Recomanacions

La producció d’enguany, és del Théâtre du Capitole de Toulouse i el Staatstheater Nürnberg i compta amb la direcció escènica de Vincent Boussard i la direcció musical de Renato Palumbo. L’orquestra i el cor del Liceu així com el conjunt VEUS-Cor Infantil Amics de la Unió, acompanyen un repartiment de luxe, Piotr Beczala en el paper de Riccardo i Keri Alkema en el d’Amelia. El cast d’aquest passat dissabte es completava amb Marco Caria com a Renato, espòs d’Amelia, Dolora Zajick en el paper d’Ulrica, la fetillera i Elena Sancho com a Oscar, el patge de Riccardo. Una senzilla però espectacular posada en escena, per ambientar l’atmosfera fosca i tensa de l’òpera de Verdi que de manera progressiva ens condueix […]

Wajdi Mouawad s’ha convertit en tot un habitual de la nostra cartellera des de que fa cinc anys es va estrenar la versió catalana d’aquesta mateixa obra, la qual va ser un indiscutible èxit de crítica i públic. Ara, ens arriba una nova posada en escena procedent de Madrid, sent difícil treure’ns del cap aquest muntatge que vam veure fa pocs anys i que de forma majoritària ens va sacsejar. Així, el major problema d’aquesta versió no resideix en el propi muntatge, sinó en les pròpies expectatives que portem al tenir tan present l’anterior. Naturalment, jo vaig anar amb aquesta inevitable idea al cap, però us puc dir que vaig sortir encantat de la sala i que em va semblar […]

Es tracta de la reposició d’una peça estrenada el desembre de 2007 a la Sala Beckett i, que tal com ens van comentar a la roda de premsa, ha estat recuperada a partir d’una lectura dramatitzada que va tenir lloc la temporada passada. El text i la direcció són de Victòria Szpunberg (Buenos Aires 1973), dramaturga establerta a Barcelona des de fa quatre dècades, i els actors que interpreten els personatges són Marc Rosich (senyor Bruno), Sandra Monclús (la màquina de parlar) i Jordi Andújar (el gos que dóna plaer). LA MÀQUINA DE PARLAR, és una faula futurista que ens parla dels robots que s’estan introduint a les nostres llars i de com ens poden arribar a canviar la vida. […]

De tan en tant ens visita el Centro Dramático Nacional, i ara ho ha fet amb una obra que és un resum o recull o potaje amb una pila d’ingredients agafats d’un seguit de novel·les de Max Aub referides a la Guerra Civil Espanyola. José Ramón Fernández és el responsable del recull i la versió i, francament, em penso que ha estat ben poc afortunat. Penso que li ha quedat un seguit d’històries inconnexes (algunes d’elles sí connectades) que, al menys a mi, m’han transmès ben poques emocions. Tanta gent a l’escenari que fins i tot s’han hagut d’anul·lar files de la platea. Quinze actors i dos músics que no m’han fet vibrar. Parafrasejant Shakespeare, molt soroll per no res. […]

La Roda Produccions ha estrenat “El vestit POP de l’Emperador” al SAT Teatre. Es tracta d‘un espectacle musical dirigit per Dani Cherta, inspirat en el conte “El vestit nou de l’Emperador” de de Hans Christian Andersen publicat el 1837, adaptat a un context més actual. L’Emperador de Dinamarca conegut com l’Emperador Presumit té per costum estrenar quatre vestits cada dia. Però per més vestits que acumula, cap el satisfà. Sempre vol el millor dels millors, el més sublim, el més modern, …en cap cas pot repetir vestuari !!!. Aquesta és tota la seva feina. Tots els diners se’ls gasta en roba. No el preocupa els problemes de la gent del poble. Li agrada penjar fotos a l’instagram, al facebook i […]

Si vaig triar aquesta obra va ser, primer per l’autora, i després per la seva originalitat en veure que es tractava de l’adaptació operística d’un text teatral. Desconeixia que hi hagués cap òpera en català i la veritat en tenia molta curiositat. Però fa qüestió de pocs dies vaig llegir la següent notícia: “S’ha localitzat la partitura original de l’òpera “Schiava e regina”, de la compositora modernista catalana Maria Lluïsa Casagemas (1873-1942), que fins ara es donava per perduda”. Es tracta de la primera òpera feta per una dona a l’Estat espanyol , que tot i ser programada dues vegades pel Gran Teatre del Liceu, no s’hi va arribar a representar mai. N’he vist unes quantes d’òperes, però “Après moi, […]

Diuen que les comparacions són odioses… i, segurament, amb raó. Per aquest motiu, més val intentar fer l’esforç d’apropar-se a veure aquest Incendios dirigit per Mario Gas deixant de banda el record que tots els espectadors catalans tenim de la ja mítica posada en escena d’Oriol Broggi. Seria una llàstima no poder gaudir en el seu esplendor del magnífic text de Wadji Mouawad amb un repartiment de luxe només perquè la nostra memòria juga a buscar-li les semblances i diferències. Tant el públic que conegui la història com qui no, s’adonarà que es tracta d’una proposta universal, colpidora i una genial barreja de tragèdia clàssica amb una perspectiva contemporània capaç de traspassar el temps i les versions. Tot el repartiment, […]

