Recomanacions

Sixto Paz s’ha anat convertint en els darrers anys en una companyia de prestigi i a la qual val molt la pena seguir la pista. De fet, encara tinc molt present el seu muntatge de Pulmons a l’antiga Sala Beckett d’ara fa quatre anys, el qual ja marcava els punts forts i característics que tindria el seu teatre. En aquesta ocasió, s’endinsen en un text de Mike Bartlett per tal de parlar del linxament i dels papers que cadascun de nosaltres adopta socialment respecte els altres. Concretament, el text planteja el tema amb encert i proposa amb molta mala llet una situació en la que d’alguna forma ens farà sentir identificats i reflexionar al seu voltant. Així, a través dels […]

Et vindré a tapar al teatre La Vilella és tota una experiència. En primer lloc, sorprèn que una obra d’aquesta temàtica (la guerra civil espanyola o, millor dit, la postguerra) no arribi a l’hora de durada. És una dosificació molt encertada, fa que cada minut a sobre de l’escenari tingui molt més poder i significat posteriorment. D’aquesta manera, no hi ha temps per a que el públic desconnecti o es perdi dins del text. Per tant, una obra que està condicionada pel poc temps de representació planteja alguns reptes que la direcció de Roger Ribó sap resoldre satisfactòriament. En tant poc temps, és difícil presentar una obra com Et vindré a tapar, que succeeix en diversos escenaris (cap ciutat o […]

És la segona vegada que he anat a veure “A mi no me escribió Tennesee Williams “, i us puc assegurar que és la segona vegada que surto molt emocionada del teatre. És realment impressionant la interpretació de Roberto G. Alonso. Pell de gallina i llàgrimes d’emoció. El que té de bo, de tornar a veure una obra, és que sempre hi descobreixes nous detalls: ja sigui en la interpretació, en alguns gestos, mirades, en l’escenografia descobrint objectes amagats, alguns fins hi tot plens de simbologia; o en el text i la música, amb petites picades d’ull, que moltes vegades ens passen desapercebuts, com ha estat el cas d’aquesta obra, en la que cada cançó, cada coreografia i moltes frases […]

És una comèdia musical escrita i dirigida per Xavi Morató i el compositor Joan Olivé, que ironitza sobre la figura, els conflictes i polèmiques del president Donald Trump, i de molts del seu entorn com la seva dona Melania Trump, Merkel, Macron, Kim Jong-Un,… Malauradament no ha estat el que m’esperava. Tret d’algun gag divertit, aquest espectacle no m’ha acabat de convèncer. Una comèdia que personalment no m’ha fet riure, bé menteixo, he rigut amb el cameo de de la Lloll Bertran en el paper de la Theresa May ( membre del Parlament britànic), i amb la interpretació de Mingo Ràfols de Kim Jong-Un (President del Partit del Treball de Corea i líder suprem de la República Popular Democràtica de […]

La Jasmin Vardimon Company ocupa, des de fa més de vint anys, un lloc destacat dins de l’escena britànica en teatre- dansa contemporània . El seu estil personal compta amb el reconeixement internacional. El “Pinocchio” de Jasmin Vardimon que s’ha pogut veure al SAT (Sant Andreu Teatre), és una versió en forma de teatre-dansa del conte clàssic original homònim de Collodi. Una adaptació visual i tècnicament espectacular adreçat a tots els públics. Un espectacle alegre i imaginatiu, en la que veurem com la famosa marioneta, creada per Gepetto, s’embarca en un viatge fantàstic, ple d’aventures i desventures, per convertir-se finalment en un nen humà, de carn i ossos. “Pinocchio” de Jasmin Vardimon és un espectacle multidisciplinari, que combina teatre físic, […]

“Siempre a la verita tuya” és un espectacle escrit, dirigit i interpretat per l’actor Manuel Veiga. Es tracta de la segona part de la Trilogia de teatre social que té com a nexe comú a tres grans figures artístiques de la cultura flamenca: Carmen Amaya, Lola Flores i Paco Candel. Tres figures a les quals l’actor sent una gran admiració, i ha volgut homenatjar, individualment, en cadascun dels seus espectacles. La primera part de la trilogia “Jar- Carmen Amaya in memoriam”, la vaig veure al 2013 a l’Akadèmia Teatre. Es tractava d’un espectacle en el que Manuel Veiga homenatjava al poble gitano, al barri de Somorrostro (actualment desaparegut) i a la figura de Carmen Amaya. Recordo aquell espectacle com si […]

El dia 14 de marc de 2013 la Sala Fènix va obrir les seves portes, i des de llavors ha anat trobant el seu lloc, i adquirint una personalitat pròpia basada en el teatre de màscares, les titelles per adults, el clown gestual, el teatre d’objectes i la poesia. També s’ha fet un lloc en el món de la programació infantil. CABARET VICTORIA és la seva primera producció, una obra teatral en format de breus històries basades en la literatura fantàstica del segle XIX. I ara la tornen a oferir, dins de la programació especial per celebrar el cinquè aniversari de la sala. Felipe Cabezas, ànima artística de la sala, és el director teatral i conductor de la proposta amb […]

