Recomanacions

És el cas de “El preu”. Una magnífica actuació dels 4 protagonistes, carismàtics a més no poder, que encarnen uns personatges d’un text que li manca rapidesa. En la meva opinió, el que succeeix durant una hora i tres quarts (sense entreacte) podria representar-se en 20 minuts. L’obra d’Arthur Miller fa pensar a l’espectador sobre què té més importància: si el poder econòmic o l’honor personal. Tot això maquillat amb l’excusa d’una taxació d’uns mobles vells que faran de dinamita per descobrir la vida real dels dos germans. Destacar, també, el sublim i subtil joc de llums que acompanya l’escena. Les propostes acceptables, però no excel·lents, dels teatres comercials obren debat sobre el valor que li donem al teatre. Tot […]

Una de les derives més sovintejades i interessants de la ficció contemporània és aquella que podríem encabir en l’etiqueta “Què passaria si…?” Algunes prefereixen quedar-se en la part més epidèrmica de l’assumpte i abocar-ho tot a les peripècies dels personatges que desemboquin en un final sorprenent. N’hi ha d’altres, però, que escullen un camí més tortuós i sens dubte, molt més inquietant: posar el focus en la manera com afronta la humanitat una situació excepcional. Lifespoiler pertany a aquest segon grup. Quan entres a La Flyhard et trobes un cotxe estimbat fumejant, i ja saps, d’entrada, que l’experiència serà intensa. Amb una habilitat narrativa, tan clàssica com poc comuna, Marc Angelet i Alejo Levis ens posen en situació: què passaria […]

Jordi Casanovas dirigeix per primera vegada a Catalunya aquest inquietant text de final inesperat. En la seva posada en escena, els personatges apareixen al mig de la sala tancats en un escenari ovalat, amb públic que els envolta. Els acompanya una escenografia bastant despullada conformada per només alguns mobles i objectes antics. La il·luminació freda i fosca així com l’ús –per moments lleugerament abusiu- de fum i música creen una atmosfera intrigant. No obstant això, el ritme de la proposta resulta irregular, amb una trama ja de per si lenta que s’accentua en les aturades entre escenes i les moltes entrades i sortides dels personatges. En quant als actors, resulten magnífics els diferents tours de force que es creen… Llegeix […]

[…]Els Pirates Teatre ja es van sumar a aquest corrent amb la seva versió de Nit de reis, i ara tornen a les comèdies shakespearianes amb un somni que ja de per si té altes dosis de absurd. La dramatúrgia del també director Adrià Aubert i de la també actriu Ariadna Pastor s’acull a aquesta festa amb forma de faula i la porta al present amb un punt d’acidesa i sarcasme, amb especial lucidesa en les trames secundàries… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/somni-duna-nit-destiu/

Partint de la base que aquest homenatge es va representar al Caixaforum, es pot dir que és una experiència culturo-sensorial on el públic camina amb els mateixos actors per la sala i s’endinsa en l’esperat univers lorquià. Una proposta atrevida i diferent del teatre tradicional, tant que pots trobar a faltar el moment dels aplaudiments; aquell agraïment a les persones que homenatgen a una figura tan important per la cultura espanyola com va ser Lorca. Amb una durada de 30 minuts, l’espectacle no necessita més per satisfer un públic perdut en l’alternativitat però alhora disposat a qualsevol repte. Si teniu mitja hora, aprofiteu!

“Avui estem de celebració, i és que fa ja dos anys que vivim el denominat efecte Crouch. Aquesta filtració dels secrets del nostre destí, aquest spoiler de les nostres vides que ha suposat un abans i un després a la història de l’espècie humana”. Així comença i enganxa, des del primer minut, Life Spoiler, una tragicomèdia de ciència-ficció escrita pel dramaturg Marc Angelet i el guionista i realitzador Alejo Levis que planteja, a partir de la història de tres personatges que s’hi enfronten de maneres diferents, quin sentit té viure si ja saps què passarà. Un tàndem que funciona a la perfecció (esperem que no es quedi aquí) i que aconsegueix el bo i millor del teatre i el cinema. […]

Després de comprovar la perfecció amb la qual encaixen els versos de Lorca i el seu univers amb el refinat estil de direcció d’Oriol Broggi, resulta difícil pensar que és la primera vegada que aquestes dues personalitats s’uneixen damunt d’un escenari. Afortunadament, això ha passat, finalment, per regalar-nos un muntatge preciós, fet amb bon gust i que sap traslladar a imatges una poètica plena de metàfores. En aquest Bodas de sangre, com a la gran part del teatre del dramaturg andalús, destaquen les dones. Així, doncs, el treball de Clara Segura però, sobretot, de Nora Navas, encarnant diferents personatges, acaparen gran part de l’atenció amb la seva veritat, la seva força i la contundència del seu talent. Un bon ús […]

