Recomanacions

Un musical fet a mida, seguint la línia argumental creada, ambientat en el París de la Belle Epoque, l’any 1900. Dirigit pel mateix Ricard Reguant i amb la direcció musical de Pep Sala, està protagonitzat per Gisela i Toni Viñals, incloent-hi temes musicals d’èpoques molt diverses com “Lady Marmelade”, Roxanne“ “Your Song”, “La Boheme”, “One Girl” o “Single Ladies”. Cançons que conformen bona part de la nostra memòria musical i que han estat adaptades i entrellaçades per donar contingut a la història que ens volen explicar. Com a punt molt positiu, la música està interpretada en directe. Com a punt no tant positiu, el resultat és una banda sonora on es barregen estils diferents de música que a vegades semblen […]

Com és possible l’existència de violència en el marc social i polític, avui en dia, dins una societat contemporània, aparentment civilitzada? L’obra “Blasted”, escrita fa més de vint anys per la dramaturga anglesa Sarah Kane, va suposar un canvi dins l’escena anglesa. El seu realisme escènic sobrepassava els límits que hi havia establers fins aleshores. Un realisme visiblement impactant, tant per les fortes imatges teatrals que s’hi poden veure, com per la duresa i explicitat en els seus diàlegs. Puc imaginar-me la reacció dels espectadors i el ressò mediàtic que deuria suposar quan es va representar per primera vegada (vint anys enrere), després de veure la reacció dels espectadors que seien al meu costat, que tot just acabar la funció, […]

Stephens? Busco qui és. Simon Stephens ,un dels dramaturgs anglesos més premiats i estrenats d’aquest començament de segle. Aviat farà 47 anys i ja porta escrites més d’una trentena d’obres!!!, entre elles descobreixo que al 2012 va fer l’adaptació teatral de la novel.la “The Curious Incident of the Dog in the Night-Time” de Mark Haddon. Els Parking Shakespeare han triat “Pornografia” , escrita al 2007 i estrenada al Teatre Traverse , sota la direcció de Sean Holmes. En aquesta ocasió la traducció la firma Carme Camacho i la dirigeix Iban Beltran. Lloc de trobada: la sala d’exposicions Joan Alsina del Centre Cultural la Farinera del Clot, Barcelona. És el dia de l’estrena. Hem quedat amb els amics per anar-hi junts. […]

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació […]

Ja fa temps que tenim constància del bon gust de l’actor i director Felipe Cabezas a l’hora d’escollir els temes pels seus muntatges. Després d’homenatjar la commedia dell’arte, el París del cinquecento, personatges com Houdini o l’univers literari de Jules Verne, en els seus darrers espectacles, ara li ha tocat el torn a Shakespeare i, més concretament, a la seva obra El rei Lear. Cabezas demostra, una vegada més, un amor incondicional per les arts escèniques, sabent com transmetre aquesta passió al públic. El millor d’El bufón del rey Lear són l’ús de les màscares, la magnífica encarnació de l’esperit bufonesc i els moments més íntims com aquells en els quals veiem com l’artista es maquilla o desmaquilla davant nosaltres. […]

A poc a poc, l’actor i director Roc Esquius està demostrant que, com a dramaturg, té moltes coses a aportar al panorama actual. La seva afició per la ciència-ficció, una visió crítica del món que ens envolta i una personalitat narrativa molt definida, l’estan portant a deixar empremta en un context on, cada vegada més, tenir veu pròpia resulta més valuós i necessari. Després d’iMe, Mars Joan i Claqué o no, Esquius proposa una altra distopia de ritme electritzant, on barreja el thriller amb la comèdia, més algun punt de melodrama. Amb reminiscències a mecanismes habituals del teatre de Jordi Galceran, en aquesta ocasió, la proposta fa un gran pas endavant en termes de complexitat, capes interpretatives i contingut al·legòric […]

Cada cop que veig en algun reportatge que es pregunta als adolescents sobre Franco i aquests no el coneixen, o bé el confonen amb algun polític actual, m’entra un cert malestar. Qui no coneix el seu passat històric corre el risc de que, tard o d’hora, el torni a repetir. En aquest exercici teatral o experiment escènic, depèn de com es miri, es parteix precisament d’una premissa similar. S’agafa un grup d’actors joves i se’ls empeny a bussejar en la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola. El resultat és estrany, a estones, però quasi sempre fascinant i encertat. I és que a dalt de l’escenari tenim una sèrie de reflexions que no ens fem sovint, i que mereixen tota […]

Resulta, d’entrada, una agradable notícia comprovar que el mateix equip que ens va portar una inquietant i meravellosa posada en escena de Terra Baixa repeteix per, aquesta vegada, endinsar-se en un clàssic francès. Malauradament, en aquesta ocasió, la proposta està lluny d’aquella meticulosa deconstrucció del text de Guimerà, transformat en monòleg, que la feia especialment excepcional. Però, més enllà d’expectatives i comparacions probablement injustes, el que Pau Miró ens planteja aquí és un elegant muntatge que transita entre la blancor dels vestuaris i la foscor emocional dels conflictes dels personatges. Es tracta d’una tragèdia amb sentit de l’humor, cosa que encaixa a la perfecció amb l’atmosfera, el to escollit i el disseny visual de conjunt. Lluís Homar ens torna a […]