Amb Bull, Sixto Paz torna a posar la mirada en un autor britànic, després d’haver dut a escena el Tender Napalm de Philip Ridley. En aquest cas, el text escollit és de Mike Bartlett, una obra curteta i incisiva que interroga l’espectador des d’abans de començar, ja que, tant l’imprescindible escrit de Pau Roca (director) al programa de mà, com una veu en off que ens convida a preguntar-nos si a la vida som dels que toregen o dels que som torejats, i del que no ens adverteix és de que qualsevol de les dues opcions ens deixa en una situació gens desitjable: fas mal o et fan mal? Tres companys de feina esperen el seu cap que ha de […]

Martina Cabanas, autora del text i directora del muntatge, ha posat el focus en la generació dels nascuts al voltant de 1980, i per tant, coetanis del neoliberalisme que Ronald Reagan i Margareth Thacher van imposar a mig món. Una generació desil·lusionada, conscient que no se’n sortirà i sabedora que el futur no està en les seves mans. Una generació que sent el pes insuportable d’una societat que només té ulls pel mercantilista i desprecia tot allò que no generi un benefici immediat. Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez han volgut obrir-se camí, d’una o altra manera, en el món del teatre, però les seves expectatives s’han vist frustrades i han estat incapaços de donar un cop de timó […]

LUMOX, un espectacle de dansa que vàrem poder veure a la sala del Badabadoc Teatre; es tracta d’una proposta de Gemma Peramiquel que ha definit com una performance en moviment. Es tracta d’una peça coreogràfica que combina performance, so, text, música en directe i imatge. La primera versió d’aquesta proposta, anomenada “Lumox Movitux” va ser seleccionada per al projecte RE-MOU-TE 2016 organitzat per l’Associació de Professionals de Dansa de Catalunya i la SGAE. Centrada en la recreació de “La carn, el món (l’últim cop)” de Jordi Cardoner. Glòria Llevat i Marta Cardona comparteixen escenari amb l’autora així com també amb el music Josep Manresa. La composició musical i el piano son de Mateu Peramiquel. Gemma Peramiquel és coreògrafa i performer, […]

Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat a quatre mans un personatge que, efectivament, no va escriure Tennessee Williams perquè no el va conèixer. Una dona que viu de la bondat dels estranys, sota un pont, després d’un desengany amorós. Amb tendresa, ofici i molta veritat Roberto G. Alonso dona vida a aquesta dona atrapada en els llimbs, a una realitat realment fosca que ella sap il·luminar amb un toc de màgia. Amb una posada en escena que combina dansa i text amb gran encert i una història francament commovedora, A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía) és un d’aquells espectacles que t’acompanya quan surts de la sala. Més informació a Somnis de teatre

Guerra es terror. El terror que siente el hombre que se va a la lucha, con todo el miedo de quien se juega la vida. Pero también el terror, menos reconocido -pienso eso sí en Màtria de Carla Rovira-, de la mujer que se queda sola, esperando sin esperanza, con la incertidumbre como única compañía. Cuando después de la guerra civil el marido de Maria no vuelve, ella decide actuar. Et vindré a tapar muestra el viaje que emprenden esta mujer y sus inseparables amigas para descubrir el destino final de su amado. Lee la critica completa aquí.

Sopa de pollastre amb ordi presenta una família comunista londidenca l’any 1936, i l’acompanya al llarg del temps i els canvis socials fins el 1960. En aquest temps, veurem com els somnis i les conviccions d’aquests obrers entusiastes es van esmicolant i com tots, tret de la mare, una dona forta, compromesa i carregada de fe en el seu ideari polític, abandonen, d’una manera o altra, els seus ideals. Ferran Utzet arrisca (i guanya) amb un muntatge sobri, despullat i simbòlic, amb un repartiment totalment impecable encapçalat per una Màrcia Cisteró que domina la funció en el paper d’aquesta mare tan carismàtica com contradictòria. Sopa de pollastre amb ordi és teatre polític que no busca alliçonar sinó presentar uns fets […]

El temps que estiguem junts és un regal que ha rebut (per fi) la Kompanyia, en forma de text fet a mida per Pablo Messiez. El muntatge, que relata un moment molt concret de la vida dels personatges, és com una fotografia, una instantània que copsa totes les emocions, els sentiments i les sensacions que experimenten els protagonistes. En escena veiem dues històries, la d’un grup que es reuneix un cop a la setmana per fer catarsi i intentar foragitar el seu dolor (tan diferent, tan semblant) i la d’una parella que decideix començar una vida junts en un pis de lloguer. Amb unes interpretacions arriscades, potents i honestes, entre les que destaca, sens dubte, una Júlia Truyol senzillament meravellosa, […]

Guillem Morales ha fet una feina esplèndida adaptant el clàssic de Mary Shelley a l’escenari i centrant el conflicte en l’abandó de la criatura per part del seu pare. Portaceli rebla el clau amb un muntatge que narra els esdeveniments de doctor i criatura de manera paralel·la, gairebé cinematogràfica, i aporta dinamisme a una història que, potser per massa transitada, podria haver esdevingut feixuga. En escena, dos rostres molt mediàtics, els de Joel Joan i Àngel Llàcer, donen vida als protagonistes. El primer amb molta voluntat i el segon massa acomodat als seus vicis. Per sort, tenim a Lluís Marco i Magda Puig per afegir matisos i sostenir les escenes. Més informació a Somnis de teatre