Recomanacions

Incomoditat. Aquest sembla que hauria de ser el sentiment davant d’un grup de personatges patètics, desgraciats i en situacions profundament dramàtiques. Els protagonistes d’aquest text de Martin McDonagh viuen en un poble de la Irlanda rural tancat, violent i misogin embrancats en un cercle de vici, alcoholisme i ludopatia. Davant la misèria, la única alternativa és la de llançar-se contra els altres a través de l’insult, la burla, el rumor i l’atac constants… Contra això, el públic ha de riure. Així al menys ho planteja la direcció d’Ivan Morales, que posa l’accent de l’obra en l’histrionisme de l’Oriol Pla. El ragazzo va demostrar com de brillant era en la gestualitat a Be Good Is, però les obres de text no […]

Con 40 años de historia, la Zaranda sigue con su particular poética: Una inmersión en la vida de los colectivos más marginados para reflexionar sobre la vulnerabilidad del ser humano. Si hace dos temporadas abrieron el curso del Romea con El grito en el cielo, situado en un hospital de enfermos terminales, en esta ocasión interpretan a unos sintecho que sobreviven pese a la oscuridad en la que viven. A través de diferentes escenas típicas de la vida de un mendigo – buscar refugio, asistir a un comedor social- los personajes poetizan sobre lo que implica resistir, sobre el miedo y la incertidumbre, pero también sobre la esperanza que da la lucha. Poco a poco, los actores abandonan su condición […]

Dues amigues, la Cristina (Blanca Solé) i la Julia (Maite Bassa) parlen sovint de les relacions, comparteixen aficions, comparteixen secrets. Tenen visions diferents dels homes i del que és important o prioritari a la vida. La Cristina coneix en Marc (Xavier Pàmies), un escriptor propietari d’una llibreria I inicien una relació. Expectatives, inseguretats, pors. Aquesta incipient relació és l’excusa per fer evident la presència de la nostra veu interior (Montse Bernad), la presència que condiciona les nostres actuacions, aquella presència invisible però que hi és, que sempre hi serà. La persona solitària del racó que tot ho sap. Una presència que representa la por, la inseguretat, la falta d’autoestima, l’orgull, el sentit del ridícul, l’angoixa, la tristesa, …. Una figura […]

La mateixa companyia que va emocionar-nos amb Et vindré a tapar, torna a escena amb Si jo no hi fos (la festa seria més divertida), un muntatge que parla de la por i la vulnerabilitat amb tendresa, sensibilitat i bellesa. A La Vilella, Espai en construcció ha creat un espai segur i màgic de la mà d’una escenografia tan senzilla com evocadora i l’envolvent música en directe d’Albert Martí, on assistirem a una història d’amor que tot just comença i podrem sentir les veus interiors d’uns personatges tan humans i fràgils com qualsevol de nosaltres. Amb un repartiment entregat, on destaca la feina de Blanca Solé i Montse Bernad, una posada en escena impecable i una capacitat infinita per entendre […]

Crònica amb molt de retràs per culpa de tota mena de problemes, personals i de país. Avanço que sóc un enamorat de La Zaranda, aquesta companyia que ha passat de ser el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, a Teatre Inestable de Ninguna Parte. Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d’anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa… Aquesta part de l’obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però […]

Absolutament genial! Una conjunció espectacular dels dos joves actors: Enric Cambray i Ricard Farré. La dificultat d’encarnar vuit personatges diferents, amb tot el que això comporta, en poc més d’una hora, és un al·licient extra per posar-se a prova en aquesta fantàstica proposta. Una coordinació aconseguida a base del rodatge que té l’obra que arriba a l’auge amb la incorporació de noves modificacions del text atès a la situació política que vivim! Amb la proximitat que disposa El Maldà i la participació del públic es trenca la quarta paret fins a un punt extrem que cada gota de sacrifici dels dos artistes et pot caure a sobre. Una comèdia que incorpora moments musicals per tal d’agradar a qualsevol públic disposat […]

23.00h d’un divendres al Teatre Goya a punt per l’Ultrashow…El més lògic seria estar fent una copa amb els amics o acabant el sopar amb els companys de feina…Allunyem-nos de seguir la lògica i fem coses diferents, i més si parlem de teatre. Aquest podria ser el rumb que guia Miguel Noguera per representar l’Ultrashow. Un espectacle atòpic, inigualable i únic en què l’humorista exposa un seguit d’idees sense context; unes visions mentals que durant el dia ell va imaginant i després les proposa al públic. La veritat és que l’espectacle és per un públic molt selecte i que li dóna confiança. Et pot sorprendre la quantitat de gent que pot sentir-se a gust, ho has de provar una vegada! […]

De nou ens retrobem amb Marilia Samper, ja hem vist els seus treballs a Pulmons, Kilòmetres, Pretty, Treballs d’amor perduts, Petits monstres, … i aquest cop ha estat l’autora resident a la Sala Beckett i ara ens presenta “L’Alegria” . Amb un inici íntim per presentar-nos els dos personatges principals, tenim a la Lluïsa Castell i a l’Alejandro Bordanove per presentar-nos el dia a dia de la seva pressó. En uns cinc minuts, que sense problemes podrien ser 10, veiem el dolor, els petits moments per on es mouen els personatges. És un inici que ens deixa sense paraules i anem veient cada un dels moviments que van realitzant i com el dolor de mica en mica ens crema. Inicialment […]

