Recomanacions

Samarretes del Betis, cants bizantins des de llocs insospitats, crispetes llançades amb menyspreu, monedes que cauen, dansa al terra, una soprano, plors desconsolats i riures literalment contagiats. Enmig, l’irreverent so del Niño de Elche i el virtuós “taconeo” d’Israel Galván. Ja ho diu el títol, això és una festa. Amb convidats d’allò més diversos. Un ball fresc i ple de força en el que manen la llibertat i el ser un mateix. Un cant a l’horterada i al frikisme orgullosos d’ells mateixos. I per descomptat una provocació cap al públic que és estimada i odiada a parts iguals – com van demostrar la multitud que va anar abandonant progressivament el teatre Grec i les persones que es van aixecar entre […]

El que han aconseguit aquestes dues companyies és admirable. Un remix d’aquell “cavaller” que les seves històries travessaven la frontera entre la ficció i la realitat, i entre el seny i la bogeria. Dues hores on té cabuda pràcticament tot, des d’uns diàlegs plurilingües de francès, català i espanyol; passant per un domini dels titelles, fins a salts en el temps i escenes reviscudes a format més petit. Quatre actors, vestits de color blanc, que es troben en escena acompanyats d’una senzilla i incolora escenografia que anirà evolucionant a mesura que la història mostra el tràgic final del mític “cavaller”. Una proposta que a priori no té per què ser 100% segura, però després de veure-la no hi ha cap […]

Nit d’estrena al Teatre Grec, públic familiar per veure la nova proposta del Groupe Acrobatique de Tanger, companyia que havia passat pel Festival Grec l’any 2008 amb TAOUB, i el 2010 amb CHOUF OUCHOUF. HALKA és la primera creació col·lectiva de la companyia “després de tres espectacles ideats per diferents artistes, vam decidir agafar les regnes nosaltres perquè teníem molt a dir” segons comenta la seva directora Sanae el Kamouni. HALKA, el títol de l’espectacle fa referencia al cercle que les multituds formen en espais públics, com una gran plaça, al voltant de persones com contacontes, acròbates o cantants que fan gala del seu art. Al Marroc, país d’origen d’aquest grup, molts artistes comencen practicant a les halkes, i és […]

L’experiència de Miquel G. Font és llarga i variada. Després d’haver ballat amb el Béjar Ballet Lausanne, el Dominic Walsh Dance Theater, la Tanzcompagnie Oldenburg o la companyia Lanònima Imperial, el ballarí i coreògraf d’Arenys de Mar porta uns anys creant espectacles propis amb la productora Habemus Corpus. En aquesta ocasió, Aire suposa un espectacle més ambiciós que els anteriors: vuit ballarins, un cor en escena, quatre solistes i un treball videogràfic que adquireix força importància. Tot plegat per parlar-nos de la mort d’un grup de joves, o més ben dit del difícil trànsit que han de patir per anar cap a un estat superior. La principal pega d’Aire és que ambiciona massa i acaba essent un producte pretensiós. Potser […]

Juraria que sí, i això no seria dolent si es deixa plena llibertat al creador, però en aquest cas no sembla que hagi sigut així perquè, amb tots els respectes, m’ha fet pensar en les obres que li feien al Paco Morán i al Pera, o a l’altra Paco, el Martínez Soria. Per entendren’s les T han fet de T. Si haguessin tingut el valor de canviar de registre aprofitant l’aniversari, allò d’any nou vida nova, jo m’hauria tret el barret, ni que no els hagués anat massa be. Ho dic perquè ho penso, però admeto que ha de ser difícil tenir el valor per saltar al buit. Crítica completa » http://bit.ly/2uaMtgb

Potser més conegut pels seus treballs com a guionista de televisió (Plats bruts, Jet lag) que per la seva faceta de dramaturg (malgrat haver escrit i dirigit peces tan interessants com la recent New order), Sergi Pompermayer és, al cap i a la fi, un autor amb molt d’ofici. Si analitzem la manera en la qual està estructurada la història, la funció de cadascuna de les escenes, la descripció dels personatges o, fins i tot, l’ús dels diàlegs, trobarem que Sacrifici compleix tots els requisits que qualsevol manual d’escriptura exigiria a una història ben explicada. No obstant això, la proposta no aconsegueix aportar res original, nou o qualsevol cosa que no hàgim vist abans moltes vegades en innombrables obres de […]

Aquest és l’espectacle número 11 de la companyia T de Teatre ideat expressament per commemorar els 25 anys de la seva creació. E.V.A., en el món de la medecina, és una escala que serveix per mesurar el dolor “Escala Visual Analògica del dolor”, EVA és també el nom de la primera dona coneguda i és també el nom de la filla d’una de les protagonistes d’aquesta història. De fet, quatre històries creuades, al voltant del tema del dolor ja sigui físic, psicològic, emocional, crònic, somàtic, …. Set actors interpreten més de 20 personatges en una combinació d’humor i drama. Quatre excompanyes d’escola: Àgata (Àgata Roca) actriu que ha lluitat sempre pel reconeixement del públic i es troba “atrapada” a la […]

