Recomanacions

Els nens desagraïts és la tercera peça de la trilogia sobre la família de la Companyia Arcàdia (les altres dues són La terra oblidada i La pols). En aquesta ocasió, Llàtzer Garcia ambienta la història en una secta cristiana radical per mostrar-nos el pes que té la família en les nostres creences i per explorar quines conseqüències tenen aquestes creences sobre les nostres vides. Amb un repartiment en estat de gràcia i una posada en escena d’una gran bellesa, Els nens desagraïts és una obra intel·ligent, emotiva, dura i molt interessant que ens manté enganxats a la cadira i provoca interessants converses postfunció. Totalment imprescindible. Més informació a Somnis de teatre

Hi ha textos que sobreviuen al pas del temps o que, amb adaptació, poden seguir sent vigents durant anys i segles. Però n’hi ha d’altres que no. Per mi, Calígula forma part del segon grup. La seva reflexió sobre la tirania, la llibertat i la corrupció política sona tan llunyana avui dia que resulta gairebé impossible no desconnectar-se del que passa sobre l’escenari. Si, a més, com és el cas, la posada en escena és estàtica i declamativa, i l’escenografia juga en contra dels actors, acabes en un muntatge on el repartiment fa el que pot liderat per un Pablo Derqui que es deixa la pell per intentar-nos fer empatitzar amb un personatge que, malgrat els esforços, resulta, per moments, […]

Tres joves actors, un pianista, un cafè-teatre mític al vell mig del Raval Barcelonés i moltes coses a dir són els ingredients de Cireres & lentejuelas, la proposta teatral en format Cabaret de la companyia La Melancòmica. És divertit, dinàmic i fresc. Un espectacle que cal visitar on el format no para de donar sorpreses a l’espectador tot revivint l’essència del Cabaret. Tot plegat amb la pàtina de l’ambient únic del Llantiol on pots fer una cervesa mentre l’obra segueix, on els actors –a un escenari on pràcticament no hi caben– ens fan viure un Paral·lel que no vam tenir la oportunitat de viure amb l’energia pròpia dels grans inicis. Un Cabaret reflexiu, agredolç i emocionant. Llarga vida a La […]

L’any 1978, el director Robert Mulligan ja va dur al cinema aquesta obra de teatre de Bernard Slade. Així és com vaig descobrir, anys més tard, una història que barreja comèdia, romanticisme i nostàlgia. El seu principal encant és que parteix d’una premissa original -una parella d’adúlters decideix trobar-se només un cop l’any fins al final de les seves vides- per acabar explicant la història dels protagonistes i també la de les tres últimes dècades del país. A la versió americana es començava pel 1951 i el període escollit comprenia moments com l’arribada a la lluna o la guerra de Vietnam. Aquí, en canvi, el traductor i adaptador Hèctor Claramunt ha triat sàviament el període de la transició, començant pel […]

Carlos Latre, actor còmic, humorista i imitador, s’ha llençat al món de la direcció teatral i ara dirigeix la seva primera obra; el resultat final ha estat espectacular. MCGUFFIN és una comèdia de Mònica Pérez, protagonitzada per Mònica Pérez i Jordi Rios. Hem de confessar que nosaltres vàrem assistir a aquesta estrena, no confiant massa en el resultat, potser perquè no som especialment proclius a aquest tipus de teatre que es basa en l’humor, i és que sovint ens hem trobat amb produccions mal anomenades “comercials”, que no tenen el suficient suport d’una dramatúrgia elaborada. Per tant, va ser per nosaltres una sorpresa majúscula, descobrir que MCGUFFIN, és sens dubte un altra cosa i que vol anar molt més enllà […]

Una única actriu ens explica la història i al mateix temps interpreta tots els papers del relat. Una jove Núria Montes que ens ha captivat per la seva narració, sentida de tal forma que ens ha fet visualitzar el que ens estava descrivint i, fins i tot, ens ha fet sentir les olors del bosc, del llac, de la casa, …. Ens ha fet veure la boira que envolta la casa i la foscor de l’interior. Una actriu que ens mira directament als ulls sense perdre ni una paraula ni l’absoluta i perfecta sincronització amb l’espai sonor de Javier Gamazo, que amb les notes dissonants de la seva música evoca una atmosfera ombrívola i terrorífica. La història que explica, amb […]

Estem tan acostumats al fet que les històries d’amor estiguin explicades des de la comèdia frívola o la idealització romàntica que, quan ens presenten una proposta mínimament realista, la sorpresa resulta el doble de gratificant. Un cop l’any és un espectacle ambiciós, ja que ens relata una relació sentimental al llarg de tres dècades, però resolt amb agilitat, intel·ligència i molt bon gust pels petits detalls. Àngel Llàcer torna a demostrar la seva gran sensibilitat com a director i omple de cor i ànima l’habitació d’un hotel on els seus protagonistes comparteixen sexe, conflictes, amor i altres complicitats. És molt interessant veure com l’obra evoluciona des de l’humor lleuger de la primera escena cap a un to molt més profund, […]

