Recomanacions

Ignasi Steegmann, conegut artísticament com a Mag Stigman, és un showman, un artista polifacètic creador d’espectacles d’il·lusionisme adreçats a tot tipus de públic. Els seus espectacles són dinàmics,i divertits, i inclouen diverses disciplines com la dansa, els malabars i la música. Tant per la seva manera de treballar, com pel seu estil, fa que se’l pugui veure dalt de l’escenari d’un teatre, en una aula escolar o en una casa particular. Per mi anar a veure un espectacle de màgia és viatjar a un món d’il·lusions i fantasia. És deixar volar la ment per tornar a sentir-me petita per uns instants. És mirar al meu voltant i veure com tothom somriu. És veure la innocència dels més petits amb aquella […]

Aquesta és la darrera participació del Col·lectiu La Santa en El Cicló (cada companyia només pot participar tres temporades) després d’haver presentat QUAN ACABI LA NIT (2016) i UNA CASA A L’EST (2017). L’HORA BLAVA és una obra escrita i dirigida per Laura Mihon i interpretada per Adrià Olay i Pau Sastre, que ens parla de compromís, de responsabilitat, d’humanitat i que qüestiona la passivitat davant les injustícies que veiem al nostre voltant. Una illa remota, un únic habitant que cada nit encén el far. Ha après a viure en una terra hostil dominada per les forces de la natura i on els animals anuncien el que ha de passar. Més de vuit anys vivint en soledat. Un home que […]

L’hora blava podria ser qualsevol moment del nostre món, en aquest cas és el d’un espai sense localització i atemporal. Fet a destacar, ja que ajuda a l’espectador a no sentir-se influenciat pel context, a més, l’escenografia austera i discreta és la justa i necessària per fer imaginar als ulls dels espectadors la resta de l’estança per donar-li encara més un toc de personalització diferent i fer-la diferent. La companyia La Santa incorpora uns efectes de llum i so ideals per situar el moment de l’escena i ambientar millor el text. El duet d’artistes t’acompanyen a viure tots els sentiments possibles; bogeria, esperança, amargura, amistat… Però la cosa no queda aquí, i és que a més, el text amaga un […]

Carlota Subirós torna a la Sala Petita del TNC amb una obra d’Àngel Guimerà. Ara fa un any ho feia amb “Maria Rosa”, una de les peces teatrals més coneguda i representada del dramaturg català. En aquesta ocasió la Carlota ha triat l’obra “Sol solet”, un dels textos menys coneguts d’aquest autor. Des de que es va estrenar al Teatre Romea l’any 1905, no se n’havia tornat a fer cap versió fins ara. “Sol solet” pertany a la segona etapa de l’obra literària d’Àngel Guimerà. De temàtica més contemporània, l’autor focalitza la mirada en drames realistes que fan referència a la problemàtica social en la que viuen les capes més humils de la societat catalana. D’aquesta època destaquen algunes de […]

“Mala broma” és una comèdia negra escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Marc Angelet, que pren com a referents “La trampa final” d’Ira Levin, o “La Huella” d’Anthony Shaffer, dues obres on l’intriga, l’humor i la mala bava van agafats de la mà. El punt de partida d’aquest muntatge és el retrobament de dos vells amics que feia temps que no es veien, l’Ernest (Ernest Villegas) i l’Òscar (Òscar Muñoz), i la relació que hi ha entre ells i l’Anna (Anna Sahun), la dona de l’Òscar. D’aquest retrobament entre els dos amics, surt la idea de fer-li una broma a l’Anna, però no pot ser una broma innocent, la broma s’ha de portar a l’extrem, l’Òscar ha d’aconseguir fer […]

Carlota Subirós proposa amb Sol solet un muntatge opressiu, asfixiant, carregat de mirades creuades i veus que ressonen en el buit, sobre un escenari rònec i fred, amb un sol ben rodó que sembla no escalfar i un repartiment en estat de gràcia encapçalat per uns magnífics Mercè Aránega, Laura Aubert, Roger Casamajor i Javier Beltrán. Una obra que parla de la soledat i de la família, de l’amor i la passió, amb una relació tòxica i malsana que, en alguns moments, pot arribar a resultar massa incòmoda. Més informació a Somnis de teatre

A la segona part de la seva trilogia Mira (que ens està oferint l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana), Cametes Teatre aborda un moment anterior en el temps a la narració de la primera part, La capsa de cafè, el procés de malatia i mort de la mare d’aquestes quatre germanes. Un text encertat, una posada en escena meticulosa i unes interpretacions entregades inunden de veritat i honestedat un muntatge que omple els ulls de llàgrimes sense remei. Més informació a Somnis de teatre