El públic català va conèixer a Martin McDonagh el 1998, quan Mario Gas va dirigir La reina de la bellesa de Leenane amb aquell magnífic duet que van formar Vicky Peña i Montserrat Carulla. Cinc anys més tard va arribar El tinent d’Inishmore al TNC, i l’èxit popular del dramaturg irlandès va quedar del tot confirmat. El que quedava clar amb aquestes obres, sobretot amb la segona, és que l’excés i fins i tot un punt de grand guignol impregnaven l’essència del repertori de McDonagh. Però també quedava clar que el to de l’autor, a mig camí entre l’humor negre i la violència explícita, no sempre era fàcil de traslladar a un escenari… De fet, ell mateix va decidir provar […]

El Maldà recupera aquests dies un dels èxits de la passada temporada tot apostant per un Molière actualitzat, el qual respecta l’essència de l’original alhora que plasma la seva pròpia personalitat tant en el text com en la posada en escena. Així, es construeix un relat que sap triar paral·lelismes entre fa més de 300 anys i ara, donant en el clau a l’hora de cercar un personatge i un submón contemporanis que a més d’atorgar profunditat a l’obra esdevé un element dinamitzador. En aquest sentit, el muntatge té molt de ritme i ha sabut triar bé la seva durada, impedint que es pugui fer pessat. Sens dubte, el gran talent d’Enric Cambray i de Ricard Farré fa que aquest […]

Aquesta versió del Don Joan de Molière, estrenada al TNC ara fa un any i mig, és un muntatge que en el seu moment ja va despertar sentiments enfrontats. De fet, estem al davant d’un exercici de modernització i revisitació del mite, ja sigui a través de la contemporaneïtat de la proposta o d’un treball de contextualització que arriba a les seves últimes conseqüències. Però en el fons no és un exercici original ni transcendent, sinó una barreja d’idees prestades i de petits encerts aïllats. Tot el principi de l’obra funciona i està ben cohesionat, sobretot pel magnífic treball de Julio Manrique (Don Joan) i Manel Sans (Sganarelle). Els seus diàlegs i les situacions que viuen a l’hotel que ens […]

Fa pràcticament un any ens vam quedar enamorats d’un espectacle emmarcat dins del “Cicle Ànima de Titelles per adults” d’aquesta mateixa Sala Fènix. … POEMES VISUALS d’en Jordi Bertran, que ens va fascinar. Ara, no hem dubtat a encabir a la nostra agenda els altres dos espectacles d’aquest autor en la retrospectiva de la seva obra que també organitza la Sala Fènix, amb motiu dels seus 40 anys dalt dels escenaris. Dali M.Blanch i Nelo Sebastian són els manipuladors d’un munt d’objectes quotidians que prenen vida. Una proposta renovada, del espectacle que es va poder veure fa un temps sota el nom de “La sucrera diabètica“. Es tracta de Teatre d’objectes on els dos titellaires donen veu als objectes creant […]

Un exemple de com la qualitat pot obrir perspectives. No és el tipus de teatre que m’agrada, a priori. De fet, a l’inici, em va costar molt entrar i em preguntava que m’havia portat fins aquí. Poc a poc em vaig anar obrint, estava receptiva al que anava passant, vaig riure molt, i l’aplaudiment del final va ser totalment espontani i amb ganes! Un aplaudiment per reconèixer i agrair una feinada tremenda i una gran qualitat. Ens trobem amb dos actors que encarnen múltiples personatges, cadascú més estrambòtic i exagerat. A l’escenari veig molta imaginació, i un ventall grandíssim i extraordinari de possibilitats per passa d’un a l’altre sense que l’espectador es perda. Treball intens i acurat de personatge, de […]

L’anomenada generació millennial (aproximadament, els que ara tenen menys de 30 anys), acostumen a ser titllats de frívols, superficials, materialistes, impacients i capriciosos, entre d’altres moltes generalitzacions injustes. D’alguna manera, els joves de la Companyia José y sus hermanas reivindiquen, amb aquest espectacle, la vessant més compromesa, lluitadora i crítica dels nois i noies de la seva edat envers l’herència d’un estat amb moltes carències democràtiques. Amb cruesa, creativitat i sentit de l’humor, Los bancos regalas sandwicheras y chorizos és un exercici de denúncia intel·ligent i enèrgic que assenyala i treu a la llum tot allò del que no es parla de l’Espanya franquista i les greus conseqüències que aquest silenci i permissivitat comporten. Amb textos de diversos autors (i […]

Després de més de 20 anys de la seva estrena a Broadway, resulta sorprenent com el llegat i la influència de Rent en molts dels musicals posteriors encara perdura. Casi normales és un bon exemple d’aquesta tendència que, de la mateixa manera que l’espectacle de Jonathan Larson, fa servir la música rock per apropar-nos a temes socials molt presents al nostre entorn però no massa còmodes d’afrontar. Valenta i amb una força admirable, la proposta de Brian Yorkey i Tom Kitt, en aquest cas, aborda aspectes tan dramàtics com les malalties mentals, l’addicció als medicaments o la pèrdua d’una persona estimada. La versió protagonitzada per Nina, que fa una notable interpretació vocal, no destaca precisament per la seva espectacularitat però, […]