Recomanacions

Sempre dic que em costa veure adaptacions d’obres de Lorca, perquè en moltes ocasions no s’acaba de trobar el to -gens fàcil, per cert- del poeta andalús. En aquesta peça de teatre documental que ha ideat el mallorquí Pep Tosar sí que hi he trobat esperit, i duende, i sentiment, i moltes altres coses que ens acosten a l’autor. No sé si serà pels testimonis, per les imatges projectades, pels textos escollits o pel flamenc que travessa la pantalla… Tot plegat forma una unitat que ens permet passejar per la vida d’un dels més grans dramaturgs en llengua castellana. A mesura que avança l’espectacle ens rendim a la seva simpatia i ens engresquem amb el seu entusiasme, sense oblidar-nos de […]

L’equilibri entre el drama i la comèdia, tot i ser desitjat per molts dramaturgs i directors contemporanis, no sempre resulta fàcil de trobar. Afortunadament, de tant en tant, apareixen peces que despunten per la seva mala llet, acidesa i el seu tràgic sentit de l’humor que ens diverteixen tant com ens pertorben de la manera més lúdica. Els tres aniversaris és un d’aquests muntatges que aconsegueixen fer riure des del magnífic patetisme dels seus personatges i les seves misèries sense renunciar a la part més fosca de les seves històries. El text de l’alemanya Rebekka Kricheldorf ofereix una visió renovadora de Les tres germanes de Txèkhov on l’alcohol té un paper protagonista com també la frustració, l’avorriment i una certa […]

Una comèdia “amarga” de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret. La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d’aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l’altra germana, l’única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre…. tampoc treballa. Una mirada de l’autora sobre un món estancat, sobre situacions que no […]

“Non Solum” és un monòleg surrealista i fins hi tot una mica excèntric, una obra trencadora i poc convencional, un espectacle arriscat i possiblement en algun moment políticament incorrecte. “Non Solum” és una comèdia que ens mostra moltes de les cares del ésser humà. Amb un humor crític ens parla de la mort, de les dones, de sexe, dels polítics, de la religió. I ho fa d’una manera vertiginosa. Passa d’un tema a l’altre com aquell qui no vol la cosa. Es deixa anar i nosaltres el seguim. Ens fa riure i pensar. Deixar de pensar i riure. “Non Solum” es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005. Descrit com a “monòleg de […]

En aquesta adaptació de la dramaturga alemanya Rebekka Kriecheldorf, les tres germanes més famoses de la literatura universal celebren tres aniversaris enmig de depressions, borratxeres, un avorriment infinit i uns quants desenganys amorosos. Aquí les referències russes es limiten a tres o quatre noms, a un samovar que apareix i desapareix, i a una discoteca que es diu Moscou. Crec que l’adaptació aconsegueix un bon retrat dels personatges -aquí totalment abatuts i a estones molt trasbalsats-, però també penso que perd la oportunitat de desempallegar-se del tot d’alguns elements de l’original. Les dissertacions sobre el treball resulten anacròniques i la classe social d’Olga, Maixa i Irina potser requeria un millor encaix a l’adaptar-la a temps actuals. La versió de Jordi […]

MetrÒpera Tarragona, nascuda amb la voluntat d’afrontar l’òpera clàssica a partir de tècniques modernes d’interpretació, es presenta a Barcelona, al Teatre Akadèmia, amb Lo Speziale (Haydn/Goldoni), que dirigeix Ramon Simó. Amb públic a banda i banda, perquè no perdem de vista que és teatre, que hi ha dramatúrgia, i que aquesta no ha d’empetitir-se davant de l’aspecte musical. Aquest Lo speziale, però, no comet l’error de voler competir amb la música de Haydn, conscient que l’anècdota és simple i gens solemne. Sí que exigeix, en canvi, als cantants/actors defugir l’encarcarament i fer ús del cos com a matèria d’actuació, al costat de les veus. Simó, després del seu pas pel Grec, s’embarca en un projecte innovador que sap ser fidel […]

Dues dones van a la deriva sobre una balena mentre passen l’estona com poden. La seva és una metàfora de com pot arribar a ser la vida de mecànica, de repetitiva, de buida. En escena, Laia Alberch i Paula Ribó interpreten aquestes dues dones i ens regalen una reflexió intel·ligent, divertida i amb molt sentit de l’humor sobre la insatisfacció i les trampes que ens parem a la vida. Sobre el desig infinit de fer i la incapacitat de començar a caminar. Un muntatge senzill però extremadament eficaç que val molt la pena. Més informació a Somnis de teatre

