Recomanacions

Una entretinguda història escrita per Marc Rosich, per encarreg del TNC. Tal com ens va explicar a la roda de premsa, en aquell moment feia molt poc que havia esclatat “el cas Pujol” i va pensar que aquest podia ser el fil conductor de la seva proposta. La Magda Casals de Clarà, un paper fet a mida per a l’extraordinària Mercè Aránega, és una dona de la burgesia que viu en un pis de l’Eixample de Barcelona i que s’ha quedat vídua fa molt poc. Ella és mestressa de casa i el seu marit era un comercial de l’Enciclopèdia Catalana. Hem trobat un pèl exagerada i ridiculitzant la forma en què es presenta el “procés”, amb la preparació de l’onze […]

Jo no ho tinc tan clar. Sembla que no passa res, però segur que han passat moltes coses, doncs per començar aquesta parella de dones viuen en un lloc inhabitual. Una mena de refugi, un campament als “afores de la urbs”? Hi ha hagut una guerra? de les de a hòsties o als despatxos financers? A ells ara els que els preocupa és si han de fer alguna cosa o quedar-se “afora” sense fer res i que les coses segueixin així. No és cap decisió fàcil. Tot i així no ha estat un mal dia; han aconseguit dues pomes, de veritat, fins i tot semblen de cultiu biològic. Crítica completa » http://bit.ly/2nNcnUU

Quantes “Jo’s” hi ha en mi? Des del primer moment l’actor deixa d’estar sol en escena a la vista de l’espectador. Com aconsegueix que un escenari tan gran amb una sola persona física estiga tan ple d’altres persones, de situacions curioses i extravagants, d’emocions de tots els colors…? Amb una gran qualitat de guió, que atrapa, sorprén i fa riure gairebé tot el temps. Amb un imginari ben ric i potens que ens transmet a través de visualitzar-ho ell sense perdre la concentració ni un segon, i amb una qualitat increïble en el treball físic. A més ens condueix a diferents atmosferes: quan ja estem una estona en un mateix espai i amb uns mateixos personatges, pam! canvi! no hi […]

No és la primera vegada que La Ignífuga escull la narrativa com a matèria primera per al seu teatre. A 2016 van presentar també al Tantarantana i formant part, com en el cas de El jugador, d’El Cicló (cicle de companyies independents de Barcelona), Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. En ambdós casos proposa una posada en escena amb elements aliens a les formes més tradicionals del teatre, en aquest cas, una guitarra elèctrica, cançons de Led Zeppelin, micròfons (a la Rigola), una pantalla… Albert Pijuan és el responsable de la dramatúrgia i, per tant, corresponsable, com a mínim, en la decisió d’haver col·locat en primer pla la vessant socioeconòmica de l’obra de Dostoievski. Pijuan i Pau Masaló (director) s’enduen l’anècdota […]

Fora del nostre país, hi ha una gran confiança en els nens a sobre l’escenari, deixant-los portar tot el pes d’una obra i demostrant-nos que són totalment capaços de fer-ho. No ens enganyem, això gairebé no passa a casa nostra i són contades les ocasions en què ho podem veure, llastimosament. Per això, entre molts altres motius, obres com aquesta resulten una alenada d’aire fresc i una manera diferent de veure i sentir el teatre. D’altra banda, la posada en escena esdevé impecable i original, mantenint una directa simbiosi amb la mateixa història que es narra. Així, tenim teatre dins del teatre (amb la opció d’estar alhora també dins del cinema), una realitat vista per actors que alhora són personatges […]

Sí, mala sort quedar-se vídua la mateixa setmana que l’ex-honorable Jordi Pujol confessa que té un cuento corrent a Andorra, tan convergents ella i el su home a.c.s… Sort que encara li queda la Núria Feliu que la manté dempeus. El molt puta de Marc Rosich ha escudellat en la caiguda de Pujol i l’orfandat en que ha deixat a part del país. Potser un excés de personatges, però situacions genials. la carta a Jordi Pujol d’antologia. Crítica completa » http://bit.ly/2p1OWrl

Segons ens comenten, el zaquizamí és aquell racó ple d’andròmines on van a parar els trastos vells i aquests tenen vida quan la llum s’apaga i es deixen sols. Un espectacle sense paraules on el moviment desprén tota la imaginació necessària. Ens trobem en les golfes d’una casa a la Sala Tallers del TNC. Quan s’apaga la llum, tots els objectes prenen vida i apareixen dels armaris, dels baguls o de les capses. Un espectacle infantil on la dansa i la música agafen el relleu. I no deixem de costat l’efectivitat de la llum i l’escenografia. De l’obra em quedo amb dos moments que m’han fascinat (i s’ha de dir que al nen que tenia al costat li ha passat […]

En un moment en el qual l’oferta de monòlegs humorístics és tan ample, resulta reconfortant trobar un artista que marqui la diferència aportant alguna novetat al gènere i si, a més, transmet algun tipus de missatge, com és el cas, encara millor. El nou espectacle de l’actor, còmic i dramaturg Gabriel Córdoba és un divertidíssim viatge emocional a través dels somnis d’un jove de poble que es trasllada a viure a la gran ciutat per convertir-se en una gran estrella. Amb una depurada tècnica de Stand Up clàssic, el show regala a l’espectador un gran ventall d’acudits efectius i situacions hilarants on el genuí punt de vista del protagonista juga amb els tòpics de l’homosexualitat per trencar tots els tabús […]

