Recomanacions

Una proposta programada dins del cicle “Dones en escena” que ha organitzat la Versus Teatre i que ha estat format per quatre espectacles protagonitzats per dones, peces uni-personals de llenguatges i temàtiques ben diferents, on la visió femenina és el factor comú. “Historia de una reventada argentina” que vàrem veure aquest febrer, “Auténtica”, “Lampedusa Beach” i “María Antonieta”. MARÍA ANTONIETA amb dramatúrgia d’Analía Puentes i Camilo Zaffora és una peça creada dins del cicle de formació de Laboratorio Teatro, un espai de creació que a nosaltres ens té literalment “el cor robat”. Està dirigida per Jessica Walker i interpretada per l’actriu Analía Puentes. Una encarnació delirant d’un personatge víctima de la Revolució Francesa, quinzena i penúltima filla de l’emperador austríac […]

De la idea de circ que teníem al nostre país als anys vuitanta i noranta, amb animals, vestuaris i maquillatges expressionistes i un aire un pèl fosc i decadent, afortunadament, poca cosa queda. Gràcies, en gran part, al Cirque du Soleil, les diferents disciplines però, sobretot, el seu propi concepte d’espectacle ha sabut reinventar-se i brillar amb una llum cada vegada més poderosa i renovada. En el seu nou muntatge, Totem, prenen com a excusa l’evolució de la humanitat per desplegar algunes de les seves majors virtuts. Una vegada més, ofereixen un espectacle total, amb un disseny visual enlluernador, una elegància molt encertada i una precisió tècnica inigualable. L’alt nivell dels seus acròbates, equilibristes, malabaristes i artistes de circ, en […]

Diu Xavier Fàbregas: «L’ésser que ha perdut la mare, que ha viscut en una condició marginal, és el que, segons Guimerà, està en una condició òptima per a dur a terme una idealització de l’amor i integrar-se plenament si troba algú amb qui compartir aquest ideal». El Jon de Sol solet s’adequa fil per randa a aquesta descripció i, de fet, forma part d’una llarga llista de personatges guimerians que s’hi adiuen. En Jon és marginat per la societat no per voluntat pròpia, sinó per les circumstàncies que l’han desposseït de totes les vituts a què les convencions socials atorguen la màxima importància Malgrat tot, Guimerà no estava massa interessat en el teatre social i posava a posar el focus […]

Diumenge ens vam apropar novament a Porta4 Teatre, després d’una potser massa prolongada absència. El fet era poder veure i en primícia, EN ALQUILER, una proposta interpretada per Veronica Pallini (directora d’aquest petit teatre del nostre barri, Gràcia) i escrita per Mikel Fernandino. Ell és un dramaturg i antropòleg basc que amb aquesta proposta debuta en la dramatúrgia catalana i ho fa també en el terreny dramàtic sortint, del seu registre de comèdia. Fa poc que ha obtingut la beca Montserrat Roig que li permetrà fer residencia durant dos mesos a la Sala Beckett per construir el seu nou muntatge. Ha destacat pel seu teatre breu i ha obtingut diversos premis. Ella és actriu, docent, investigadora teatral i antropòloga nascuda […]

En Carlos és un adolescent de 15 anys i, com a tal, la seva vida gira entorn a assistir a classe, sortir amb els col·legues i “suportar” la insistència dels seus pares per saber què passa a la seva vida. Però, a tot això, se li suma que va ser adoptat quan era molt petit i, sense voler avançar més de la trama, això li comporta alguns inconvenients en el seu dia a dia. Un text, en forma de monòleg, elaborat amb molta precisió i matisos –tant de forma del llenguatge com d’exposició de la situació- que ens transporta a la realitat del protagonista amb cada paraula que surt per la boca d’Albert Salazar, el magnífic intèrpret d’aquesta obra sublim […]

Un drama en quatre actes amb llibret de Luigi Illica, que ens explica una tràgica història d’amor basada en fets reals. El poeta francès André-Marie Chénier (1762-1794), un escriptor de bona família, va ser executat a la guillotina per ordre de Robespierre, en plena Revolució Francesa. El poeta, decebut per l’evolució del moviment de la revolució, va denunciar en els seus escrits el que ell considerava injustícies. La musa del poeta era una dama aristocràtica, Aimée, a qui escriu un trist adéu a la vida. El Liceu ha programat aquesta òpera amb dos repartiments i tres tenors, sota la direcció musical de Pinchas Steinberg, en una producció de la Royal Opera House del Covent Garden de Londres que signa David […]

“Umbra” és un espectacle interactiu que uneix dansa i música amb interacció multimèdia. Coreografies i escenografies virtuals en temps real, que ens parlen del nostre jo intern, de les pors que ens oprimeixen i s’amaguen rere la nostra ombra. “Umbra” és el que sentim. És llum i foscor. És llenguatge en moviment. És el que hi ha al darrera del nostre jo. Són les nostres pors, les nostres rutines. Malgrat que Yuria Omedis ens ofereix una proposta tendra i poètica, d’una gran bellesa visual i una cuidada posada en escena, he trobat moments de certa irregularitat i repetitius que no m’han acabat de convèncer. De totes maneres s’ha de reconèixer l’enorme feina que hi ha al darrera d’aquest muntatge i […]

