Recomanacions

Perquè és un psico-thriller de molta envergadura i perquè els psicòpates a mi em fan por; tothom que em coneix sap que sóc delicat com una princesa. Han passat quasi vint anys i l’obra es manté fresca… no, no és la paraula. Digue’m que no ha envellit; de tarats n’hi ha a tot arreu i en tots els temps. La trama és una filigrana que va de pirueta en pirueta, però mantenint-ho tot ben lligat. Magnífica direcció se Sergi Belbel i actuacions notables del duo David Bagés i Mima Riera que a més està espectacularment guapa, cosa que el paper demana. Escenografia, il·luminació i vestuari al mateix (alt) nivell. Aplaudiments sonors i llargs, merescuts. Crítica completa » http://bit.ly/2sr3UoR

Quan acabes de presenciar una experiència com The Great Tamer pots tenir la sensació d’haver estat somiant. Les quasi dues hores d’espectacle passen com en un estat d’endormiscament, on la successió d’imatges oníriques ens transporta a una dimensió que no és real. Els cossos dels ballarins-actors semblen ingràvids, i fins i tot es desmembren davant dels nostres ulls com si fos per art de màgia. L’escenari és ple de trampes i oculta secrets que anirem descobrint de mica en mica. Tot plegat, un espai per al somni on tot hi té cabuda, perquè aquí no s’alliçona ni es moralitza ningú, més aviat se’l convida a visitar un espai en el que cercar els continguts que més li commoguin. Dimitris Papaioannou […]

Ja han passat vint-i-cinc anys des del moment en que un grup d’alumnes que s’acabaven de graduar a l’Institut del Teatre van decidir llençar-se a la piscina del teatre professional. El resultat van ser els Petits contes misògins, una fresca i desintoxicant carta de presentació que els hi donaria moltes satisfaccions. El que va venir després (Homes!, Criatures, Jet lag, Això no és vida, Com pot ser que t’estimi tant…) ja ho coneixem tots, i coneixem també les que han marxat, les que han tornat, els satèl·lits que han tingut sempre al seu voltant, els directors i autors còmplices, etc. En vint-i-cinc anys han provat esquemes diferents, sense por a equivocar-se i amb ganes d’anar aprenent dels millors. Van anar […]

El que havia de ser un dels plats forts del Grec arriba amb massa elements per resoldre i excessivament allargassat. Malgrat un inici encertat, ple de talent i alguns jocs i experiments interessants, el públic s’acaba avorrint. El talent d’Israel Galván és innegable, igual com la seva connexió amb el públic barceloní, que aquests últims anys ha seduït amb Torobaka, Fla.co.men o Lo real. El bailaor ha revolucionat el flamenc. Hi ha qui el considera un Calixto Bieito o un Damien Hirst de la dansa. ‘Geni’, ‘monstre’, ‘el bailaor del segle XXI’… els qualificatius que ha rebut fan que sigui un dels noms més esperats del Grec. La principal novetat de La fiesta respecte els anteriors espectacles és el trencament […]

La premissa d’El tigre de yuzu no pot ser més interessant, el relat de la trobada de dos grans cuiners, un occidental, Ferran Adrià, i un oriental, Hiroyoshi Ishida, que es troben en un moment complicat de les seves carreres i que, gràcies a aquesta coneixença, recuperen la il·lusió i l’empenta per seguir amb els seus projectes. Malauradament, malgrat l’intent de transmetre l’exotisme de Japó i l’excel·lent feina de bona part del repartiment (on destaquen especialment les actrius Júlia Santacana i Akemi Goto), la posada en escena no aconsegueix capturar la trascendència de l’episodi ni transmetre a la platea el rerefons gastronòmic i emocional que és on rau la clau de tot plegat. Més informació a Somnis de teatre

Espectacular arrencada del Festival Grec. La primera gran estrena internacional, The great tamer, deixa el llistó ben alt. Dimitris Papaioannou (Atenes, 1964) és un artista visual que ha acabat viatjant a les arts escèniques per dedicar-se, com a coreògraf, director i intèrpret, a la dansa més experimental i el teatre físic. No ha abandonat, però, la seva formació d’origen. Les seves propostes són completament evocadores, com una pintura que cobra vida -explica que va començar concebent-les com si fossin un còmic, a través d’storyboards, i ara ho fa a partir d’esbossos- i d’una imaginació desbordant. The great tamer està ple d’il·lusionisme i fantasia, erotisme, sensualitat i contorsionisme. L’escenografia i els 10 ballarins es fonen en unes escenes gairebé pictòriques de […]

Fins a 16 ballarins, 3 coreografies i un director. Així va ser el programa mixt de la Dresden Frankfurt Dance Company que va inaugurar el Grec 2017 sota la creació de Jacopo Godani. 80 minuts d’elasticitat i moviment en tres evocadores peces molt diferents entre si però totes elles visualment atractives… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/dresden-frankfurt-dance-company-jacopo-godani/

Perquè han passat 45 anys però la peça manté la potència intacte, com la que vaig veure al Capsa el 1972. És dura, desesperant, lenta i en blanc i negre com l’època en que es va fer; el merda de Franco encara era viu i Andalusia continuava sent un cortijo de quatre poders fàctics. No hi ha diàleg (no hi fa falta) perquè el que s’ha de dir es diu amb imatges, cante, ball, toque i especialment esforç per deslliurar-se de les lligadures que tenen a les persones esclaves d’aquella terra mal administrada, perquè en realitat és una obra rural. Crítica completa » http://bit.ly/2tGdAje

