Recomanacions

Inicialment aquesta proposta estava titulada Collar de Cranis (Varietats a la Brossa) i després del procés de creació i assajos ha quedat rebatejada com ESQUERDES PARRACS ENDERROCS que és el seu títol definitiu. Carles Santos i Jordi Oriol han conduït a aquest grup de joves creadors a la recerca de Brossa i del seu llegat essencial, en un intent d’oferir-nos una mirada d’avui sobre Joan Brossa. Brossa és el pretext per crear, per aconseguir que el jove grup d’intèrprets i escenògrafs ens obliguin a mirar. Mirar Brossa a través de l’altre. Un mira de mirar Brossa. L’altre mira de mirar Brossa a través de la mirada de l’un. I el següent mira de mirar Brossa a través de l’altre que […]

Aquest espectacle és un recorregut per la seva vida i la seva lluita per aconseguir triomfar, un espectacle que comença amb el somni d’un nen que volia ballar. Joaquin Cortés té 48 anys, a 14 anys va ser admès com a membre del Ballet Nacional d’Espanya amb qui va ballar fins als 19 anys. Crea la coreografia de l’òpera Carmen i participa en el Festival Flamenc d’Estiu de Tòquio on és aclamat i a partir d’aquell moment decideix crear la seva pròpia companyia “Joaquin Cortés Ballet Flamenco“. Aquesta peça té una durada de dues hores i s’inicia amb dansa clàssica i contemporània, simbolitzant el que ell va estudiar als seus començaments. Opta per la fusió entre el flamenc i la […]

Partits de futbol, màquines de confetti, metges tocant la guitarra i gats daurats japonesos de botiga xinesa barata. Res d’això m’ha convençut perquè no m’ha arribat i m’han confós. Tampoc m’agrada que en peces clàssiques canviïn el noms dels personatges pels dels actors; em distreu. Conclusió, més aviat m’he avorrit i m’ha confirmat que Txékhov no és el meu autor predilecte tot i admetre que és molt important per a l’evolució del teatre modern. Crítica completa » http://bit.ly/2qbg3Qe

A l’escena VI del tercer acte, l’estratègia que ordeix Ricard per arribar al poder pren forma definitivament. Amb la complicitat de Buckingham, el seu cosí, aconsegueix que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en Ricard III, rei d’Anglaterra. No és casualitat que un dels moments clau de l’obra esdevingui un episodi de metateatralitat, tan del gust de Shakespeare, mitjançant el qual, el protagonista duu a terme una representació en què tots són conscients del seu paper i de la naturalesa teatral d’allò que està a punt de succeir. Els dos cosins convencen el poble amb una eloqüència enverinada però amb arguments poc subtils que configuren una trama força òbvia que la ciutadania accepta com a vàlida […]

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari. Segons el mateix Rigola, el seu objectiu és difuminar la frontera entre realitat i ficció. I en paraules del protagonista Joan-Ivànov, és difícil despendre’s d’una manera de fer, d’una tradició teatral, per deixar que l’autèntica emoció flueixi sense “amagar-se” darrere un vestuari o una escenografia. Potser el més interessant de l’obra és la reacció de tots els personatges davant un Ivànov que pateix, la incomprensió i la cerca de raonaments que justifiquin la seva […]

Sempre dic que em costa veure adaptacions d’obres de Lorca, perquè en moltes ocasions no s’acaba de trobar el to -gens fàcil, per cert- del poeta andalús. En aquesta peça de teatre documental que ha ideat el mallorquí Pep Tosar sí que hi he trobat esperit, i duende, i sentiment, i moltes altres coses que ens acosten a l’autor. No sé si serà pels testimonis, per les imatges projectades, pels textos escollits o pel flamenc que travessa la pantalla… Tot plegat forma una unitat que ens permet passejar per la vida d’un dels més grans dramaturgs en llengua castellana. A mesura que avança l’espectacle ens rendim a la seva simpatia i ens engresquem amb el seu entusiasme, sense oblidar-nos de […]

L’equilibri entre el drama i la comèdia, tot i ser desitjat per molts dramaturgs i directors contemporanis, no sempre resulta fàcil de trobar. Afortunadament, de tant en tant, apareixen peces que despunten per la seva mala llet, acidesa i el seu tràgic sentit de l’humor que ens diverteixen tant com ens pertorben de la manera més lúdica. Els tres aniversaris és un d’aquests muntatges que aconsegueixen fer riure des del magnífic patetisme dels seus personatges i les seves misèries sense renunciar a la part més fosca de les seves històries. El text de l’alemanya Rebekka Kricheldorf ofereix una visió renovadora de Les tres germanes de Txèkhov on l’alcohol té un paper protagonista com també la frustració, l’avorriment i una certa […]

