Recomanacions

Respiro. La tensió que em tenia enganxada al seient del Grec s’ha acabat. Però l’obra continua. I m’adono del que ha fet que em relaxi: Calígula, o Pablo Derqui, ha sortit d’escena. Uns instants abans, la seva expressió irònica, superba, cínica i profundament infeliç era suficient per omplir l’escenari sencer amb la seva sola presència, tan absorbent com fascinant… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-caligula-con-pablo-derqui/

Ahir dijous vam poder assistir a la quarta edició de la gran festa en què s’ha convertit la NIT DE MUSICALS, que ha esdevingut ja un clàssic del Festival Grec, i com també ja comença a ser habitual, el teatre ple de gom a gom. Enguany la direcció de l’espectacle correspon a Daniel Anglès, la direcció musical i arranjaments a Xavier Torras i la coreografia a Oscar Reyes. En aquesta edició “celebrem el recorregut del teatre musical a casa nostra, així com també dels grans èxits més recents de Broadway“. En aquesta edició s’incorpora l’Orquestra Simfònica Nit de Musicals amb 28 joves músics dirigits amb una força i entrega extraordinàries per en Xavier Torras. A l’escenari (i fora de l’escenari) […]

Aquest és un espectacle simpàtic, una barreja de diferents estils cabareters que ja en la primera cançó uneix Núria Feliu i Lina Morgan. Tal com avisa l’actriu, cantant i conductora de l’espectacle, la polifacètica Maria Molins, a Cabareta hi cap absolutament tot, sense línia argumental ni un propòsit concret. El que si està clar, però, és que es tracta d’un cabaret en clau de dona que pren com a referència el mític Paral·lel i alguns artistes ben emblemàtics del teatre còmic o la cançó satírica: Mary Santpere, Guillermina Motta, Àngel Pavlovsky, Gila, etc. I ho fan amb algun cuplet picant, cançons originals i fins i tot amb textos de Rodoreda o William Shakespeare… Tal com hem dit, Molins és la […]

James Spencer Henry Edmond Marcel Thiérrée va néixer el 2 de maig de 1974 a Lausana (Suïssa), net de Charlie Chaplin, va començar en el món del circ a quatre anys amb la seva mare Victoria Chaplin i el seu pare Jean-Baptiste Thierrée, creadors del circ Bonjour. Format com a còmic en el Piccolo Teatre de Milan i a l’escola de teatre de la Universitat de Harvard, va fundar la seva pròpia companyia el 1998. Ballarí, acròbata, músic i comediant, ha signat espectacles mítics com “Symphonie du Hanneton” (1998), “La Veillée des Abysses” (2003), que es va poder veure al TNC l’any 2007, “Au revoir parapluie” (2007), “Raoul” (2009), també al TNC el 2011 i “Tabac Rouge” (2013) que va […]

Les T de teatre celebren el seu 25è aniversari i ho fan com ho han fet al llarg de tots aquests anys, es a dir, rodejant-se de dramaturgs i directors potents que recolzen les seves propostes. És cart que poden agradar més o menys, però el que no es pot obviar és que es tracta d’una companyia que continua arrossegant gent a les platees dels teatres, la qual cosa per si sola ja té molt de mèrit després de tants anys, sense oblidar el segell personal que han aportat. En aquesta ocasió, ens porten un drama farcit de tocs d’humor que gira al voltant del dolor i en com aquest es gestiona amb el pas del temps. Personalment, trobo que […]

Per fi la segona kompanyía lliure ofereix un muntatge en condicions! Enèrgic, juvenil, amb força… Nit de reis no és el millor text de Shakespeare, i així i tot Pau Carrió li dóna tots els ingredients per convertir-ho en un èxit. Aprofitant la tendència a rejovenir les comèdies del bard que ja van seguir els Pirates amb aquesta mateixa obra, Carrió munta la seva pròpia versió del text, amb un llenguatge actualitzat i un major desenvolupament de les trames amoroses secundàries. A més, el director ofereix el seu propi muntatge amb una estètica molt particular… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-nit-de-reis-de-pau-carrio/

Tres actrius a l’escenari, tres formes d’entendre la vida. De rerefons la honestetat al periodisme. Un text on trobem barrejats el thriller, la comèdia i el drama. Una reflexió sobre el concepte d’ètica professional i personal. Emma Vilarasau, amb una perfectíssima interpretació, en el paper antipàtic i ple de supèrbia que li ha tocat. És una periodista de reconegut prestigi que fa 20 anys que està treballant en el mateix diari i té un blog d’opinió personal. Les coses canvien, l’edat no perdona i ella és acomiadada. Injustícia ?, incomprensió i rabia. A ningú l’interessa el que li ha passat ni el que farà a partir de l’acomiadament. Imma Colomer, extraordinària interpretació de germana gran, un personatge que desprèn empatia […]

Pau Miró és potser un dels veterans dins del que s’anomena la nova dramatúrgia catalana, i no tant per la seva edat sinó perquè des del seu primer text es va convertir en una veu pròpia i reconeguda dins de l’àmbit teatral. Han passat anys i moltes obres, algunes d’elles més reeixides que d’altres, però a Un tret al cap es nota una maduresa temàtica i expositiva que presagia grans textos en un futur molt proper. A partir de la història de tres dones amb un present complicat, s’analitzen temes com l’ètica periodística i també l’ètica que exercim en les nostres vides privades, plena d’autocensures i converses aparcades. És cert que l’obra té diverses parts, però crec que l’estructura està […]

