Recomanacions

A cada funció un actor/riu o comunicador/a diferent, preferiblement una cara coneguda, puja a l’escenari. Al seu voltant, una taula amb dos gots d’aigua i una escala. Arriba el responsable de l’obra i li lliura dues coses: Una ampolleta de verí i un sobre tancat. Dins s’hi amaguen un text desconegut i una incògnita constant. Les úniques directrius: Llegir en veu alta i clara i complir instruccions. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-white-rabbit-red-rabbit/

A Mia madre (2015), de Nanni Moretti, Margherita Buy interpreta una directora de cine (que també es diu Margherita) que demana als actors que siguin al costat dels personatges als quals interpreten, que es difumini la distància entre les diferents entitats, la de persona, la d’actor o actriu i la de personatge. M’hi va fer pensar l’Ivànov que Àlex Rigola ha muntat amb dramatúrgia de Ferran Dordal, Rigola, avesat a posar en dubte alguns dels elements indiscutits de la representació teatral tradiconal, fa un pas endavant i s’atreveix a qüestionar l’estatut de les entitats que participen a l’hora d’interpretar un personatge. Els actors i les actrius mantenen el seu nom de pila i defugen la introspecció com a premissa necessària […]

Vàrem tornar al Mercat de les Flors, precisament en el dia Internacional de la Dansa, per veure un dels espectacles que més ens han agradat aquesta temporada, que per nosaltres gairebé està en les acaballes. L’espectacle que hem tingut la sort de poder veure, BETROFFENHEIT, està protagonitzat per dues grans companyies d’arts escèniques del Canadà, que s’han associat per crear-lo: Kidd Pivot i Electric Company Theatre. Kidd Pivot, fundada l’any 2002 per la reconeguda coreògrafa Crystal Pite, guarda un gran equilibri entre la màxima precisió i la irreverència i el risc, i es caracteritza per una forta sensibilitat teatral i un agut sentit de l’enginy. L’Electric Company Theatre, formada de manera col·lectiva l’any 1996, crea i adapta obres teatrals posant […]

Dins del recorregut “Guerra i Pau” que ha programat el Teatre Lliure aquesta temporada (ja hem pogut veure “MASACRE”), hem tingut la sort de poder gaudir d’aquesta proposta que se’ns va escapar, quan es va estrenar a temporada Alta el 2008, fent estada al Teatre Capítol en 2009 i al Teatre Eòlia la passada temporada. LA MATERNITAT D’ELNA va ser una institució que va funcionar entre 1939 i 1944 impulsada pels moviments socials suïssos, que van aportar diners i equipaments, i que va dirigir una persona molt jove, l’infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, amb l’únic objectiu de què les dones embarassades que estaven als camps de concentració francesos d’Argelers i Sant Cebrià del Rosselló, poguessin tenir les criatures en millors condicions […]

La faceta de Ramon Madaula com a dramaturg, actor d’una extensa i magnífica trajectòria, sembla, si prenem aquesta obra com a exemple, haver escollit la vessant més lúdica i refrescant de totes les possibles. Força influenciada per l’estil del teatre de Jordi Casanovas que, en aquesta ocasió, s’encarrega de la direcció, el muntatge és un exemplar mecanisme humorístic on dos únics personatges discuteixen al llarg de tota la funció per resoldre un conflicte (en aquest cas, psicològic). Un president electe en crisi (Roger Coma) i el seu psiquiatre d’urgències (el propi Madaula) són els protagonistes d’aquesta sàtira efectiva, amb pinzellades de crítica política i un ritme molt àgil. Realment, més enllà d’una certa ironia governamental, la proposta és senzilla i […]

Per valorar aquesta obra em veig obligat a mirar-la de de dos punts de vista diferents; només com a obra de teatre no l’he trobat massa cohesionada, excessivament trencada per les aturades i les cançons. Franco Piccino molt bé al piano, però els temes triats m’han semblat “dispars”. Com a “testimoni dels fets” l’he trobat molt equilibrada; sense evitar les situacions mes punyents no s’ha caigut en cap mena de sensibleria ni s’ha abusat de recursos per buscar la llagrimeta fàcil, deixant els fets com van ser perquè el protagonista no era el malament que ho van fer uns i altres, sinó com i quant van patir els exiliats, especialment les dones, i és clar, la llum que els va […]

Després d’adaptar a Wittenbols, Txékhov, Maeterlinck i Von Kleist, ara li toca el torn a Dostoievski. La companyia La Ignífuga no ha tingut mai por dels grans textos, de la complexitat literària i dramatúrgica, i menys dels gustos del gran públic. Tot i ser un grup molt jove (la companyia es crea el 2014) sempre ha anat a contracorrent, cercant la modernitat i, sobretot, intentant que el públic visqués en els seus espectacles un viatge emocional i no només intel·lectual. Ho han aconseguit en vàries ocasions, però en El jugador em sembla que la idea es menja algunes d’aquestes intencions. És cert que la versió de la novel·la és molt lliure, i també s’ha de reconèixer que el veritable objectiu […]

Més aviat les emboliquem, i això és el que els passa a dos companys de feina que a base de dinar plegats en el restaurant de menú traven una certa amistat… algun dia sopen junts amb les parelles i a partir d’aquí i d’un cert morbo envers a les dones alienes es proposen un repte, una mena d’aposta que els portarà a transitar per territoris ignots, i d’aquí ve el nom de la peça. Dirigida amb finezza pel propi Madaula i molt ben interpretada per Josep julien i Marc Rodríguez que s’ho han cregut i ens ho han fet creure. Peça lleugera per a ventilar-se entre coses gruixudes con Boscos i La Maternitat d’Elna. Aneu-hi, ho agraireu. Crítica completa » […]