Una comèdia “amarga” de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret. La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d’aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l’altra germana, l’única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre…. tampoc treballa. Una mirada de l’autora sobre un món estancat, sobre situacions que no […]

“Non Solum” és un monòleg surrealista i fins hi tot una mica excèntric, una obra trencadora i poc convencional, un espectacle arriscat i possiblement en algun moment políticament incorrecte. “Non Solum” és una comèdia que ens mostra moltes de les cares del ésser humà. Amb un humor crític ens parla de la mort, de les dones, de sexe, dels polítics, de la religió. I ho fa d’una manera vertiginosa. Passa d’un tema a l’altre com aquell qui no vol la cosa. Es deixa anar i nosaltres el seguim. Ens fa riure i pensar. Deixar de pensar i riure. “Non Solum” es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005. Descrit com a “monòleg de […]

En aquesta adaptació de la dramaturga alemanya Rebekka Kriecheldorf, les tres germanes més famoses de la literatura universal celebren tres aniversaris enmig de depressions, borratxeres, un avorriment infinit i uns quants desenganys amorosos. Aquí les referències russes es limiten a tres o quatre noms, a un samovar que apareix i desapareix, i a una discoteca que es diu Moscou. Crec que l’adaptació aconsegueix un bon retrat dels personatges -aquí totalment abatuts i a estones molt trasbalsats-, però també penso que perd la oportunitat de desempallegar-se del tot d’alguns elements de l’original. Les dissertacions sobre el treball resulten anacròniques i la classe social d’Olga, Maixa i Irina potser requeria un millor encaix a l’adaptar-la a temps actuals. La versió de Jordi […]

MetrÒpera Tarragona, nascuda amb la voluntat d’afrontar l’òpera clàssica a partir de tècniques modernes d’interpretació, es presenta a Barcelona, al Teatre Akadèmia, amb Lo Speziale (Haydn/Goldoni), que dirigeix Ramon Simó. Amb públic a banda i banda, perquè no perdem de vista que és teatre, que hi ha dramatúrgia, i que aquesta no ha d’empetitir-se davant de l’aspecte musical. Aquest Lo speziale, però, no comet l’error de voler competir amb la música de Haydn, conscient que l’anècdota és simple i gens solemne. Sí que exigeix, en canvi, als cantants/actors defugir l’encarcarament i fer ús del cos com a matèria d’actuació, al costat de les veus. Simó, després del seu pas pel Grec, s’embarca en un projecte innovador que sap ser fidel […]

Dues dones van a la deriva sobre una balena mentre passen l’estona com poden. La seva és una metàfora de com pot arribar a ser la vida de mecànica, de repetitiva, de buida. En escena, Laia Alberch i Paula Ribó interpreten aquestes dues dones i ens regalen una reflexió intel·ligent, divertida i amb molt sentit de l’humor sobre la insatisfacció i les trampes que ens parem a la vida. Sobre el desig infinit de fer i la incapacitat de començar a caminar. Un muntatge senzill però extremadament eficaç que val molt la pena. Més informació a Somnis de teatre

A diferència de molts altres, jo no vaig poder connectar en cap moment amb el relat de la refugiada protagonista de La maternitat d’Elna. La seva narració de la fugida de Badalona i posterior vida a Argelers i a la maternitat d’Elna em va semblar freda, llunyana i, en alguns moments, fins i tot frívola. La posada en escena i la tria de músiques tampoc no em va ajudar i, en conjunt, em va semblar un muntatge farragós amb una història que podria haver estat molt més interessant. Més informació a Somnis de teatre

Pep Tosar ha creat amb Federico García un espectacle total que aconsegueix combinar en una única peça les paraules del poeta, la visió que tenien d’ell els seus contemporanis, la que tenen els seus estudiosos i sumar-hi, a sobre, el duende, tot allò que no es pot expresar amb paraules però sí, en canvi, amb el cos i la música. Federico García és un espectacle que emociona alhora que reivindica la figura d’un poeta imprescindible, un encert de principi a final. Más informació a Somnis de Teatre

En la seva primera adaptació d’un text de Txékhov, Rigola posa sobre l’escenari tot el seu talent i la seva forma personalíssima d’enfrontar-se als textos. Així, ens trobem davant d’un Ivànov totalment fidel a l’esperit del text, que transmet en tot moment el desencís i la malenconia que aquest demana, però amb una posada en escena contemporània i arriscada, en la que els personatges tenen el mateix nom que els intèrprets, els maneki neko es multipliquen i el so d’una guitarra elèctrica ens acompanya en tot moment. Tot això construït amb magnífiques interpretacions i molt (però molt) de confeti. No us la perdeu. Més informació a Somnis de teatre