Recomanacions

“Marie, la roja” té una premisa molt interessant: presó de dones que venen de diferents entorns socials han de treballar i conviure juntes. Una d’elles, Marie, interpretada per Carlota Olcina, revolucionaria, “roja”, feminista… té un discurs eloquent i directe que no s’atura durant tota l’obra i que convida, no només a la resta de dones a compartir-lo, sino que inclús enamora a un dels funcionaris. El text d’Arquimbau és fort, però l’execució no m’ha convençut. Personalment, no he acabat d’entendre el fons dels personatges, les inquietuds, amb alguns no m’ha quedat clar qui son, i, no només el perquè estan allà sino el perquè han actuat com han actuat tenint en compte que la premisa ens planteja la societat patriarcal […]

Alicia Gorina ha dirigit aquesta original proposta partint de la dramatúrgia i l’adaptació d’Albert Arribas, posant en escena tres versions de diferents autors de la Grècia clàssica: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. És un projecte de IT Teatre Lliure amb un repartiment de joves intèrprets formats a l’Institut del Teatre: Ariadna Chillida, Fermí Delfa, Marta Margarit, Clara Mir, Pau Oliver, Àlex Pujol, Joan Sentís i Carla Vilaró que demostren la seva força, entusiasme, vitalitat i professionalitat. Èsquil escriu La Orestíada, una trilogia dividida en tres parts: Agamèmnon, Les Coèfores i les Eumènides a l’any 458 a.C. És sobretot a les Coèfores on explica la història d’Electra. La narració parla de la mort del seu pare Agamèmnon en mans de la seva […]

Arribaràs i serà de nit es una propuesta de Marc Chornet que tiene como punto de partida una reunión de amigos (los propios espectadores) organizada por el protagonista para recordar a su pareja muerta en accidente un año antes. La primera parte de la obra se desarrolla en el vestíbulo del teatro y nos sitúa en la tristeza y en el dolor del personaje interpretado con delicadeza por Toni Guillemat, a través de un relato que llega de manera inmersiva gracias a los auriculares. A partir de ahí el camino hacia la sala se produce en silencio a modo de duelo y comienza un ir y venir de recuerdos y momentos no vividos de la mano de tres actrices Isabel […]

Com se sobreviu després d’una catàstrofe? Es parla sempre de la part principal de la subsistència, tenir menjar, beure i un lloc on refugiar-se. Però com es gestiona mentalment una situació sobtada i tan definitiva? Com afronta la ment un canvi d’aquest tipus? Manté la calma i analitza o es desferma i s’apodera el caos de la situació? Són preguntes que realment no tenen resposta fins que es viu de prop. A Després del final la Louise es desperta al refugi nuclear que el seu amic Mark té. Mentre es recupera un cop al cap, ell li explica que hi ha hagut un atac nuclear i que li ha vingut just salvar-la i ficar-la allà. De cop, Louise ha d’afrontar […]

Alícia Gorina dirigeix l’adaptació d’Electra,que ha fet Albert Arribas a partir dels textos de les tres tragèdies gregues d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides d’Electra. Aquest muntatge forma part del projecte IT Teatre Lliure i compta amb graduats de l’institut del Teatre en interpretació, moviment, escenografia i il·luminació. Es tracta de tres versions breus d’un mateix episodi del mite d’Electra en clau contemporània. Haig de dir que he sortit meravellada d’aquest muntatge. La posada en escena, direcció, interpretació, il·luminació, moviments, caracterització i efectes visuals han estat de deu. Una adaptació molt original! L’adaptació que ha fet l’Albert Arribas dels textos d’Electa és una autèntica filigrana. És admirable la capacitat creativa i el talent innat d’Alícia Gorina de crear espectacles que no deixen […]

Qui hagi vist la pel·lícula Calle Cloverfield 10 segur que trobarà paral·lelismes amb l’argument d’aquesta obra del britànic Dennis Kelly, el mateix autor del monòleg Nenes i nens (el que va estrenar entre nosaltres Anna Sahun ja fa uns anys). Però també ens podríem remetre a altres pel·lícules, com ara El col·leccionista –un drama superb que va dirigir William Wyler el 1965- o Átame, de Perdro Almodóvar. En totes elles una dona és retinguda per un home per motius diversos, però tots força sòrdids o sospitosos. En el cas de Després del final hi ha una excusa inicial que ens despista i que actua de coartada durant molta estona. El més interessant de la peça és el teixit de relacions […]

Projecte Ingenu segueix encaparrat (per sort per nosaltres) a transitar terrenys poc trillats a l’escena barcelonina els últims anys, i és d’agrair que els pocs que miren d’arriscar una mica i abandonar els llocs comuns insisteixin i trobin el seu espai. Si al seu Bodas de sangre (2024), la música ja complementava el text de Lorca per convertir el clàssic en una mena de mite de transmissió oral, a Arribaràs i serà de nit, la companyia s’endinsa en el musical, un musical molt particular, més preocupat per assolir certa organicitat de posada en escena i de crear una atmosfera de somieig, que de subratllar emocions. El llibret de Marc Artigau parla del dol, de la manera com potser estem ja […]