El Col·lectiu La Santa culmina amb L’hora blava els seus tres anys de participació al Cicló del Tantarantana, i ho fa posant la cirereta a una feina sempre interessant, meticulosa i gens acomodada. L’acció es situa a un far on el faroner, que fa anys que viu sol, rebrà la visita d’un biòleg que suposarà un daltabaix a les seves rutines. Un text que parla de llibertat personal i de compromís, que planteja tots els dubtes sobre què suposa viure en societat i prendre o no partit. Un text clarament polític però presentat en forma de thriller, emocionant i angoixant per moments, amb unes interpretacions que atrapen des del primer instant. Molt recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Malgrat que el teatre jove (o per a joves) resulta molt difícil de definir, és important, almenys, que existeixin propostes a la cartellera que parlin el llenguatge dels adolescents, que plasmin les seves inquietuds, problemes i, en definitiva, expliquin històries on ells puguin sentir reflectit el seu univers generacional. Escrita per Daniel J. Meyer (Abans), A.K.A. és un relat magnífic, fresc i dinàmic però també molt dur sobre la identitat i la fragilitat de l’individu davant d’una societat hostil. Amb el racisme i la xenofòbia com a teló de fons, l’espectacle fa una profunda reflexió sobre els prejudicis amb gran autenticitat i fugint dels tòpics. Aquesta nova incursió en el monòleg dramàtic de la directora Montse Rodríguez (Ricard de 3r), […]

Per l’obra amb un text impecable, pel tema, que tot i estar escrit fa seixanta anys, sembla que ens l’hagin fet a mida pels catalans d’avui, per l’escenografia, la il·luminació, el vestuari… i especialment pel que explica i com ho explica. És la història d’un desencís, el desgast, l’erosió i l’enfonsament d’una família al llarg de vint anys, una família que era un sol bloc de granit al voltant del comunisme. Tots els actors formidables sota la direcció de Ferran Utzet. No us la perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2HIp7Sr

Pablo Finamore i Román Lamas han llegit bé Horacio Quiroga, tan bé com per insuflar en la Badabadoc l’aire de soledat, intempèrie i admiració per la selva que gravita en els contes del contista uruguaià. El salvaje descriu el moment traumàtic en què l’ésser encara amb trets simiescs s’adona que s’allunya dels qui fins ara pertanyien a la seva mateixa espècie, i s’adona també de la soledat en què es troba. Finamore s’explica des de la fisicitat, la del salvatge que se’n sap i que pren consciència que podrà ser víctima o victimari, i que el seu cos és, de moment, l’única prova de sí mateix. Finamore es toca contínuament, com qui vol cerciorar-se que efectivament existeix, que és. Tal […]

El personatge fantasmagòric que interpreta Montse Bernad ens convida a imaginar-nos que som a una festa que hem organitzat nosaltres mateixos. Aquest és l’inici d’aquest espectacle de creació col·lectiva dirigit per Roger Ribó, de qui hem vist fa poc, també a La Vilella, Et vindré a tapar. La invitació a la imaginació és una invitació al teatre, és clar, i una declaració d’intencions del que )e(espai en construcció vol de nosaltres, els espectadors. En aquest sentit, l’obra és una creació col·lectiva en què hi han participat la companyia esmentada però també el públic, que haurà d’implicar-se d’una manera o altra en el resultat final. La Cristina (Blanca Solé) i en Ricard (Xavier Pàmies) viuen una història d’amor més o menys […]

Ja fa unes quantes temporades que El llibertí, l’obra dirigida per Joan Lluís Bozzo, es va convertir en un dels grans èxits de la cartellera. Suficients, en realitat, per haver-se guanyat un retrobament amb el públic que la va gaudir al seu moment i, al mateix temps, donar l’oportunitat de veure-la als espectadors que se la van perdre al seu moment. Escrita, originalment, l’any 1997 pel dramaturg francès Eric-Emmanuel Schmitt, es tracta d’un vodevil filosòfic que ironitza sobre les contradiccions d’un intel·lectual adúlter al qual li encarreguen escriure un article sobre la moral. El carismàtic tarannà d’Abel Folk és la principal virtut d’aquest muntatge que juga tant amb els embolics com les batalles dialèctiques o la seducció. La resta de […]

Fa molt de temps que les dinàmiques tòxiques d’oficina i els diferents maltractaments laborals formen part de la ficció teatral. A vegades amb el focus posat en el sistema i d’altres en les relacions humanes, el fet és que aquesta temàtica ens ha portat, al llarg del temps, obres tan memorables (i diverses) com Glengarry Glen Ross o El mètode Grönholm. En aquest cas, Bull sembla seguir, en part, la línia d’aquests dos exemples, centrant-se, tanmateix, en la violència quotidiana i, en concret, en l’abús entre companys davant d’una situació de competència extrema. Dirigit amb solvència per Pau Roca, el muntatge no esquiva la incomoditat sinó, al contrari, posa l’espectador davant les circumstàncies que, colpidorament, denuncia. Breu, directa i incisiva, […]

La companyia Sutottos arriba a La Villaroel amb Inestable, una comèdia guanyadora de premis dins l’àmbit del off porteny. En aquesta breu comèdia (de poc més d’una hora), Andrés Caminos i Gadiel Sztryk encarnen a dos homes que comparteixen pis. Davant d’una situació tan simple, a Inestable es presenten un seguit de quadres característics de les comèdies d’absurd, els quals fan que el públic esclati de riure en diverses ocasions. La parella argentina resulta ser un còctel d’obsessions compulsives que fan la seva vida impossible i inestables per coses que ningú consideraria tan importants com ells ho fan. D’aquesta manera, l’obsessió per saber si han tancat la porta amb clau al entrar al pis, o si una taca d’humitat pot […]