“Calígula” va ser la primera obra de teatre d’Albert Camus, un dels autors imprescindibles de la França del segle XX, i premi Nobel de Literatura el 1957. Va escriure “Calígula” en 1937, però va ser modificada durant més de tretze anys fins arribar a la versió que hem pogut veure aquests dies en el Teatre Grec de Barcelona. Calígula és un text teatral que pertany al denominat “cicle de l’absurd” o de la negació, etapa fonamental del treball d’Alfred Camus. No sé si a vosaltres també us passa, però quan escolto el nom de Calígula de seguida em ve a la ment la figura d’un home monstruós, cruel, tirà. Vaig triar aquesta obra principalment pel seu protagonista independentment de que […]

¡Ay caballo grande que no quiso el agua! Sí, poeta en majúscules perquè les seves dramatúrgies sense les coplas, aquella poesia tan arrelada al poble, no serien les mateixes, ni la Bernarda, ni la Yerma… Si els fills de puta dels feixistes de Franco no l’haguessin assassinat, a saber la quantitat d’obres de ell que gaudiríem, però ens hem de conformar amb el que tenim, i aquestes Bodas són molt potents, i els de La Perla 29 amb Oriol Broggi al capdavant han entès el drama i ens l’han sabut servir com un menú auster però complet. Bé, auster no, perquè hi han afegit dos bons vins: un cavall i una música magnífica que ens ha acompanyat totas l’obra. Gràcies, […]

DOUAR va ser creada l’any 2003 i ens parla d’uns joves francesos que pensen en la terra dels seus pares, Algèria, i que experimenten dia a dia el dolor i la dificultat de viure entre dues cultures, i d’altra banda els ballarins algerians que ens parlen amb el llenguatge del moviment, sobre aquests somnis que a banda i banda del Mediterrani inspiren exilis i migracions, somnis de llibertat, de progressió social com a alternativa a l’avorriment d’una vida quotidiana plena de dificultats. La contemporaneïtat, la barreja de cultures i un fons humanista són marques de fàbrica d’aquest creador, i que s’inspira tant en el hip-hop com en les arts del circ, en la dansa contemporània o en les arts de […]

Una obra que parla de la crisi del periodisme. Com a punt de partida, és interessant. Ara bé, quan la reflexió que ofereix el dramaturg i director Pau Miró no va més enllà, quan no denuncia males pràctiques concretes, quan es queda en discursos didàctics sobre “aquest, el nostre ofici”, l’obra acaba limitant-se a una història superficial, que frega el titular sense entrar al contingut de la notícia. Emma Vilarasau interpreta aquí una periodista freda i més aviat masculinitzada que acaba de ser despatxada després de més de 20 anys treballant en un diari. Amb un ego i una altivesa importants. Enmig del drama i la impotència, rep la visita d’una jove –interessant contrapunt el de Mar Ulldemolins, que comença […]

Probablement, la revolució cultural més important (en el teatre i altres disciplines) que sacsejarà el món en les pròximes dècades serà de caràcter feminista. Ha arribat el moment (i ja era hora) que la veu de les dones sigui escoltada i no com a excepció o peculiaritat, sinó com a la part indispensable de la societat que són. Segur que d’aquí a poc veurem com actrius, directores i dramaturgues ocupen els nostres escenaris, cobrint una quota veritablement representativa i justa. Mentre que arriba aquest moment, algunes valentes com Les impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) i Carla Rovira ja han començat a trencar certes barreres importants. Aüc és un crit feminista que lluita per no ser silenciat, fet amb un […]

La mort de Robert Davreu, que havia de traduir Filoctetes, va donar a Wajdi Mouawad, de manera paradoxal, la oportunitat de distanciar-se del text i utilitzar la crisi creativa i existencial per a iniciar una cerca física i metafòrica. El Wahid, trassumpte de Mouawad, efectua, doncs, un viatge de retorn als orígens de la tragèdia, als orígens del llenguatge literari per a recarregar-lo de significat i tornar a saber escollir la paraula justa. A les ruïnes gregues, a l’Hades (un aeroport abandonat, efectivament, deu ser molt semblant a l’Hades), a la plaça Sintagma de la revolució… seguirà la pista per a trobar la clau que el permetrà recuperar el desig de viure, que és el mateix que el d’escriure. El […]

La Badabadoc Teatre, un espai de creació i experimentació teatral contemporani, aposta de nou pel teatre off d’Argentina. Si la temporada passada ens sorprenia amb “La sala Roja”, escrita i dirigida per Victoria Hladilo, aquest any ho fa amb l’obra “Diario de una orientadora de sala” dirigida per Gonzalo Facundo López i escrita per Mariano Clemente i Victoria Casellas. Es tracta de teatre argentí en estat pur! Tot i que no es troba dins la programació del Festival Grec, Diario de una orientadora de sala és un espectacle que cal tenir en compte. Penso que és una bona oportunitat de conèixer altres propostes i maneres de fer teatre fora del nostre país. Jo us recomano que hi aneu. Després de […]