Recomanacions

Una comèdia escrita i dirigida per Ernesto Caballero, director del Centre Dramàtic Nacional que coprodueix el muntatge amb Focus. Una comèdia on l’actriu Carmen Machi torna als escenaris catalans després de l’èxit de Juicio a una zorra, d’Antígona o de Les Troianes i La Madre (Dispara/Agafa tresor/Repeteix). En aquesta peça interpreta el personatge de Sor Àngela, una monja que té una missió. És l’any 2037 i la comunitat europea que coneixem ha desaparegut. Governa el partit “Pueblo en Pie” en coalició amb el partit socialista. La crisi financera obliga al govern a vendre bona part del seu patrimoni artístic. Una monarquia petroliera que vol fer un museu al mig del desert ha fet una oferta de compra de Las meninas, […]

La idea és bona i dona per una bona comèdia, però inexplicablement s’allarga i allarga i no resol, i s’embolica i la monja copista comença a fer el ruc i balla, i és posseïda i fins i tot ens ofereix un striptis, mongívol, però striptis, i com li deia l’àngel al lladre i assassí d’Antaviana “no anem bé Depacarelli, no anem bé”. Llàstima, d’entrada prometia, però s’ha espatllat i, segons la meva opinió, no l’han sabut resoldre. Crítica completa » http://bit.ly/2pxxATr

A aquestes altures, destacar que Carmen Machi és una actriu d’enorme talent resulta una obvietat gairebé prescindible de dir. Després de la seva participació en muntatges com Juicio a una zorra, ¿Quién teme a Virginia Woolf? o Agosto, entre d’altres, ha quedat clar que la seva presència i força interpretatives són úniques i aclaparadores. Com era d’esperar, doncs, a La autora de las meninas, Machi fa un treball extraordinari, entregant-se a la funció i aconseguint captar el públic amb la seva energia. Malauradament, la història, escrita i dirigida per Ernesto Caballero, té un punt de partida interessant que es va diluint entre diferents dispersions i problemes de to. Aquesta proposta distòpica planteja un drama amb un personatge principal molt sucós […]

Bertolt Brecht va ser, sense discussió, una de les figures teatrals més influents del segle XX. Més enllà de la seva filosofia escènica i de les seves obres, probablement, el que més ha marcat de la seva gran aportació ha estat la importància de transmetre amb l’art un missatge polític. Potser per aquest motiu, la directora Carme Portaceli ha sentit la necessitat d’adaptar ara aquest Galileu on es parla de la censura, el poder, la llibertat i altres temes molt presents a la nostra convulsa actualitat. Mantenint la contundència del seu missatge original, la proposta té un esperit bastant comercial i didàctic que fa que el producte sigui més atractiu pel públic jove. Les cançons de Love of Lesbian, arranjades […]

Cada vegada resulta més difícil trobar espectacles que apostin per una narrativa diferent, que arrisquin generant universos genuïnament estranys i personals. Per aquest motiu, Broken Heart Story, amb el seu refrescant atreviment, suposa una molt agradable sorpresa per la seva estètica surrealista, un subtil sentit de l’humor i la seva profunditat emocional. La proposta, a mig camí entre una comèdia de Ionesco i el torbador estil cinematogràfic de David Lynch, ens trasllada a la ment, l’ànima i el cor d’una escriptora les pors i problemàtiques de la qual resulten gratament representatives del món dels artistes i de les dones. L’autora i directora Saara Turunen té l’habilitat de fer-nos caminar per laberints onírics sense caure en pretensions arrogants ni tòpics o […]

A partir de “La vida de Galileo” l’obra de teatre del dramaturg alemany Bertolt Brecht escrita en 1939, Carme Portaceli ha creat l’espectacle “Galileu” que es pot veure al Club Capitol . Galileu va ser un físic, matemàtic, i filòsof toscà que va tenir un paper important durant la revolució científica. Fou el responsable del naixement de la ciència moderna, i va qüestionar els principis sobre els quals, fins a aquell moment havien sostingut el coneixement. Penso que “Galileu” és un muntatge molt interessant i del tot imprescindible si ens ho plantegem des del punt de vista que és un espectacle que va dirigit a un públic molt jove, més concretament a estudiants de primer d’ESO. La meva valoració és […]

“Boscos” és l’última obra que faltava de veure a Barcelona i que tanca la tetralogia “La sang de les promeses” del dramaturg canadencolibanès Wajdi Mouawad. “Boscos” juntament amb “Litoral”, “Incendis” i “Cels” és una obra contemporània que amb el temps esdevindran clàssics de la literatura universal. Tornem a estar davant d’un muntatge que t’enganxa des d’un bon començament. Boscos amaga una història terrible, èpica i tràgica. És una obra en la que s’ha d’estar molt atent per no perdre’n el fil, ja que l’acció transcorre per la vida de set generacions de dones, que va des del 1871 al 2006, d’Odette a Hélène, a Leonie, a Ludivine, a Sahara, a Luce, a Aimée i finalment a Loup, el personatge principal […]

