Recomanacions

La companyia Obskené, resident a la Sala Beckett, representa l’adaptació del còmic “Ciutat de vidre” a l’entranyable sala del Poblenou. A ritme de projeccions del còmic autèntic que interactuen amb els mateixos actors ajuden a l’espectador a situar-se dins de la història, la qual, a l’inici, costa d’entrar i imaginar-se-la. A poc a poc es va teixint el relat i amb la polivalència dels actors de fer diferents personatges, arriben a l’extrem de la bogeria. Potser adquirint un estil sobreactuat. Per acabar, és cert que en moltes ocasions s’agraeix que les obres siguin ràpides, però en aquesta ocasió, personalment, demanaria que durés uns minuts més per tal de poder mastegar més la trama perquè sigui més fàcil de pair.

Aquesta ha estat l’última proposta de la companyia Sala Atrium dins de “La trilogia de la imperfecció“. Una trilogia que han construït a partir de la dona protagonista de tres grans obres de la literatura: NORA de “Casa de nines” (Henrik Ibsen), JÚLIA de “La senyoreta Júlia” (August Strindberg) i ara amb NINA de “La Gavina” (Anton Txékhov). Aquesta NINA és també la més difícil de les tres propostes perquè és, potser, la que més s’allunya de l’obra original en haver incorporat text contemporani del mateix Raimon Molins. De fet el començament de la proposta es correspon al desenllaç de l’obra de Txékhov amb la tornada de Nina Mihailovna a províncies després del seu fracàs com a actriu a Moscou. […]

Els actors esperen al públic jugant un partit de futbol, i vestits amb la seva roba personal. Durant la representació utilitzen els seus propis noms i fins i tot il·lustren l’inici de l’obra amb fotografies de la seva infantesa o joventut. Jocs extrateatrals que intenten esborrar la ficció o posar els límits en uns marges que no són els habituals. Tot plegat per acostar-nos al drama d’Ivànov des d’una altra perspectiva: més honesta, contemporània, despullada d’artificis i d’alguns tòpics burgesos amb els que s’acostuma a servir el teatre de Txèkhov. El gran mèrit de Rigola és que fa i desfà el que vol amb la seva versió d’Ivànov, però sense trair mai els personatges ni l’autor. Tot i que reconeixem […]

Aquesta és la curta definició de la proposta que hi ha a La VIllarroel fins l’11 de juny. Timonejada per Rosa Boladeras, la que fa anys i la que cada festa que fa se’n penedeix d’haver-la celebrat. De manera avorrida i mullant les festes amb alcohol transcorren tres aniversaris on els dilemes morals i els seus fracassos passats juntament amb el temor dels possibles fracassos futurs quedaran a la llum d’unes generacions que arriben al món trastocades pel que els ha tocat viure de ben petites. La bona interpretació dels 6 actors eclipsa l’escassa escenografia, que cada vegada més està vigent a totes les sales de Barcelona.

Un text de Neil Simon, i una de les seves obres més representades arreu del món, i que ha estat traduïda al català per Josep Minguell que és també el director i un dels intèrprets de la proposta. El títol original és “The Sunshine Boys“, que fa referencia al duo còmic creat i format per Al Lewis i Oliver Clark (Al i Oli…), i que va omplir teatres al llarg de 35 anys. Onze anys després de la seva ruptura, reben una oferta d’una cadena de televisió per fer una única gal·la recordant els seus espectacles. Com van acabar barallats, el seu retrobament farà saltar totes les alertes per tal que la gravació pugui arribar a bon port. Situacions inversemblants […]

Una de les coses més difícils de trobar en el teatre actual són espectacles que portin en el seu esperit un procés de creació veritablement lliure. 30/40 Livingstone té la gran qualitat de transmetre aquesta llibertat tan enyorada, així com una personalitat i originalitat molt especials. Malauradament, el fet que en Sergi López i Jorge Picó, directors i intèrprets del muntatge, hagin creat allò que han volgut no exclou el resultat de ser una proposta un pèl fallida. Plena de referències psicològiques i antropològiques, l’obra planteja la història d’un home que busca… tot i que no sap ben bé què. Aquest conflicte es mou en un terreny de teatre de l’absurd farcit de metàfores sobre la vida i la societat […]

Gaetano Donizetti és conegut pel drama operístic Lucia di Lammermoor o per la comèdia L’elisir d’amore, però dins del seu repertori hi ha aquesta òpera còmica que en el seu conjunt representa un autèntica delícia. Té un argument divertit i fins i tot entranyable i conté l’ària de tenor més difícil de la història (“Ah, mes amis…” compleix la increïble proesa d’exigir al cantant nou Dos de pit). No es queden lluny les magnífiques intervencions del cor, que per si sol forma un únic i importantíssim personatge, ni les àries magnífiques de la soprano, que també ha de resoldre un munt d’escenes còmiques i demostrar dalt de l’escenari un carisma del més alt nivell. La proposta de Laurent Pelly, que […]

Quasi ens perdem aquesta proposta i haguera estat una llastima perquè ha suposat una grata sorpresa. Tres personatges, dues històries, realitat i ficció. Teatre dins del teatre. Una sala d’assaig i dues actrius (Asunción Sanz i Celia Vioque) assajant una escena del drama històric que han d’estrenar en uns dies. El director (Moncho Sánchez-Diezma) fa acotacions i comenten de demanar a l’escriptor canvis en els diàlegs. Vestuari i escenografia encara a mig muntar. Les actrius no estan gaire d’acord en la forma d’encarar una escena. A la ficció són mare i filla i acaben de matar a l’home que les tenia esclavitzades i s’anava al llit amb les dues. Però les dues actrius són també mare i filla en la […]