Per molt que alguns considerin que parlar de la Guerra Civil és remoure el passat i que la ficció hauria de deixar de banda aquests temes, resulta, encara, necessari que la ficció parli de les ferides que, políticament, mai s’han volgut sanar. El laberinto mágico és un complex mosaic d’històries personals situades durant el terrible conflicte nacional que va derivar en la dictadura de Franco. Ambiciós, molt divers i (com diu el propi títol) narrativament laberíntic, el Centro Dramático Nacional defensa amb solvència aquest muntatge que obre tants punts de vista com personatges apareixen en aquest gran entramat de vides humanes. El repartiment fa, en general, un bon treball interpretatiu (amb alguna excepció puntual) sota la direcció d’Ernesto Caballero que […]

Adaptar les sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola en una obra de teatre de dues hores és una empresa realment difícil, gairebé impossible. Vist el resultat, podem dir que almenys l’essència i l’esperit de l’autor estan recollits en aquest mosaic embullat i realment difícil. Un mosaic que permet entendre les contradiccions d’una època convulsa i efervescent com poques, amb personatges dels dos bàndols, amb morts que expliquen les seves pròpies desventures i amb situacions curioses que sovint no han format part de la història oficial. Ernesto Caballero afronta el repte amb una direcció àgil i una interpretació coral, sense gaires protagonismes. A vegades es troba a faltar un seguiment més profund de les històries i els […]

El Teatre Romea estrena El laberinto mágico. Inicialment, un conjunt de sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola, que José Ramón Fernández ha versionat i Ernesto Caballero dirigit. És a dir, sis novel·les a veu narrativa transformades en dues hores de teatre dialogat. Un repte molt arriscat i, en aquest cas, destinat al fracàs. El problema: atmosfera inexistent. Comença l’obra, acaba l’obra i jo segueixo asseguda a la butaca; no he aconseguit entrar dins la història. Els meus ulls estaven clavats a l’escenari veient com els actors i les actrius es movien per l’espai, res més. La raó: inici i final, un rere l’altre. No hi ha temps per desenvolupar la història. És el que passa quan […]

No es pot negar que L’alegria és una obra carregada de bones intencions i amb un missatge que mai està de més repetir les vegades que faci falta. Podríem assegurar, fins i tot, que té característiques que l’entronquen directament amb algun tipus de teatre social. El text, però, acaba ensucrant-se més del necessari i recorre a tòpics que potser calia haver evitat. I és que les situacions es van fent previsibles, els personatges actuen quasi com a estereotips i el nus de la història s’entrebanca en una sèrie de situacions (reunions d’escala, trucades a l’administració, etc.) que estanquen l’acció i ens remeten a clixés ja vistos. Ara bé, els personatges tenen alguna cosa d’entranyables que ens atrapa. Suposo que l’actuació […]

No és corrent fer públics els fracassos i encara menys quan el protagonista ha passat anys per hospitals i presons. Si a més has sigut una figura de la Royal Shakespeare Company, segurament la millor companyia teatral del món, doncs ni t’ho explico, però Mark Lockyer va prendre aquesta decisió i està representant aquesta època de la seva agitada vida pels teatres del món: Living With The Lights On (Viure amb els llums encesos). Us imagineu està tan fotut com per no poder apagar mai el llum, cavalcant contínuament sobre una muntanya russa? Explica que estava malament del cap, trastorn bipolar ajudat per alcoholisme, un viatge a l’infern passant per hospitals, presons, intents de suïcidi… La confessió comença en un […]

Paradise és un prostíbul ubicat en algun lloc indeterminat en què cada dia es viuen diferents històries. Veroshka és una de les prostitutes que hi treballen i serà l’encarregada de compartir amb els espectadors tres d’aquestes històries. Així comença l’obra de Nico&Sunset Productions que ha tornat al Poliorama després d’un breu pas pel teatre la temporada passada. No hi ha cap dubte que uns dels reclams més forts pel públic és el fet que la majoria dels seus protagonistes són actors de la sèrie Merlí de TV3 i, la veritat, si ha de servir perquè la gent vagi al teatre, endavant! Però ens hem d’oblidar dels seus papers a la sèrie perquè aquí es transformen totalment i aquest és el […]

La sala Gran del Nacional, mig plena o mig buida segons l’òptica. El teló abaixat amaga una escenografia espectacular, totes les estances de la granja d’Efraïm Cabot (Pep Cruz), un home de setanta-cinc anys que amb tres fills, se sent sol. Una escenografia dinàmica, obra de Sebastià Brosa, que gira i es mou al ritme del desenvolupament de l’obra i amb els personatges. Un joc de passions dels seus tres protagonistes, la passió amorosa d’Abbie pel seu fillastre, la passió ambiciosa d’aquest per la propietat de les terres i la casa, l’odi i el desamor d’Efraïm envers el seu fill fins al punt de voler engendrar un altre fill per arrabassar-li l’herència. I els veïns de les terres properes, que […]

Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta. Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat. Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat. Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de […]