Realment impressionant, colpidora, extranya, trista, aquesta part de F.R.A.U. que se’ns ofereix al Teatre Akadèmia on aquest Lear, vell i derrotat torna a casa al final de la vida. S’enfronta als seus dubtes existencials, es qüestiona el seu destí. Un Lear que pretén repartir un regne que ja no hi és, el de la llengua, però la llengua està morta… Un Oriol Genís magnífic acompanyat de les no menys ajustadíssimes Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó. Albert Arribas ha fet una direcció d’aquelles de treure’s el barret. Una obra d’aquelles que fan rumiar, que quan arribes a casa i et pregunten “com ha anat?” contestes “demà t’ho diré”. Crítica completa » http://bit.ly/2rFfWyc

Lorca encara transmet al públic les emocions més primàries, ja que les seves poètiques paraules i les seves tragèdies quotidianes i terrenals toquen el cor. Hem d’admetre que el seu és un teatre únic, difícil de comparar amb res més, però a fi de comptes és teatre en estat pur. I quan veiem que el públic salta de les cadires cridant bravos comprenem que el poeta andalús hi ha tingut molt a veure… En aquest cas, el mèrit de Broggi i de La Perla 29 ha sigut el de sotmetre’s a les paraules i canalitzar les emocions de la millor manera possible. S’han utilitzat recursos importants -la música en directe, la presència d’un cavall, l’hàbil utilització de la llum- però […]

Saps que tens 3 hores al davant però no saps què et pots trobar a la Sala 6 de La Caldera. En ella t’espera Sandra Gómez mostrant el seu ritme cardíac a través dels altaveus. A ritme del beat que marca la base de les cançons d’estil hip-hop, dance i techno, l’única protagonista de l’espectacle, balla sense parar encoratjant-se cada vegada més per buscar on són els límits del cos humà, la resistència física que podem arribar a assolir i la perseverança que necessitem per afrontar la vida sencera. Tot jugant amb l’espai, Sandra Gómez, es posa entre el públic per tal que notin les seves Heartbeat (pulsacions cardíaques) i com, a poc a poc, es van relaxant. En aquesta […]

No el que està triste y azul de la cançó de Roberto Carlos, sinó el d’Erwin Schrödinger, aquell desgraciat que tanquen en una capsa i diuen que està viu i mort a la vegada. Per cert, m’agradaria saber qui te pebrots per tancar-lo i no sortir malferit. Últimament massa física quàntica al teatre, una matèria en la que quasi ningú hi entén res. En principi l’obra té interès en la fase en que al mur de Facebook hi ha penjada la vida de tot cristo, però després la cosa es complica. Molt bones actuacions de les dues actrius. Crítica completa » http://bit.ly/2tzVag6

Tot i que data de 1968, El preu va ser una de les darreres obres d’Arthur Miller en obtenir èxit de crítica i públic. Sempre va ser un autor respectat i de prestigi fins a la seva mort, però a partir dels setanta se’l va començar a titllar d’antiquat i una mica moralitzador. És per tot això que l’obra que avui ens ocupa suposa un punt i a part dins de la seva producció teatral. En realitat, és una peça amb elements clàssics de l’autor, però també amb diferències substancials: aquí ja no ens trobem amb una obra seqüenciada i amb un argument intrincat, sinó que pel contrari tenim una trama que succeeix en temps real i que, durant els […]

“El cowboy de la triste figura” és el segon espectacle que he vist dins de SomRIURES, un cicle de de Clown gestual i comèdia física, que recomano d’anar-hi , especialment a tot amant d’aquest gènere, i als que encara no heu tingut ocasió de veure’n cap. “El cowboy de la triste figura” dirigit per Arnau Marín ,es va estrenar a principis d’aquest any a la Sala La Planeta de Girona per la nova Companyia Jordi Corona. És un espectacle creat per Arnau Marín i l’actor Jordi Corona, que també és el protagonista d’aquest monòleg gestual. El tema del western s’ha vist representat dins d’altres expressions artístiques com el cinema, sèries televisives, ràdio, pintura, fotografia, poesia i música, però crec que […]

De recitals amb cançons d’Stephen Sondheim se n’han fet i se’n faran molts, perquè es tracta d’un compositor complex, de qualitat, i amb temes que requereixen tant de sentiment com de tècnica. La peculiaritat del concert de Joan Vázquez és que a escena només el tenim a ell, interpretant al piano un compendi de cançons gens obvi. Es comença amb un tema de West Side Story, del que Sondheim era el lletrista, i amb una cançó que es va compondre expressament per a la pel·lícula Dick Tracy. I a partir d’aquí, temes íntims i desancantats dels musicals que més el representen: Company, Follies, Pasion, Sunday in the park with George o Into the woods. També hi ha alguna pinzellada del […]

Pel fet que el teatre, com tots els espectacles en directe i, fins i tot, el cinema, ha de lluitar, cada vegada més, contra la dificultat de portar espectadors a les sales, darrerament, veiem com proliferen més propostes que fan servir l’originalitat com a reclam. És el cas de White Rabbit, Red Rabbit, un misteriós espectacle on cada funció el seu intèrpret és diferent i mai no sap allò que llegirà o haurà de fer. En realitat, es tracta d’un curiós experiment teatral amb algunes reflexions profundes però també un bon grapat de jocs escènics força banals. El muntatge té un contingut de fons valuós: donar veu internacional al seu autor, Nassim Soleimanpour, escriptor iranià que no pot sortir del […]