Recomanacions

El Maldà recupera aquests dies un dels èxits de la passada temporada tot apostant per un Molière actualitzat, el qual respecta l’essència de l’original alhora que plasma la seva pròpia personalitat tant en el text com en la posada en escena. Així, es construeix un relat que sap triar paral·lelismes entre fa més de 300 anys i ara, donant en el clau a l’hora de cercar un personatge i un submón contemporanis que a més d’atorgar profunditat a l’obra esdevé un element dinamitzador. En aquest sentit, el muntatge té molt de ritme i ha sabut triar bé la seva durada, impedint que es pugui fer pessat. Sens dubte, el gran talent d’Enric Cambray i de Ricard Farré fa que aquest […]

Aquesta versió del Don Joan de Molière, estrenada al TNC ara fa un any i mig, és un muntatge que en el seu moment ja va despertar sentiments enfrontats. De fet, estem al davant d’un exercici de modernització i revisitació del mite, ja sigui a través de la contemporaneïtat de la proposta o d’un treball de contextualització que arriba a les seves últimes conseqüències. Però en el fons no és un exercici original ni transcendent, sinó una barreja d’idees prestades i de petits encerts aïllats. Tot el principi de l’obra funciona i està ben cohesionat, sobretot pel magnífic treball de Julio Manrique (Don Joan) i Manel Sans (Sganarelle). Els seus diàlegs i les situacions que viuen a l’hotel que ens […]

Fa pràcticament un any ens vam quedar enamorats d’un espectacle emmarcat dins del “Cicle Ànima de Titelles per adults” d’aquesta mateixa Sala Fènix. … POEMES VISUALS d’en Jordi Bertran, que ens va fascinar. Ara, no hem dubtat a encabir a la nostra agenda els altres dos espectacles d’aquest autor en la retrospectiva de la seva obra que també organitza la Sala Fènix, amb motiu dels seus 40 anys dalt dels escenaris. Dali M.Blanch i Nelo Sebastian són els manipuladors d’un munt d’objectes quotidians que prenen vida. Una proposta renovada, del espectacle que es va poder veure fa un temps sota el nom de “La sucrera diabètica“. Es tracta de Teatre d’objectes on els dos titellaires donen veu als objectes creant […]

Un exemple de com la qualitat pot obrir perspectives. No és el tipus de teatre que m’agrada, a priori. De fet, a l’inici, em va costar molt entrar i em preguntava que m’havia portat fins aquí. Poc a poc em vaig anar obrint, estava receptiva al que anava passant, vaig riure molt, i l’aplaudiment del final va ser totalment espontani i amb ganes! Un aplaudiment per reconèixer i agrair una feinada tremenda i una gran qualitat. Ens trobem amb dos actors que encarnen múltiples personatges, cadascú més estrambòtic i exagerat. A l’escenari veig molta imaginació, i un ventall grandíssim i extraordinari de possibilitats per passa d’un a l’altre sense que l’espectador es perda. Treball intens i acurat de personatge, de […]

L’anomenada generació millennial (aproximadament, els que ara tenen menys de 30 anys), acostumen a ser titllats de frívols, superficials, materialistes, impacients i capriciosos, entre d’altres moltes generalitzacions injustes. D’alguna manera, els joves de la Companyia José y sus hermanas reivindiquen, amb aquest espectacle, la vessant més compromesa, lluitadora i crítica dels nois i noies de la seva edat envers l’herència d’un estat amb moltes carències democràtiques. Amb cruesa, creativitat i sentit de l’humor, Los bancos regalas sandwicheras y chorizos és un exercici de denúncia intel·ligent i enèrgic que assenyala i treu a la llum tot allò del que no es parla de l’Espanya franquista i les greus conseqüències que aquest silenci i permissivitat comporten. Amb textos de diversos autors (i […]

Després de més de 20 anys de la seva estrena a Broadway, resulta sorprenent com el llegat i la influència de Rent en molts dels musicals posteriors encara perdura. Casi normales és un bon exemple d’aquesta tendència que, de la mateixa manera que l’espectacle de Jonathan Larson, fa servir la música rock per apropar-nos a temes socials molt presents al nostre entorn però no massa còmodes d’afrontar. Valenta i amb una força admirable, la proposta de Brian Yorkey i Tom Kitt, en aquest cas, aborda aspectes tan dramàtics com les malalties mentals, l’addicció als medicaments o la pèrdua d’una persona estimada. La versió protagonitzada per Nina, que fa una notable interpretació vocal, no destaca precisament per la seva espectacularitat però, […]

Set joves actors de l’Institut del Teatre han constituït el col·lectiu “José y sus Hermanas“, ells són Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. La dramaturga Silvia Ferrando ha dirigit tot el procés creatiu, on ella els hi va proposar parlar d’una època oblidada, de la que no s’ensenya a les escoles. Què significa per ells la figura de Franco? Com influeix a les seves vides la transició espanyola i els silencis? Es deixen la pell a l’escenari amb una vitalitat i energia que s’encomana, en una proposta irònica i compromesa que porta a escena el sentiment dels joves davant dels rastres del franquisme. Ens parlen de Franco, de Lorca, i de […]

Primer de tot us haig de confessar que aquesta és la primera vegada que veig l’obra “Cabaret” representada en un teatre; sempre m’havia fet una mica de por portar-me una decepció al llegir les crítiques que s’havien fet d’aquest musical. Després de pensar-m’ho dues vegades i aprofitant una oferta que va sortir d’aquest espectacle, vaig decidir finalment anar-hi. Les crítiques i opinions dels meus companys eren bones, això em va reconfortar. “Cabaret” és un dels clàssics del teatre musical dels segle XX. Jaime Azpilicueta, director d’aquest musical, ens ofereix una versió adaptada de l’espectacle original de Broadway dels anys 60. És una versió en castellà, on Elena Gadel i Ivan Labanda encapçalen un repartiment de més de 20 actors i […]

