Recomanacions

Ventura ens explica la història d’uns personatges des del seu darrer dia en aquest món fins al moment del seu naixement. Personatges interpretats en tots els casos per una parella d’actors, Meritxell Yanes Font i David Planas i Lladó, capaços de fer-nos creure sense cap mena de dubte que tenen qualsevol edat entre els 10 i els 80 anys. Una feina minuciosa, tècnicament impecable i molt emocionant que esdevé el millor del muntatge. La història, signada per Cristina Clemente però ajustada per la posada en escena (i en aquest cas no es tracta d’una intervenció menor) per Víctor Muñoz i Calafell, parla dels canvis i els girs inesperats que té la vida i de com el destí (o l’atzar) té […]

Dones, herois i moribunds que en paraules de l’autor representen un paisatge de la vida humana que es desplega i parla de l’amor, del desig de grandesa i l’egoisme i de morir una vida que sigui bella. Un ambiciós projecte en tres fases agrupant les set obres de Sòfocles que s’han conservat. En aquesta primera proposta del díptic DES MOURANTS, Wajdi Mouawad s’envolta d’imatges cinematogràfiques per a un viatge físic i metafòric a la recerca del rastre d’un heroi de Sòfocles en la Grècia d’avui. La història original parla de Filoctetes, un guerrer molt poderós que ha estat abandonat a una illa deserta per Ulisses, a causa de la ferida purulenta que pertorba la resta dels soldats. Per recuperar l’arc […]

A Històries d’Istanbul, a contrapeu, la dramaturga turca Yeşim Özsoy fa un retrat de la seva ciutat a través dels seus habitants. A Istanbul conviuen en l’actualitat dos grups heterogenis, un que representa la tradició i la religió, i un altre que aposta pel laïcisme i la modernitat. Özsoy intenta entendre les emocions i motivacions de tots dos grups per proporcionar-nos un retrat que no és altra cosa que un tapís ple de matisos. Amb una posada en escena molt elegant i un repartiment magnífic i entregat on cadascun dels membres dóna vida a dos personatges diferents, Històries d’Istanbul, a contrapeu és un muntatge tan interessant pel seu contingut com per la seva forma. Més informació a Somnis de teatre

B Vocal és un grup aragonès que porta 21 anys damunt dels escenaris defensant la música a capella. El seu prestigi nacional i internacional ve avalat sobretot per les seves increïbles i contrastades veus, que harmonitzen i empasten a la perfecció… sense l’ajuda de cap instrument. Una altra cosa és l’humor amb el que amaneixen tots els seus espectacles, que pot resultar simpàtic o pot arribar a enfarfegar. Sigui com sigui, ningú els hi podrà discutir la qualitat musical, que inclou gèneres i estils ben diversos. El seu repertori va des dels cantants llatins (Juanes i Pablo López, Manuel Carrasco o M Clan) fins a estrelles internacionals com Tina Turner, Police, Europe, Bruno Mars o Nirvana, dels que fan una […]

Socialment, la violència sexual és un tema difícil d’empassar i amb el que sovint mirem cap a una altra banda per tal d’evitar-lo, com si no anés amb nosaltres, cosa que no fa que deixi d’existir. Tots ens lamentem i escandalitzem quan ens parlen (o la majoria), però fins a quin punt no podem fer alguna cosa individualment per tal d’evitar-la? O fins i tot, i sent durs, fins a quin punt no posem els nostre granet de sorra per fomentar-la de forma indirecta sense ser del tot conscients? No és un tema fàcil i, a l’hora d’abordar-lo artísticament, es pot caure en la banalitat o la morbositat per tal de mostrar-lo, la qual cosa ens pot fer preguntar-nos si […]

Barrejar els universos d’autors tan interessants com Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una mateixa proposta sona, d’entrada, tan agosarat com estimulant. La companyia Dei Furbi s’atreveix amb aquesta aventura, després d’assolir un cert èxit amb La flauta màgica i la Trilogia Mozart amb un resultat efectiu però no massa transcendent. Amb dramatúrgia i direcció de Gemma Beltran, la proposta és una espècie de popurri literari dels textos d’aquests autors, als quals se li suma també alguna cosa de Calderón de la Barca, seguint la lògica del llenguatge poètic, el teatre absurd i l’expressió corporal. La tècnica vocal i física dels actors és esplèndida i, gràcies a això, cadascuna de les seqüències funcionen visualment molt bé i atrapen de manera […]

Després de la que va ser la seva proposta més arriscada, dirigida per l’argentí Ciro Zorzoli, la companyia aprofita la commemoració del 25è aniversari del seu naixement per tornar al seu terreny més recurrent: el de la tragicomèdia protagonitzada per dones i problemes comuns. Històries senzilles, quotidianes, encarnades per personalitats molt diferents i amb finals més aviat dolços. Ja abans havien fet un treball semblant a Dones com jo de Pau Miró. I ara tornen al seu terreny parlant dels diferents tipus de dolor… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-eva/

