Recomanacions

D’un dramaturg com David Mamet, guanyador del premi Pulitzer de teatre, autor de més de trenta obres, guions de cinema i que, fins i tot, ha dirigit diverses pel·lícules, és comprensible que, en aquests moments, es permeti abordar certs nous projectes des d’una perspectiva més capriciosa. Muñeca de porcelana és un text que, per la seva estrena a Broadway, Mamet va escriure especialment per ser protagonitzat per Al Pacino. D’aquesta manera, la proposta és un regal al servei del lluïment de l’actor principal, replet de monòlegs contundents, frases grandiloqüents, girs, paraulotes i una construcció psicològica no tan complexa com cridanera. Aquesta versió de Bernabé Rico dirigida de forma correcta per Juan Carlos Rubio té la fortuna de comptar amb el […]

L’amor incondicional fa que de vegades pensis que coneixes perfectament a les persones amb les quals convius, sigui la parella o els fills. L’amor incondicional és capaç de perdonar i justificar l’injustificable. L’amor incondicional fa que de vegades creguis el que vols creure i no el que realment estàs veient. L’amor dels pares és capaç de minimitzar un error dels fills, és capaç de perdonar i justificar-ho tot, és sens dubte l’amor més incondicional. Di i David han dedicat les seves vides a donar al seu fill totes les oportunitats que ells mai van tenir. El noi és intel·ligent i extravertit i té un brillant futur al davant. Intenten per tots els mitjans que aquest “error” no destrossi aquest prometedor […]

WASTED és la primera obra de la dramaturga, poetessa i MC britànica Kate Tempest. Íntims produccions ha estat la primera companyia en portar aquest text a escena fora del Regne Unit. Una magnífica posada en escena, que es basa amb la força interpretativa de tres personatges dels quatre dels que parla el text, ja que un d’ells ha mort fa 10 anys, però està constantment en boca dels altres tres. Un espai escènic que comparteixen espectadors i actors, absolutament despullat de qualsevol escenografia, ja que la direcció de Iván Morales el que vol ressaltar és el text i les interpretacions dirigides directament al públic. Però de ben segur el text no és el que més m’ha convençut de la proposta, […]

Aquests dies podem veure a la Sala Gran del TNC “La senyora Florentina …”, que havia estat estrenada per Mario Gas al Romea l’any 1993, amb Rosa Novell i Rosa Renom en els papers protagonistes. El muntatge de Sergi Belbel s’assenta en tres elements molt rodoredians: 1. L’escenografia, espectacular, molt de sala gran, dibuixa dos espais: un primer pla que figura el menjador d’una casa bona de Sant Gervasi, i un segon pla, el jardí florit d’hortènsies tan de la Rodoreda, tan present a la seva obra narrativa, però també en la poètica i en la dramàtica. Una divisió tan evident de l’escenari sembla que hagi de significar alguna cosa, dos móns diferenciats, una ambivalència d’algun tipus, però en canvi […]

L’hem recuperat com a director —aquesta afirmació us la podeu prendre com vulgueu— i continuo, dient que se n’ha sortit amb nota. Henrik Ibsen no és un autor fàcil, s’ha d’entendre molt bé i saber-lo comunicar als actors perquè ho transmetin als espectadors; i que no quedi “antiqüat”, que aquella moral calvinista de fa cent trenta anys no ens quedi tan lluny que se’ns faci aliena. Manrique ha sabut crear una tensió que al final de la primera part m’ha produït mal d’estomac. Bon senyal! Amb un càsting fet a mida, excel·lent, a tirat endavant una obra mestra on tot ha estat memorable: escenografia, il·luminació, actuacions, i per acabar-ho de realçar ens hi ha posat un pianista que ens ha […]

Un dels principals problemes d’aquest musical del grup Obeses, autodenominat òpera-rock, és que s’ha escollit l’etapa menys interessant de la vida de Jacint Verdaguer. Potser sí que és una de les menys conegudes, tant en el terreny literari com en el personal, però els conflictes amorosos i les relacions entre els estudiants del seminari acaben oferint un argument de comèdia antiga, desgraciadament poc transcendent. Res a veure amb la vida turmentosa i turmentada del poeta, que aquí només s’apunta amb el personatge d’un Verdaguer ja envellit i desencantat… Tot i que els motius d’aquest desencant, relacionats amb els seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica o amb el marquès de Comillas, ni tan sols s’apunten. Tampoc es parla dels seus viatges, […]

La temporada passada vaig veure hISTÒRIA i em va encantar. L’autor era en Jan Vilanova Claudín i el director en Pau Roca. Enguany, he vist que repetien com a autor i director en aquesta obra i no he dubtat en anar-hi. La decisió ha valgut molt la pena. Les dues obres tenen força elements en comú, sobretot en la trama. Parlen de l’engany en la història. En aquest cas, expliquen la vida d’un autor a França que, quan la crítica ja no li fa gaire cas, enganya tota la societat i es fa passar per un nou autor fictici que molt d’èxit i torna a guanyar el Goncourt, com ja ho havia fet ell mateix abans. Sembla que no pugui […]

