Recomanacions

“DIOS. La Comedia” es un monòleg escrit, dirigit i interpretat per l’actriu Eugenia González La Rosa, que podeu veure a La Sala Fènix de Barcelona. La primera vegada que vaig veure l’Eugenia va ser a La Seca Espai Brossa amb La Companyia de la Rosa, interpretant “La mascarada fantàstica”, un espectacle dins de Commedia dell’arte (l’ofici de la comèdia), en el que vaig descobrir a una gran artista còmica. “DIOS. La comedia” és la primera part d’una trilogia que presenta en solitari. Cinc anys d’investigació i experimentació, han donat com a resultat una obra divertida, trepidant, esbojarrada i plena de sorpreses. Un espectacle amb una sola actriu, que busca la complicitat del públic, es transforma en un munt de personatges, […]

Sinó interpretar, i això vol dir quelcom més que vocalitzar el que hi ha escrit al pentagrama. Interpretant-la la música es transmet en la seva totalitat i arriba allà on ha d’arribar; digueu-li cor, estómac o espinada. i com s’aconsegueix això? Per començar es necessiten bons temes i que el que els interpreta els entengui i els faci arribar. Una vegada vaig veure al Julio Iglesias cantant tangos com si fóssin la Gwendoline, i com a mariconada va quedar sublim. Aquí la Virgínia Martínez, amb l’ajut de Dani Campos al piano i responsable dels arranjaments, junt amb el Xavi Casan com a director artístic han aconseguit que veiéssim i sentíssim la Liza Minnelli, i d’això es tractava. Bravo Crítica completa […]

Un espectacle que és un conjunt d’escenes concatenades que intenten analitzar l’explotació laboral, la repressió política, el masclisme de la societat i en general temes relacionats amb la injustícia i la violència en qualsevol forma de manifestació. Un tipus de teatre que combina el text amb el gest, perquè als dos se li dóna la mateixa importància, en un intent de fugir del “realisme”, utilitzant també el mim i la dansa. Una obra que no posseeix una línia argumental seqüencial i on els actors no interpreten personatges sinó que més aviat parlen d’ells i les relacions entre ells. Ens mostren un munt de situacions injustes, d’una duresa brutal, sense pausa, sense oportunitat de deixant-se respirar i que molt sovint ens […]

Emmarcat en el cicle de Llicència Poètica que ha programat la Sala Fènix, aquest dilluns hem pogut veure aquesta proposta de l’Òscar Intente que ens ha emocionat molt. Una acurada tria de poemes, al voltant de la nostra raó de ser com a país, que va preparar l’actor Òscar Intente l’any 2002, un espectacle que ha recuperat quinze anys després, quan el procés cap a la independència es presenta com una possibilitat real, que ni tan sols s’entreveia en aquell moment. Obres de poetes de tots els temps, Jacint Verdaguer, Joan Margarit, Salvador Espriu, Ventura Gassol, Josep Maria de Sagarra, Marcel Riera, ….. que l’Òscar va escollir amb l’ajut del filòleg Jaume Aulet i establint, a partir de la selecció, […]

La companyia la Brutal ha volgut fer una aposta per aquest text de l’escriptor britànic Noël Coward; es tracta d’un text escrit el 1929 i estrenat al King’s Theatre d’Edimburg l’any 1930 i que va fer pensar a Juan Cavestany que versionar aquesta obra era “un projecte d’arqueologia”. Aquesta adaptació ha anat un pas més enllà que presentar una comèdia sobre la lluita de sexes i ha donat una mica més de profunditat i dramatisme a les relacions de parella que no acaben de trobar l’equilibri. Es distancia de l’original en el tractament de les relacions del matrimoni format per l’Amanda (Marta Marco) i l’Eduard (David Selvas) que s’han acabat divorciant i es tornen a retrobar al cap de dos […]

Com parlar d’un tema tan sensible i “seriós” com la religió i no acabar a la tomba o a un calabós? Eugenia González La Rosa ha reprès la tradició del joglar, aquella que només necessita un intèrpret amb una gran capacitar per narrar històries sense més artifici que la seva veu i el seu cos, per convèncer-nos (o no) de l’existència de Déu en un monòleg molt personal, però que m’ha sorprès en forma i contingut. La història d’una turmentada senyora, la Dolores, amb angoixa existencial i al·lèrgia social, és el trampolí per explorar d’una manera molt lúdica i entretinguda els punts clau que argumenten o reproven l’existència d’un Ser Suprem. L’exhaustiva recerca sobre espiritualitat, teologia, neuroteologia o ciència evolutiva […]

Sembla que és una obra realitzada per aquesta Setmana Santa. Està molt bé que parlem de Déu, i que ens avisi abans de tot que no estem davant d’un Musical (sembla que ara tot ha d’estar cantat per ser apreciat) i per aquest motiu tenim l’afegit de “La Comedia”. Però en aquesta “comedia” no surten violins, ni angels a escena i s’ha d’agrait. Tenim a Eugenia Gonzáles, una actriu i comedianta, que presenta un nou espectacle a la Sala Fènix. Amb molta passió i gestualitat es presenta a l’escenari. Un escenari nú, on ella és omnipresent i l’ànima de tota la funció. Com ens explica a l’inici de l’espectacle (amb o sense raó), l’espectacle necessita un actor i un espectador […]

