Recomanacions

Aquesta versió d’El fantasma de l’òpera no deixa indiferent i per alguna cosa va perllongar sense problemes una segona temporada a Madrid. Ben merescut el premi Talia a Julio Awad per la direcció musical, recomano al públic que tregui el cap a la fossa en acabar la funció per entendre amb més profunditat el desafiament dels músics i el bon fer d’Awad. És un espectacle que combina uns acords ben coneguts pels amants del teatre musical i una majestuositat a la posada en escena. L’elenc mereix una menció a part, el repartiment que estava en la funció a què va assistir va ser magnífic. Manu Pilas com a paper protagonista, inunda l’escena cada cop que apareix demostrant un domini gestual […]

Ifigènia és una adaptació d‘Albert Arribas a partir de les peces Ifigènia a l’Àulida i Ifigènia entre els taures d‘Eurípides, un dels grans clàssics de la tragèdia grega del s.V aC. Es tracta d’una tragèdia grega basada en el sacrifici d’Ifigènia, filla d‘Agamèmnon, rei d’Argos, fill d’Ateneu i de Clitemnestra, filla de Tindàreu i de Leda, reis d’Esparta, germana d’Helena i esposa d’Agamèmnon. La proposta dirigida per Alícia Gorina en la seva primera aproximació a la tragèdia destaca com es posa en qüestió la perpetuació de la violència en una família, una mitologia o un sistema de govern. Una proposta escènicament molt austera, basada principalment en el treball actoral. Pere Arquillué i Emma Vilarasau en són els principals protagonistes. Primer […]

Sovint veiem representar tragèdies gregues com si fossin textos d’abans d’ahir. Se’ls escapça, adapta i recol·loca per no destacar dins de les produccions habituals dels teatres. Es conserva el seu to grandiloqüent, a vegades s’acompanyen d’escenografies majestuoses o pel contrari minimalistes, però gairebé sempre s’oblida que el teatre grec tenia una estructura pròpia, allunyada del que estem acostumats a veure. És per això que quan, de tant en tant, algú fa l’intent d’acostar-se als orígens –L’Orestea que ens va arribar fa uns anys de la mà de l’italià Luca de Fusco- val la pena parar-hi atenció i prendre detinguda nota. És evident que en aquesta Ifigènia que ara ens arriba al Lliure també s’han pres algunes llicències –per començar es […]

Fer el que s’espera o deixar-se emportar pel desig i la passió? Conformar-se i desenvolupar un paper ja marcat o sortir-se del camí? Tantes preguntes que acaben formant el futur d’una persona i el destí de les seves relacions. I mai se sap si s’encerta amb la decisió… fins que és massa tard. En aquesta versió del clàssic de Tennessee Williams, Martina Cabanas presenta una adaptació amb un to força diferent. L’inici no és l’esperat, amb els personatges ja enmig de la batalla, sinó que se’ns presenta com el possible assaig de la representació de l’obra. El director de l’obra, que serà el narrador a escena, introdueix al públic en allò que veurà i dona pas als i a les […]

Assisteixo a veure aquest tribut a la reina del soul Tina Turner. La creadora d’èxits com ‘Simply the Best’, ‘Private Dancer’ o ‘Proud Mary’. Ho fa amb música en directe i amb un ballarins com podriem veure en un concert seu. Justine Riddoch es posa en la pell, la perruca, els talons i la veu de Tina Turner en l’espectacle Totally Tina al Teatre Apolo. Un tribut a la reina del soul i del R&B en tota regla. Les noves generacions no han aconseguit arrabassar-li el seu títol de Reina del Rock. Sobre l’escenari era pura energia i els seus concerts, una explosió de dinamita. Ara els seus fans tenen l’oportunitat de veure-la de nou sobre els escenaris amb Typically […]

El Cirque du Soleil mai decep, cadascun dels seus espectacles és un regal per als sentits, però Alegria té una cosa molt especial: és una revisió d’un espectacle mític de la companyia en la qual, modernitzant algunes coses, han sabut guardar l’essència i la bellesa, amanint la representació amb una banda sonora que és exquisida, per a mi, la millor de les seves propostes que s’han pogut veure al nostre país. Alegria té tots els elements perquè es pugui gaudir de 0 a 99 anys: els números, tots excel·lents, són molt variats, per a tots els gustos, salts de vertigen, joc amb foc, barres acrobàtiques, hula hoops infinits, trapezistes que juguen a volar mentre es cotonean al cel de la […]

Aquests dies he anat al Teatre Goya a veure “El favor” una comèdia de Susanna Garachana que ens situa en el saló de la casa d’en Cesc. Ha quedat amb els seus millors amics per demanar-los un “petit” favor. Un text irònic, amb molta conya i que planteja, en una comèdia que podria semblar corrent, moltes reflexions sobre l’amistat. El dia que vaig assistir van fer un col·loqui, però per l’horari dels trens em va ser impossible quedar-me com faig altres vegades. Una comèdia sobre l’amistat i fins a quin punt demanar un favor et fa plantejar l’amistat, la família i la confiança amb el teu cercle més íntim. Hi ha una gran complicitat entre els quatre actors, i es […]

