Recomanacions

Josep Maria Mestres recupera allò que l’any 2005 va encetar amb Un matrimoni de Boston, tot un èxit del Lliure. Gairebé dues dècades després, però, les cadires es mouen, com si es tractés d’una natural transferència generacional, i l’esperit de l’Anna Lizaran és adoptat per la seva antiga parella de ball, l’Emma Vilarasau, en una mena de declaració sobre quin és el lloc que ocupa cadascú en l’aparador teatral, en l’star system del nostre país. L’honor d’acompanyar-la el té, en aquesta ocasió la Marta Marco, que no apunta a mantenir la profecia, malgrat el seu talent. El títol ja ho diu tot. Es tracta d’un eufemisme propi de l’època victoriana, i es refereix a una relació domèstica no tradicional entre […]

Una nova proposta de l’Espai Texas aquest cop “Llegat” una proposta de Daniel J, Meyer amb una gran Àngels Gonyalons, un magnífic Pau Oliver i Marc Pociello. Un dels èxits de la passada temporada i que em vaig perdre i que per fí he pogut veure-ho gràcies al Texas. Una obra que captiva a tot el públic amb una trama carregada d’emocions i tensions familiars. Primer veiem com una familia desestructurada per la mort del pare i que destapa les relacions entre mare i fill. Però de mica en mica veiem que hi ha altres temes sensibles que contrueix durant la trama de l’obra amb diferents capes i lectures. Amb una interpretació de Gonyalons com a matriarca de la familia, […]

Clàssics. Festival d’arts contemporànies i pensament. Amb aquest festival, La Casa dels Clàssics vol situar els clàssics al centre de les energies creatives d’avui dia, promovent el diàleg amb el passat per donar força i profunditat a la cultura contemporània, i impulsant relectures dels clàssics que ens emocionin i ens ajudin a reflexionar sobre preocupacions essencials de la humanitat. La ira, Metamorfosi, La Immortalitat, La bellesa, Reset han estat durant aquests anys el temes a explorar. Enguany el Festival Clàssics es centra en el tema de la Natura amb un interrogant al passat i present per indagar sobre què i qui és la natura. Com deia Lucreci “La natura refà els uns mitjançant els altres, i no consent que cap […]

Per fi ha arribat a Madrid, de la mà de Versus Creative, la versió simfònica del musical El Médico, compost per Iván Macías. Sorprèn la posada en escena, tenint en compte que l’espectador no espera un desplegament actoral d’aquest calibre, és més, arriba un moment en què l’elenc d’actors i cantants domina l’escenari, i l’orquestra, magistralment dirigida, queda en un llunyà segon pla. Clares reminiscències quant a format d’alguns musicals que ja van commemorar els seus 25 anys en escena. Amb una qualitat musical excepcional, els solistes i els cors perfectament afinats, i oferint una bona interpretació que recull l’esforç de molts assajos. Ho recomano amb molta il·lusió, perquè espero que us arribi i que en gaudiu.

Hi ha records que queden enregistrats a la ment per molt temps que passi. Algunes experiències, viscudes especialment en èpoques vulnerables, sembla que no es puguin sobreviure o deixar-se enrere. En certs moments, el dolor que es pot infligir sembla innocu i aquell que es pateix, a vegades, és insuportable. Dues cares d’una mateixa moneda que afecten, sense dubte, més a una part que a l’altra. Roberto G. Alonso s’aparta del darrer espectacle que va crear per presentar una proposta totalment diferent. A través de la dansa, construeix un relat que exposa una de les lacres de la societat: l’assetjament escolar. Es narra el patiment d’un personatge, però també es reflecteix la responsabilitat dels perpetuadors/es d’aquest assetjament i de les […]

No sempre es dona el moment perquè passin les coses. En ocasions, s’avancen o es perden instants i relacions que podrien haver tingut futur, o no, si s’haguessin produït en temporalitats diferents. Això no treu que algunes passions i comportaments desafiïn aquestes suposades regles i juguin mentre es diverteixen. 20 anys després de l’anterior representació, Josep Maria Mestres reprèn la direcció del text de David Mamet, una comèdia victoriana d’amor i poder que es podria traslladar perfectament a l’època actual. Tres personatges, la mestressa de casa, la seva amiga i la serventa, comparteixen confidències i sentiments en l’aixopluc de quatre parets. El text, satíric i molt divertit, enganxa des de la primera intervenció i va escalant la tensió i la […]

El perro del hortelano, dirigida per Paco Mir (membre del conegut trio còmic El Tricicle i que no podem deixar d’indicar-ho per situar a la gent), és una versió fresca i entretinguda del clàssic de Lope de Vega. Aquesta obra de teatre, que és una de les més representatives del Segle d’Or espanyol, ha estat adaptada per Mir amb un estil més lleuger i humorístic, sense perdre l’essència de la comèdia original. Els actors fan una interpretació àgil, amb un gran domini del ritme còmic. La dicció és clara i ben treballada, permetent al públic connectar amb el llenguatge del segle XVII, però amb una actualització subtil que fa l’obra més accessible a l’espectador modern. El treball corporal dels intèrprets […]