Un musical atípic, conceptuat com a òpera rock pel grup osonenc Obeses, que liderats pel cantant Arnau Tordera , són els que han construït musicalment aquest espectacle. Una desena d’actors a l’escenari i cinc músics situats a les llotges laterals. Un diàleg entre els dos Verdaguer, el jove i el vell, que és qui analitza la vida viscuda i la no viscuda i fa balanç dels somnis de joventut que no ha pogut complir per manca de valentia o de convicció. Són les ombres. Verdaguer està enamorat de la Roser (Xuel Díaz), una noia del mas d’Heures que s’acaba comprometent amb l’hereu. Els llavis de la Roser són les maduixes. No dubtem que bones intencions i ganes de fer-ho bé, […]

Si l’anterior obra que vaig veure de Lorca no em va agradar gens, aquest cop la proposta que ens ofereixen aquesta jove companyia és acollonant. Ja ho van demostrar en l’anterior proposta de Romeu i Julieta. Deixeu que els joves s’apropin a Lorca, això és el primer que he pensat al sortir de l’estrena de Yerma. I la millor forma per apropar els joves a Lorca, és que siguin ells mateixos els que ens ofereixin una visió que els hi agradi (i a la vegada, ens agradi a tots). Amb una acurada escenografia que ens transmet el pas del temps i l’estat de la protagonista, amb les diferents transicions d’un element molt proper de la terra. Amb la sorra per […]

Helen Keller (1880 -1968 ) va ser una activista, escriptora i professora nord-americana sordcega. La primera persona sordcega que va obtenir una llicenciatura universitària. Va publicar el seu primer llibre el 1902, “La història de la meva vida” redactat per John Albert Macy. Basant-se en aquest llibre, un any més tard, William Gibson escriuria l’obra de teatre “El miracle d’Anne Sullivan” , que en el 1962 en va fer una adaptació pel cinema. La pel.lícula que porta el mateix títol que la novel.la, va ser dirigida per Arthur Penn i va guanyar dos Oscar. Anne Mansfield Sullivan (1866 – 1936), va ser una mestra nord-americana. -L’obra de teatre “El miracle d’Anne Sullivan” es centra en les setmanes que van des […]

Mentre prenem un tallat al bar del Teatre Lliure de Gràcia, recordem que fa exactament un any i una setmana que veiem als cinemes Yelmo la representació en directe d’aquesta mateixa obra, amb una posada en escena del National Theatre d’una durada de més de 3 hores i mitja, que ens va fascinar (podeu veure aquí aquella crònica). Estem convençuts que aquesta versió dirigida per Carme Portaceli, també ens agradarà…. però ens fa una mica de por que ens pugui arribar a decebre una mica, si la intentem comparar amb aquella altra. Per sort no va ser així, malgrat les enormes diferències entre les dues produccions. En entrar a la sala del Lliure de Gràcia la sensació d’un enorme escenari […]

A Wasted transpires teatre, t’hi embolcalles en la lluita i la tragèdia dels tres actors. Ets una mica l’amic a qui enyoren, a qui retreuen que no hi sigui prou, a qui estimen. WASTED no és superflu, no és inútil, diu a crits que no està tot perdut. Wasted és un exercici de supervivència, de superació, de tocar fons i sortir a respirar. La crueltat i la tendresa van de la mà a Wasted. Donar-los la mà és, per el públic, un exercici de realisme sobre el que viuen alguns joves, un cop de puny per a qui vulgui lluitar per un món més amable, i una excitació actoral en la que hi aboquen desbocament, a raig i sense contemplacions, […]

Una vegada més isc encantada tot i anar inevitablement amb expectatives. Grandíssim imaginari, meravellós treball d’estètica i amb objectes. Senzillesa, naturalitat i frescura que arrenca tendresa i em fa emocionar-me amb llàgrimes als ulls en diversos moments…em regalima per les galtes nostàlgia, alegria, culpa,…Genial també fer participar a tota la gent que els acompanyam, que encara em queda el dubte de si sempre van amb ells o si és una proposta de teatre comunitari. Destacar també les possibilitats meravelloses que els dóna l’espai on l’han representada, i com les han aprofitat. I una vegada més, és després de gaudir-la i d’estar ahí 100% amb els 5 sentits, totalment en el món de les emocions i les sensacions… que venen les […]

Dolça i amarga. Divertida i dramàtica. Veritats del món de l’espectacle, dels projectes vitals, dels desitjos i de la parella posades a sobre la taula. Molt interessant la manera en que es planteja tot perquè permet doble vivència: pots quedar-te amb la part d’humor i passar una bona estona però també pots entrar en la crua realitat que estan plantejant i es llegeix entre línies. Aleshores una mateixa escena i un mateix diàleg pot fer-te riure o remoure’t realment fins causar una miqueta d’angoixa. Som qui voliem ser fa 10 anys? Ens agrada la nostra feina? Sortim de la nostra zona de confort? Ens aporta felicitat la seguretat de la zona de confort? Recomanable tant si vols passar una bona […]

La passada temporada ja vàrem poder veure aquesta proposta, ara farà uns 11 mesos i recordem que ens va agradar molt (aquí podeu veure aquella valoració); malgrat això, estàvem encuriosits dels canvis que el seu autor i director Roc Esquius, li havia donat a aquesta nova versió. De fet l’únic actor que repeteix és Isidre Montserrat, que té la sort de repetir un paper molt divertit, que és sense cap mena de dubte un bombonet, perquè és el personatge més incrèdul i que més rebutja d’entrada la pretensió de què el seu amic estigui parlant seriosament … i segurament és el que representa millor al públic de la sala que es queda astorat davant de què el protagonista es vulgui […]