Xavier Albertí parte de la biografía de Gómez de la Serna sobre Valle-Inclán para retratar en un magnífico monólogo musical al que fue uno de los mayores renovadores de la literatura y el teatro español. Se trata de un homenaje a la vida del autor y una oda al gran placer de la palabra. A través de anécdotas que combinan lo privado con lo público, pone en valor su singular y poética visión sobre la vida en general y sobre la sociedad española en particular. Una sociedad llena de contradicciones que solo se pueden explicar a través de la deformación. “Como si los héroes clásicos se mirasen en los espejos cóncavos del callejón del gato”. Esta obra puede ser disfrutada […]

Casa Calores és una obra que Pere Riera va escriure fa gairebé 20 anys. Com és que no se n’havia fet cap escenificació fins ara? L’obra és deliciosa. Ens parla del pas nostàlgic del temps. De com aquest temps empeny les persones endavant, ferint-les i també guarint-les, gairebé sempre, fins a precipitar-les, sovint sense avisar, per un abisme del què ningú no pot escapar. En tot allò concret, l’obra excel·leix. Les escenes són emocionants, divertides i belles. Molts moments textuals, brillants. Com brillants són les interpretacions de tots i cadascun dels sis actors i actrius que ens porten de viatge per aquella època analògica de finals dels 90, inicis del 2000, quan ens trobàvem (presencialment) a terrats, places, carrers i […]

Pere Riera va escriure aquesta obra fa 17 anys i, sense ser atemporal, no es marceix amb el temps ni s’allunya gaire d’una situació que podria ser molt actual. Pere Riera s’inspira en el moment en que veu com ensorren la casa on va néixer a Canet de Mar. Amb la casa desapareixen els records d’infància i adolescència, i tota la peça té aquest to nostàlgic que pot interpel·lar a tothom. És també gràcies a la naturalitat que desprèn el text, les interpretacions, l’escenografia (un elogi especial a Sebastià Brossa que situa tota l’obra en un terrat de poble de costa, on no hi falta detall: el terra inclinat cap al forat del desaigua, una petita habitació per la rentadora, […]

Els autors europeus que estaven a l’avantguarda abans de la segona guerra mundial no són fàcils de recuperar actualment. Eren avançats en aquells moments i ara resulten, en alguns casos, una mica desfasats o desubicats. Jo crec que és bo representar-los, recuperar-los com s’ha fet amb Bruckner (El mal de la joventut també es va adaptar el 2021 en el Lliure) i veure quins punts en comú tenen amb el moment actual que viu Europa. El problema, i aquí rau la polèmica d’algunes versions, és el to o la forma que cal utilitzar per veure’ls amb els ulls d’avui en dia. S’hi val tot? Aguanten aquests textos qualsevol tipus de posada en escena? Queda deslegitimat el seu discurs amb segons […]

Les comèdies de bulevard i tot el que s’ha derivat d’elles en els darrers anys (El sopar del idiotes, Sota teràpia, El nom, Quan temps em queda?, etc.) obeeixen sovint a una fórmula concreta i també a un tipus d’interpretació estereotipada per a que el públic sàpiga a què va i no s’emporti cap sorpresa. És un gènere, o subgènere, que no admet massa innovacions ni massa canvis. És per això que El favor s’erigeix com una petita excepció. Tot i seguir fil per randa una premissa sobre la que gira tot l’espectacle (aquí es planteja fins i tot abans de que comencin a aparèixer tots els personatges), la comèdia es centra en les personalitats dels quatre amics i els […]

Vaig anar a una prèvia de l’obra Els criminals de Ferdinand Bruckner que s’estrenava al TNC en una versió de Jordi Prat i Coll. Ferdinand Bruckner va deixar escrites algunes informacions de com volia que es representés la història d’Els criminals, algunes idees de la música que podia acompanyar l’espectacle o referències a artistes i estils que podien servir per a la posada en escena. Part d’aquest material ha servit d’inspiració a l’equip artístic en tot el disseny de l’espectacle. Malauradament vaig marxar a la mitja part. No vaig connectar gens amb la proposta tan avantguardista d’en Jordi Prat. Em sap greu perquè tot el que li he vist fins ara m’ha agradat molt. De totes maneres haig de dir […]

Fa dies que tinc pendent d’escriure la meva recomanació d’aquest muntatge; en part em sap greu perquè penso que és un dels millors muntatges teatrals que he vist últimament, però com les entrades estan del tot exhaurides, em dono per excusada. De totes maneres tornarà a programar-se; tot i que pel que he escoltat, ho interpretaran uns altres actors. Llàstima, perquè una de les millors coses que té aquesta adaptació, a banda del text, la posada en escena i la direcció, és l’equip artístic. Un equip artístic brutal. Enric Auquer, Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta Ndongo i Xavi Sáez. Tots ells, tret d’Auquer, interpreten més d’un personatge durant l’obra. TOTS estan EXTRAORDINARIS. Però dins dels extraordinaris […]

Quan Josep Maria Pou va dirigir la seva versió de l’obra de Williams –concretament, l’any 2014- ja vaig comentar que aquesta era una de les peces més delicades i belles de l’autor nord-americà. Una peça que no ha envellit tant com altres de les seves, i que sobreviu al pas del temps per ser un petit drama domèstic, quotidià, amb personatges que entenem i comprenem des de la seva primera aparició. Evidentment, segueix essent una obra supeditada a un marc temporal, a una època concreta, ja que si no algunes actituds dels personatges no es podrien entendre de la mateixa manera. Això pot restar interès a alguns espectadors, però si et deixes emportar pel que senten els personatges tot resulta […]