Recomanacions

Un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l’hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament …. i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l’escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana. És per això que no entenem com aquest text de l’escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s’havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d’aquí, volem donar les gràcies als responsables d’aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el […]

No sabem fins a quin punt Lewis Carroll es podia imaginar que el personatge d’Alícia que va crear a mitjans del segle XIX tindria un impacte tan fort en la cultura popular. Innombrables manifestacions artístiques s’han inspirat en ella i el seu país de les meravelles imaginari convertint-la en una de les icones més importants de la literatura moderna. La companyia Menú Teatral se suma a la gran quantitat d’obres, pintures, pel·lícules, poemes i cançons basades en aquest llibre amb una proposta que resulta un molt interessant laboratori teatral. Sense massa interès en trobar noves lectures del text original, aquest muntatge dirigit per David Maqueda troba, des de la fidelitat al seu univers absurd, una gran quantitat de jocs actorals, […]

L’equilibri entre el respecte pel material original i la valentia a l’hora de reinventar un clàssic sempre és el punt més difícil però també el més clau per obtenir un resultat efectiu. És, francament, complicat aconseguir ser fidel i transgressor alhora sense caure en homenatges carrinclons o en efectismes superficials. El director Pau Miró, que ja ens havia mostrat el seu interès per la deconstrucció amb l’excel·lent versió de Terra Baixa amb Lluís Homar, ha tornat a encertar amb aquesta fresca adaptació de Hedda Gabler. Amb una intel·ligent dramatúrgia d’Aleix Aguilà, l’espectacle sap mantenir viva l’essència de l’obra d’Ibsen i, al mateix temps, traslladar el personatge a un conflicte, unes frustracions i una crisi existencial que tenen una mirada completament […]

En la Barcelona del S.XX van aparèixer alguns locals nocturns que se’ls coneixia com “Nidos del arte”. Enfans Terribles, Villa Rosa, Tabú, Copacabana, la Bodega Bohémia eren locals freqüentats per personalitats famoses, on hi actuaven normalment artistes desconeguts amb la il.lusió de poder arribar a ser algun dia artistes consagrats. La Bodega Bohémia era un d’aquells caus canalles, transgressors i divertits per on hi van passar un munt de personatges, d’entre ells l’Andrés Villarrosa, “el cantante melódico del trémolo metódico”. Però tal com diu la cançó, ¿Qué fué de Andrés Villarrosa? Que fue, que fue… No se, no se… Ja us aviso que no cal que busqueu a la Viquipèdia perquè no en trobareu rés d’ell. Sota la dramatúrgia i […]

Volem canviar el món. Aquesta és la frase que fa que la discussió entre dues parelles de companys de feina i amics es plantegin alternatives molt originals per respondre a l’ERO de l’empresa on encara treballen. Aquest el plantejament inicial d’aquesta magnífica obra que La Calòrica està representant al Tantarantana. El text, que signa Joan Yago, no té pèrdua. És enginyós i divertit, però també amb amb frases plenes de reflexions interessants sobre l’actualitat social i personal del nostre entorn. La direcció d’Israel Solà fa que tota la història d’aquests personatges es visualitzi en la mateixa habitació i al voltant de la mateixa taula. El pacte que sempre i ha d’haver en el teatre entre actors i espectadors aquí funciona […]

… per culpa d’una història fluixa, i d’un guió pobre no se’n treu res ni en teatre ni en cine. Si a més d’anar curt en el relat, les músiques que hi penges no tenen massa personalitat, navegant entre el pop i tocs de disco, la cosa es pot fer pesada. Estem patint un bluff de musicals a casa nostra i hauríem de vigilar perquè no tenim un suport “industrial” potent en aquesta especialitat, i si no vigilem, això ho podríem pagar car (com que se n’anés tot a prendre pel sac en quatre dies). Crítica completa » http://bit.ly/2mFpoes

Aquest no és un Ibsen qualsevol. Es tracta d’un text poc representat a casa nostra, que navega entre el realisme i el simbolisme que va imperar en la tercera etapa de l’autor. És cert que hi ha moments -sobretot, cap al final- en que el debat o la tesi s’imposen a l’argument. També és cert que el personatge principal és excessivament abstracte, amb un punt de messiànic, però sigui com sigui el text és bellíssim i demostra que el dramaturg noruec sabia perfectament com explicar històries i com implicar-nos en elles. Un dels principals mèrits de Manrique en aquest muntatge, que ja és des d’ara un referent per a futures versions de l’obra, és que sap molt bé com crear […]

“Frankenstein, o el modern Prometeu” és una novel•la escrita en l’època de les profanacions de cossos sobre la legislació que hi va posar fi. Amb la Llei d’Anatomia, va néixer la cara més monstruosa de la cultura utilitària anglesa de mitjan l’època victoriana. Amb quinze anys Mary Shelley podia veure des de la seva l’habitació els carros que s’enduien els cadàvers del cementiri de Saint Pancras per proveir a metges i anatomistes. Sobre la tomba de la seva mare va aprendre a llegir i a escriure, amb el seu pare i la seva germanastra; al mateix cementiri es va produir la primera trobada entre Mary i Percey Shelley, allà van declarar-se el seu amor i allà van planejar fugar-se. Al […]