Coneixia el text. Per edat no vaig arribar a veure l’estrena de fa 20 anys amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas, però sí que havia vist el muntatge que es va fer fa uns anys al Jove Teatre Regina amb actors acabats de sortir de l’Institut del Teatre . I ja en el seu moment no em va acabar de fer el pes. A l’espectacle de La Villarroel li vaig donar una oportunitat per veure si el Sergi Belbel, la Mima Riera i el David Bagés li podien donar una nova dimensió. Encara que veure un thriller quan saps els girs i els misteris perdi bastant la gràcia. El que m’he trobat és un muntatge ben trobat encara que […]

El treball de circ que s’està fent a l’Ateneu Popular Nou Barris és un fenomen que tard o d’hora mereixerà una atenció molt més gran que la que se li està donant. L’Ateneu s’està convertint en una font inesgotable de vocacions, aficionats i espectadors potencials. Dit això, val a dir que ja s’han celebrat 21 edicions del seu Circ d’Hivern, que cada cop s’allarga més en el temps i que aquesta vegada ha arribat fins a l’estiu del Grec. Invisibles és un muntatge que vol parlar dels refugiats, però sobretot de la gent que es veu obligada a fugir, potser d’una guerra o de la fam, però potser també d’elements més intangibles que poden afectar a qualsevol. Almenys aquesta és […]

Moltes expectatives davant aquesta obra de la Sala Flyhard, una tragicomèdia en el món de la ciència-ficció i les xarxes socials, una història ubicada entre dues realitats i amb un futur ja escrit. I la veritat és que les expectatives han quedat absolutament satisfetes, hem sortit de la sala amb el convenciment que havíem vist una molt bona proposta amb unes magnífiques interpretacions i posada en escena. La entrada a la petita sala ja és impactant, un cotxe estavellat i fumejant omple el petit espai i un espectacular accident de cotxe conforma la primera escena (magnífica escenografia de Closca Turla i Sergi Corbera i perfecta il·luminació de Xavi Gardés). Genials interpretacions de la Vicky Luengo i la Bruna Cusí, la […]

Quan hom llegeix la sinopsi de We love arabs inevitablement pot veure’s envaït per un sentiment de cautela. Parlar del conflicte entre Israel i Palestina des de l’humor no és fàcil. L’alarma s’encén sobretot, però, perquè qui ho fa és un israelià. I no, no és que un israelià o un jueu no pugui parlar del conflicte, però no és el mateix fer-ne humor des d’una banda del mur que des de l’altra. Igual com no és el mateix parlar de sexisme o masclisme des del punt de vista masculí que femení. Els homes poden parlar-ne? Sí (tot i que valdria més que primer deixessin que fossin les dones, qui en parlessin). El pateixen? També, però ni de la mateixa […]

La violència sexual és potser una de les més habituals a la nostra societat però, malgrat això, el tabú que l’envolta és imments. Aüc presenta diversos escenaris i diverses formes de violència, totes ben reconeixibles, i ho fa sense ni mica de complaença, amb honestedat i amb ràbia, però també amb poesia i delicadesa. El muntatge combina la ploma combativa de Carla Rovira, amb les composicions de Clara Peya i les coreografies d’Ariadna Peya, fins a donar forma a un tapís d’imatges i moments ben diferents, tots igualment punyents, que no ens deixen indiferents (no ho pretenen) i ens conviden a la reflexió col·lectiva. Una obra totalment imprescindible tant per la seva qualitat com per la seva militància. Més informació […]

Paraules encadenades és un text de l’any 1995, i se li nota. Malgrat la indubtable habilitat de Jordi Galcerán per mantenir el públic en tensió durant una hora i tres quarts, el cert és que els personatges resulten una mica de cartró pedra, i no es difícil veure les costures al text. Malgrat això, la posada en escena a La Villarroel està molt aconseguida i els dos protagonistes, però especialment la Mima Riera, fan una feina excel·lent i aconsegueixen fer-nos còmplices de la seva història. Més informació a Somnis de teatre

Si sou d’aquells que busqueu una proposta trencadora, alternativa, arriscada i radicalment contemporània… aneu a la Sala Hiroshima, us asseguro que tan si us agrada com no el que veureu, en sortireu sorpresos. La última aposta ha estat “Titans” del coreògraf i director Euripides Laskaridis, guanyador del premi Pina Bausch (2016). “Titans” és una proposta inclassificable, un espectacle que no s’assembla a cap altra cosa. Una barreja de burlesque, clown, teatre de l’absurd, cabaret, vodevil i cine slapstick. Un lloc imaginari que ens és molt familiar. El protagonista és un personatge grotesc , sense gènere definit, embarassat. Sembla talment un personatge sortit d’un conte de ciència ficció. No parla però els seus sons són entenedors. Una proposta diferent que no […]

Titans pertany a aquell tipus de teatre inqualificable que tampoc té necessitat ni voluntat de no ser-ho. En aquesta ocasió, Euripides Laskaridis (que ja va presentar Relic a Barcelona el 2015) és una barreja entre Jerry Lewis, Jaques Tati i Harpo Marx. Dos actors a escena, dos titans, dos personatges primigenis que sempren han estat allà, gairebé preexistents, que experimenten una particular epifania, la descoberta dels elements, i la descoberta de l’altre. Els objectes i la manera com l’ésser humà s’hi relaciona és el que articula la ¿història? Objectes que no són el que semblen i que només adquireixen identitat quan la llum actua sobre ells. L’escenari, doncs, està farcit de coses que a mesura que seran manipulades pels personatges […]