Recomanacions

Peyu arriba a la Barts amb el seu espectacle iTime, que s’allunya del que és un monòleg habitual per part d’un humorista. En Peyu s’allunya completament de tots els convencionalismes del stand up comedy. iTime resulta ser un espectacle confeccionat amb una perfecció absoluta, un espectacle format per milers d’engranatges que amaguen un procés de producció molt complicar que funciona amb una sincronia absoluta. La multiplicitat d’escenes, de personatges, de veus, d’imatges… iTime és un espectacle format per una multiplicitat de veus sincronitzades a la perfecció. Tota aquesta complexitat argumental i visual són clarament observables. El públic surt del show amb un sabor de boca d’haver assistit a un espectacle tremendament el·laborat, amb un treball impressionant al guió, als recursos […]

Andrés Lima porta a l’escenari del Teatre Goya el clàssic de Herman Neville, una novel·la que està considerada un clàssic dins la literatura universal: Moby Dick. Una adaptació de la novel·la de Neville per part de Juan Cavestany que proposa a Josep Mª Pou com a capità Ahab, embogit amb la idea de matar a la balena blanca que li arrencà la cama. Qualsevol lector habitual sap com de difícil resulta adaptar una novel·la i reconvertir-la a un text teatral. El repte, per tant, de convertir un clàssic universal de més de 600 pàgines en una obra de teatre de només 80 minuts és un repte considerable. Tot i això, el text de Cavestany compleix amb les expectatives i recull […]

Feia anys que Josep Maria Pou tenia al cap portar a escena una adaptació de Moby Dick però no ha estat fins ara que ha pogut dur a terme aquesta aspiració. Adaptada per l’ocasió per Juan Cavestany, és evident que la conegudíssima novel·la de Melville suposava un repte ben difícil i, per aquest motiu, ha costat tant que el projecte es fes realitat. Veient el muntatge dirigit Andrés Lima, entenem que la gesta és gairebé tan gran com embarcar-se a caçar una balena i, per tant, el fet que ningú hagi mort en l’intent ja és, en certa manera, un triomf. Pocs actors existeixen de la talla de Pou, capaços d’endinsar-se en la bogeria embogida d’aquest personatge obsessionat, malaltís, que […]

Sarah Kane és una d’aquestes personalitats que, en certa manera, sembla que tingui més importància per la influència que ha tingut la seva obra en el teatre contemporani que no pas per la seva obra en sí. De fet, oficialment, mai s’havia estrenat cap versió d’aquest Blasted (Rebentats), un text de 1995, a cap sala de la nostra ciutat fins ara. El teatre de Kane és visceral, violent, incòmode i radicalment transgressor però, al mateix temps, gens fàcil de posar en escena. De totes les vegades que hem vist adaptar la seva cèlebre Psicosi de les 4:48, sembla que hem après que només amb el mínim artifici, autenticitat i la vehemència més nua i honesta s’aconsegueix transmetre el veritable esperit […]

Ahir dissabte vàrem poder veure una mena de cabaret líric, extravagant i diferent, a la Sala Hiroshima. En l’espectacle ORATIONIBUS # SR, la direcció i la dramatúrgia és responsabilitat del jove Albert Arribas, consagrat als nous llenguatges escènics en obres com F.R.A.U. o ACTES OBSCENS EN L’ESPAI PÚBLIC, planteja nombroses i incòmodes preguntes sobre la funció de la cultura en la societat actual, o sobre el sentit de la tradició, dels traspassos generacionals i dels models establerts. Aquesta creació inclassificable, pensada especialment per ser presentada a la Sala Hiroshima, ens enfronta al món de la lírica, del cabaret i de la performance, amb uns intèrprets únics que empenyen les fronteres entre disciplines i estètiques escèniques. Un espectacle a partir de […]

Tothom coneix la trama i el desenllaç del clàssic de Shakespeare, Macbeth. Però són pocs els que s’atreveixen a fer-ne versions i canviar el punt de vista, amb tots els riscos que això comporta. La Companyia Teatrebrik, de la mà de Joan Gómez, és un dels atrevits; porten en escena una versió que atrapa al públic des del primer moment que entren a la sala. L’actuació de les tres fades a ritme de Creep de Radiohead hipnotitza a l’espectador i el transporta cap a la dimensió “post-apocalíptica” d’un Macbeth renovat. Un vestuari amb elements clàssics i d’altres més peculiars, propis d’Star Wars, combinen a la perfecció amb l’escenografia, configurada per ventiladors i un “ring” de sorra, que envolta els protagonistes. […]

Com hi veiem? Com sentim el so? Com sentim els sabors? Per què l’olfacte i el gust ens transporten al passat? Com influeix el tacte en el cos? “Sentimsentits” és la re-interpretació d’un fragment de la peça guanyadora del programa RE-MOU-TE de l’APDC “Glimpse” de Cesc Gelabert, que tracta sobre les emocions. El ballarí i coreògraf Pol Jiménez, s’ha centrat en un dels fragments d’aquesta peça, la dels cinc sentits, i n’ha construït una de nova que porta per títol “Sentimsentits”. El resultant és un espectacle meravellós, en el que el ballarí ens mostra, a través del seu cos, els cinc sentits en forma de moviment. És realment increïble, però he vist transitar , pel cos del ballarí, tots i […]