A poc més de cinc minuts de començar l’obra els tres actors ja són a escena. Descalços, hieràtics i amb la mirada fixa, semblen immersos en una tristesa tan antiga com la faula que han vingut a representar: l’epopeia de Gilgamesh. Qualsevol diria que han estat allà des de l’inici dels temps i tu, inevitablement, vigiles de no fer gaire soroll perquè et saps un intrús que ha entrat en una dimensió desconeguda amb les seves pròpies lleis. I és aquí, en aquest univers farcit de contrastos, on hi conviuen el teatre més tradicional amb la dramatúrgia d’avantguarda, els instruments primitius amb la música electrònica, la penombra amb el neó. I no hi calen grans escenografies, llevat d’alguns objectes senzills […]

Cada vegada tinc més clar que en el fons el que ens agrada és que ens expliquin històries. Per petites que siguin, per estranyes que ens puguin semblar… I Broken Heart Story és precisament això una història, un conte que sembla sortit d’una pel·lícula de David Lynch però amb un sentit de l’humor molt particular. L’escriptora amb bigoti, la nostra protagonista, es debat en el modern tema del viure i veure. Deixar-se endur per l’hedonisme i els encants de la vida o tancar-se per tal de treballar i crear un discurs crític i punyent? És possible crear aquest pensament crític sense l’experiència? I aturar-se a reflexionar quan estem nedant entre els milers d’imputs amb els quals ens cega cada dia […]

Curiosa, la veritat. M’he transportat com… a un univers paral.lel, molt oníric i molt real, al mateix temps. Molt de lo quotidià i de l’anar per casa amb un toc de cap al núvols. Fresca i graciosa, bona per passar una estona distendida. M’ha agradat especialment la manera de jugar amb el públic: ens involucren, hi som presents als seus ulls i interactuen de veritat, però no posen a ningú en un compromís .Juguen amb qui tenen davant al moment, i no fan un ” com si”. Molt bon treball de personatge per part dels 3, molt autèntics i creïbles tot i l’extravagància. I molt ben teixida també la relació entre el trio. Sûr le ciel de paris…

Fa un parell d’anys vam conèixer al Mai Rojas i el seu treball en el camp del teatre gestual i el mim, quan el vam veure a la sala Fènix amb les propostes “LA LEYENDA DEL FAUNO” i “EL VIAJE”. Ens va enamorar. L’estiu passat vam poder veure l’estrena de “CADA RECUERDO TIENE SU CANCION” al Tantarantana, i ara hem pogut veure aquesta GAME OVER, a la sala Badabadoc. GAME OVER, a diferència de les peces que hem vist anteriorment, és teatre de text i teatre de gest, una metàfora sobre els esdeveniments a conseqüència de la crisi econòmica actual, amb música en directe. Un muntatge en què es fusiona moviment, text i música amb una estètica que oscil·la entre […]

Una comèdia amb referents surrealistes escrita l’any 1964 en plena època franquista. Abel Folk (Enric), Àngels Bassas (Ròmula) i Àlex Casanovas (Ramon) protagonitzen aquesta proposta dirigida per Herman Bonnín, que ha volgut reafirmar, novament, la seva admiració per Brossa. Els tres personatges, un matrimoni convencional i un amic, ens representen una tarda de diumenge molt quotidiana. L’amic visita el matrimoni i comenten temes de feina, de política, de moda, de pentinats, … Ella vol sortir a ballar, però ells es resisteixen perquè l’endemà és dilluns i han d’anar a treballar. Una escenografia molt simple, una butaca on el Ramon passa les tardes de diumenge llegint els llibres que apareixen estesos per tot arreu, una televisió en blanc i negre on […]

Doncs res, ahir he anat a veure “Game Over” a la sala “La Badabadoc” i aquesta és la meva opinió Ens trobem amb una proposta que ens ha cridat l’atenció des d’inici. Amb poca informació anem a la trobada, i tornem a una sala posiblement desconeguda per a molts “La Badabadoc”. Encara no l’heu visitat? Us pot sorpendre gratament. Ara us deixaria un parell de paraules sobre l’argument, però millor deixa’t endur per la història. La feina de Mai Rojas m’ha agradat força, fins i tot m’ha deixat aquell puntet de voler veure altres treballs seus (vells i futurs). Segons he vist treballa molt bé el teatre gestual. En tota la funció no ha dit ni paraula, però m’ha transmet […]

Boscos forma part de la tetralogia La sang de les promeses de Wajdi Mouawad. Narra la història d’una família extensíssima que abasta més d’un segle. Generacions de dones que les passen negres i que creuen que la filla vinent tindrà una vida millor. Molt equivocades, perquè a cada intent de salvació els hi arriba una desgràcia de la qual no es poden allunyar: la guerra, en termes generals. L’autor és sublim, i no només per les seves paraules que brollen com poesia que atrapa l’ànima, sinó també per l’embolic mental que causa. No explica la història cronològicament sinó que, feta a miques, la dona a poc a poc, perquè la puguem entendre, assaborir; i quan creus que per fi ho […]