Recomanacions

La companyia valenciana Moma Teatre, fundada per Carles Alfaro va estrenar aquesta proposta el dia 3 de febrer al Teatre Rialto de València després de passar pel “Temporada Alta” i els Teatros del Canal de Madrid. Ara ha aterrat a la Sala Petita del Nacional per oferir 5 representacions que han esgotat entrades abans de la primera. L’acció té lloc a un espai indeterminat, i l’escenografia i vestuari està també despullada de qualsevol connotació de temps i espai. Una gran hamaca a la dreta de l’escenari, presideix les escenes de principi a fi, al mig un menjador i un aparador que guarda les begudes que consumeixen dos dels protagonistes. A l’esquerra un piano que la “Maman” toca amb assiduïtat. Es […]

Darrere del nom de Dybbuk, dins la tradició jueva, s’amaga un esperit maligne que simbolitza la possessió d’altres criatures. Darrera d’aquest títol s’amaga la biografia d’un home que va ser capaç d’enganyar durant més de sis any a tot un país, l’escriptor Romain Kacew. Jan Vilanova i la companyia Sixto Paz m’han tornat a sorprendre amb la seva última creació “Dybbuk”, una obra plena de simbolismes inspirada en el camaleònic escriptor francès d’origen jueu Romain Kacew, conegut dins el món literari amb el pseudònim de Romain Gary. Anys més tard Garay crearia a Èmile Ajar (un escriptor fictici) amb el que va demostrar que els mateixos que criticaven la seva obra de romàntica i passada de moda, admiraven a un […]

Un viatge en forma de cabaret creat per Felipe Cabezas , sobre la vida de Mary Shelley, des del dia del seu naixement fins el moment en que es va començar a gestar la seva novel.la “Frankenstein”, una de les obres més representatives del romanticisme. Sota la narració de Lord Byron interpretat per l’actor Felipe Cabezas, descobrirem la figura de Mary Sheller, filla del filòsof llibertari William Godwin i de l’escriptora Mary Wollstonecraft. Coneixerem com va ser la seva educació ( inusual per a les dones d’aquella època) i del seu viatge als Alps Suïssos durant l’estiu de 1816, a Villa Diodati, la casa del polèmic poeta Lord Byron (home amb una vida plena d’extravagàncies i escàndols, del que se’n […]

“Abans que arribi l’alemany“ és l’obra amb que la dramaturga mallorquina Marta Barceló va guanyar el primer premi del II Torneig de Dramatúrgia Catalana de les Illes Balears i que ara teniu la oportunitat de veure a La Seca Espai Brossa. Jo de vosaltres no me la perdria !!! Es tracta d’una obra que ens parla sobre el dret a decidir sobre la pròpia vida, de com enfrontar-nos i conviure amb les adversitats. Ens parla de llibertat, de respecte, de la identitat i de les emocions. Un text realment extraordinari que ens endinsa dins la mirada d’algú que se li acaba de diagnosticat la malaltia d’Alzheimer. Com reaccionar, com enfrontar-se, com conviure amb això? No es tracta d’una obra que […]

Pels que no ho sabeu aquesta expressió, entre els teatreros empedreïts ja s’ha convertit en un adjectiu que vol dir que… que… bé, molt al estil de la casa. Barbes de Balena és divertida, entremeliada, dinàmica… i molt ben feta. Bona direcció, bones interpretacions, excel·lent vestuari, música interessant i sota aquesta capa amable, una crítica al doble encotillament de les dones fins fa ben poc… o potser fins ara. Al Maldà s’estan creant un estil i això és bo, com en aquells restaurants que hi vas tranquil perquè, tindran dies millors que altres, però saps que mai et donaran merdaca (aquesta paraula em sembla que no existeix). Crítica completa » http://bit.ly/2mgQJDw

Quan a la Xina de mitjan segle XX Mao Zedong ordena exterminar tots els pardals perquè es mengen gran part de les collites, la Ming-Li decideix salvar-ne tants com pugui. El valerós gest de la nena serà una lliçó per als qui no van saber veure la importància de cada espècie en el cicle de la vida. El conte de Sara Pennypacker, il·lustrat per Yoko Tanaka, posa l’ull en la pervivència de l’ecosistema que l’ésser humà tracta amb deixadesa perquè ja no respon a la seva necessitat de beneficis crematístics immediats que regeix la nostra existència. En aquest sentit, la història s’agermana amb el cinema d’Hayao Miyazaki o els còmics de Junichiro Tanizaki que exploren, sovint, el maltractament a què […]

“Invisible” és un musical de ciència ficció creat per la dramaturga Silvia Navarro i el compositor Ernest Fuster, que ens porta a reflexionar sobre: què passaria si tinguéssim la possibilitat d’oblidar o canviar els nostres records? Tots tenim records que ens agradaria oblidar. Imagineu per un moment que això fos possible, que hi hagués un lloc on poder esborrar tots aquells records que tantes vegades heu desitjar d’oblidar. A “Invisibles” viatgem en el temps …al futur. L’Alex i la Noah , dues ànimes solitàries, volen esborrar alguns records del seu passat. Ella és una cantant que està farta de ser famosa i ell és un noi insegur degut a un trauma que va patir quan era petit. Existeix un lloc […]