Aquesta és una comèdia amb un toc de fantàstic, però amb un rerefons de realitat que la fa molt actual. La premissa inicial és realment xocant, i a partir d’aquí s’inicia un discurs feminista i reivindicatiu… tot i que gens alliçonador. El gran encert de Daniela Feixas és el d’utilitzar la comèdia i el d’exposar, en primera persona, les dificultats amb les que es troben les dones encara a dia d’avui. La premissa de canviar de sexe a un polític de dretes és realment original, i el fet d’enfrontar-lo a la pressió social i a la del seu propi partit constitueixen un altre plantejament prometedor. Potser el problema és que hi ha situacions un pèl forçades -la curiosa relació que […]

Interessant, fosca i grotesca ha resultat aquesta posada en escena de La visita de la vella dama, un dels textos més coneguts del dramaturg Friedrich Dürrenmatt. Ideat com un conte cruel sobre les misèries de l’ésser humà, l’espectacle ha sabut trobar un inquietant equilibri entre l’humor negre, la sàtira social i la tragèdia que pot sorprendre tant com seduir l’espectador. Entre els seus encerts, podem destacar la música en directe o la utilització de titelles que, en aquest cas, serveixen com a una suggerent al·legoria de la manipulació. Vicky Peña i Xavier Capdet fan un treball interpretatiu impecable en un registre gens còmode pel seu poc realisme i la seva difícil aproximació al que podríem denominar com a farsa expressionista. […]

Mario Gas al llarg de la seva vida teatral ha fet molts amics literaris i musicals, i ha establert una relació d’afecte particular amb fragments de textos teatrals, poemes i cançons. I ara ens convida amb AMICI MIEI a acompanyar-lo en el seu particular viatge a través d’una curosa tria de diversos textos literaris. Ha fet una selecció de 150 poemes dels quals triarà una vintena per a cada un dels recitals, de forma que cada espectacle serà diferent, deixant també lloc a la improvisació. Una “trobada d’amics” on Mario Gas repassa alguns dels poemes o textos teatrals que formen part del seu bagatge, pels que sent una especial predilecció i que vol compartir amb nosaltres. L’acompanya al piano Barbara […]

Des dels inicis de l’existència de la ficció, el viatge ha servit com a metàfora de diverses circumstàncies humanes com la recerca del sentit de la vida, la fugida d’una realitat que no volem acceptar o l’evolució emocional d’un personatge, entre d’altres perspectives. El brillant dramaturg Josep Maria Miró pren, en aquest cas, aquesta arquetípica al·legoria per donar-li un aire més contemporani. L’autor d’El principi d’Arquímedes reflexiona sobre la diferència entre el turista (aquell que es trasllada però, en realitat, no veu res) i el viatger (el que de veritat vol conèixer les coses), per explicar-nos una història íntima, emotiva i dolorosa. Gabriela Izcovich ha estat l’encarregada de dirigir aquesta peça, dotant-la del característic estil del teatre argentí que, curiosament, […]

Carlos Perelló es el autor de Dramaburg, el tercer premio de la segunda edición del ciclo Desperta Lab organizado por la Sala Atrium y la Nau Ivanow. Después de un proceso de cuatro semanas de trabajo colectivo alrededor de la corrupción ideológica como producto de la espectacularidad, Guillem Geafell dirige un montaje complejo y lleno de filosofía, no apto para todos los públicos. En la obra, observamos como la dialéctica poético-filosófica resulta contaminada por una estridente puesta en escena llena de gritos y provocación. Ese es precisamente el objetivo de denuncia del texto: ofrecer una muestra pos-apocalíptica de cómo la exhibición releva y confunde la reflexión. Lee la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-de-dramaburg

Un herbicida es un producto químico utilizado para eliminar plantas indeseadas. Esa parece ser la moral del grupo A, una secta incierta que pretende eliminar todo ser humano viviente y crear una nueva y mejor sociedad. Cuando Ema, la protagonista de esta historia, deseó que el mundo cambiara, poco podía imaginarse hasta qué punto sus deseos llegarían a hacerse realidad. El texto distópico de Maria Porras es muy sutil, sugiere más que cuenta y deja al espectador la tarea de imaginar los detalles. Puede que no dé respuestas, pero si genera muchas preguntas: ¿Realmente puede el ser humano cambiar? ¿Hasta dónde se es capaz de llegar para este cambio? Y sobretodo, ¿el fin justifica los medios? Al texto se le […]

Vero Cendoya (Barcelona, 1976) s’ha inspirat en un text de la periodista i escriptora Natza Farré per construir el seu últim espectacle de teatre-dansa, IF (L’ÚLTIM DESIG) que dimecres vam poder veure a la Sala Atrium. Tres germanes amb personalitats i vivències molt diferents tornen al càmping on havien passat molts dies de la seva infantesa, per complir l’últim desig de la seva mare que volia ser enterrada allà. L’espectacle està inspirat en l’estètica i continguts del món oníric del pintor Mark Ryden i té referències al cinema de Wess Anderson. Un viatge emocional de les tres germanes que recorden el passat que van compartir, quins eren els seus desitjos i quines són les seves realitats. Amb el cos i […]

Per anar bé, alguna cosa hauria de rebentar dins nostre cada cop que anem al teatre. A Blasted tot rebenta perquè cal que ho faci per començar a reconstruir. Sarah Kane entén cada text que escriu com un seguit d’explosions que han de desmuntar tot allò preconcebut que han passat a formar part d’un magma espès absolutament indiscutible, o millor dit, indiscutit. No és casualitat, doncs, que l’Alícia Gorina s’hi hagi fixat per dur-la per primer cop a Catalunya, tenint en compte que la seva mirada també és pertinaç i igualment compromesa, com ho és la de l’anglesa. Compromesa amb l’ésser humà i amb una voluntat de posar en evidència la realitat sense embuts.