l’experiència. Tot i […]

Si una cosa ens pot fer tenir una certa esperança envers les futures generacions, és l’existència de joves creadors que, més enllà de ser víctimes del seu moment històric, tenen la capacitat de tenir una visió crítica de la realitat amb la qual conviuen. El director i dramaturg Roger Torns, veu inquieta en constant experimentació, proposa amb Hàbitat un interessant compendi d’alguns dels trets més malaltissos als quals ens ha portat la societat de les xarxes socials. Sense caure en un pessimisme impostat o apocalíptic, el més interessant de la proposta és una connexió molt intel·ligent entre la forma i el contingut del seu discurs. L’ús dels telèfons mòbils per part tant dels actors com dels espectadors acaba per resultar […]

Hàbitat: lloc o espai on viu una comunitat de manera còmoda i resistible. Aquest és el primer espectacle que es pot veure dins el cicle Desperta-Lab. A partir de textos base d’un grup de joves actors, neix “Hàbitat (Doble penetració) de Roger Torns, un muntatge on tota l’acció transcorre dins un espai escènic tancat i aïllat al públic, però visible als ulls de tots els que hi som presents. Es tracta de un seguit d’històries de persones anònimes, que es troben exposades a tothom, i connectades entre elles mitjançant les xarxes socials. Un hàbitat en el que en un principi era un lloc al qui hi pertanyia una generació relativament jove , però que de mica en mica hem anat […]

Perquè és un recital d’òpera, és una funció de teatre i també una vetllada dient poemes de autores catalanes importants, però no és ben bé això. Doncs què és? Bé… una cosa dirigida per l’Oriol Genís on s’hi fa tot l’esmentat abans, però d’una manera diferent. Diferent a què? Miri, no toqui la pera i vagi-ho a veure, que val la pena i s’ho passarà bé. Els dilluns a les 9 del vespre. Ja no diré rees més Crítica completa » https://bit.ly/2HPUpdO

A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver. Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens. Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat […]

‘Li/ea/ving, acte 1’ és una bona manera de posar-se en la pell d’aquells que un dia es veuen forçats a fer les maletes i fugir per canviar el seu destí, a la recerca d’un futur incert, però convençuts, que serà millor que el seu present. Sigil·losament quedes immers dins la trama de les tres històries d’exili que es desenvolupen dins del teatre La Vilella –antiga fàbrica de sifons, al Poble Sec– i dels carrerons que l’envolten. Uns escenaris hostils que, amb la foscor de la nit, l’olor d’antic i el fred, et transporten a una altra època o ciutat. Els monòlegs no tenen una relació de continuïtat entre ells –introducció, nus i desenllaç– sinó que estan connectats per un mateix […]

“Pura màgia” és com defineix el protagonista alguns dels episodis de la seva vida. I així és A.K.A., una proposta magnífica, honesta, autèntica i recomanable per a tothom (no només pels adolescents). Un únic actor ens fa partícips del seu dia a dia als 15 anys: l’Institut, teràpia, la ràbia i la por, els amics, l’amor i el desig, la injustícia, els prejudicis, la relació amb els pares…La identitat, al cap i a la fi. Som els que els altres veuen? El que volem ensenyar? El que surt quan estem sols?… La interpretació d’Albert Salazar (admeto que no el coneixia) és un huracà -sí, en algun moment puntual s’agrairia una perfecta vocalització, però és una anècdota al costat de la […]

Si heu d’anar a veure “Vaig ser pròsper o recordant la tempesta” creient que veureu una adaptació o revisió del text de “La Tempesta “ de Shakespeare ( tot i que hi ha algunes referències de l’obra) ,esteu molt equivocats i possiblement en sortiu del tot decebuts; però si aneu sense cap idea preconcebuda sobre el que veureu, estareu davant d’una proposta realment extraordinària, en la que ressalten tots els aspectes d’una obra per qualificar-la d’imprescindible, com la interpretació, el moviment, la llum, l’escenografia, les veus i la dansa. “Vaig ser pròsper…” és una barreja de teatre físic, poètic, abstracte, oníric i màgic que ens fa viatjar del present al passat mitjançant els records de la memòria d’un home vell […]

Antonin Artaud està considerat com el pare del teatre modern, i és principalment conegut per ser el creador del teatre de la crueltat. La seva finalitat: impressionar i sorprendre als espectadors mitjançant escenes violentes, impactants i del tot inesperades. A “Per acabar amb el judici de Déu” es manifesten molts dels seus aspectes que el caracteritzen, queda clarament exposada la seva personalitat d’idees paranoiques, els textos són filosofades sobre l’essència de l’existència humana i la seva imperfecció, escenes incòmodes, crits, cops i molt de soroll. Un tipus de teatre en el que no hi he entrat gens i que se m’ha fet difícil d’entendre. Penso que és un tipus de teatre per un grup de gent amb unes inquietuds diferents […]