Tal com ens va comentar la mateixa Maria Rovira a la roda de premsa, ella i la seva companyia Trànsit Dansa han viatjat per escenaris de tot el món i ara feia ja cinc anys que no treballaven a Barcelona. En els últims anys ha estat treballant a Medellín – Colòmbia, però abans gairebé a tots els països de Llatinoamèrica. La seva relació personal intensa amb Cuba l’ha fet decidir a presentar una peça signada per la coreògrafa cubana Marianela Boàn. Les altres tres peces que conformen l’espectacle són d’ella. D’aquí se’n deriva el títol de l’espectacle Trànsit & Cuba. 1 – El cruce sobre el Niágara, signada per Marianela Boàn i música de Olivier Messiaen. Una coreografia estrenada el […]

Publicat l’any 1944, Calígula és un text força pertorbador que reuneix algunes de les característiques més representatives del teatre d’Albert Camus: l’esperit pessimista, elements del teatre de l’absurd o la seva tendència cap a l’existencialisme. No obstant el seu interès, però, no resulta fàcil portar-la a escena, ja que l’escassa evolució psicològica del seu protagonista pot fer caure el muntatge en una densitat narrativa poc desitjable. Malauradament, Mario Gas no ha sabut superar aquest parany i ens ofereix una direcció poc imaginativa a la qual li manquen solucions que donin agilitat o una certa vida a un conjunt bastant estàtic. L’escenografia, a més, va en consonància d’aquestes carències, apostant per una simplicitat pobra i estèticament insípida. Només l’incommensurable talent de […]

Fa gairebé vint anys vaig poder veure el muntatge original d’aquesta obra al Romea, el qual va ser un èxit arribant a fer dues temporades de la mà de Jordi Boixaderas i d’Emma Vilarasau (Marta Calvó la va substituir al segon any). Sens dubte, era una època en la que el thriller psicològic estava de moda i l’obra va saber com encaixar perfectament entre el públic, tot presentant una posada en escena sòbria, clàssica i efectista amb un text ple de punts de girs que captaven l’atenció de l’espectador. En aquest sentit, el muntatge que se’ns presenta en l’actualitat demostra que el text continua funcionant, tot i que l’espectador ja està força més acostumat a aquest tipus de gènere i […]

Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament. La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, […]

Ahir era nit d’estrena al Teatre Gaudí; poc públic, però forces amics i familiars dels joves artistes que intervenen en aquest musical com a resultat del Workshop 2017 organitzat per Vocal Factory. Vocal Factory, Plataforma formativa en arts escèniques, convoca cada any un curs de perfeccionament d’artistes en l’àmbit del teatre musical, i com a cloenda dona als alumnes la possibilitat de participar en una obra i actuar en un teatre comercial. L’obra escollida enguany ha estat CANÇONS PER UN NOU MÓN (Songs for a New World) de Jason Robert Brown. Un musical no concebut com a tal, on no hi ha cap història lineal i les cançons estan connectades unes a les altres per tractar un mateix tema, més […]

Finalment, després de presentar-nos In Memoriam i Revolta de bruixes amb repartiments separats (i sense tenir en compte l’espectacle infantil Moby Dick), ha arribat el muntatge on la Kompanyia Lliure ha pogut lluir el seu gran potencial com a grup en conjunt. De la mà del brillant director Pau Carrió, que ja havia demostrat el seu talent amb les posades en escena de Victòria d’Enric V, L’hostalera i Hamlet, aquests joves actors i actrius han trobat el vehicle perfecte per oferir-nos un magnífic entreteniment teatral que és un veritable recital de carisma. Equilibrada, esplèndidament dirigida, àgil i divertida, aquesta comèdia shakespeariana encaixa com anell al dit amb la idiosincràsia de la companyia, on tots i cadascun d’ells i elles tenen […]

Ara fa més de 20 anys, Paraules encadenades va convèncer a quasi tothom i va aconseguir un èxit sonat, d’aquells que encara es recorden. Ens va sorprendre pel seu guió enrevessat i juganer -molt de moda en el cinema dels noranta-, per la seva posada en escena brutal i per la descarnada composició dels dos actors, que en aquella època estaven en un moment professional molt dolç. No havíem vist una cosa així en un escenari i tot plegat va convertir l’obra de Galceran en una mena de clàssic immediat. Ara, amb el pas del temps, tot ha perdut efectivitat. El públic s’ha acostumat a artefactes de tota mena i a guions més elaborats. Encara conserva gran part del seu […]

Aquesta proposta de la companyia El Eje, va ser per nosaltres una agradabilíssima sorpresa perquè ens va agradar força, especialment les interpretacions il·lusionants dels actors. Un jove artista, Nil (interpretació brutal de Eric Balbàs) es qüestiona si ha de tenir una vida convencional subsistint econòmicament amb la seva feina a un supermercat o deixar-ho tot per dedicar-se de ple a la pintura, la seva veritable vocació. Ell viu amb la Lara (Maria Hernández) que es conforma a treballar per viure més o menys còmodament sense gaires més plantejaments. Estan tranquils, tenen un projecte de vida en comú i han decidit tenir un fill. L’aparició d’un amic d’en Nil, de tota la vida, en Marc (Marc Ribera), sense problemes econòmics, i […]