Hem vist els darrers anys a Roberto G. Alonso actuant per a altres (A mi no me escribió Tennessee Wiliiams, El gran teatro del mundo, Els homes i els dies), involucrat en projectes de cabaret (Cabaret 13, Laberitnt Streaptease, Jo travesti) o bé dirigint el moviment o les coreografies d’algunes obres de text (Afanys d’amor perduts, L’hort de les oliveres). Serien innombrables els espectacles en els que s’ha vist immers, d’una manera o d’una altra, en els darrers anys. Però tot això no ens ha de fer oblidar els orígens: d’on surt l’artista, la companyia de dansa que crea fa més de 20 anys, etc. I és que per sobre de tot, Alonso és un dels coreògrafs de contemporani més […]

Un matrimoni de Boston, de David Mamet, torna als escenaris, quasi vint anys després de la seva estrena al Teatre Lliure de Montjuïc, en una nova versió dirigida pel mateix Josep Maria Mestres, on l’Emma Vilarasau assumeix el paper de l’Anna, originalment interpretat per l’Anna Lizaran, la Marta Marco interpreta el personatge de la Claire, paper que en la seva estrena original va interpretar l’Emma Vilarasau i l’Emma Arquillué, que s’incorpora a la producció, en el personatge de la criada Catherine, que en el 2005 havia interpretat la Marta Marco. Un matrimoni de Boston és una obra de teatre que gira al vol­tant de dues dones que intenten sobreviure en una societat de finals del segle XIX dominada pels homes. […]

Quin text menys Mamet aquest de Mamet… Aparentment, una comèdia frívola (bé és cert que prou audaç per defugir els estereotips del gènere) amb ressonàncies de Les amistats perilloses, però sense la cruesa a què ens té acostumats el dramaturg americà. Ara bé, potser no ho és tant d’ingenu Un matrimoni de Boston… LesLes dues protagonistes (els personatges interpretats per Emma Vilarasau i Marta Marco, respectivament) discuteixen, s’enfaden, s’insulten, perden els nervis, tenen atacs d’ira, i només troben consol, ah!, quan tenen l’oportunitat d’humiliar la criada (Emma Arquillué), de manera que, indefectiblement, a cada escena de maltractament i discriminació classista de la criada, n’hi succeeix una de reconciliació de les amants. Més mametià del que semblava, doncs. És aquest joc […]

Fa quasi vint anys la primera versió en català d’Un matrimoni de Boston va suposar una autèntica revelació. El text afilat i punyent de David Mamet –un autor molt en voga a finals dels noranta-, així com la nova reunió de Lizarán i Vilarasau van ser punts molt importants i decisius com per mitificar un muntatge del que encara se’n parla. Ara tornen els mateixos personatges, amb les mateixes mentides, les mateixes trampes i les mateixes manipulacions. Mamet en estat pur, encara que sigui disfressat d’època. Potser el que més sobta el primer cop que t’enfrontes a aquesta obra és que és molt divertida. El fet de traslladar una parella de lesbianes al Boston de finals del XIX i ficar-les […]

L’obra Un matrimoni de Boston, actualment en cartellera a La Villarroel, és una producció que destaca tant per la qualitat interpretativa com pel seu significat simbòlic. Dirigida per Josep Maria Mestres, compta amb un repartiment excepcional encapçalat per Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué, tres grans actrius del panorama teatral català.El muntatge actual també és un homenatge a Lizaran, ja que Vilarasau interpreta el mateix paper que ella va fer el 2005.L’obra brilla gràcies a la intensa química que es genera entre tres grans actrius del panorama català: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. La seva complicitat és palpable des del primer moment en què comparteixen escenari, creant una tensió emocional i dramàtica que manté el públic completament […]

Després de l’èxit de públic i crítica en la seva estrena l’estiu del 2023 al Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i el posterior pas pels Teatros del Canal, ha tornat a Madrid La comedia de los errores. Un espectacle dirigit per Andrés Lima on l’embolic i l’humor popular es combinen per crear un pur divertiment escènic. Pepón Nieto, Fernando Soto, Santiago Molero, Avelino Piedad, Rulo Pardo i Esteban Garrido formen el sextet actoral que dóna vida a més d’una vintena de personatges. La comedia de los errores., també coneguda com La comèdia de les equivocacions, és l’obra de teatre amb què William Shakespeare es presenta en societat. Amb 25 anys estrena aquesta comèdia, que està inspirada en l’obra […]

Turisme Rural és una comèdia repleta de girs inesperats que fan que l’espectador es mantingui en tensió en tot moment. Galceran i Belbel són els responsables d’aquesta obra els embolics de la qual, a vegades una mica forçats o massa llargs, ens porten a situacions inversemblants que desemboquen en un final inesperat. Els cinc actors que estan sobre l’escenari juguen amb els diàlegs per a fer que ens fiquem en la història, encara que en algun moment puguin semblar-nos excessivament estridents. El decorat és el saló d’una casa rural en la qual la parella protagonista passarà un cap de setmana romàntic. Els diferents elements d’aquest saló formen també part de la història: per exemple, un encertat armari el contingut del […]

Al llarg de la nostra vida sempre hi ha un seguit de personatges als quals, posant-li només l’article al nom i cognom, es crea un consens al voltant de la identitat d’aquesta persona. En el cas que ens ocupa, fer referència a “la Comes” és fer referència a “la Comes”, perquè no hi ha ningú més que ella i no hi ha ningú més com ella. Els catalans, que som els que més acostumats hem estat a veure-la a escena o a la pantalla petita, som conscients d’aquesta afirmació i podem sentir-nos afortunats de compartir espai-temps amb ella. Generacionalment, tot i que ja fa massa que dura aquesta tirallonga, podríem considerar-la -gairebé- una mena de zeitgeist. Doncs podem connectar un […]