Gabriel Córdoba va néixer a Múrcia, però fa més de dotze anys que es va instal·lar a Barcelona. És actor, director, dramaturg i professor de stand up a “Stand Up Academy Barcelona”. Tot i que amb 14 anys ja feia teatre, la seva carrera teatral va començar l’any 1994 amb el muntatge “Edipo Rey” de Sófocles. En l’actualitat porta més d’una trentena d’espectacles a les seves espatlles. L’any 2003 es presenta a “Star Comedy”, un concurs de monòlegs del que resulta ser el guanyador. A part de la seva carrera teatral, ha actuat en televisió, ha participat en curts, i ha escrit un parell de llibres. “Gabriel Córdoba. Superstar” és el nou espectacle que podeu veure al Teatre de Raval. […]

La companyia Igíifuga amb EL JUGADOR aposten per tornar a versionar un text clàssic, amb una versió molt lliure d’Albert Pijuan, allunyant-se una mica de la complexitat tècnica de l’última proposta KOHLHAAS, en la que s’utilitzava la retransmissió de vídeo en directe, inclús fora de la sala, al carrer. Malgrat tot, no descarten deixar d’utilitzar els mitjans audiovisuals, perquè aquí també apareix una pantalla de suport on van apareixent esdeveniments puntuals de la història europea, en un intent de lligar la història de Fiodor Dostoievski, amb l’actual destrucció dels ideals fundacionals de la comunitat econòmica Europea. En aquesta versió, el jugador Alekséi s’ha transformat en una dona, Aleksandra; tota la resta no ha variat significativament, malgrat que aquí únicament se’ns […]

No sóc espectador habitual d’Stand-Up Comedy ni em conec totes les regles del gènere, però està clar que quan et trobes a algú que creu en el que fa i que explota a fons el seu personatge t’acaba convencent. Aquí no estem davant del típic humorista que explica acudits davant d’un micro sobre qualsevol situació, sinó que hi ha un motiu, una excusa i un personatge. No cal oblidar que Gabriel Córdoba va ser dels primers en pujar els monòlegs còmics a un escenari, ara ja fa uns 14 anys. A més, l’actor ha estudiat el gènere a fons, i actualment és dels pocs que ha teoritzat sobre el tema en dos llibres que analitzen l’art i la pràctica d’aquest […]

“Close to Liza” és un espectacle íntim i proper. Un recital dramatitzat en petit format on en Xavi Casan s’encarrega de la direcció artística, Dani Campos de la direcció musical i la Virgínia Martínez posa veu a un ampli repertori de cançons de Liza Minelli, una icona indiscutible dels musicals i de la música de cabaret. Si fa uns dies m’haguéssiu preguntat qui és la Liza Minelli?, us hagués contestat: la filla de l’actriu Judy Garland i el director de cinema Vincente Minnelli, i la protagonista de “Cabaret” i “New York, New York” L’essència. La seva infància. S’apaguen els llums. Dins una de les habitacions del Maldà s’escolta la veu de la Virgínia Martínez cantant a capella “Over the rainbow”, […]

Que Marc Rosich és millor adaptador que dramaturg és un fet que, analitzant la seva trajectòria, resulta cada vegada més evident. El seu punt fort acostuma a ser el concepte, el punt de vista, la descripció de l’univers i dels personatges… i no tant els diàlegs o el desenvolupament narratiu quan és ell qui signa el text original. En aquest sentit, A tots els que heu vingut té un punt de partida brillant i un magnífic embolcall farcit de detalls de gran intel·ligència, com ens té acostumats aquest lúcid director. Mercè Aránega interpreta de forma esplèndida una iaia convergent, recentment vídua, decebuda amb Jordi Pujol i que només es consola amb la música de Núria Feliu. El retrat d’aquesta senyora […]

Aquesta creació d’Espai Dual es va presentar al Teatre Condal al mes de juny del 2016 i nosaltres no vam tenir l’oportunitat de veure-la; ara no hem volgut deixar passar l’ocasió d’anar a l’Off de la Villarroel on tenen programades 12 funcions fins al 23 de Maig. Un divertidíssim espectacle on es combinen música, humor i teatre gestual. Un espectacle sense paraules on els tres intèrprets són capaços d’explicar un munt d’històries, només amb murmuris, sons o expressions en angles, francès o algun idioma inintel·ligible. Els tres són mims, són acròbates, són grans músics, són bons cantants, són actors, són clows, … ho són tot. Blai Juanet Sanagustín, Marc Sastre i Oriol Pla estableixen des del minut u un joc […]

Amb la força que el mateix nom de la companyia promet, El Martell presenta en el seu segon espectacle un variat compendi d’escenes relacionades amb temes com la violència o la injustícia. L’esperit de denúncia política i social de la proposta és efectiu i serveix com a recopilació de tristeses que s’han patit i es pateixen arreu del món des de fa segles. La dramatúrgia de Laia Alsina i Ferrer està construïda com una mena de calidoscopi en el qual es barregen totes aquestes situacions terribles que, finalment, desemboquen en un crit de malestar col·lectiu bastant catàrtic. El problema és que el ventall resulta tan ampli que la pretesa contundència acaba per diluir-se en la seva pròpia diversitat. No és […]

Clara i directa. Quins camins ens portaran a recórrer aquestes sabates? I aquelles? Fresca i original manera de contar-nos el que volen, amb un to conceptual i metafòric però perfectament comprensible. Un exemple de que es poden explorar altres llenguatges i no fer-ho tot literal sense oblidar que tens davant un públic a no perdre i al que vols fer arribar algún missatge. Tot i tenir un to còmic, es destil.len també per moments els sentiments desagradables que es presenten en la situació en la que es troben els protagonistes, de manera que no es cau en la superficialitat ni la frivolitat. Riem, però també tenim algún moment de respiració entretallada… Ritmes variants, canvis i evolució en els personatges, ús […]