Algunes vegades, les noves generacions senten la necessitat de trencar artísticament amb les convencions establertes d’una manera tan forta que s’acaben centrant més en provocar que en construir el seu propi discurs. Afortunadament, també apareixen, de tant en tant, exemples sorprenents i genuïnament representatius com aquest Wasted dirigit pel cada vegada més reivindicable Iván Morales. Basada en un text de la poetessa, rapera i dramaturga anglesa Kate Tempest, l’obra ens parla de la crisi existencial de tres amics de 25 anys que se senten perduts i frustrats, després d’una dècada d’haver perdut al quart membre de la colla en una mort prematura. El més destacable del muntatge és la seva proximitat. La posada en escena proposa una sèrie de fileres […]

Quan s’entra al teatre, un llit de matrimoni buit presideix l’escena. És el lloc on coneixerem a la protagonista, ja que aquest llit és el culpable dels seus neguits i de la seva obsessió. I és que Yerma és una dona obcecada per un problema, en aquest cas el de no quedar-se embarassada. Al contrari d’altres drames lorquians, no és només l’entorn el que condiciona el futur del personatge sinó que és la mateixa Yerma la que anirà alimentant dins seu un neguit i una sospita que acabaran destruint-la i que de pas arrasaran amb tot el que hi hagi al seu voltant. Crec que aquesta obra s’ha d’entendre com un drama sobre la obsessió, ja que si ens cenyim […]

Molt poquet en queda de l’”Homes” que Belbel va escriure i les T de Teatre van interpretar a mitjan els 90. Aquesta nova versió reescrita pel mateix Belbel i Carol López, que també duu a terme el muntatge, renuncia a la ironia i a l’allò subtil tan necessari per a què les batzegades siguin de veritat contundents. Aposta, en canvi, pels acudits rudes i el traç gruixut, característiques del teatre que confia poc en l’espectador. Sí que sembla que l’objectiu del nou “Homes” segueix essent posar en evidència el masclisme que roman intacte en la societat de 2017, però l’error de plantejament és flagrant. Els homes que durant més de tres quarts d’hora interpreten Anna Barrachina, Agnès Busquets, Alba Florejachs, […]

La Calòrica l’ha tornat a encertar. Després del parèntesi d’El profeta, un drama ambiciós i molt ben construït, el grup torna a la comèdia… encara que sigui amb regust amarg i un missatge poc encoratjador. Tot i no haver vist tots els seus muntatges, crec que amb aquesta peça s’ha aconseguit l’excel·lència i s’han condensat totes les virtuts del grup, i sobretot dels seus dos principals artífexs, en Joan Yago i l’Israel Solà. Per començar, aplaudeixo l’acotació de l’espai -aquí reduït a un petit escenari on hi caben una taula i quatre cadires-, la precisió dels diàlegs i la direcció àgil i vertiginosa. És cert que a vegades el ritme atropella fins i tot als actors, provocant entrebancades o petits […]

Una de les moltes troballes que atresora “Alícia al país de les meravelles”, la novel·la de Lewis Carroll, i potser la més important, és la voluntat de l’autor de trencar la unitat, la univocitat, i de posar en evidència l’ambivalència de gairebé tot allò que pensem, que ens passa, que sentim… La memòria d’Alícia es confon amb els elements del somni, un somni plaent (el plaer del que s’adorm, del que dormita) i pertorbador a l’hora, és constant però també és múltiple. Pablo Ley ha recollit algunes d’aquestes descobertes i ha conjuminat els elements per dissenyar una dramatúrgia que explora el desordre i la confusió dels nostres pensaments. Ens explica “Alícia…” a diverses veus, a fragments, mira de recollir-ne les […]

El talent de Julio Manrique com a director ja havia quedat demostrat en muntatges anteriors de tan alta qualitat com La treva o El curiós incident del gos a mitjanit. En el cas de L’ànec salvatge, però, sembla que estem assistint a una certa consagració del seu estil amb una visió més madura, elevada i poètica. Manrique, que és un excel·lent director d’actors, ha aconseguit també, en aquest cas, traslladar a l’escena el difícil equilibri d’Ibsen entre un tractament netament realista i el simbolisme del seu contingut. Amb troballes tan exquisides com el pianista tocant sota la neu, el seu bon gust atorga un caràcter màgic al text que, tanmateix, pertany a un estil d’escriptura molt calculat que necessita respirar […]

No exagero si dic que Barbes de balena és potser l’espectacle que més m’ha emocionat dels que he vist aquesta temporada. Amb una dramatúrgia impecable d’Anna Maria Ricart, carregada de metàfores, de bellesa, però també de veritats com a punys, una posada en escena preciosa i senzilla i unes actrius que s’hi deixen la pell, El Maldà té ara mateix en cartell una de les joies de l’any. Un text que aborda el que significa ser dona avui en dia mirant al passat, a les dones que ens han precedit i, en especial, a Dolors Aleu i Riera, la primera llicenciada en medicina de Catalunya i l’estat Espanyol. Un espectacle que inclou també música i ball, i esdevé quelcom incomparable […]

Volver a Werther suma al repte d’adaptar una novel·la epistolar del l’any 1774 l’enginy en l’ús de les noves tecnologies. L’heroi romàntic del títol ja no escriu cartes, sinó que es comunica per Internet mitjançant vídeos i balla al ritme de música electrònica. Amb aquesta posada en escena original i sorprenent, i la bona feina dels intèrprets Oriol Escalé i Cristina Martínez, Volver a Werther és un bon exemple de com adaptar un clàssic. Més informació a Somnis de teatre