L’obra teatral de Joan Brossa -tot i que sigui difícil de separar-la de totes les seves altres vessants artístiques- encara segueix essent força desconeguda pel gran públic. Diumenge és una obra escrita a la dècada dels seixanta i retrata uns personatges que vivien en plena etapa del “desarrollismo”, tot i que eren plenament conscients de les carències i la manca de llibertat que es vivia. Són la imatge de la burgesia barcelonina de l’època, passada pel sedàs de l’absurd i dels tocs surrealistes de l’autor. Tot plegat dirigit amb molt bon gust per Hermann Bonnín, que ha tingut la bona pensada d’incloure cançons de l’època i imatges del Nodo. Al capdavant, tres actors còmplices i completament lliurats a la causa. […]

Molt ben escrita per Ramon Madaula, que s’està mostrant com un dramaturg a tenir en compte, interpretada molt bé per ell mateix i Roger Coma, impecable en el paper del futur 135è president de la Generalitat. Aquí hi hem d’afegir la llestesa de Madaula al buscar-se un professional que la dirigís, molt bé Jordi Casanovas, i no caure en l’error de fer-ho ell mateix. Resultat? Una comèdia molt ajustada, divertida, equilibrada —mai insisteix en un gag, al estil Paco Moran, amb tots els respectes—, en fi, una d’aquelles obres en que rius i somrius molt, però que no et fan sentir una mica ruc. No us la perdeu, serà el contrapunt per quan aneu a veure Boscos. Crítica completa » […]

Veure a Mercè Arànega transmutada en una mena de Núria Feliu de l’Eixample ja val realment la pena. El seu treball, rigorós i perfectament executat, és sense cap mena de dubte el millor de la funció. Una funció, per cert, que parteix d’una molt bona idea però que no acaba de quallar prou bé. Com a comèdia resulta força irregular, i com a sàtira potser és massa indulgent. És d’agrair que es repassin un per un tots els temes de la Catalunya dels últims anys, des del cas Pujol fins a la Via Catalana, però tot plegat donava per treure-hi més punta i fer una anàlisi més crítica. Finalment, Rosich ha optat per una comèdia costumista que funciona a estones […]

Una de les obres finalista en el V Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta 2015. Amb aquest text de Ramon Madaula, s’ha portat els escenaris amb Roger Coma com a company en aquesta creuada. El que veiem és una comèdia dramàtica sobre la política i la psiquiatria. Tot comença quan un president ha de pronunciar el seu discurs d’investidura. Amb un Roger Coma divertit i amb els tics d’alguns dels Presidents de la Generalitat, i en Ramon Madaula donant les repliques en cada moment. S’ha de dir que avui hem vist una prèvia (tret del Torneig), on s’ha presentat per primer cop amb públic per veure la reacció del mateix. I les primeres impressions, veient el públic assistent, és […]

Doncs vaig poder anar a l’estrena d’aquesta proposta sobre la vida de Galileu. Primer de tot indicar que s’ha de mirar amb ulls d’adolescents per poder entrar-hi. Ens explica la vida de Galileu escrita per Bertolt Brecht. Amb una part que ens vol demostrar amb proves el que Copèrnic va plantejar com una teoria. I com sempre que a l’Església li toquen el que no sona, res millor que amenaçar i qüestionar-ho tot (menys les seves creences). I com podem veure, interpretada per gent jove i amb la música (enllaunada) de “Love of Lesbian” i que realment l’únic que fan els actors és tocar instruments i poc més. Sembla un reclam per els fans de “Love of Lesbian” que al […]

En una època on el pensament racional i científic està cada cop més amenaçat, on es busquen solucions fàcils als problemes complexos (amb el populisme com a exemple paradigmàtic) i on els poderosos són més corruptes que mai, Galileu no només esdevé un muntatge pertinent sinó completament necessari. Que Carme Portaceli hagi decidit muntar-lo perquè arribi al públic adolescent és, a més a més, un acte de militància i responsabilitat. El que trobem a l’escenari és una posada en escena moderna, música pop, actors joves i magnífics i un text que, malgrat resultar una mica didàctic en alguns moments, presenta idees interessants, intel·ligents i totalment d’actualitat. Un encert. Més informació a Somnis de teatre

La premissa d’A tots els que heu vingut promet molt: veure trontollar el món sencer d’una vídua convergent després de la confessió de Jordi Pujol. Malauradament, aquesta premissa s’esgota ben ràpidament i el que queda és un muntatge molt allargassat (les dues hores de durada podrien quedar reduïdes perfectament a una de sola), carregat de tòpics i cops d’efecte de manual, una ridiculització fàcil de les senyores de l’Eixample i un costumisme amable i carrincló. Una oportunitat perduda. Més informació a Somnis de teatre

Diumenge és un d’aquells muntatges que no es processen amb el cap sinó amb un altra cosa. Joan Brossa, un dels grans surrealistes de casa nostra, dibuixa a Diumenge un retrat lliure i poètic de la societat catalana de la dècada de 1960, encara sota el mandat de la dictadura franquista. Imatges suggerents, poesia, una posada en escena senzilla i uns actors impecables fan de Diumenge un d’aquells espectacles per anar a gaudir i deixar-se portar pel seu poder evocador. Tot un plaer. Més informació a Somnis de teatre