Recomanacions

El fet que un taller de final de curs d’una escola d’interpretació, en aquest cas l’Estudi Laura Jou, s’estreni en un teatre ja diu molt de l’alta qualitat que ofereix aquest centre. Nascut d’una creació col·lectiva dels alumnes juntament amb el director Iván Morales a partir del text de William Shakespeare, l’espectacle en qüestió és un exercici de llibertat teatral, fresc, enèrgic i molt entusiasta. Morales demostra que sap aprofitar allò que li ofereix un grup de joves actors i actrius amb idees enginyoses i solucions escèniques originals que, en algun moment, es tornen un pèl extravagants. No obstant això, per ser justos, si el jutgem com a espectacle professional, s’ha de reconèixer que arrossega alguns dels inevitables tics d’un […]

El teatre polític o reivindicatiu, tan sa i necessari per a la cultura d’una societat, és també un subgènere delicat. Algunes vegades, resulta complicat fer una denúncia ideològica sense caure en maniqueismes, alliçonament moral o en paranys on la força del missatge desitjat es menja tots els matisos. Afortunadament, Ragazzo és una d’aquelles petites grans joies escèniques que apareixen de tant en tant per demostrar fins a quin punt val la pena que existeixi aquest tipus de teatre, que la seva importància no té límits i que la magnitud del seu impacte és, certament, catàrtica. El monòleg explica, amb gran emotivitat i senzillesa, les circumstàncies en les quals, l’any 2001, un jove de 22 anys va ser assassinat per la […]

Carme Portaceli en la direcció i Anna Maria Ricart en l’adaptació ens proposen un muntatge que captiva visualment (amb una posada en escena sòbria i elegant i un acompanyament musical de luxe) i, alhora, ens explica la història d’una dona forta i independent, amb les idees clares i una gran determinació. Una dona moderna amb moltes coses a dir als espectadors actuals. I tot això amb un magnífic repartiment que es deixa la pell en escena, encapçalat per una Ariadna Gil que sembla feta a mida pel personatge. Jane Eyre, que va exhaurir abans d’estrenar, es confirma com un dels grans muntatges de l’any. Felicitats als afortunats que teniu entrades! Més informació a Somnis de teatre

El Teatre Borràs ha estat un espai d’èxit per a moltes comèdies teatrals, les quals han estat en cartell un bon grapat de mesos. L’última és Sota teràpia, la qual ha funcionat molt bé durant mesos, tot repetint l’esquema de les anteriors. No obstant això, el text pretén anar més enllà de la simple comèdia, amagant un rerafons social que no desvetllaré pels que encara no l’han vist. Tot i això, l’obra segueix el mateix esquema que les seves predecessores i es troba faltar risc en ella, optant per seguir la mateixa fòrmula fins al final i provocant en l’espectador una sensació de deja vu. En aquest sentit, l’obra funciona i compleix amb el seu comès, però li manca personalitat […]

Dybbuk és una víctima de la seva pròpia premissa. El programa de mà promet explicar-te per què un escriptor d’èxit crea un dels més grans fraus de la història però, al final, el text només aconsegueix donar voltes sense rumb entorn aquest personatge que s’esmuny entre els dits. El que hauria de ser una reflexió sobre la identitat esdevé un recull de fets vitals de Romain Gary que no aconsegueixen arribar al fons del personatge ni de les seves motivacions. Malgrat comptar amb una encertada direcció i posada en escena, i un repartiment carregat de talent, el muntatge només brilla en moments concrets i el text mai no acaba d’enlairar-se. Una llàstima. Més informació a Somnis de teatre

Un monòleg amb dramatúrgia, direcció i interpretació d’una actriu valenciana, Pilar Martínez. Una dramatúrgia basada en el text original de Manuela Ortega que ens parla de la seva vida. LAS MADRES PRESAS és la crònica real d’uns fets que paga la pena recordar i explicar. Un homenatge a les mares que van lluitar contra la misèria i la repressió. Una constatació de què la història del franquisme també es construeix amb persones anònimes que van sobreviure malgrat tot. Ens parla de dues mares, Josefa i Aurora, que van ser empresonades a la postguerra i es van conèixer a la presó. El marit de la Josefa també estava empresonat i tenien set fills que van quedar sols, la més gran, Isabel […]

Muñeca de Porcelana no és el millor text de Mamet (la història es va desinflant a mida que avança la trama i acaba esdevenint poc més que una anècdota allargassada), però val la pena anar-hi només per veure treballar José Sacristán. I és que amb gairebé 80 anys, Sacristán té una veu, un moviment i una presència escènica que ja els voldrien molts. El muntatge és ell i ell aconsegueix enganxar-nos a la història i fer amb nosaltres el que li dóna la gana durant una hora i mitja. És cert que pertany a una escola d’interpretació força diferent a la catalana i que, en el fons, està una mica passada de moda, però veure’l en acció és veure un […]

La setmana passada vaig veure Wasted per tercera vegada (la primera va ser a Tàrrega, la segona a l’Ateneu Nou Barris) i he de dir que va tornar a emocionar-me i a fer-me vibrar com la primera. Íntims Produccions porta a escena un text de Kate Tempest, una jove rapera, poetessa i dramaturga anglesa, que és tan profundament trist com increïblement lluminós. Una història de tres amics que es fan grans i descobreixen que la seva vida no els omple, que ja no són els joves amb il·lusions que havien estat i que cada vegada estan més buits malgrat tenir la necessitat de seguir somniant. Una història de perdedors, d’antiherois, de personatges tan humans que ens recorden molt (potser massa) […]