Quan a l’any 1971 Víctor García, Fabià Puigserver i Núria Espert van estrenar la seva Yerma, en Marc Chornet, director d’aquesta versió, encara no havia nascut. Aquella Yerma va ser, i és encara, la gran referència de l’obra d’en Lorca. En Lluís Pascual diu que una de les obres que mai voldrà dirigir serà Yerma perquè el record d’aquell muntatge li ho impedeix. Després de tants anys, ens arriba una nova Yerma a l’Akadèmia, amb un equip molt jove, sense complexos i amb un muntatge excel·lent. El mateix Marc i l’Anna Maria Ricart s’han encarregat de l’adaptació, en la qual trobem alguns detalls de l’actualitat, com la presència d’un mòbil o l’ús del predictor, que poden semblar anacronismes. Jo crec […]

FAIRFLY, i sempre segons el nostre punt de vista, es tracta d’una de les millors propostes que hem vist aquesta temporada, i en portem unes quantes; això encara té més valor, quan pensem que estem parlant d’un tipus de teatre de petit format i sense el pressupost amb què conten altres produccions de grans Teatres, Joan Yago, autor habitual dels textos de la companyia, ha escrit un text que vol ser una denúncia contra un sistema que fomenta l’emprenedoria, com una forma de resoldre els problemes derivats de la gestió econòmica de les empreses i les enormes xifres d’atur. Una comèdia que deriva irremeiablement al drama amb un ritme frenètic i una posada en escena molt propera. Un text que […]

Aquest Romain Gary que es va burlar de mig França, i els de Sixto Paz, que s’han fixat en un cas real que en principi com a trama no en donaries ni un duro, però… hi ha gent que rumia. Obra estranya amb una posada en escena magnífica, ben interpretada i una execució brillant. Plena de simbologies. La vida d’un home que va fer una pila de coses importants, però no en va tenir prou. Li faltava fotre la bleda al clatell de mig França, i en aquest país hi ha coses intocables… mon Dieu. Crítica completa » http://bit.ly/2mqperx

Ja fa quatre anys (aquesta és la cinquena temporada) que un dimecres de cada mes l’Antic Teatre es vesteix de lluentons. Un cop al mes proposa un recorregut per l’autèntic cabaret dels anys 70, pels seus locals, els seus artistes i el seu ambient canalla. Un espectacle intimista i proper dirigit per Eduardo Gión, on Victor Guerrero actua d’excel·lent mestre de cerimònies acompanyat per un mite del cabaret, Gilda Love. La resta d’artistes és diferent a cada espectacle. Nosaltres ahir dimarts (aquesta vegada de forma excepcional en dimarts), van poder gaudir de l’actuació de Brigitta Lamoure, una vedette que ens va agradar molt i la del nostre admirat Roberto G. Alonso que ens va tornar a “enamorar” en aquesta faceta […]

La nena dels pardals es basa en un episodi de la història moderna de la Xina (quan Mao Zedong, en ple Gran salt endavant va decidir exterminar els ocells per evitar que es mengessin les collites) per construir un relat que convida a pensar per un mateix i no deixar-se endur per la veu que més crida. Amb música en directe, unes cançons precioses i originals, un ambient sonor (també en directe) que ens fa creure que estem rodejats d’ocells, dos intèrprets que es transformen davant dels nostres ulls i fan servir tota mena de tècniques (especialment de titelles) per crear els personatges, molt sentit de l’humor i unes projeccions delicades i molt ben integrades, La nena dels pardals és […]

Diria que no però podria ser perquè es tractava d’Alícia… i a més n’he vist cinc d’Alícies a l’escenari, i jo no havia begut res… i sentia unes músiques que m’enbolcallaven… El que ha passat és que el Pablo Ley (autor) i el David Maqueda (director) han muntat un caos a l’escenari de l’Atrium que ens ha deixat descol·locats. Per començar no hi hem entrat per la porta, sinó que hi hem aterrat després de caure hores i hores des del forat d’un arbre… em sembla que no afino massa avui. Aneu a veure-la i us fascinarà. No penso dir res més, que després la meva dona em renya. Crítica completa » http://bit.ly/2mGIDoK

Molt s’ha parlat en els últims mesos del paper que ha de tenir la maternitat en la dona. Totes les dones han de tenir fills? És més respectable una treballadora que una mare? Possiblement la resposta més sensata sigui que facis el que vulguis i, sobretot, que visquis i deixis viure. I tot i semblar tan evident, el debat està servit. I les crítiques, triïs el que triïs, també. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-yerma/