“Dante 56. Pell i ciment” és la nova proposta de la Companyia Casa Real. Una obra que parla sobre l’oblit i els laberints de la memòria. Una història plena de foscor, secrets i fets silenciats. Una història amb un transfons colpidor que no deixa indiferents als espectadors. La memòria és la base de la nostra identitat, una barreja entre els nostres gens i les experiències que hem viscut. Experiències bones, dolentes, fins hi tot traumàtiques o desagradables que algunes vegades la nostra ment ,de manera involuntària o voluntària, recorda o no. El problema de la memòria és que no sempre es comporta com voldríem; així que de vegades, guarda informació que no necessitem i oblida coses que ens agradaria recordar, […]

Dimarts passat finalment vam poder veure aquesta proposta d’Èdip al Teatre Romea, proposta de la qual esperàvem molt pel que vam escoltar a la roda de premsa i pels comentaris llegits en les xarxes. I ens ha tornat a passar, hem sortit del teatre decebuts i amb la sensació de buidor que dóna no complir expectatives. També hem de dir que en aquest cas, hem tingut discrepàncies entre nosaltres dos, perquè a l’Imma no li ha desagradat del tot, en canvi a en Miquel l’ha arribat a avorrir. ÈDIP agafa el text de Sòfocles, “Èdip, rei” com a base, versionat per Jeroni Rubió Rodon i inclou fragments d’altres obres de Sòfocles, algun petit fragment de Wadji Moawad i de Borges. […]

Veiem i escoltem els personatges a través d’una cortina transparent de plàstic. És una interferència, un obstacle per a la comunicació, perquè del què ens parla Hàbitat… és de la comunicació frustrada, de la incapacitat, malgrat tot, d’establir contacte real amb els altres, i de la paradoxa dramàtica a què ens enfrontem avui dia: en el moment en el qual la tecnologia més ha posat de la seva part per a connectar-nos, més difícil està essent la comunicació veritable. Roger Torns ha pensat la posada en escena a partir d’aquesta paradoxa i de les conseqüències funestes que ja comencen a definir el signe dels nostres temps. Un escenari encaixonat entre dues cortines on cinc personatges miren d’enregistrar amb avidesa tot […]

A S’inunda Venècia el seu autor Miquel Mas inunda els sentiments dels espectadors i dels actors. I és que qui el coneix personalment ja ho veu que és una persona “tot sentiments”. És, com diu ell, observador, i inquiet, molt inquiet. És la tercera obra que Miquel Mas veu estrenada. I tot i ser una carrera primerenca, el text, la trama, la dramatúrgia, tot plegat és enginyós. I sí, li falta potser algun canvi d’escena més àgil, potser de vegades la interpretació podria ser més creïble. Però pel que fa al text, a la història, al dibuix dels personatges, S’inunda Venècia funciona, fa riure, fa pensar, retrata algunes relacions de parella que molts coneixem en primera o en tercera persona. […]

La Tempesta és un dels textos més fascinants del dramaturg anglès. Ha estat sempre una obra inclassificable, en la que la màgia i la fantasia fan acte d’aparició i doten al conjunt d’un aire quasi mitològic. És un text amb grans parlaments i meravellosos personatges (Pròsper, Ariel, Miranda, Calibà…), que costarà trobar en aquesta particular versió de la companyia Projecte Ingenu. De fet, aquesta nova creació pren l’obra de Shakespeare només com a pretext per posar imatges al passat i a la memòria perduda del vell Pròsper. Però, de fet, podria ser el Duc de Milà o qualsevol altra personatge que, arribat a la vellesa, s’adona de les capacitats que va perdent i s’aferra als records com a únic salvavides. […]

Jordi Casanovas té obres de diversos tipus, però m’agraden particularment aquelles en les que juga amb els personatges i també amb els espectadors. Obres astutes i intel·ligents que, com aquesta Mala broma, ens fan riure i a la vegada ens deixen un regust amarg al paladar. De fet, l’obra que ens ocupa és una lúcida reflexió sobre l’ús de l’humor, però també sobre l’autocensura, la correcció política o la llibertat d’expressió. Una obra disfressada de comèdia que utilitza, a la vegada, l’humor de situació, l’humor negre i finalment l’humor salvatge, quasi de grand guignol. I tot plegat unit per una estructura teatral quasi perfecta que ens posa de seguida en situació i que es va obrint a poc a poc […]