“Això és el final”, deia Sandy. “Clar que no, és només el principi”, li contestava Danny Zuko. I quanta raó tenia! Crec que seria difícil trobar a algú en el món, amb una bàsica noció de cine i musicals que no conegui Grease i tot el que va suposar per a una generació que va començar a portar caçadores de T-Birds o de les Pink Ladies, que es pentinaven a l’estil de John Travolta o Olivia Newton-John. Allò que molta gent no sap, però, és que abans de la pel·lícula del 1978, set anys abans, s’havia estrenat el musical a Broadway que donaria pas a aquesta famosa obra del setè art. Jim Jacobs i Warren Casey van ser els creadors […]

El dol és un sentiment difícil de gestionar. Cada persona afronta com pot la situació de pèrdua d’un ésser estimat. Les preguntes sobre moments viscuts o el repàs de converses tingudes en el passat són recurrents i intenten, en certa manera, ser un procés per assolir la nova situació. No sempre és fàcil. A Arribaràs i serà de nit el protagonista ha organitzat un homenatge amb amics en record de la seva parella que va morir temps enrere. La seva idea és repassar moments que van marcar la seva relació i mostrar als presents qui era ella quan estava amb ell. Durant aquest viatge per la memòria es trasllada a aquests mateixos records en una situació paral·lela on es retroba […]

Tot l’origen de la història es explicada per l’actor Toni Guillemat als primers 15 minuts. A partir de llavors es desenvolupa un procés fantasiós del dol, del dolor per una pèrdua irreparable. Utilitzant la distòpia del túnel del temps que fins ara havíem vist en el passat, la persona perduda, la que hauria pogut ser, amb realitat virtual, apareix en el futur en tres etapes i edats diferents. Elles tres són Paula Jornet, Neus Pàmies i Isabel Soriano. Les tres, vestides amb la mateixa roba però en diferents estils segons l’època (encertat vestuari de Laura Sanz), parlen amb el que queda, l’interroguen, dialoguen en mig de tecnologia sonora i imatges molt visuals d’una gran bellesa. Amb música de Neus Pàmies […]

El primer que he de dir, és que he gaudir de valent amb aquesta versió de Grease, el musical. Acabo de veure aquest musical i m’ha encantat!Els seus protagonistes brillen amb veus espectaculars, i tot això acompanyat per una música en directe que et fa vibrar. Tot i que les lletres de les cançons estaven traduïdes, no han perdut ni una mica de la seva màgia.El musical Grease no és una còpia fidel de la pel·lícula, així que podem oblidar-nos de veure una simple rèplica. Tot i així, l’essència dels personatges, les històries i les trames es manté intacta, oferint una experiència fresca i vibrant que conserva tota la màgia i el carisma que han convertit aquesta història en un […]

A banda dels seus drames lorquians o shakespearians, Projecte Ingenu ha optat sovint per investigar a fons en les seves posades en escena i per introduir temes tecnològics, sobretot aquells que tenen a veure amb el so i els espais sonors. Ho hem vist a La dona pantera, La ruta de la palta o El cop desert, i ara hi tornem amb aquest musical íntim que ja des d’un bon començament ens convida a escoltar tot l’espectacle amb auriculars. Uns auriculars que també utilitzen els intèrprets, intentant provocar una sensació immersiva que casa molt bé amb l’esperit oníric i quasi fantasmagòric de l’argument. Quan entrem a la sala un actor ens rep al vestíbul, i allà ens adonem que som […]

Grease és un musical que sempre ens fa venir un somriure als llavis. Quan pensem en ell ho fem també en la pel·lícula de Travolta, una icona i un referent estilístic (tant pel que fa a la música com a la imatge) que va marcar a la generació de finals dels setanta i principi dels vuitanta. Ara bé, el musical es va estrenar l’any 1971 i el que pretenia era fer un petit homenatge a la música de la segona meitat dels cinquanta, quan començava a emergir amb força el rock and roll i tot els ritmes que en van derivar. El resultat el coneixem tots, ¿per què qui no ha escoltat alguna vegades tres o quatre de les cançons […]

Antigament, les ciutats les dissenyaven els militars. Al segle XIX, els enginyers. Després els arquitectes, però ara, al segle XXI, són els advocats i economistes. L’obra Expulsió, escrita pel dramaturg Pau Miró, la protagonitzen tres germans que es retroben després de la mort dels pares. L’acció transcorre en un mateix espai, el jardí de la casa d’estiueig dels pares situada als afores de Barcelona. Expulsió explora la sensació de pèrdua absoluta d’un lloc, sigui emocionalment o físicament, des de la mirada de tres germans: la de la germana gran, interpretada per Montse Germán, que és la més idealista, la que creu que tot millorarà, la del germà (Xavi Sáez) que és el més realista i la germana petita, interpretada per […]

Mireia Clemente y Laura Sancho se ponen en la piel de ex presas de la cárcel Trinitat Vella de Barcelona para poner sobre la mesa la represión, el aislamiento forzado de las presas comunes y el trato vejatorio que sufrieron muchas mujeres en los años del tardo franquismo. La obra habla de libertad y nos trae a la memoria las vidas de aquellas mujeres que lucharon por conseguir la democracia y el fin de la represión. El montaje se articula en torno a voces en off, música e imágenes de la época que sitúan al espectador y un Iván Campillo que interpreta la figura del franquismo en todo su esplendor. Las dos actrices cambian de registro, dialogan, se entristecen y […]