Recomanacions

Les joves actrius i ballarines Anna Castells i Alice Sorin es posen en la pell de la Joséphine i la Madeleine, unes entranyables àvies que viuen soles en una delicada caseta. Sense paraules, veiem com es desperten, com esmorzen i com passen la seva rutina acompanyades dels seus records. Els moments de teatre gestual en els que es mostra la mobilitat reduïda i el posat fràgil de les protagonistes van deixant lloc paulatinament a les coreografies de major moviment. El ritme de l’espectacle ve marcat per la presencia constant de la música, origen de totes les fantasies de les protagonistes i provinent de la seva inseparable radio. Escoltarem amb elles un conjunt de peces molt conegudes d’estils diferents: De Chaupen […]

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió. Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units […]

Fa dos anys i mig es va estrenar Els veïns de dalt amb molt d’èxit de crítica i públic a la nostra ciutat, cosa que va provocar que es representés la mateixa versió paral·lelament a Madrid amb un altre repartiment. Ara tenim l’ocasió de gaudir d’aquest muntatge, sent una oportunitat per aquells que se la van perdre en el seu moment o per tonar-la a gaudir amb un altre repartiment, el qual funciona molt bé. Com vaig dir en el seu moment, Los vecinos de arriba és una d’aquelles comèdies que et fan riure de debò, al mateix temps que et trobes amb un material consistent i intel·ligent al darrera. En part, això s’aconsegueix gràcies a l’ús d’una història quotidiana […]

Sorprenentment quan arribem al Teatre ens trobem la sala gairebé plena, la qual cosa contrasta i molt, amb el que hem vist aquests últims dies per la falta d’afluència de públic a les representacions teatrals. La companyia The Chanclettes, va crear l’anomenat “turmixplayback” que és una barreja de cançons, pel·lícules, anuncis i programes de televisió que ens presenten amb perruques i sabates de taló. Els seus components són: Josep Maria Portavella, Josep Coll i Xavier Palomino. Un espectacle que connecta des del minut zero amb el públic, inclús fins i tot abans d’entrar a la sala, perquè són els mateixos actors els que controlen l’accés tallant les entrades, informant que el número de la teva entrada entrarà en un sorteig […]

A un lado, la familia de acogida. Al otro, el padre biológico. A un lado, un matrimonio –Anabel Totusaus y Eduardo Telletxea – con medios y posibles, que ha pasado dos años cuidando del que también es su hijo. Al otro, un exalcohólico y exdrogadicto –intensísima interpretación la de Pau Sastre-, quien tuvo a su hijo sin saber que iba a ser padre, y quien se ha esforzado al máximo para recuperarse y recuperarlo. ¿Con quién debe quedarse el niño? El debate está servido, sin que la dramaturgia de José Pascual Abellán nos dé una respuesta clara. Sin buenos ni malos. Sin juicios ni moralejas… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-dos-familias/

“Si las masas pueden amar sin saber por qué, también pueden odiar sin mayor fundamento” “Macbeth” de William Shakespeare. Perquè la història sempre es pot repetir, són necessaris espectacles com el que ens presenta la companyia valenciana Arden Producciones: “Shakespeare en Berlín”, un espectacle escrit i dirigit per Chema Cardeña. Aquest espectacle es va estrenar al Teatre Gaudí el 26 d’octubre de 2016. Després de fer gira per Sevilla, Mallorca i València tornen per segona vegada a Barcelona. Ara teniu una nova oportunitat d’anar-la a veure, creieu-me si us dic que és un imprescindible. A “Shakespeare en Berlín” hi veureu tant paral·lelisme amb tot el que està passant actualment entre Calalunya i l’Estat Espanyol… Us en fareu creus quan escolteu […]

“Sólo creo en el fuego. Vida. Fuego. Estando yo misma en llamas enciendo a otros. Jamás muerte. Fuego y vida” -Anaïs Nin- La Badabadoc Teatre comença temporada amb la companyia barcelonina Los Prometidos, i l’obra “Sólo creo en el fuego”, escrita, dirigida i interpretada per l’Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Es tracta d’una peça de teatre experimental, un joc escènic constant entre els actors Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, i la relació entre els dos personatges als que interpreten, amb uns canvis de ritme carregats d’humor, necessaris per trencar una mica la intensitat de la història. “Sólo creo en el fuego” és una peça biogràfica que va des del moment en que els literats són amants, fins al París del […]

Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però […]

Hem de començar dient que ens hem quedat gratament sorpresos per aquesta proposta, ja que vam creure que estàvem davant d’una comèdia on els actors protagonistes eren mot joves, però prou coneguts per la seva participació en les sèries de televisió com Merli o la Riera….. i que potser en això bàsicament radicava tot. I la nostra sorpresa ha estat trobar una comèdia, que si efectivament està dirigida als joves, però apta també per no tan joves, amb un rerefons que podríem dir amarg i una generació d’actors molt preparada, que ha resolt amb solvència la posada en escena. Tres històries que passen en un mateix espai, l’habitació d’un prostíbul. Tres relats que ens parlen de la família, de la […]