A diferència de molts altres, jo no vaig poder connectar en cap moment amb el relat de la refugiada protagonista de La maternitat d’Elna. La seva narració de la fugida de Badalona i posterior vida a Argelers i a la maternitat d’Elna em va semblar freda, llunyana i, en alguns moments, fins i tot frívola. La posada en escena i la tria de músiques tampoc no em va ajudar i, en conjunt, em va semblar un muntatge farragós amb una història que podria haver estat molt més interessant. Més informació a Somnis de teatre

Pep Tosar ha creat amb Federico García un espectacle total que aconsegueix combinar en una única peça les paraules del poeta, la visió que tenien d’ell els seus contemporanis, la que tenen els seus estudiosos i sumar-hi, a sobre, el duende, tot allò que no es pot expresar amb paraules però sí, en canvi, amb el cos i la música. Federico García és un espectacle que emociona alhora que reivindica la figura d’un poeta imprescindible, un encert de principi a final. Más informació a Somnis de Teatre

En la seva primera adaptació d’un text de Txékhov, Rigola posa sobre l’escenari tot el seu talent i la seva forma personalíssima d’enfrontar-se als textos. Així, ens trobem davant d’un Ivànov totalment fidel a l’esperit del text, que transmet en tot moment el desencís i la malenconia que aquest demana, però amb una posada en escena contemporània i arriscada, en la que els personatges tenen el mateix nom que els intèrprets, els maneki neko es multipliquen i el so d’una guitarra elèctrica ens acompanya en tot moment. Tot això construït amb magnífiques interpretacions i molt (però molt) de confeti. No us la perdeu. Més informació a Somnis de teatre

Costa molt parlar i argumentar sobre un espectacle que, per desig exprés de l’autor i perquè funcioni l’engranatge, cal veure totalment a cegues. White Rabbit Red Rabbit juga a l’efectisme des d’abans de comprar l’entrada fins la darrera paraula del text. En aquest joc hi ha uns quants moments divertits però, malauradament, poca cosa més. Fa passar una bona estona, sí, però em temo que no està a l’alçada del seu propi misteri. Més informació a Somnis de teatre

És el que m’ha aportat —o hauria de dir que no m’ha aportat— aquesta comèdia-drama que està en cartell a la FlyHard. Bon començament amb l’explicació científica de la teoria de cordes, però de seguida ha perdut manxa. Llàstima perquè la idea era bona, però no ha passat d’aquí i ha caigut en discussió darrera discussió mentre passa el temps. La direcció i la parella d’actors han estat bé, però ha faltat gruix. Llàstima. Crítica completa » http://bit.ly/2pUiIvo

Dues joves actrius han creat i interpreten aquesta proposta que diu molt més del què es diu amb paraules. Una de blanc, l’altra de negre, la de blanc amb vambes i top negres, la de negre amb vambes i top blanc. La de negre és la Laia Alberch, la de blanc la Paula Ribó. A l’escenari les dues noies, la de blanc asseguda en una cadira, l’altra li fa una trena i parla de la diferència entre estar trist o estar alegre. Sona un despertador. La de negre prepara un batut de plàtan que treu d’una nevera de platja. Les dues beuen. La música sona i elles ballen, absolutament sincronitzades. De cop paren i comencen a agredir-se, sembla que fan […]

El fet de trobar-se als actors jugant un partit de futbol abans de començar l’espectacle al mig de l’escenari i vestits amb la seva roba personal (segons indica el programa de mà) ja ens dóna moltes pistes de quin és l’esperit de la proposta. I és que aquest Txèkhov adaptat i dirigit per Àlex Rigola no fa gaires concessions a l’academicisme teatral, apostant, més aviat, per la naturalitat (sostinguda sobre el notable talent dels seus actors) i deixant que la força del seu text parli per ella mateixa. L’exercici funciona amb gran eficàcia i tots els seus recursos, en algun cas, un pèl efectistes, estan ben integrats i tenen prou sentit per a resultar convincents. Potser, en algun moment, la […]

Dins de EL CICLÓ (Cicle de Companyies Independents de Barcelona) que empara creacions de joves companyies amb una visió trencadora, la companyia Casa Real presenta al Teatre Tantarantana,VEN A FRAGUEL ROCK, la seva nova proposta. Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos, els dos dramaturgs d’aquesta proposta ens van explicar a la roda de premsa que, quan buscaven el tema per construir el text van decidir parlar del “gènere” en el més ampli sentit de la paraula, en l’àmbit temàtic de construcció de gènere i d’identitat, i d’altra banda investigar les convencions del gènere negre en teatre. Aleshores van decidir unificar les dos vessants, gènere de ficció i identitat. Una comèdia negra que fa servir les convencions del gènere detectivesc per […]