Sabíem de la complexitat de la trama i de la particular habilitat de l’autor, Wadji Mouawad en simultaniejar en una mateixa escena diferents èpoques i llocs, o el mateix personatge en diferents edats …. Malgrat la preparació, i l’ajuda de l’esquema penjat a una de les parets de la biblioteca, hem de reconèixer que costa molt no perdre’s en l’intricat laberint d’històries sobreposades. BOSCOS forma part de la tetralogia La sang de les promeses de l’autor libanès Wadji Mouawad, i era l’única que faltava representar en un escenari a Barcelona, després d’Incendis (2012), Litoral (2013) i Cels (2014). Oriol Broggi és el director d’aquest text que ha traduït Cristina Genebat. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, […]

Posar cançons i bon humor a un tema tant prosaic com és el món dels autònoms ja és tota una proesa. Andreu Rami i Álex Martínez Vidal ho han aconseguit amb aquest musical de petit format que pretén entretenir, però que també posa el punt de crítica necessari en les mancances històriques que pateix aquest col·lectiu de treballadors, un dels més maltractats de tota Europa. La història comença en un futur no molt llunyà, en el que un individu queda a l’atur i, en un moment de desesperació, decideix convertir-se el seu propi empresari. Escenes com la de la visita a l’Agència Tributària o la de la trobada amb el gestor són realment brillants, i de mica en mica van […]

No és habitual veure adaptacions teatrals de novel·les als nostres escenaris. Si l’autor del text, a més, és Dostoievski i qui el porta a escena, una companyia emergent, la cosa resulta encara més insòlita i, per tant, interessant. En realitat, fa temps que els integrants de la Ignífiga han demostrat un interès especial per adaptar textos d’una gran complexitat, aportant una maduresa i una inquietud artístiques al circuit independent realment dignes d’elogi. Per aquest camí de vocació experimental, han passat textos de l’holandès Peer Wittenbols, Txèkhov o l’escriptor alemany Heinrich Von Kleist, sempre sota la direcció del brillant Pau Masaló. En el cas que ens ocupa, podem observar alguns dels trets diferencials del grup que comencen a ser ja també […]

Rigoletto és una de les peces més clàssiques i representades del repertori operístic. Només en el Liceu s’ha vist 375 vegades, convertint-se en la segona obra més representada en la història del teatre. La última versió va ser en el 2005, un muntatge igual de minimalista que el que ara ens ocupa però sense la seva grandesa visual i conceptual. I és que Monique Wagemakers (directora d’escena) i Micahel Levine (escenògraf) parteixen d’una gran tarima mòbil i lluminosa que va configurant els diferents escenaris, sense pràcticament atrezzo però amb un vestuari ric, ambiciós i molt expressiu de l’oscaritzada Sandy Powell. Tot plegat té un estil que podria ser catalogat tant de renaixentista com de futurista. El disseny d’il·luminació de Reinier […]

Ah! (Judit) s’emparenta ella mateixa amb Brossa i la seva tradició, i és clar, aquest fet genera unes expectatives determinades en l’espectador: d’una poètica determinada, de referències al teatre de fira brossià, a un teatre al marge, que fuig de les convencions del teatre literari… Certament, El Martell renuncia al naturalisme i proposa un text rapsòdic (Laia Alsina n’és l’autora), gairebé amb forma de salmòdia, sense personatges, els actors no tenen profunditat psicològica i no existeix un conflicte dramàtic que hagi de resoldre’s. Alsina se serveix del mim, la dansa, el gest… per crear situacions sorprenents que posin en evidència l’engany del oc teatral. La radicalitat formal de la proposta, però, no és coherent amb un missatge expressat de manera […]

Aquest és un dels gags (molt bo) que aquest xicot nascut en un poble de Murcia explica per explotar dos trets que ell destaca de la seva persona: nascut en un poblet del sud i homosexual, maricón, com diu ell. Sense embuts i fotent la directa, perquè el gènere s’ho mereix. Jo no sóc de monòlegs de riure, fins ara no m’he assabentat del que era una Stand Up Comedy, i per això em costa de valorar aquesta feina, Avui he rigut molt, però sóc incapaç de dir res més, i per això la valoro just en la meitat del aplaudiments. Quan d’una cosa no hi entens, val més no pontificar. Crítica completa » http://bit.ly/2ptc94l

“La suma i la resta” d’Evelyn Arévalo és l’obra que es pot veure aquests dies a la Sala Fènix. La pròpia Evelyn Arévalo s’encarrega de la direcció, i juntament amb Belén Bouso interpreten a les dues germanes protagonistes de la historia. “La suma i la resta” neix l’any 2006 quan l’Evelyn Arévalo en va escriure una primera versió (a partir dels personatges de les germanes Laura i Agnès), de la novel.la “La immortalitat” de Mila Kundena. Van haver de passar deu anys per poder-la veure dalt d’un escenari. I va ser la Sala Fènix, dins la programació de la temporada passada, qui va apostar per aquest projecte. Com és habitual de uns anys ençà, la Sala Fènix recupera algun treball […]