Recomanacions

Aquest va ser el projecte escollit pel públic a la Caravana de Tràilers 2016 per ser desenvolupat i exhibit en el Festival del 2017; nosaltres llavors vàrem estar presents i els nostres vots no van ser per aquesta proposta, que llavors tampoc ens va convencer. Un fet autobiogràfic treballat amb un caire col·lectiu, parla de suor i d’esforç de gimnastes russes, dels xantatges emocionals que ens fem a nosaltres mateixos, de les trampes que ens posem, de com deixem passar l’hora de fer moltes coses, de com ens convertim en “el nostre darrer enemic”. Definida com una mena de road movie, que per nosaltres ha resultat força confús; un homenatge als éssers sensibles d’aquest món, que ha començat amb unes […]

Comença a ser evident que Agatha Christie està de moda als nostres escenaris. Després dels èxits de muntatges com La ratonera o Testigo de cargo, se suma a la recent estrena de La visita inesperada aquesta nova versió de la clàssica novel·la Deu negrets. S’ha de reconèixer, d’entrada, que l’inconfusible estil de l’escriptora anglesa és un gènere en sí mateix i, per tant, cal valorar-lo amb les seves pròpies regles. Les trampes, l’excés d’informació, els girs sobtats o els personatges estereotipats no són, en aquest context, elements qüestionables sinó peces d’un joc tancat que, no obstant els seus trucs, sap funcionar molt bé. Y no quedará ninguno és un digne passatemps, dirigit per Ricard Reguant amb practicitat, sentit de l’entreteniment […]

Pot ser perquè me n’havien parlat tan bé, que m’esperava molt més d’aquesta proposta. Estic totalment d’acord en que totes tres actrius (Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer ) fan una feina excel·lent, sobretot l’Imma Colomer , que últimament no deixa de sorprendre’m positivament. Estic d’acord que en Pau Miró fa una feina de direcció molt acurada. Estic d’acord que l’escenografia , il·luminació i posada en escena són fantàstiques. Però que voleu que us digui, a mi no m’ha acabat de convèncer. La proposta d’aprofundir sobre l’ètica periodística, i mostrar-nos la seva part més obscura , com poden ser els interessos personals, la manipulació de les notícies, la falta d’escrúpols i l’ambició dins el món periodístic (aplicable a qualsevol […]

Per tercer any consecutiu, la Sala Muntaner acull el Barcelona Gay Men ‘s Chorus, un sorprenent espectacle de música coral composta per més de 40 veus masculines, sota la direcció de Luc-Olivier Sánchez. Barcelona Gay Men ‘s Chorus és un cor format principalment per homes gais, que presenta a l’escena barcelonina una proposta musical de qualitat amb un repertori variat i una posada en escena atractiva per a la que no és necessari tenir experiència prèvia però sí mostrar compromís i actitud. “La mar de bé” són els 40 mariners, a bord d’un vaixell ple d’esperances i somnis, amb els que he passat una nit memorable. Ball, interpretació i música d’estils diversos, que van des dels més clàssics als més […]

Proposta de noves dramaturgies totalment, fa honor a aquesta classificació. Molt especial, molt conceptual, molt curiosa i res convencional. Entrada grandíssima, per a mi el millor de l’obra està ens els primers minuts: skaters que sols amb els seus cossos i amb una plutja d’imatges estàtiques que creen, ens fan viure amb ells una tarda qualsevol a la paça del MACBA. I ara incorporem els monopatins, donant moviment i so. La cosa es va activant i, en un moment àlgid, l’aparició de dos personatges! Trenquen completament l’ambient “callejero” que s’ha creat i, de quina manera! Amb una breu, senzila i magistral coreografia. Impecable seqüència de moviments que hipnotitza, per passar a un text proper, còmplice i molt irònic sobre l’época […]

Sense filtres. Podem veure a una amic o amiga de fa 10 anys sense els fitres que s’han anat construint al llarg del temps? Podem canviar aquets filtres i descobrir una nova relació? Què passa quan ens obrim a noves situacions, a noves possibiltiats? A escena, un exemple. Obra amb mooolt de text, massa per al meu gust. M’ha semblat molt explicativa i redundant, amb molta necessitat de clarificar el què es volia transmetre. Al mateix temps, moments en que l’expressió corporal ha sigut l’única protagonista, i que deien més, que ho deien tot. Molt ben trobats, molt bonics. Hi ha escenes divertides i ben jugades, amb complicitat amb el públic i que han omplert la sala de rialles. Tot […]

Amb un repartiment entregat i una història farcida d’humor negre, el nou espectacle dirigit per Iván Morales, que ja ens havia sorprès amb propostes tan interessants com Wasted o Cleòpatra, torna a endinsar-nos en un univers tan lúdic com malaltís. En aquest cas, es tracta d’una obra escrita pel reeixit dramaturg angloirlandès Martin McDonagh que combina una sèrie d’elements macabres i un rerefons dramàtic amb acudits truculents i un simpàtic patetisme. Morales decideix aprofitar el gran talent dels seus intèrprets en favor de l’entreteniment, aconseguint tot un recital de magnífiques pallassades de la parella Oriol Pla i Pol López. El lluïment dels dos actors, en aquest sentit, és notable, gràcies, en gran part, a la seva compenetració humorística. Malauradament, com […]