Dues parelles tenen una amistat consolidada de fa molts anys. Són veïns i tenen aproximadament la mateixa edat. Es consideren tan amics que parlen de viure plegats quan tots quatre estiguin jubilats i parlen d’una vida llarga en companyia. Un inici de la representació una mica esbojarrat i fins i tot, al nostre entendre, ridiculitzant les ganes de sexe d’en Cristian (Pep Ferrer), ens va fer témer el pitjor, però sortosament al cap de cinc minuts ja agafava un altre caire i entrava plenament en diversos temes relacionats amb el desgast dels cossos i de les relacions que inexorablement comporta el pas del temps. A l’obra es parla molt del sexe entre les parelles, i de com afecta les seves […]

L’acollida d’infants és una realitat parcialment desconeguda però constitueix un dels actes de generositat més grans que pot fer una persona per una altra: cuidar del seu fill temporalment, mentre l’altre recupera el control de la seva vida. Però què passa quan l’acolliment acaba? D’això és precisament del que parla Dos familias, del moment en què uns pares d’acollida han de tornar el nen al seu pare biològic, i de tots els sentiments que això provoca tant en els uns com en l’altre. Por, inseguretat, nervis, tristesa, emoció i una llarga llista de sensacions que es narren d’una manera objectiva, sense sensacionalisme, amb tot el respecte, l’empatia i la tendresa que demana la situació, i que donen lloc a una […]

Marc Martínez ha volgut fer-se un petit homenatge, tot i que també es tracta d’un homenatge al Raval dels anys setanta, a la gent que el van envoltar i influenciar quan era un xaval i a tota la generació del baby boom, que es veu reflectida en molts moments de l’espectacle. Plantejat com un concert que mai acaba de produir-se, Humor i hòsties evoluciona a batzegades i amb unes quantes cançons que il·lustren situacions o estats d’ànim. Tot i una certa repetició d’idees i una estructura narrativa que s’encalla de tant en tant, el monòleg és divertit i té moments realment enginyosos. Funciona sobretot quan tira de nostàlgia i pica l’ullet a un espectador que sap molt bé de que […]

Una nova proposta de la Companyia la Niña Bonita basada en el llibre Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. Segons van comentar en el col·loqui que va tenir lloc en acabar, aquesta era una idea que Xavi Àlvarez, director de la proposta, tenia a la seva motxilla des de fa deu anys i que finalment ha pogut fer realitat. Comencem veient un Montag ja vell (excel·lent treball de Carles Arquimbau), vestit amb una granota de color blanc i que està tancat en una institució, en el pavelló 451. Llegeix un llibre que amaga quan entra la seva cuidadora. Una gran fredor l’envolta i el sistema lluita per mantenir-lo allunyat dels records, infantilitzant el seu pensament amb pastilles que el mantenen sedat […]

CLOSE TO LIZA fa un recorregut per les cançons de Liza Minnelli, i no solament per les més conegudes a casa nostra, com són Cabaret o New York, New York, sinó per bona part de les cançons que aquesta actriu/cantant ha anat interpretant amb la seva veu al llarg dels anys. Ho fa de la mà de Virgínia Martínez, amb la seva càlida veu, però sobretot amb la seva expressivitat i gest, la seva dolça mirada que dirigeix directament al públic, la seva tendresa o inclús provocació continguda, que arriba fins i tot en algun moment, a tocar físicament a alguns espectadors a la recerca de la complicitat necessària per fer entendre el que expressa, amb les cançons. En començar […]

OQUES CRETINES és un cabaret a partir de 12 peces breus i una cançó de Karl Valentín (1882-1948). Karl Valentín era pallasso, músic, còmic, actor i productor de cinema, que es nodria de la cultura popular de Munic i va ser admirat per Bertoltd Brecht i Hermann Hesse. Un artista que va trepitjar els escenaris als inicis de la Segona Guerra Mundial. Sense riure mai el pallasso Valentín es presentava al públic com si estigués obligat, com si de fet es volgués trobar en un altre lloc i començava a barallar-se amb els objectes i amb la seva inseparable parella Liesl Karistadt (paper interpretat per Blanca Pàmpols). En el teatre d’aquest autor “les paraules són la llavor del caos” jocs […]

Aquesta versió de Sixto Paz, sobre la peculiar biografia de l’escriptor francès Romain Gary, va ser estrenada a Temporada Alta. Una ficció nascuda de fets i persones reals. L’obra, escrita per Jan Vilanova, està dirigida per Pau Roca. L’escriptor lituà d’origen jueu Romain Gary (1914-1980) va crear un dels majors fraus de la literatura francesa: Émile Ajar. Ell es troba en plena maduresa intel·lectual, és un escriptor consagrat que ha guanyat el premi Goncourt però està fart que les seves obres es rebin amb una certa indiferència. Decideix crear un pseudònim per continuar publicant i es manté inicialment a l’ombra, és un misteri per tots i es comença a dubtar que sigui real. Gary convenç el seu nebot, Paul Pavlowitch, […]