Perquè no crec que hi hagi cap més qualificatiu: geni. Un autèntic home del renaixement en ple segle XX: intèrpret, compositor, fotògraf, dramaturg, poeta, performer… Com deia la meva àvia, quan va néixer van trencar el motlle. Ha estat una nit màgica sota la coordinació i direcció de Montse Colomé i Anna Llopart. La Puigserver del Lliure ha fet de circ de tres pistes on s’anaven succeint les actuacions, sense treva, dinàmiques, recordant espectacles del de Vinaròs, fins que al final ha caigut “una cosa” del cel i ha destrossat un piano de cua. A la ressenya completa podeu veure el que deia “ell” sobre això. Al vestíbul, després de la performance, només es veien cares somrients fent comentaris elogiosos: […]

Quan decideixes anar al Teatre Nacional de Catalunya saps que el que vas a veure, sovint, és una proposta que ha passat uns filtres que s’apropen més al teatre clàssic que no pas a una perfomance o al “teatre modern”. Amb Blasted crec que aquesta condició no s’ha de tenir gaire present. Blasted és una aposta segura que trenca tots els esquemes establerts de la “filosofia TNC” amb la premissa que es tracta d’un text de Sarah Kane, i els qui en saben mínimament, entendran que Sarah Kane va ser una dramaturga que, amb els seus pocs anys de vida va escriure textos realment “anats de l’olla”. De totes maneres, la direcció d’Alícia Gorina ens transporta, d’una manera poc habitual, […]

Aquesta és una òpera que ens havia agrada molt, malgrat que ens feia més patxoca fa uns anys quan ens estàvem iniciant en el món de l’òpera; ahir la vàrem tornar a veure, ja que entrava dins del nostre abonament; segurament no hauríem anat a veure-la, si no fos així, perquè sincerament és una producció de la que ja estem una mica cansats, tot i que reconeixem que Mario Gas, en el seu dia va fer una filigrana. Recordem l’última vegada que la vam veure, el 30 de maig de 2013, no tant per l’òpera en si, o per les interpretacions de Villazón o Maestri, sinó per la gran escridassada que els espectadors del Liceu vam atorgar als, aleshores, prínceps […]

Dibujos animados, series, anuncios, frases típicas, iconos de la época… Los referentes característicos de los 80 y principios de los 90 son la base de Cobi, Curro, Naranjio, el nuevo espectáculo del trío The Feliuettes junto al pianista Gerard Sesé. Los cuatro protagonistas de esta historia buscan a su padre, el hombre que se ocultaba debajo de los disfraces de las tres mascotas del título. Bajo esa premisa, se esconde un musical de pequeño formato divertido, entretenido y nostálgico, pensado para y por treintañeros con ganas de sumergirse en sus recuerdos de niñez y juventud. Las canciones son pegadizas y las interpretaciones de Laura Pau, Maria Cirici y Laia Alsina contagian energía, dinamismo y positivismo. Necesario es destacar las piruetas […]

A l’Àtic 22 del Tantarantana hem pogut veure aquest espectacle de la Companyia ÉsGrata amb dramatúrgia de María Porras i dirigit per Eduard Tudela. En entrar a la sala, una dona embarassada (Laia Alberch) dorm en un sofà. A l’altra banda de l’habitació una planta solitària. Unes projeccions audiovisuals ens informen de l’existència d’una organització que va guanyant adeptes de manera espectacular. La dona embarassada es diu EMA i desperta després de dormir durant cinc mesos, està en un centre d’embarassades destinades a repoblar la Terra. Una altra dona, també embarassada (Georgina Latre) viu les seves darreres hores, ja que un cop hagi tingut la criatura, serà eliminada, ella pertany a la civilització que cal erradicar. Els hi fa companyia […]

Desprotegidas. Así es como se sienten de entrada las protagonistas de esta historia cuando su padre, el capo de una familia de la mafia, muere. Sin el patriarca y sin el resto de hombres del clan, que huyen despavoridos en cuanto pierden a su benefactor, ellas se quedan solas. Y aunque siempre las han educado para ser meros complementos, ahora tendrán que decidir si siguen las normas o imponen su dignidad. Sin tener una trama especialmente original, la gracia de esta comedia negra está en su mensaje claramente feminista. Los personajes lanzan de forma inesperada pequeños dardos que impactan en la mente del espectador y le hacen pensar en aquellas conductas sutiles en las que quizás no ha reparado. “Éramos […]

Amb textos de les Mil i una nits i el Decameró de Boccaccio, Ariadna Pastor (autora també de la dramatúrgia) amb la seva veu i Laia Capdevila amb la seva viola, ens endinsen en un viatge on la música i el relat s’entrellacen. Un espectacle de petit format on la paraula i la música desperten en nosaltres els records dels contes ben explicats, a escena únicament dues cadires i un petit moble on l’Ariadna diposita la làmpada que porta en entrar. Ariadna Pastor és una gran narradora, i ens trasllada amb les seves paraules fent que veiem davant nostra els personatges dels quals parla. Una actriu amb gran expressivitat, carisma i sentit de l’humor. L’espectacle està dirigit per Montse Bonet, […]