Recomanacions

Com ja ens tenen acostumats, la Companyia Ignífuga ha tornat a triar un text clàssic com a punt de partida pel seu nou espectacle. En aquest cas ha estat El jugador de Dostoievski i han convertit el seu relat sobre la ludopatia en un retrat de l’Europa moderna (on només compten els calers i els governs es juguen el futur dels seus ciutadans als mercats, els grans casinos moderns). Amb una posada en escena contemporània i decadent (plena de xandalls i lluentons), uns intèrprets entregats i efectius i aquell humor cínic tan marca de la casa, El jugador és un muntatge modern, arriscat i brillant. No us el perdeu! Més informació a Somnis de teatre

Ah! (Judit) és un muntatge que aborda les violències que ens envolten des del crit i la reivindicació. Amb una estructura fragmentada, l’espectacle presenta diferents situacions que il·lustren la seva tesi: violència institucional, violència masclista, tortura, repressió, explotació… El resultat és un retrat angoixant i no gens autocomplaent sobre la societat en què vivim, i una invitació a cridar i revoltar-s’hi en contra. Més informació a Somnis de teatre

Ramon Madaula parla en el seu segon text com a autor dramàtic de la inseguretat i la necessitat que ens estimin. Per fer-ho, ens presenta un polític incapaç de fer el seu discurs d’investidura a causa d’un tic nerviós al rostre. A partir d’aquí neix una comèdia molt divertida en la que dos homes, polític i psicòleg, intenten abordar totes aquestes inseguretats en temps rècord perquè el polític pugui, finalment, prendre possessió. La família, el coaching i la política són l’eix dels gags d’un muntatge que no només fa riure sinó que permet gaudir de la bona feina dels seus dos protagonistes: Ramon Madaula i Roger Coma. Més informació a Somnis de teatre

Després d’anys de crisi econòmica i amb les dades d’atur en creixement perpetu, fer-se autònom ha deixat de ser una sortida merament vocacional per molta gent, que s’ha vist obligada a sumar-se a aquest col·lectiu. I malgrat els molts avantatges que té aquesta forma de feina, tots els que ens hi trobem sabem que també té els seus desavantatges, i d’això se’n riu amb complicitat i intel·ligència aquest Autónomos, pensat especialment per fer-nos passar una bona estona. Gags, cançons, un punt de cabaret i molt d’humor és el que ofereix, de la mà de dos divertidíssims actors còmics i un excel·lent pianista en directe. No us la perdeu! Més informació a Somnis de teatre

“Calli home, calli, que això és Brossa. Quin acudit parlar de coses tan classicones…” perquè sí, estem davant una peça teatral de Joan Brossa, entre absurda i surrealista i, és clar, el “pàjaru” ha substituït l’argument per la situació; la història són els dos petit burgesos dels anys seixanta, matrimoni, que un diumenge a la tarda, com és habitual, reben la visita de “l’amic” un altra petit burgès que representa que és entès en moltes coses i a qui la dona admira i afalaga. L’escena de les papallones li acaben de donar el toc de poesia visual, i no explico res més. Bona direcció i bones actuacions. El públic entusiasmat. Aneu-hi; val la pena, a més de teatre de Brossa […]

Les pors dels que semblen intocables són un dels punts que es repeteixen en l’escriptura de Ramon Madaula. Si en el seu debut dramatúrgic, Coses nostres, presentava la vulnerabilitat d’un actor enfront de la crítica, a L’electe és un futur president el que, en la intimitat del seu despatx, acaba desvetllant els seus complexos i les seves frustracions. ¿Els desencadenants? Un TOC a la cara que li impedeix pronunciar el discurs d’investidura i un psicòleg que disposa de mitja hora per curar-lo. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-l-electe/

En un moment en què les diferències de gènere en els àmbits personal i professional estan sent cada vegada més estudiades i criticades, Saara Turunen escriu i dirigeix ​​teatre. Les protagonistes d’aquesta història són cor i cervell fets dones. Dues ànimes -i dues actrius- en un mateix cos. La primera és una sex symbol que es vesteix de vermell, es pinta els llavis i s’enamora. La segona porta bigoti i escriu sobre el capitalisme i la mort. Juntes s’ofeguen. Separades cauen en “alguna cosa pitjor que la mort”: el buit. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-broken-heart-story/

En termes generals, la realitat laboral dels nostres dies estaria envoltada d’uns nuvols negres que ens faria mirar-la de forma negativa. Però, per què no riure’ns d’ella encara que sigui per una estona? Això ens proposen Álex Martínez i Andreu Rami, centrant-se en l’àmplia tasca dels autònoms, però reflectint una realitat en la que tots en podem veure reflectits d’una manera o un altre. En aquest sentit, juguen amb encert amb una història i uns personatges molt propers que ens fan riure i que, si volem, també ens poden fer reflexionar al voltant de la situació que viuen i/o vivim, sempre a partir d’una posada en escena senzilla, però molt efectiva. De fet, els dos actors i creadors de l’espectacle […]

