Recomanacions

La Maria Rosa i en Jorge de la Torre conformen un duet còmic frenètic, esbojarrat i surrealista. Però que no us enganyin, darrere d’aquesta història de l’amor boja i divertida a través de la música s’amaga un veritable domini i amor pel llenguatge musical. A ‘El amor según la Universidad de Westrington’ trobaràs un espectacle sense parafernàlies ple de ritme i comèdia amb moments realment hilarants. No t’ho perdis! Desitjo poder veure moltes més tesis d’aquesta Universitat de Westrington que encara no m’he atrevit a buscar a Google Maps.

“Perra de nadie” és el tercer solo i últim espectacle de Marta Carrasco com a ballarina, una barreja de teatre dansa i performance. A part de la força escènica i facilitat de transmetre que té aquesta artista, el que més m’ha agradat d’aquest espectacle, és que, visualment és extraordinari. Imatges colpidores, imatges visualment increïbles, imatges poètiques, imatges patètiques , imatges, imatges, imatges… imatges interpretades per una dona que ho és tot i de cop no és ningú, una dona que ens mostra totes les dones que porta dins. Amb cuirasses ortopèdiques, posant-se vendes als ulls, enfundant-se en un vestit minúscul, intentant escapar d’una gran tela de color vermell o brillar amb un vestit platejat, Marta Carrasco ens parla de submissió, […]

Amb “Requiem” l’Ester Bellver fa un homenatge al seu pare. I ho fa des de la sinceritat, explicant les seves vivències des de la seva infantesa fins el moment de la mort i l’enterrament del seu pare. Ester Bellver fa un salt en el temps i reviu totes les fases vitals de la seva vida; unes vegades amb nostàlgia i d’altres amb més duresa i dolor; etapes de la vida que per a molts dels presents ens són del tot familiars. L’obra sorgeix de la pròpia experiència personal de l’Ester Bellver. Des de, la malaltia del seu pare, del temps que va estar acompanyant-lo a l’hospital i de quan va haver de buidar la casa després de la seva mort. […]

Al final hem assistit de nou al teatre, aquest cop a l’Almeria Teatre on fa uns anys vam veure “Flor de Nit, el Cabaret”. Una revisió de la producció de Dagoll Dagom en petit format, però amb molta qualitat. I entre els personatges que vam poder tornar a recordar, va ser “Paco Alonso “Paquito, bailaor, cantaor, actor i transformista català que va començar la seva carrera al Paral·lel als anys 50 i que ens va enamorar amb Joan Vázquez. Aquest personatge ha volgut sortir de Flor de Nit i presentar-se directament al públic. Amb totes les lluentors necessàries per un públic apassionat.Ens situem en el Paral·lel, plé de plomes, folklore i tradició és el primer que ens vé al cap […]

Han passat els anys, però encara tenim fresca a la memòria la història de NADIA, la jove afganesa a la qual una bomba va canviar la vida. Una vida que ens va explicar ella mateixa en forma de documental escènic. Una proposta que signava la companyia La Conquesta del Pol Sud, i que ara ens presenten la segona peça de la que serà una trilogia. La Companyia La Conquesta del Pol Sud, creada el 2010, està formada per Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer i a CLAUDIA tornen a combinar el llenguatge teatral amb la investigació periodística. La Claudia Victoria Poblete Hlaczik viu a Buenos Aires, treballa com a enginyera de sistemes i li agrada molt llegir, sobretot llibres de […]

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,…He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és […]

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si…Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França…tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp…i a l’escenari una persona. Un […]

L’obra “Elefant terrible” que es pot veure a la Sala Beckett és una reflexió sobre els perill que hi pot haver del mal us i consum de videojocs, jocs virtuals,…Una alerta per a aquells joves i no tan joves (menors que ja no juguen amb trencaclosques, jocs de construcció o un elefant de peluix), que es poden passar hores i hores davant d’un ordinador, videoconsola o aparell similar, immersos dins d’un joc que els acaba per engolir, endinsant-los en mons ficticis, del que difícilment poden escapar. L’addicció als videojocs és un problema actual de la societat humana. És important destacar que els videojocs, per si sols, no suposen un perill si se’n fa un ús adequat. Així doncs, l’addicció no […]