La Sala Fènix és un dels pocs llocs de Barcelona on es pot gaudir d’espectacles de titelles per adults. Aquest any dins la seva programació, tinc especial interès d’anar a veure dos cicles que estan dedicats al món dels titelles. El primer és “Retrospectiva de l’obra de Jordi Beltran”, en el que es podran veure tres dels seus espectacles: “Antologia” (1987), “¡Azúcar!” (2011) i “Poemes visuals” (1994), El segon és “Cicle Ànima”, en el que podrem veure quatre espectacles d’altres països del món, com “Punch and Judy” (Irlanda), “Colgando de un hilo” (Itàlia), “El juego del tiempo” (Chile) i “Retretre Cabarete” (Madrid); aquest últim el vaig poder veure fa un parell d’anys al parc de la Ciutadella en el MAC […]

Kolmanskop és un muntatge d’una gran bellesa, carregat de poesia i visceralitat. En un espai escènic dominat per unes lianes de llana que ens transportaran a diferents escenaris, Laura Tamayo s’interroga sobre el sentit d’una existència a la que intenta donar forma a través de diferents històries que acumula en el seu cos. Amb una posada en escena precisa i evocadora, i una intèrpret potent i valenta en escena, Kolmanskop és un d’aquells muntatges per anar a gaudir amb els ulls i la pell, per deixar-se interrogar i per gaudir de la incertesa. Més informació a Somnis de teatre

[…] La protagonista d’aquesta història no és cirurgiana però sí que és metgessa. A més de la besàvia d’una de les actrius, Dolors Aleu va ser la segona dona espanyola en aconseguir llicenciar-se en medicina , i la primera que va aconseguir exercir d’això durant anys. La dramaturga Anna Maria Ricart part del seu relat per fer-nos reflexionar sobre el paper oblidat de la dona en la història… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-barbes-de-balena/

La Villarroel ens porta un text del recent guanyador del premi al millor guió del Festival de cinema de Venecia. Es tracta de Martin McDonagh, un autor no excessivament conegut al nostre país, però que fora de les nostres fronteres s’ha convertit en l’autor anglosaxó més representat a l’Amèrica del Nord després de Shakespeare. Gairebé res!! Tot i això, si ens remuntem dinou anys enrere, a la mateixa Villarroel es va estrenar amb èxit l’òpera prima d’aquest dramaturg, La reina de la bellesa de Leenane, una de les peces teatrals que guardo molt gratament dins la meva memòria. En aquesta ocasió, el text no és tan rodó com ho va ser llavors i trobo que està innecessàriament dilatat, però alhora […]

Sóc un conjunt de sentiments, emocions, desitjos, inquietuds, una barreja de moltes coses. Sóc conseqüència del que sóc, del que faig i del que no faig, del que puc fer i del que no puc. Jo sóc el conjunt de coses que em defineixen. “Kolmanskop” és aquell lloc desèrtic on estan amagades les infinites històries que defineixen la nostra identitat. Històries que es van acumulant. Capes i capes de vivències que ens van cobrint mica en mica fins al punt d’enterrar la essència de nosaltres mateixos; aquell punt, en que una es pregunta …qui sóc ?, sóc qui en realitat vull ser? En la solitud, un pot saber qui realment és. Laura la protagonista d’aquest monòleg necessita respostes. Lluny de […]

La Zaranda és un dels grups històrics dins del teatre independent que es fa a Andalusia, a l’estil de companyies com La Cuadra de Sevilla o Atalaya. Es va fundar el 1978 a Jerez de la Frontera, tot i que en els darrers temps ha afegit al seu nom la condició de Teatro inestable de ninguna parte. El seu procés de creació artística s’ha basat sempre en l’experimentació i la investigació, a més de mostrar des dels inicis un clar interès per qüestions universals com el temps, la por, la desesperança, la soledat, etc. En els darrers espectacles també han tocat temes de caire més social, com els efectes de la vellesa a l’obra El grito en el cielo o […]

Dei Furbi és companyia en residencia al Teatre Akadèmia i amb aquesta producció celebra 15 anys dalt de l’escenari. Va ser fundada per Gemma Beltran l’any 2002. Al llarg dels seus 15 anys de vida, Dei Furbi ha creat i posat en escena nou espectacles: Scherzo (2002), Divertimento (2003), Tocata i Fuga (2005), L’illa dels esclaus (2006), Homes de Shakespeare (2008), Asufre (2009), La Flauta Màgica-Variacions Dei Furbi (2013), Trilogia Mozart-Cossi Fan Dei Furbi (2014) i Oklahoma (2017). Aquesta producció parteix d’Amèrica (coneguda també com El desaparegut), una obra inacabada de Kafka que es va publicar de manera pòstuma, i on, a l’últim capítol apareix el Gran Teatre d’Oklahoma. Els mons de Kafka (Amèrica, El procés, El castell i La […]

El Teatre Tantarantana organitza el VIII Cicle de Companyies en Xarxa (del 26 de setembre al 26 de novembre) que apropa les propostes de companyies del circuit teatral independent de l’estat. AZERBAIJAN és la primera proposta d’aquest cicle i ve de la Comunitat Valenciana de la mà de la Sala Ultramar i de Mertxe Aguilar que n’és també l’autora del text i una dels dos intèrprets. L’obra ens planteja una relació de parella, una relació entre un ebenista i una biòloga, una relació plena d’abismes i d’esperances. Però el text va més enllà de la relació entre aquestes dues persones, ens parla de la incapacitat de prendre decisions fermes, ens parla de la immobilitat, de la incomprensió, de la necessitat […]