Potser la nostra visió és massa perifèrica per poder valorar-lo amb claredat però existeix la innegable sensació que, en termes de ficció, el conflicte basc sempre ha resultat un tabú difícil d’abordar. Les vegades que s’ha intentat fer ha estat des del thriller o amb drames tan polititzats que no deixaven massa espai per la vessant humana del problema. Afortunadament, el temps i la nova situació està donant pas a noves veus, més valentes, reposades i profundes que no tenen por d’explicar com s’ha viscut tot plegat des de dins amb l’emoció com a llenguatge vehicular. Viaje al fin de la noche és un conjunt de reflexions plenes d’arestes i matisos que dóna llum al dolor, la ràbia, el dol, […]

Diumenge dia 19, a la tarda vam anar a La Vilella per tal d’assistir a un dels actes especials programats per a celebrar la 5a temporada. Es tractava de la lectura dramatitzada de STAN & OWSKY, obra amb la qual es va inaugurar l’actual sala i que nosaltres vam poder veure el dia 1 de novembre de 2013. És la tercera vegada que escoltem aquest text, total o parcialment, perquè també vam tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre on es recull aquest text i el “No country for old myth“. Aquesta presentació va tenir lloc en el primer local de la companyia Sargantana al febrer del 2013. Vam poder gaudir d’una petita lectura d’aquest text. Ens feia […]

La primera de les peces del projecte, anomenada “PROYECTO 43-2” va ser estrenada el febrer de 2012. Un treball fet a partir d’entrevistes amb els protagonistes reals dels fets per tal d’entendre la realitat social actual d’Euskadi. En 2015 s’estrena la segona de les peces de la trilogia “LA MIRADA DEL OTRO” que nosaltres vam poder veure la temporada passada en aquesta mateixa sala. En aquesta proposta ens van fer partícips de les trobades entre víctimes d’ETA i dissidents de la banda, trobades que van tenir lloc a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba). VIAJE AL FIN DE LA NOCHE ens presenta dues persones que han viscut la violència en el país basc des de dos punts totalment […]

Estrenat en un altre format a la 61a edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida, replanteja el mite d’Hércules en clau de circ i per a tota la família. L’espectacle presenta a Hèrcules (Mikel Hennet) i el seu inseparable amic Yolao (Lluís Canet). Hèrcules és fill de Zeus (Roger Burrull que també fa de mestre de cerimònies), està dotat d’una força sobrenatural, i ha d’enfrontar-se a monstres, animals ferotges, gegants, … tot superant les 12 proves que li ha imposat la seva madrastra, la deessa Hera (Cristina Murillo). Una producció on hi ha música i números coreogràfics amb un cos de ballarins format per Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Angel Jimènez, i que és sense dubte […]

Després de La terra oblidada i de La pols, Llàtzer Garcia tanca la seva trilogia de la família tot explorant un tema fascinant com és el de les sectes religioses. En aquest sentit, ho fa inspirant-se en una situació real que es va produïr als anys vuitanta en un poble de Girona, traslladant a escena una història que aprofundeix en uns personatges atrapats per unes creences, ja sigui lluitant contra elles o submergint-se en aquestes sense qüestionar-les, tot fent trontollar el vincles familiars. Malgrat un inici i un final lents, l’obra té un ritme intern àgil, el qual està sostingut per una història que aconsegueix atrapar-te i per uns diàlegs realistes que doten de credibilitat i profunditat als personatges. A […]

Bárbara Sánchez, coreògrafa, ballarina i actriu sevillana va estrenar aquesta peça, SOMEWHAT PALER l’any 2016. Una proposta que proposa una exploració dels afectes relacionats amb la pena a través del treball amb l’acció física en viu. Ella ja hi és a l’escenari quan ocupem els seients, una manta a terra i una cadira. Ella camina, inquieta i ens observa. Comença a parlar i riu, ens descol·loca. S’asseu a la cadira amb les cames estirades per no tocar la “paduana” i parla amb nosaltres. On són els crítics?, i els programadors?, perquè la sala no fa alguna cosa per omplir?, perquè el bar és ple i la sala de teatre buida? Riem amb ella. Però ella llavors ja no riu. Aquesta […]

Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley. La interpretació és de Cristina Vallribera (22 anys), que es deixa la pell sobre l’espai escènic des del minut zero, i no tan sols amb la seva expressió i les seves paraules, sinó també per un exercici físic esgotador, caminat i corrent reiteradament pel passadís longitudinal que travessa la sala de punta a punta, en una carrera descontrolada en alguns moments i que obliga als espectadors situats a banda i banda a seguir-la com si estiguéssim veient un partit de tenis. Un afer sexual […]

Una dona és morta, està tancada en una morgue a l’espera de ser enterrada, el forense ja ha acabat la seva feina i ella espera. I aprofita el temps d’espera per parlar amb nosaltres. Ella està abocada a l’oblit, però no vol oblidar, ni vol que el seu amor, el seu “nino” la oblidi. Ella és una dona, se sent una dona i actua com una dona. Però ella té genitals masculins. Està empresonada en un cos d’home i ha lluitat per conquerir la seva pròpia identitat. Ella és una persona transgènere. La transsexualitat, aquest és el tema que ens planteja Manel Bonany en el seu text, un text que va escriure fa més de disset anys. Com ens comentarà […]