Malucos Danza, una companyia madrilenya que produeix espectacles des de 1999, presenta aquest espectacle en el que es fusiona dansa contemporània i flamenc, però amb alguns passos de tango i una mica de clàssic. Una proposta intimista, de petit format, en la que dos personatges -suposadament veïns- coincideixen i s’interrelacionen fins arribar a la conclusió de que el futur potser serà més esperançador si l’encaren junts i no per separat. Una història senzilla, explicada amb quatre recursos teatrals -les caixes amb globus, unes copes, les llumetes de colors- i amb unes projeccions que no acaben de funcionar, almenys de la forma com s’han presentat a Barcelona. La interpretació de Mariana Collado i Carlos Chamorro és precisa, eficient, però potser li […]

Diuen que els cignes, un cop s’aparellen, ho fan per a tota la vida… tot i que, potser, no és més que una llegenda urbana. Com, potser també, la monogàmia en els éssers humans. Aquest és, més o menys, el terreny que, entre el sentit de l’humor i la crítica antropològica, transita la Companyia El Martell en aquest espectacle tan divertit i trapella com interessant. Amb dramatúrgia i direcció de Laia Alsina Ferrer, el muntatge aconsegueix fer un recorregut pels diferents prejudicis socials sobre les relacions de parella, amoroses i sexuals per posar-los en evidència i demostrar fins a quin punt certes convencions poden arribar a ser tòxiques. Juntament amb el seu segon espectacle, Ah! (Judit), el grup, a poc […]

Òpera per a ser representada per canalla. El seu creador, Hans Krása, la va reconstruir de memòria quan el van tancar al camp de Terezín; era jueu. Va aconseguir que li deixessin representar unes quantes vegades i d’aquesta manera els infants del camp van viure, almenys de tan en tant, la sensació d’estar en un món normal. Una partitura molt interessant i gens fàcil que escolars de Barcelona han interpretat amb il·lusió i bones maneres, acompanyats per l’orquestra BCN216 i sota la direcció escènica de Els Pirates. ha valgut molt la pena encara que no hi tinguessis cap fill, nét o nebot. Crítica completa » http://bit.ly/2se4GoM

Benvinguts a la classe de religió. La lliçó d’avui anirà estarà centrada en el judaisme. Parlarem breument de les seves creences bàsiques, dels seus símbols i de la seva història, des del seu naixement bíblic fins a la seva situació avui dia en l’Orient proper. Per descomptat, no faltaran durant la classe alguns moments d’esbarjo amb acudits més o menys fàcils. Tot això de la mà del mestre Josep Maria Flotats… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-serlo-o-no/

Desesperant i desesperançada, intensa, volgudament lenta, moralment fosca… Strindberg és així; pobret estava ben torrat, esquizofrènic, misògin, però tot i així sense ell el teatre actual segurament no seria el mateix. L’obra passa en la sala d’estar de la vivenda d’un capità de l’exèrcit de terra que viu amb la seva dona que va abandonar la carrera d’actriu al casar-se. Mal rotllo, retrets, misèries… La visita del cosí i amic reconduirà la relació? Jordi Casanovas l’ha dirigit i n’ha fet l’adaptació, reduïnt-la, i els tres intèrprets, Lluís Soler, Mercè Arànega i Carles Martínez l’han deixat a gran altura. Bona idea la d’escurçar-la perquè amb 90 minuts n’hem tingut suficient d’aquell ambient tòxic que es respirava en aquella habitació. Crítica completa […]

Darrerament la Flyhard ha fet una aposta decidida i encertada per la ciència ficció al teatre. Després de muntatges com Tortugues o L’última nit del món, #lifespoiler ens proposa què passaria si poguéssim llegir el nostre Facebook dels propers set anys. Amb una posada en escena minuciosa, on destaca un treball excel·lent d’escenografia i llums, però, sobretot, amb les magistrals interpretacions de Vicky Luengo i Bruna Cusí, #lifespoiler ens parla del destí, del que significa crèixer, prendre decisions i adquirir compromisos i, sobretot, de com ens veiem i ens imaginem a nosaltres mateixos. Tot això, amb lleugers tocs de física quàntica per afegir una nota de color i un divertidíssim Sergio Matamala amb un paper fet a mida. Sens dubte, […]

Jean-Claude Grumberg és un dramaturg francès prou conegut al seu país, però pràcticament inèdit a casa nostra. Com molt del teatre contemporani que ens arriba del país veí, es tracta d’un tipus de text discursiu, sovint basat en una anècdota i quasi sense acció dramàtica. A Serlo o no trobem dos veïns que coincideixen a l’escala del seu immoble i que conversen sobre el fet de ser jueu… o de no ser-ho. Una excusa per parlar de la diferència, dels prejudicis i de la llibertat a l’hora d’escollir què es vol ser a la vida, lluny de religions o de dogmes establerts. Llàstima, però, que el diàleg sigui a estones desigual i que un dels personatges parteixi amb inferioritat de […]