Recomanacions

Una de les coses més difícils de trobar en el teatre actual són espectacles que portin en el seu esperit un procés de creació veritablement lliure. 30/40 Livingstone té la gran qualitat de transmetre aquesta llibertat tan enyorada, així com una personalitat i originalitat molt especials. Malauradament, el fet que en Sergi López i Jorge Picó, directors i intèrprets del muntatge, hagin creat allò que han volgut no exclou el resultat de ser una proposta un pèl fallida. Plena de referències psicològiques i antropològiques, l’obra planteja la història d’un home que busca… tot i que no sap ben bé què. Aquest conflicte es mou en un terreny de teatre de l’absurd farcit de metàfores sobre la vida i la societat […]

Gaetano Donizetti és conegut pel drama operístic Lucia di Lammermoor o per la comèdia L’elisir d’amore, però dins del seu repertori hi ha aquesta òpera còmica que en el seu conjunt representa un autèntica delícia. Té un argument divertit i fins i tot entranyable i conté l’ària de tenor més difícil de la història (“Ah, mes amis…” compleix la increïble proesa d’exigir al cantant nou Dos de pit). No es queden lluny les magnífiques intervencions del cor, que per si sol forma un únic i importantíssim personatge, ni les àries magnífiques de la soprano, que també ha de resoldre un munt d’escenes còmiques i demostrar dalt de l’escenari un carisma del més alt nivell. La proposta de Laurent Pelly, que […]

Quasi ens perdem aquesta proposta i haguera estat una llastima perquè ha suposat una grata sorpresa. Tres personatges, dues històries, realitat i ficció. Teatre dins del teatre. Una sala d’assaig i dues actrius (Asunción Sanz i Celia Vioque) assajant una escena del drama històric que han d’estrenar en uns dies. El director (Moncho Sánchez-Diezma) fa acotacions i comenten de demanar a l’escriptor canvis en els diàlegs. Vestuari i escenografia encara a mig muntar. Les actrius no estan gaire d’acord en la forma d’encarar una escena. A la ficció són mare i filla i acaben de matar a l’home que les tenia esclavitzades i s’anava al llit amb les dues. Però les dues actrius són també mare i filla en la […]

Imagineu per un moment que esteu asseguts davant d’una de les pintures que es troben exposades al Museu del Prado de Madrid. Es tracta del quadre “Adam i Eva” del pintor alemany Albert Dürer, que tot i que el formen dues taules independents, tan pel seu disseny, com per la tècnica que es va utilitzar, formen una unitat. Observem les dues pintures que tenim davant nostre. La pintura de l’Adam està a costat dret de la pintura que representa l’Eva. Tots dos estan pintats dempeus sobre un terreny irregular ple de pedres. Curiosament la seva actitud és diferent. Els actors que donen vida a l’Adam i l’Eva són l’actor Malcolm McCarthy i l’actriu Adriana Asegurado. Tal com és tradicional en […]

Joaquín Cortés ha escollit Barcelona per fer la estrena mundial del seu nou espectacle, sent ben segur un motiu de satisfacció per a tota la seva legió de fans. Així, arriba amb un espectacle que, segons ell, vol tornar al seu estat més pur, tot fent un gran desplegament humà sobre l’escenari i fusionant diferents disciplines i estils. D’aquesta manera, podem presenciar algunes creacions altament destacables, com un ball a duo del propi Cortés i Nicolás Rambaud, ballant cadascun zapatado i dansa, o una coreografia de sirenes interpretada per vuit ballarines, la qual resulta molt suggerent. Realment, el muntatge pot resultar atractiu tant per a seguidors com no, apostant per la creativitat i la bona tènica de tots els artistes, […]

De nou podem trobar la “generació de merda” a un teatre de Barcelona. En aquesta ocasió al Teatre Gaudí. La particular sala acull l’espectacle més dinàmic i musical que podem trobar a la ciutat, lluny dels musicals més comercials. Els 6 actors creen el reflex de cada un de tots els espectadors que hi ha a les butaques, inclús dels més grans que també deixen anar un somriure de tant en tant. El text inclou els típics tòpics dels joves d’avui en dia, fent de tot plegat una redundància explosiva! Potser el que no li dóna les 5 estrelles és el volum de la música en directe… tot i així unes veus que enamoren. Si voleu riure dels pluripersonatges d’un, […]

Són molts els autors teatrals que en fan una reflexió sobre les conseqüències que comporta la crisi econòmica que portem patint durant aquests últims anys. Tan se val si es tracta d’autònoms, joves emprenedors, assalariats o becaris, de la crisis no se’n salva ningú. Obres com “Sobre el fenomen de les feines de merda” (una comèdia sobre la precarietat laboral a la que es veuen abocats milers de joves), “Autónomos El Musical” (un musical esbojarrat des de la mirada del autònom) o “Fairfly” (una reflexió sobre el mercat laboral actual), són alguns dels títols que s’han pogut veure darrerament a la nostra cartellera. Ara li toca el torn a aquells que se’ls coneix com “generació perduda”. El text de “Generació […]