L’obra “Inestable” interpretada per Andrés Caminos i Gadiel Sztrykde, fundadors de la companyia argentina Sutottos (2005), guardonada amb el premi al millor espectacle de la Bienal de Arte Joven de Buenos Aires el 2016, arriba a Barcelona. La característica principal d’aquesta proposta recau en l’absurditat en que mouen els personatges d’aquesta comèdia, dos companys de pis realment peculiars, que ens mostren les seves paranoies, fòbies, ansietats i obsessions de manera exagerada. Dos frikies. Dos paranoics. Dos inestables. Mostrant-nos algunes de les obsessions sobre les nostres pors, portades al límit, la companyia Sutottos ens conviden a reflexionar sobre allò que és real, i allò que és irreal. Tots en un moment o altre hem mirat rere la cortina del bany o […]

A mi no me escribió Tennessee Williams és un one-man-show que serpenteja entre diversos gèneres sense adscriure-se’n a cap. Roberto G. Alonso juga amb el transvestisme, el cabaret, el melodrama o la dansa per a explicar una conversió, o una transformació, o simplement el pas del temps. Una dona, ja gran, que ha estat abandonada doblement, pel banc que l’ha desnonat i per l’home que l’ha deixat, ja no té res, viu sota un pont envoltada només d’andròmines i alguns vestits que li permeten tornar a ficar-se a la pell de les dones que ha estat i que ja no podrà ser. La seva història ens l’explica amb subterfugis, mitjançant cançons populars (Yo no soy esa, Qué hace una chica […]

El Cirque du Soleil es va fundar fa més de trenta anys a Montreal, i des de llavors ha estrenat per tot el món quasi una cinquantena d’espectacles. Si comences a mirar les xifres (4000 empleats, 1500 artistes de més de 50 països diferents) t’adones que no és un circ normal, sinó una gran empresa que ha canviat el concepte de circ i l’ha elevat a la categoria d’espectacle total. De fet, alguns dels seus muntatges es representen en escenaris fixes de Las Vegas i altres grans centres d’entreteniment. Amb els anys han aconseguit una de les coses més difícils, convertir-se en un referent universal i crear un segell propi absolutament inconfusible. Hi ha qui els hi critica el fet […]

La companyia canadenca de circ més internacional torna a Barcelona quan es celebren 20 anys del seu primer muntatge a la nostra ciutat. Des de llavors, nombrosos espectacles s’han pogut veure sota la seva gran carpa blanca o dins d’altres recintes, encara que no en ordre cronològic, tots ells compartint una gran i espectacular posada en escena i un imaginari que els ha portat a crear la seva pròpia marca. Així, ens trobem amb un estil propi tan potent que sovint d’altres han intentat copiar-lo per captar part del seu prestigi, arribant a trascendir inclús més enllà del propi gènere. Aquest espectacle utilitza la mateixa fòrmula que els anteriors, presentant números nous de circ impressionants embolicats a partir d’una temàtica […]

A la Sala Hiroshima es va presentar ahir divendres CANIBALISMO, un espectacle de dansa creat en residencia a la sala, per l’artista xilè Lautaro Reyes. En aquesta peça, que ell defineix com a nova investigació coreogràfica, l’artista reflexiona sobre el desig com a motor existencial de l’ésser humà, més enllà del sexe. Aquesta obra està concebuda en dos volums o versions, per a dos i quatre intèrprets. La primera part, per a dos intèrprets, es va presentar en aquesta mateixa sala, a l’octubre, amb el títol ESTEREOTIPO. Un espai escènic buit, 16 focus situats a la dreta de l’escenari que es van encenent i apagant tímidament al ritme de la música. Quatre ballarins apareixen immòbils a escena. Tot continua a […]

La força principal d’un bon monòleg teatral resideix, en part, en compartir un relat interessant però, sobretot, en presentar un personatge potent. Conscients des del mateix títol de l’espectacle, Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat un inefable, esperpèntic i meravellós protagonista que, farcit de moltes i variades referències, connecta, de forma gairebé màgica, el realisme més brut amb la poesia dramàtica. Entre tràgica i grotesca, A mí no me escribió Tennessee Williams és una aposta visceral que parla dels somnis i anhels des de la marginalitat. Aquest conte trist i metalingüístic juga amb un sentit de l’humor tan simpàtic com barroer que pot recordar a l’estil de Las Glorias Cabareteras, per derivar a una magnètica barreja entre dansa, […]

Com actuem davant dels conflictes? És millor implicar-s’hi o evadir-los? Hi ha conflictes inevitables? L’hora blava ens presenta aquests i altres interrogants, convertint un aparent thriller en una obra de caire filosòfic i, fins i tot, polític. L’al·legoria ens porta a una illa deserta, on un faroner acostumat a una vida solitària, que ha triat voluntàriament, es veu obligat a conviure amb un biòleg que porta intencions amagades. El més bonic de la faula és que el personatge més descregut és el que està obligat a posar llum cada nit en un món de tenebres i obscuritat. És en aquests petits detalls on la història pren volada i es transforma, tot i que en algun moment vol obrir tant l’objectiu […]

Carlota Subirós afronta el seu segon muntatge sobre Guimerà després d’aquella Maria Rosa de fa un parell de temporades. I el cert és que ho fa amb una idea estilística similar però aprenent dels errors i aplicant un parell d’excel·lents idees que enlairen el projecte a un altre nivell. Aquesta obra quasi desconeguda es prestava a aplicar un to no del tot realista, lluny del que demanen altres conegudes peces del dramaturg català. És per això que el focus mòbil, que va posant llum a tot allò que se’ns vol ocultar de primeres, o el personatge que subratlla les frases més contundents són recursos que troben el seu encaix en aquest argument sòrdid, duríssim, que deriva cap a un retrat […]