Imagineu per un moment que esteu asseguts davant d’una de les pintures que es troben exposades al Museu del Prado de Madrid. Es tracta del quadre “Adam i Eva” del pintor alemany Albert Dürer, que tot i que el formen dues taules independents, tan pel seu disseny, com per la tècnica que es va utilitzar, formen una unitat. Observem les dues pintures que tenim davant nostre. La pintura de l’Adam està a costat dret de la pintura que representa l’Eva. Tots dos estan pintats dempeus sobre un terreny irregular ple de pedres. Curiosament la seva actitud és diferent. Els actors que donen vida a l’Adam i l’Eva són l’actor Malcolm McCarthy i l’actriu Adriana Asegurado. Tal com és tradicional en […]

Joaquín Cortés ha escollit Barcelona per fer la estrena mundial del seu nou espectacle, sent ben segur un motiu de satisfacció per a tota la seva legió de fans. Així, arriba amb un espectacle que, segons ell, vol tornar al seu estat més pur, tot fent un gran desplegament humà sobre l’escenari i fusionant diferents disciplines i estils. D’aquesta manera, podem presenciar algunes creacions altament destacables, com un ball a duo del propi Cortés i Nicolás Rambaud, ballant cadascun zapatado i dansa, o una coreografia de sirenes interpretada per vuit ballarines, la qual resulta molt suggerent. Realment, el muntatge pot resultar atractiu tant per a seguidors com no, apostant per la creativitat i la bona tènica de tots els artistes, […]

De nou podem trobar la “generació de merda” a un teatre de Barcelona. En aquesta ocasió al Teatre Gaudí. La particular sala acull l’espectacle més dinàmic i musical que podem trobar a la ciutat, lluny dels musicals més comercials. Els 6 actors creen el reflex de cada un de tots els espectadors que hi ha a les butaques, inclús dels més grans que també deixen anar un somriure de tant en tant. El text inclou els típics tòpics dels joves d’avui en dia, fent de tot plegat una redundància explosiva! Potser el que no li dóna les 5 estrelles és el volum de la música en directe… tot i així unes veus que enamoren. Si voleu riure dels pluripersonatges d’un, […]

Són molts els autors teatrals que en fan una reflexió sobre les conseqüències que comporta la crisi econòmica que portem patint durant aquests últims anys. Tan se val si es tracta d’autònoms, joves emprenedors, assalariats o becaris, de la crisis no se’n salva ningú. Obres com “Sobre el fenomen de les feines de merda” (una comèdia sobre la precarietat laboral a la que es veuen abocats milers de joves), “Autónomos El Musical” (un musical esbojarrat des de la mirada del autònom) o “Fairfly” (una reflexió sobre el mercat laboral actual), són alguns dels títols que s’han pogut veure darrerament a la nostra cartellera. Ara li toca el torn a aquells que se’ls coneix com “generació perduda”. El text de “Generació […]

I això ho dic jo com a expert en temes… diguem… temes caprins, i és que la parella Carles Santos i Jordi Oriol han muntat un espectacle “a partir de Brossa” que fa caure de cul. Un espectacle en el que potser costa una mica d’entrar-hi, però a la que li agafes la mida ja no te’n pots escapar. i es que l’equip d’actors del IT, nou craks de la interpretació, l’expressió corporal, la facial i més n’hi hagués se t’emporten per allà on volen, i en fan de tots colors seguint la vella tècnica del “fot-li que és de Reus”. No us el perdeu, us ho passareu molt bé i al sortir us preguntareu “com es pot fer tant […]

Tot i ser l’obra de Shakespeare més representada del món, als nostres escenaris feia molt temps que no veiem un Ricard III acadèmic, més enllà de variacions interessants com la que va protagonitzar Quim Àvila amb dramatúrgia de Gerard Guix. En aquest cas, només per veure en Lluís Homar interpretar un personatge tan sucós i emblemàtic, tot el muntatge ja val la pena. El veterà actor demostra el seu talent interpretatiu emportant-se tota l’atenció amb complicitat del director Xavier Albertí que li deixa un gran espai de lluïment. Divertit, ple de matisos, tràgic i pervers, cada monòleg del rei deforme resulta una veritable lliçó i un plaer hipnòtic. Malauradament, la sobrietat de la proposta, en alguns moments, resulta massa freda […]

A Txejov, hi trobem allò que Henry James anomenava economia succinta de la forma orgànica. No hi ha acumulació com a Maupassant o a Balzac, i així l’ha llegit Raimon Molins que ha fet la dramatúrgia de Nina a partir de La gavina. De fet, el començament de Nina es correspon amb el desenllaç de l’obra de Txejov, amb la tornada de Nina Mihailovna a províncies després del seu fracàs com a actriu a Moscou. Encerta Molins a l’hora de situar en el focus la figura de l’ésser humà sobrer, i conscient de ser-ho, que s’adona que la seva és una vida no viscuda. Encerta també a l’hora de presentar els circumloquis tan característics de Txejov, tot i que perden […]