Joan Brossa va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX, i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. Per ell tot l’art era poesia. Un quadre, una escultura, el teatre, fins hi tot la màgia esdevenia per ell poesia. De fet la poesia és l’element comú en tota la seva obra, d’aquí ve que Brossa qualifiqués el seu teatre de «poesia escènica», “Diumenge” n’és una mostra. Als que us decidiu anar a veure “Diumenge” no espereu trobar teatre tradicional. No hi plantejament, nus, ni desenllaç. Brossa substitueix l’argument per situacions. A primera vista sembla que estiguis davant d’un quadre […]

Si una cosa m’agrada d’anar a la Sala Flyhard és la sensació d’estar anant a veure teatre viu, acabat de fer, que parla de l’aquí i ara. Des dels seus inicis mantenen l’aposta per la nova dramatúrgia catalana, i és el camp de proves que està forjant una nova manera de fer teatre, més propera i directa. Amb Refraccions he descobert a Concha Milla, que ens proposa una comèdia que posa en evidència els diferents prismes amb el que cada membre de la parella viu el dia a dia. La proposta és fresca i desenfadada al principi, i adquireix tints de drama romàntic a mida que avança la història. La trama acompanya a una parella des de l’enamorament fins a […]

“DIOS. La Comedia” es un monòleg escrit, dirigit i interpretat per l’actriu Eugenia González La Rosa, que podeu veure a La Sala Fènix de Barcelona. La primera vegada que vaig veure l’Eugenia va ser a La Seca Espai Brossa amb La Companyia de la Rosa, interpretant “La mascarada fantàstica”, un espectacle dins de Commedia dell’arte (l’ofici de la comèdia), en el que vaig descobrir a una gran artista còmica. “DIOS. La comedia” és la primera part d’una trilogia que presenta en solitari. Cinc anys d’investigació i experimentació, han donat com a resultat una obra divertida, trepidant, esbojarrada i plena de sorpreses. Un espectacle amb una sola actriu, que busca la complicitat del públic, es transforma en un munt de personatges, […]

Sinó interpretar, i això vol dir quelcom més que vocalitzar el que hi ha escrit al pentagrama. Interpretant-la la música es transmet en la seva totalitat i arriba allà on ha d’arribar; digueu-li cor, estómac o espinada. i com s’aconsegueix això? Per començar es necessiten bons temes i que el que els interpreta els entengui i els faci arribar. Una vegada vaig veure al Julio Iglesias cantant tangos com si fóssin la Gwendoline, i com a mariconada va quedar sublim. Aquí la Virgínia Martínez, amb l’ajut de Dani Campos al piano i responsable dels arranjaments, junt amb el Xavi Casan com a director artístic han aconseguit que veiéssim i sentíssim la Liza Minnelli, i d’això es tractava. Bravo Crítica completa […]

Un espectacle que és un conjunt d’escenes concatenades que intenten analitzar l’explotació laboral, la repressió política, el masclisme de la societat i en general temes relacionats amb la injustícia i la violència en qualsevol forma de manifestació. Un tipus de teatre que combina el text amb el gest, perquè als dos se li dóna la mateixa importància, en un intent de fugir del “realisme”, utilitzant també el mim i la dansa. Una obra que no posseeix una línia argumental seqüencial i on els actors no interpreten personatges sinó que més aviat parlen d’ells i les relacions entre ells. Ens mostren un munt de situacions injustes, d’una duresa brutal, sense pausa, sense oportunitat de deixant-se respirar i que molt sovint ens […]

Emmarcat en el cicle de Llicència Poètica que ha programat la Sala Fènix, aquest dilluns hem pogut veure aquesta proposta de l’Òscar Intente que ens ha emocionat molt. Una acurada tria de poemes, al voltant de la nostra raó de ser com a país, que va preparar l’actor Òscar Intente l’any 2002, un espectacle que ha recuperat quinze anys després, quan el procés cap a la independència es presenta com una possibilitat real, que ni tan sols s’entreveia en aquell moment. Obres de poetes de tots els temps, Jacint Verdaguer, Joan Margarit, Salvador Espriu, Ventura Gassol, Josep Maria de Sagarra, Marcel Riera, ….. que l’Òscar va escollir amb l’ajut del filòleg Jaume Aulet i establint, a partir de la selecció, […]

La companyia la Brutal ha volgut fer una aposta per aquest text de l’escriptor britànic Noël Coward; es tracta d’un text escrit el 1929 i estrenat al King’s Theatre d’Edimburg l’any 1930 i que va fer pensar a Juan Cavestany que versionar aquesta obra era “un projecte d’arqueologia”. Aquesta adaptació ha anat un pas més enllà que presentar una comèdia sobre la lluita de sexes i ha donat una mica més de profunditat i dramatisme a les relacions de parella que no acaben de trobar l’equilibri. Es distancia de l’original en el tractament de les relacions del matrimoni format per l’Amanda (Marta Marco) i l’Eduard (David Selvas) que s’han acabat divorciant i es tornen a retrobar al cap de dos […]