M’encanten els musicals de petit format que es poden veure a casa nostra. Per això intento no perdre-me’n cap. Pot ser diré una bajanada, però… fins hi tot m’agrada molt més anar a veure els musicals que es presenten a les sales petites, que els que ens ofereixen sales mes grans, perquè tot i que compten amb més pressupost, no acaben de tenir el nivell dels grans musicals que es poden veure fora de Barcelona. Dit això, no em podia pas perdre “Tick, tick… Boom!”, primer perquè es un musical de petit format on tens els actors a tocar i la música és en directe, i perquè tots tres actors que hi surten m’encanten!!! “Tick,tick…Boom!” és un musical on llibret, […]

Jonathan Larson va escriure Tick, tick… Boom! com a monòleg musical i autobiogràfic, però després de la seva prematura mort -just abans d’estrenar Rent a l’Off Broadway- la productora Victoria Leacock li encarrega a l’escriptor David Auburn que reconverteixi l’obra en una peça per a tres personatges. I així és com ha arribat fins a nosaltres… Una peça que ens parla de l’èxit i del fracàs, de l’Amèrica dels noranta, de la Sida, de les relacions personals i laborals… i en definitiva, de l’amor per la música. Ferran Guiu ha tingut en compte aquesta última idea i ha ideat un muntatge simple i efectiu, en el que les cançons esdevenen protagonistes. Unes cançons, per cert, que passen del rock a […]

Cada vegada, afortunadament, veiem més propostes de creadors joves a la recerca de noves dramatúrgies i formes d’expressió que plasmin l’essència de la seva generació. En aquest cas, Eric Balbàs i Roger Torns presenten una peça teatral inspirada en els videojocs i la realitat virtual que arrisca valentament tot i obtenir un resultat una mica irregular. Elefant terrible té el valor d’haver estat gestat com un experiment amb la implicació, durant el procés artístic, d’un grup d’adolescents. Malauradament, la primera part del muntatge és confusa i difícil de seguir. Sembla jugar amb elements del thriller ciberpunk però el seu excés de misteri amaga, en realitat, una debilitat narrativa que impedeix que el relat arranqui. Per sort, l’obra té l’habilitat de […]

Hi ha molts estils de comèdia i molts recursos diferents per fer riure al públic, però sempre he pensat que quan els actors (els actors, no els personatges) es posen a riure en escena per buscar la complicitat dels espectadors vol dir que alguna cosa no funciona… Sobretot si el recurs és postís i buscat, com sembla que passa en aquest muntatge de Prefiero que seamos amigos, obra de l’humorista francès Laurent Ruquier. Una obra que no dissimula el seu feble punt de partida ni la seva erràtica evolució, però que segurament funcionaria si s’hagués pres més seriosament i no com una antiga revista de Lina Morgan, on sí estaven permesos i acceptats determinats recursos que aquí grinyolen. No es […]

94 minuts és una història d’amor que no s’assembla a cap que hagueu vist abans. Sílvia Navarro signa un text que, sense renunciar a l’humor ni a les emocions, fuig de llocs comuns, tòpics i estereotips per explicar una història d’amor que intenta ser perfecta fent servir el mètode científic. Dos personatges ben confegits i amb molta ànima, interpretats per uns magnífics, Anna Carreño i Adrià Diaz, són els protagonistes d’una dramatúrgia que juga amb el temps, l’espai, la narrativitat i els referents en un exercici tan intel·ligent com divertit. Un d’aquells espectacles que et deixa amb un somriure als llavis i amb ganes de més. No us el perdeu! Més informació a Somnis de teatre

Sóc de les que, quan parlem de musicals, tinc la tendència a fugir dels grans muntatges per submergir-me en el petit format, on és més difícil enganyar el públic i l’espectacularitat queda supeditada a l’emoció. Tick, tick… boom! torna a demostrar que és així, que al pot petit hi ha la bona confitura i que quan tens un repartiment tan bo com el que formen Xavi Duch (Sugar), Lu Fabrés i Marc Pociello, acompanyats de música en directe i amb un llibret signat per l’autor de Rent, Jonathan Larson, no cal gaire més per encertar-la. Més informació a Somnis de teatre

My low cost revolution utilitza un llenguatge original, transgressor, divertit i excèntric per dur a escena les contradiccions a què s’enfronta qualsevol de nosaltres a l’hora de ser conseqüent amb les nostres idees. Fer la revolució és complicat i portar les nostres idees polítiques fins les darreres conseqüències quelcom pràcticament impossible en un món on el sistema és més fort que l’individu. Amb una dramatúrgia carregada de compromís, missatge i sentit de l’humor, imatges potents i unes actrius que s’hi deixen la pell, My low cost revolution és una magnífica mostra de teatre alternatiu, rebel i contemporani. Tot un encert. Més informació a Somnis de teatre