Tres premis Tony i un Pulitzer, a més d’altres guardons menors, són el fruit que va donar Next to normal (Casi normales) en el 2009. De fet, ha estat un dels musicals més rellevants dels darrers anys, ja sigui per la seva qualitat, per la seva projecció internacional o per la revolució temàtica que va suposar, ja que era el primer cop que temes com les malalties mentals o l’abús dels psicofàrmacs eren protagonistes d’un musical de Broadway. I a més, eren presentats de forma quotidiana, amb personatges que es podien reconèixer fàcilment i situacions que partien de la versemblança més descarada. A la versió espanyola, que ha arribat finalment després d’anys d’espera, destaca l’aposta pel drama però també per […]

Encetem la nostra temporada del Mercat de les Flors amb aquest ROSAS DANST ROSAS, creat l’any 1983 i que ha estat una referència internacional de la dansa potsmoderna. Aquesta peça es va veure a Barcelona el 1985. La coreògrafa i ballarina belga Anne Teresa De Keersmaeker, va fundar la companyia Rosas durant la creació d’aquesta peça. La coreògrafa es caracteritza, en les seves creacions, per una rigorosa exploració del moviment des de les formes més simples a les més complexes i fa essencial la relació entre moviment i música. Aquesta peça, del període inicial de la seva carrera, no s’ha deixat d’interpretar en aquests 35 anys que han passat des de la seva creació. Aquesta peça consta de quatre parts […]

En temps convulsos, la tendresa i la senzillesa de les coses petites esdevenen el bàlsam necessari per refugiar-nos i posar distància amb el soroll de les coses transcendentals. A la Sala Fènix potser també ho pensen i aquests dies recuperen tres espectacles del titellaire Jordi Bertran, quaranta anys de carrera que bé mereixen una repassada i una posada al dia. ¡Azúcar! dona vida a objectes quotidians que sovint fem servira la cuina: una sucrera, un llevataps, una ampolla, bombons… Dalí M. Blanch i Nelo Sebastián converteixen en realitat allò que molts hem sospitat alguna vegada, que els objectes tenen ànima, i xerren quan no els mirem. Res millor que una sucrera per reflexionar sobre les inseguretats i el narcicisme dels […]

Franco, Lorca i els milers de soldats i civils enterrats en fosses comuns són el punt de partida i centre gravitacional d’una peça tant única com necessària. La directora i dramaturga Sílvia Ferrando capitaneja un vaixell postmodern amb tripulació sortida de les aules de l’Institut del Teatre pels mars revolts de la memòria històrica. És una obra intel·ligent i sense treva. Té la capacitat d’incomodar-nos, fer-nos riure i emocionar-nos en qüestió de segons. Les escenes flueixen per si soles i s’enllacen amb total naturalitat. I el nivell energètic de tot l’espectacle és al·lucinant. Si bé és cert, que algunes propostes no acaben d’estar a l’altura de la resta, n’hi ha d’altres que són inoblidables. La metàfora del partit de futbol […]

Si aquest mes (tan complicat, tan convuls, tan etern malgrat que portem només set dies) només heu de veure una obra de teatre, potser hauria de ser aquesta. I no perquè us ajudarà a desconnectar, sinó perquè us farà connectar. Connectar amb la història anterior, amb una seqüència de fets que, conscient o inconscientment, ens han portat fins el moment actual. Los bancos regalan sandwicheras y chorizos observa el franquisme amb la mirada d’aquells que no el vam viure, d’aquells que, tot sovint, ignorem dades importants del que va ser la dictadura i del que són encara les seves conseqüències. Amb una posada en escena contemporània i molt performativa i una dramatúrgia excel·lent, el col·lectiu José y sus hermanas presenta […]

Y ME MORÍ beu de les fonts dels contes populars mexicans i emmarca l’acció en el Mèxic rural dels anys 50. No és només una reflexió sobre la mort sinó que ens parla de la fragilitat de l’esser humà i de la seva capacitat per intentar superar les dificultats, de vegades perseguint fites impossibles. A partir de textos clàssics d’Horaci, Torres Villarroel, Rubén Darío o Bécquer, la investigació de com realitzar adaptacions dinàmiques d’aquests textos i incardinar-los amb la narrativa popular, ens ofereixen un projecte molt treballat on es barregen diversos elements teatrals i l’alegria i ganes dels tres joves actors. Una posada en escena d’un gran dinamisme marca tot l’espectacle, amb uns taüts “convertibles”, i uns murs que van […]

Paco Alonso va ser un bailaor, cantaor, actor i transformista que va néixer a Barcelona i va començar la seva carrera al Paral·lel dels anys 50. Reconegut a casa nostra pel seu personatge de Paquito en el musical “Flor de Nit” i per la seva intervenció a les sèries televisives de Dagoll Dagom “Oh! Europa” i “Oh! Espanya” on formava parella amb el seu inseparable Eugeni Solé. Paco Alonso va “néixer ballarí, ni nen ni nena, ballarí” i tota la seva vida va estar exercint l’ofici debutant en el cos de ball del Gran Teatre de Liceu. Va viure la seva professió com si fos la seva vida però mai va obtenir el reconeixement que mereixia. Va recórrer tot el […]