Recomanacions

Per la gran influència que ha tingut en la cultura contemporània i, sobretot, per les innumerables versions que s’han fet al cinema i a la televisió, el mite de Frankenstein ocupa un espai a l’imaginari popular, en general, molt diferent del que se li donava a la novel·la de Mary Shelley. El més interessant d’aquesta ambiciosa adaptació teatral de Carme Portaceli és que ha aconseguit ser fidel al material original i, a la vegada, aportar una visió personal de la història. Aquesta versió escrita per Guillem Morales, clarament, aposta per un posar el focus en els conflictes morals i filosòfics que tenen l’ésser humà com a protagonista i, més concretament, l’home que abandona la seva creació i no és capaç […]

Amb aquest durissim espectacle, la companyia italiana Instabili Vaganti vol donar veu al dramàtic esdeveniment sobre els 43 estudiants de Ayotzinapa desapareguts en Iguala, a Mèxic el 26 de setembre del 2014. Ho fan partint de la pròpia recerca i experiència de treball en Mèxic, Uruguai i Argentina i els testimoniatges i experiències dels estudiants i artistes involucrats en la fase mexicana del projecte internacional MEGALOPOLIS creat i dirigit per la pròpia companyia. Es tracta d’una performance amb dramatúrgia formada per paraules, acció física, cançons, peces de roba i fotografies. Una acció de protesta que vol treure a la llum la realitat de les desaparicions que dia a dia tenen lloc a Mèxic i altres països d’Amèrica Llatina. Una desaparició […]

Avui la meva recomanació és la mitjana d’una doble valoració. “El fantasma de Canterville” és una obra de nova creació, adaptada al català, signada per Joan Yago, basada en el conte original d’Oscar Wilde. Una adaptació còmica, irònica i divertida, dirigida per Josep Maria Mestres i interpretada per grans actors còmics com són Joan Pera, Elisabet Casanovas, Pep Sais, David Olivares, Betsy Túrnez i Òscar Castellví. Una obra feta a mida als actors que l’interpreten. Us ben asseguro que els fans de Joan Pera en sortireu encantats, veureu a l’actor gaudint com un nen dalt de l’escenari. La veritat, té molt de mèrit la feina que fa; ja m’agradaria a mi a la seva edat mourem amb l’agilitat en la […]

Teníem ganes de veure aquesta proposta guanyadora del tercer premi a la segona edició del Cicle DespertaLab, organitzat conjuntament per la Nau Ivanow i la Sala Àtrium. Carlos Perelló és el jove dramaturg d’aquesta peça que ha dirigit Guillem Gefaell amb la interpretació de Laia Alberch, Rafa Delacroix, Georgina Latre i Xavier Torra. D’entrada hem de reconèixer que el text se’ns ha fet una mica complicat d’entendre i ens hem perdut en molts moments de l’obra, però també hem de dir que hem gaudit de la proposta perquè ens hem deixat portar per la posada en escena i les interpretacions que ens han agradat força. Un grup d’operaris preparen un espai en el qual ha ocorregut una catàstrofe. Porten mascares […]

Per mi un espectacle esdevé imprescindible, quan s’acaba la funció i en el mateix instant tornaria a entrar per veure-la de nou. Això és precisament el que em va passar dimecres passat després de veure “La flauta màgica”. La veritat es que feia molt de temps que li anava al darrera, però per una raó o altre, no havia estat possible d’anar-la a veure. Per sort, coincidint amb els 15 aniversari del naixement de la companyia Dei Furbi, La Seca Espai Brossa ha tornat a programar un dels espectacles més premiats de la companyia : “La Flauta màgica”, una adaptació lliure de Gemma Beltran de l’òpera “La flauta màgica” de Mozart, sota el subtítol “Variacions Dei Furbi”, en el que […]

Quatre nens castigats sense pati (bé, dues nenes i dos nens) miren des de la finestra de l’aula com els seus companys i companyes juguen a futbol, munten coreografies i fan de pares i mares. Gran part de l’obra fa la sensació d’una gran coreografia d’imatges, frases conegudes i moviments corals que mantenen el nivell energètic molt alt. El ritme es genera a partir de diferents escenes (algunes narrades i d’altres interpretades) i uns monòlegs que ajuden a la reflexió. I és que entre la comèdia i els llocs comuns proposats també existeix un espai per veure com les conductes innocents de la infància ens han marcat a l’hora d’entendre la competitivitat, la pertinença a un grup, el gènere, les […]

“El Metge de Lampedusa” és una obra dirigida per Miquel Goriz, protagonitzada per Xisco Masó, basada en el llibre “Llàgrimes de sal “ escrit per Pietro Bartolo i la periodista Lidia Tilotta, i del documental “Fuocoammare” de Gianfranco Rosi, guanyador del “Oso de Oro” a la millor pel.lícula en el Festival de Berlín 2016. “El metge de Lampedusa” és un retrat incisiu i commovedor, a través de les vivències reals de Pietro Bartolo, metge de Lampedusa, una petita illa italiana que es troba a mig camí entre Líbia i Sicília, en la que cada any arriben milers i milers de persones que fugen desesperadament de l’horror que pateixen en el seu país. Persones ( homes, dones i nens) que es […]