Dissabte al matí estàvem convidats (com abonats del Mercat), a assistir a una prèvia de l’espectacle A VORE a la Sala PB del Mercat de les Flors; aquest espectacle serà estrenat a L’Auditori els dies 26, 27 i 28 del gener vinent. Malgrat que, el que hem pogut veure és tan sols un 50% aproximadament de l’espectacle en el que encara avui s’està treballant, hem quedat literalment fascinats per aquesta fusió de tradició i modernitat, tant en la part musical, com en l’aspecte dramatúrgic i de bellíssim contrast entre la dansa tradicional i la dansa contemporània. Un espectacle que en bona part s’ha basat en el llibre “Del Folkrore Tortosí”. El patrimoni cultural de les terres de l’Ebre, tant en […]

Una de les grandeses del teatre és que pot tenir motivacions molt diferents, i totes molt valuoses, com divertir, entretenir, emocionar, criticar, reivindicar, innovar, denunciar o fer reflexionar sobre alguna cosa. També, però, pot tenir l’objectiu (i, a vegades, això ho oblidem) de posar el focus sobre els petits drames quotidians que, sense fer massa soroll, ens envolten i tenen la seva importància, el seu propi conflicte i el seu propi dolor. La virtut més gran de Dos familias és el seu realisme i la capacitat de mostrar-nos una realitat trista i molt habitual, que no tenim massa present i on no hi ha bons ni dolents més enllà, potser, de la manca d’empatia d’un sistema massa fred. Escrita per […]

Para las comedias de Moliere, los años no han pasado en vano. Así pues, la gracia de este montaje no recae en su trama simple ni en la gastada moraleja. Si merece la pena verlo es por el vertiginoso ejercicio interpretativo en el que se internan Enric Cambray y Ricard Farré, quienes se atreven a interpretar ellos solos todos los papeles del auca. Desde la gestualidad y la caricatura, cada personaje tiene una forma de ser marcada por elementos muy sencillos. Un movimiento, una modulación de la voz o una prenda de ropa son suficientes para que reconozcamos instantáneamente cuál de ellos está hablando. A veces, con un mismo actor dándose réplica y contraréplica. Todo a un ritmo ágil y […]

Potser perquè la comèdia envelleix pitjor que el drama i la tragèdia, ens hem trobat moltes vegades adaptacions teatrals de Molière que mantenien la seva profunditat però no pas la seva gràcia. El fet d’haver vist massa obres del gran comediògraf francès en muntatges fallits pot haver creat el prejudici en algun sector del públic de què es tracta d’un autor feixuc i desfasat. Afortunadament, Enric Cambrany i Ricard Farré, amb una entrega total i la seva engrescadora vis còmica, demostren que Molière no tan sols és actual sinó que també pot ser fresc i divertidíssim. Els vuit papers que es reparteixen entre els dos actors requereixen un sentit del ritme i la caricatura admirables que, sense dubte, saben fer […]

Molts vam conèixer a Paco Alonso gràcies al seu paper de Paquitu a Flor de nit o el d’Òscar a les sèries Oh, Europa! i Oh, Espanya!, totes amb Dagoll Dagom. Però el que desconeixíem la majoria és que darrera hi havia quaranta anys de carrera per escenaris de mig món. Com a ballarí de flamenc va participar a les millors companyies del gènere en els anys cinquanta, per passar després a fer musicals o a participar als shows d’estrelles com Frank Sinatra, Jimmy Durante o Eddie Fisher a Las Vegas. Va provar també amb el transformisme i va decidir tornar a Barcelona, on va morir ara fa uns tres anys. Víctor Álvaro, amb la dramatúrgia indispensable de Fran Arráez […]

Una proposta inspirada en “Alícia al país de les meravelles” de Lewis Carroll; aquest conte, no és pas un text que ens apassioni, sinó més aviat el contrari, perquè malauradament mai hem pogut connectar amb aquesta història, malgrat els múltiples intents que hem fet. Deixant de banda aquest fet, teníem molta curiositat en veure amb els nostres propis ulls, el que preveiem com una agosarada posada en escena. I no ens ha decebut pas, perquè dramatúrgicament és un espectacle molt treballat i reeixit, que barreja la interpretació de l’actriu Padi Padila, amb el teatre d’objectes manipulat en directe per Laura Galli i Consuelo Barrera. Estem doncs davant d’un espectacle multidisciplinari tècnicament perfecte, per la seva acurada sincronia entre el personatge […]