I això ho dic jo com a expert en temes… diguem… temes caprins, i és que la parella Carles Santos i Jordi Oriol han muntat un espectacle “a partir de Brossa” que fa caure de cul. Un espectacle en el que potser costa una mica d’entrar-hi, però a la que li agafes la mida ja no te’n pots escapar. i es que l’equip d’actors del IT, nou craks de la interpretació, l’expressió corporal, la facial i més n’hi hagués se t’emporten per allà on volen, i en fan de tots colors seguint la vella tècnica del “fot-li que és de Reus”. No us el perdeu, us ho passareu molt bé i al sortir us preguntareu “com es pot fer tant […]

Tot i ser l’obra de Shakespeare més representada del món, als nostres escenaris feia molt temps que no veiem un Ricard III acadèmic, més enllà de variacions interessants com la que va protagonitzar Quim Àvila amb dramatúrgia de Gerard Guix. En aquest cas, només per veure en Lluís Homar interpretar un personatge tan sucós i emblemàtic, tot el muntatge ja val la pena. El veterà actor demostra el seu talent interpretatiu emportant-se tota l’atenció amb complicitat del director Xavier Albertí que li deixa un gran espai de lluïment. Divertit, ple de matisos, tràgic i pervers, cada monòleg del rei deforme resulta una veritable lliçó i un plaer hipnòtic. Malauradament, la sobrietat de la proposta, en alguns moments, resulta massa freda […]

A Txejov, hi trobem allò que Henry James anomenava economia succinta de la forma orgànica. No hi ha acumulació com a Maupassant o a Balzac, i així l’ha llegit Raimon Molins que ha fet la dramatúrgia de Nina a partir de La gavina. De fet, el començament de Nina es correspon amb el desenllaç de l’obra de Txejov, amb la tornada de Nina Mihailovna a províncies després del seu fracàs com a actriu a Moscou. Encerta Molins a l’hora de situar en el focus la figura de l’ésser humà sobrer, i conscient de ser-ho, que s’adona que la seva és una vida no viscuda. Encerta també a l’hora de presentar els circumloquis tan característics de Txejov, tot i que perden […]

Inicialment aquesta proposta estava titulada Collar de Cranis (Varietats a la Brossa) i després del procés de creació i assajos ha quedat rebatejada com ESQUERDES PARRACS ENDERROCS que és el seu títol definitiu. Carles Santos i Jordi Oriol han conduït a aquest grup de joves creadors a la recerca de Brossa i del seu llegat essencial, en un intent d’oferir-nos una mirada d’avui sobre Joan Brossa. Brossa és el pretext per crear, per aconseguir que el jove grup d’intèrprets i escenògrafs ens obliguin a mirar. Mirar Brossa a través de l’altre. Un mira de mirar Brossa. L’altre mira de mirar Brossa a través de la mirada de l’un. I el següent mira de mirar Brossa a través de l’altre que […]

Aquest espectacle és un recorregut per la seva vida i la seva lluita per aconseguir triomfar, un espectacle que comença amb el somni d’un nen que volia ballar. Joaquin Cortés té 48 anys, a 14 anys va ser admès com a membre del Ballet Nacional d’Espanya amb qui va ballar fins als 19 anys. Crea la coreografia de l’òpera Carmen i participa en el Festival Flamenc d’Estiu de Tòquio on és aclamat i a partir d’aquell moment decideix crear la seva pròpia companyia “Joaquin Cortés Ballet Flamenco“. Aquesta peça té una durada de dues hores i s’inicia amb dansa clàssica i contemporània, simbolitzant el que ell va estudiar als seus començaments. Opta per la fusió entre el flamenc i la […]

Partits de futbol, màquines de confetti, metges tocant la guitarra i gats daurats japonesos de botiga xinesa barata. Res d’això m’ha convençut perquè no m’ha arribat i m’han confós. Tampoc m’agrada que en peces clàssiques canviïn el noms dels personatges pels dels actors; em distreu. Conclusió, més aviat m’he avorrit i m’ha confirmat que Txékhov no és el meu autor predilecte tot i admetre que és molt important per a l’evolució del teatre modern. Crítica completa » http://bit.ly/2qbg3Qe

A l’escena VI del tercer acte, l’estratègia que ordeix Ricard per arribar al poder pren forma definitivament. Amb la complicitat de Buckingham, el seu cosí, aconsegueix que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en Ricard III, rei d’Anglaterra. No és casualitat que un dels moments clau de l’obra esdevingui un episodi de metateatralitat, tan del gust de Shakespeare, mitjançant el qual, el protagonista duu a terme una representació en què tots són conscients del seu paper i de la naturalesa teatral d’allò que està a punt de succeir. Els dos cosins convencen el poble amb una eloqüència enverinada però amb arguments poc subtils que configuren una trama força òbvia que la ciutadania accepta com a vàlida […]

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari. Segons el mateix Rigola, el seu objectiu és difuminar la frontera entre realitat i ficció. I en paraules del protagonista Joan-Ivànov, és difícil despendre’s d’una manera de fer, d’una tradició teatral, per deixar que l’autèntica emoció flueixi sense “amagar-se” darrere un vestuari o una escenografia. Potser el més interessant de l’obra és la reacció de tots els personatges davant un Ivànov que pateix, la incomprensió i la cerca de raonaments que justifiquin la seva […]