Feia forces dies que no valoràvem un espectacle amb la màxima qualificació “voltaire” de 5 cargols, però per sort ahir vàrem poder gaudir d’un espectacle de dansa, “LIKES”, que ens va semblar una petita joia o potser millor dit, un petit bombó de xocolata negre, que vàrem paladejar amb fruïció. La coreògrafa i ballarina Núria Guiu es va formar a la companyia IT Dansa de l’Institut del Teatre, però actualment ja és reconeguda internacionalment; per posar algun exemple recent, ha treballat fa pocs dies amb la formació sueca Cullberg Ballet al Mercat de les Flors o també amb la francesa Gisèle Vienne i la noruega Ingri Fiksdal. LIKES és un projecte en Residència a la Sala Hiroshima, Sala a la […]

Aquesta és una obra que parla de la lluita, de la resistència i del desencís, però sobretot parla del pas del temps i de com afecta en allò que crèiem de joves. L’obra, malgrat les semblances amb el moment polític actual, data de 1958 i està emmarcada dins del moviment dels “angry young men”. El seu autor, Arnold Wesker, era de família jueva i tenia ascendència russa i hongaresa, aspecte que queda reflectit en aquesta peça amb tocs autobiogràfics. I és que la història dels Kahn, des de 1936 a 1956, conté elements que el propi Wesker va conèixer i va experimentar com a propis. El gran encert de Ferran Utzet i de l’adaptador Llàtzer Garcia és que han obviat […]

“El temps que estiguem junts sorgeix d’una proposta, ara fa un any, quan Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, va invitar a Pablo Messiez , actor, dramaturg, autor i director argentí, a conèixer els nois de la Kompanyia Lliure, amb la finalitat de realitzar amb ells un taller sobre la idea de ”les primeres vegades”. Messiez fascinat pel talent d’aquests joves actors decideix finalment muntar un espectacle, que tot just i que s’acaba d’estrenar , les entrades comencen a estar exhaurides. Tot i que era una incògnita de què aniria aquest muntatge, de seguida que vaig tenir el meu abonament, vaig reservar les entrades. Les raons?, perquè Messiez era l’encarregat d’escriure i dirigir la proposta, i pels actors que l’havien […]

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d’aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d’Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d’autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t’han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com “Ells saben que això ja no té marxa enrere…” o “Jo crec que alguna cosa important ha començat avui…” que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i […]

Un muntatge basat en fets reals que va crear el jove actor i director belga Fabrice Murgia per al festival de Liegès el 2009. La versió francesa, es va poder veure a Temporada Alta l’any 2013; una proposta que ha obtingut nombrosos reconeixements (Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 – Odéon-Théàtre de l’Europe). Malauradament hem de dir que aquesta adaptació espanyola que ahir vàrem poder veure al Teatre Lliure, ens ha decebut enormement, especialment al que fa a la seva direcció i posada en escena. Quan entrem a la Sala l’actriu Andrea de San Juan està ja sobre l’escenari, recorrent l’espai escènic d’una banda a l’altre desesperadament amb el micro a la mà, donant cops a […]

Un démocrate tracta sobre la vida d’Edward Bernays i ofereix una recreació d’alguns moments importants de la seva trajectòria vital. Anne Cantineau, Mathieu Desfemmes, Jean-Baptiste Verquin i Julie Timmerman presenten la vida d’en Eddie (com se l’anomena afectivament durant la representació) de manera coral. Cap actor encarna un personatge fixe, sinó que les actrius i els actors van rotant els personatges, cosa que converteix en Eddie en un personatge coral més proper a una figura abstracta, èpica i llegendària que a la del simple nebot de Freud. El seguiment de la trajectòria vital d’en Bernays es recolza en l’elaboració d’un gran mural que marca horitzontalment la fi de l’escenari, el qual van completant els actors al llarg de l’obra amb […]

“Antes de que nos olviden haremos historia. No andaremos de rodillas. El alma no tiene la culpa. Antes de que nos olviden” La companyia Inestabili Vaganti torna a La Vilella amb un espectacle punyent, incòmoda, que remou. Una proposta que ens diu: fora vendes als ulls. Prou mentides. Prou ofegar veus. Prou aquí no passa rés. Prou mirar cap un altre costat. La nit del 26 al 27 de setembre de 2014, a l’estat mexicà de Guerrero, 43 joves indígenes estudiants de l’escola normal rural Raúl Isidro Burgos d’Ayotzinapa van desaparèixer, i sis persones més van ser assassinades. “DESAPARECIDOS#43” , escrit per Anna Dora Dorno i Nicola Pianzola, narra el dolor de les víctimes( familiars, estudiants i poble mexicà), i […]

Ahir dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia. La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por. Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt […]