Recomanacions

CALÍGULA és una de les grans peces dramàtiques del seu autor, l’escriptor Albert Camus (1913-1960). Partint de la biografia de l’escriptor romà Suetoni sobre Gai Juli Cèsar August Germànic, personatge que ha passat a la història amb el sobrenom de Calígula. A partir d’aquest retrat, Camus crea aquesta peça teatral, que de fet és un conjunt d’obres integrades en una sola. Mario Gas és el director d’aquesta proposta i ens ha portat el text gairebé com el va escriure Camus, amb independència del seu acord o desacord amb els missatges que transmeten. Un text magnífic i pertorbador que transmet l’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder. Calígula s’enfronta a l’absurd de l’existència després de la mort de la […]

El títol de l’espectacle està relacionat amb l’origen etimològic de la paraula, que en grec vol dir moviment, res a veure amb el cinema. CINE és el viatge d’un home jove, nascut a finals dels anys setanta a la recerca de la seva identitat. Ell és un nen robat que, tot i que ho ha sospitat durant anys, mai fins ara s’ha atrevit a fer el pas d’investigar-ho. No hi ha cap rastre anterior al seu naixement. La seva recerca el portarà a descobrir la història recent del nostre país, a descobrir una realitat estremidora i silenciada, els robatoris massius de nens entre el final de la Guerra Civil i els anys vuitanta, que impunement es van produir a Espanya. […]

Songs of a New World és una obra molt representada per alumnes d’escoles musicals i teatres d’aficionats per la seva senzillesa al posar-la en escena, i és un error, doncs la seva dificultat vocal és notable. Jason Robert Brown fa unes composicions complicades tot i que de vegades no ho sembla: No són cançonetes Disney i molt menys cançons de l’estiu. Penso que Vocal Factory, responsable del projecte ha caigut en el parany de tants, i el resultat el vam veure el dia de l’estrena al Gaudí. Una mala opció que l’escola no hauria d’haver ofert als seus alumnes. Sí que ha d’oferir opcions per actuar davant de públic, però amb xarxa, suposo que se m’enten. Crítica completa » http://bit.ly/2upClPZ

Es fa difícil d’entendre que fins ara La Tristura només hagi estat un cop a Barcelona i que d’això ja en faci 9 anys. Sobretot perquè, des que van presentar la seva primera creació a l’Antic Teatre, Años 90. Nacimos para ser estrellas, s’han consolidat i convertit en un referent del teatre més transgressor. La seva última proposta, Cine, és el viatge del Pablo, un nen robat a mitjans dels anys 80 que, arribada la trentena, necessita trobar respostes. Respostes sobre els seus pares biològics, però també sobre ell mateix. Sempre a la recerca de nous llenguatges i vies expressives, la companyia madrilenya explora aquí una sonoritat més íntima: el públic sent pràcticament tota la funció a través d’uns auriculars. […]

William Shakespeare va escriure un total de setze comèdies, tot i que entre elles s’inclouen títols ambigus com La tempestat o El mercader de Venècia. Entre les comèdies pures, molts crítics consideren Nit de Reis com una de les més exquisides i completes. Hi apareixen temes i recursos molts típics del gènere en el segle XVII, però també és de les poques que fa encaixar miraculosament les diferents trames i que inclou personatges d’una sola peça, com ara la decidides i intrèpides Viola i Olivia o el ridícul Malvolio. Una peça mestra que Pau Carrió ha dotat de vitalitat, enginy i divertides creacions de personatge. Per tal de poder-ho dur a terme ha comptat, per primer cop, amb actors i […]

Sempre he pensat que Calígula és un dels grans textos dramàtics del segle XX, i encara avui segueix exhibint una gran força poètica i un missatge contundent i complex sobre el poder i la forma d’exercir-lo. Potser és per això que Mario Gas ha volgut fugir de les togues i universalitzar la història, tot i que el recurs dels trajos blancs és calcat al que va utilitzar Ramón Simó en el muntatge del 2004 al TNC. També ha volgut prescindir d’elements secundaris, reduint el decorat a una rampa inclinada que recorda al Palazzo de la Civilità Italiana, un dels edificis feixistes que encara queda a Roma. Tot plegat, un muntatge que juga amb els mínims i que deixa tota la […]

Aquesta obra tracta el dolor d’una parella en perdre al seu fill. Ho dic primer de tot, perquè si no us ho expliquen és difícil que s’entengui. I és que entre altres, aquí es parla d’un exèrcit de micos servents, d’una roca en forma de balena, d’una tieta àvia serp, d’un consolador amb forma de dofí i fins i tot d’un extraterrestre que es comunica telepàticament. En aquest món creat per Philip Ridley res és el que sembla, doncs la relació i la posterior pèrdua es converteixen en una espècie de viatge d’aventures extremadament metafòric… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-tender-napalm/

Sí, totes aquestes coses en una obra difícil de pair, molt complicada, fosca, però absorbent. Que ens atrau d’aquesta parella? La mort del fill petit? A mi no, això m’esgarrifa i m’angunieja, no m’atreveixo ni a pensar-ho, però els ha passat. Els dos personatges parlen de la seva relació, d’amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa, una muntanya russa. Per sort, per a nosaltres els espectadors apareixen tres personatges, el trio circense, que ens i els ajuden a tirar endavant, de manera màgica. Circ poètic, una cosa que no sabia que existís, i ara ja estem salvats, els espectadors. Obra estranya que no s’hauria de perdre ningú. Valents els Sixto […]

Perquè la Vicky, la futura actriu, per fer una mica de pasta i poder emancipar-se es veu obligada a treballar de Orientadora de Sala, una feina de merda que l’obliga a estar vuit hores dreta, aguantant el mal de peus, sense parlar, excepte quan adverteix als turistes: fotos sin flash, por favor; no sobrepasen el cordón de seguridad. Que pot fer, doncs? Somniar i traslladar les seves fantasies a un compte de Twitter, i sí, deixa anar la seva imaginació que és l’únic que té a l’abast. Teatre interessant, molt divertit i desinhibit; diferent del que es fa per aquí, i per això sol la val la pena; a més La Badabadoc és una sala preciosa, d’aquelles de teatre de […]

Si la memòria no ens falla (que tot pot ser a aquestes edats), creiem que es tracta de la producció teatral més avorrida que hem vist mai. Cansats i decebuts de l’obra precedent entrem de nou a la sala Fabià Puigserver, disposats a ser receptius amb aquesta segona peça del díptic “Des mourants” de Wajdi Mouawad, “els moribunds” dedicats com sabem a Filoctetes (la primera peça) i a Edip aquesta segona. S’alça el teló i el que vol ser un cop d’efecte és gairebé una agressió, uns enormes focus ens donen directament als ulls per enlluernar-nos i ens deixen literalment cecs, mentre sentim l’enorme calor que desprenen com a mínim fins a la fila 5 on estem situats. Apareixen Èdip […]

Així és com m’he avorrit amb aquest Calígula de Camus. Sóc dels que opinen que l’obra ha caducat, i per acabar-ho d’espatllar la direcció de Mario Gas és més plana que la Terra a l’Edat mitjana. Amb aquest material i la manera d’enfocar-lo, els actors no han pogut fer res més que prestar-hi el seu ofici, que no és poc, especialment el Pablo Derqui, la Mònica López i el Xavier Ripoll, que tenien els paper importants. Per acabar-ho d’espatllar a mitja obra han aparegut “la Màscara, el Joker i el David Bowie” cantant i ballant Let’s Dance, una collonada d’aquelles per a recordar, per a recordar-se de la mare que… En aquell moment m’ha semblat que em fotien el pèl, […]

Em costaria recordar un espectacle que m’hagi avorrit més que Inflammation du verbe vivre, dues hores i mitja de relat (ben poc interessant) de Wajdi Mouawad on ens explica un procés de depressió i esgotament creatiu i on el seu ego és tan present que no deixa espai per res més. D’altra banda, la posada en escena és la menys teatral dels darrers temps, una pantalla on es projecta una pel·lícula en la que apareix el mateix Mouawad i amb la que el Mouawad de carn i ossos interacciona la meitat del temps (l’altra meitat només veiem la pel·lícula). Sens dubte l’espectacle més prescindible no ja del Grec sinó de tota la temporada. Més informació a Somnis de teatre

Nit de reis és el primer muntatge de la nova Kompanyia amb tots els seus membres al complet i on podem gaudir no només del seu talent, sinó també de la seva complicitat. El repartiment ho passa bé en aquesta adaptació de Pau Carrió d’una de les comèdies més populars de William Shakespeare i això traspua a la platea. Un muntatge on, curiosament, destaquen els personatges secundaris (Júlia Truyol, Quim Àvila, Enric Auquer…) i que incorpora moments inoblidables de blues i música moderna. Un bon muntatge que us farà passar una boníssima estona. Després del Grec, torna al setembre! Més informació a Somnis de teatre

Aquesta és la pregunta a la que la Companyia Ignífuga intenta donar resposta en el que és, sens dubte, un muntatge que marca un abans i un després en la seva carrera. Amb un format de falsa conferència, Utopia explora de manera pràctica en la forma i el contingut del muntatge el significat d’aquest concepte i la seva aplicació en el món real. Amb unes interpretacions magnífiques, una posada en escena que sap com fer servir la tecnologia i, per sobre de tot, una dramatúrgia original, intel·ligent, personalíssima i molt divertida, Utopia és un muntatge madur i molt interessant des de tots els punts de vista. Tant de bo tingui més vida després d’aquest Grec. La mereix. Més informació a […]

Ventura ens explica la història d’uns personatges des del seu darrer dia en aquest món fins al moment del seu naixement. Personatges interpretats en tots els casos per una parella d’actors, Meritxell Yanes Font i David Planas i Lladó, capaços de fer-nos creure sense cap mena de dubte que tenen qualsevol edat entre els 10 i els 80 anys. Una feina minuciosa, tècnicament impecable i molt emocionant que esdevé el millor del muntatge. La història, signada per Cristina Clemente però ajustada per la posada en escena (i en aquest cas no es tracta d’una intervenció menor) per Víctor Muñoz i Calafell, parla dels canvis i els girs inesperats que té la vida i de com el destí (o l’atzar) té […]