Recomanacions

Aquesta versió de Sixto Paz, sobre la peculiar biografia de l’escriptor francès Romain Gary, va ser estrenada a Temporada Alta. Una ficció nascuda de fets i persones reals. L’obra, escrita per Jan Vilanova, està dirigida per Pau Roca. L’escriptor lituà d’origen jueu Romain Gary (1914-1980) va crear un dels majors fraus de la literatura francesa: Émile Ajar. Ell es troba en plena maduresa intel·lectual, és un escriptor consagrat que ha guanyat el premi Goncourt però està fart que les seves obres es rebin amb una certa indiferència. Decideix crear un pseudònim per continuar publicant i es manté inicialment a l’ombra, és un misteri per tots i es comença a dubtar que sigui real. Gary convenç el seu nebot, Paul Pavlowitch, […]

La síndrome del niu buit. Una dona que s’ha passat tota la vida només cuidant els seus fills, es troba de cop i volta que es fan grans i marxen de casa, marxen del niu que tant polit conserva. Aquesta és la situació inicial que presenta l’obra d’en Florian Zeller. Si, a més, resulta que està enamorada del seu fill i no suporta el seu marid, que procura no està massa per casa, la situació és desesperada. La magnífica direcció de Andrés Lima subratlla la visió personal que té aquesta dona de tot el que l’envolta. El text fa que es repeteixin les escenes diverses vegades, de manera que l’espectador vegi diferents punts de vista d’una mateixa situació. Aquestes repeticions, […]

David Mamet i José Sacristán són dos noms que, per si sols i per separat, desperten interès i curiositat a cada nova estrena. El problema d’ajuntar-los no és que no puguin funcionar en una mateixa obra, sinó que els públics d’un i de l’altre potser busquen coses diferents. D’això me’n vaig adonar l’altre dia, quan enmig de la funció molts dels espectadors del meu voltant no semblaven mostrar-se gaire interessats per la proposta, oferint un molest concert de sorollets, atacs de tos, mòbils i, fins i tot, roncs. Pel que m’han dit, no és un problema aïllat, cosa que preocupa… però també demostra que a vegades els espectadors i els espectacles amb actor famós poden seguir camins separats i paral·lels, […]

A La Vilella es pot veure una versió de «La falsa suicida» d’Angélica Liddell. Un muntatge on tot l’equip artístic està format per alumnes de l’Institut del teatre. Direcció Sadurní Vergés, interpretació Marta Díez i Jon James i escenografia d’Ona Grau. El públic entrem gaire bé a les fosques dins la sala. La distribució del públic no és l’habitual. En aquesta ocasió les cadires envolten l’espai escènic, en el centre hi ha una plataforma lluminosa que representa una cabina de striptease. Sobre la plataforma lluminosa, una noia es mou de manera sensual. A les cantonades hi ha un munt de nines trencades. La falsa suïcida neix a partir de la reflexió que fa l’autora sobre les circumstàncies de la mort […]

De vegades és molt complicat voler fer el bé a algú i no patir-ne les conseqüències. Qui són les víctimes… els pares biològics, els pares d’acollida… o els nens? “Dos famílies” és un text de José Pascual Abellán, dirigit per Sergio Arróspide i interpretat per Pau Sastre en el paper de pare biològic i Anabel Totusaus i Eduardo Telletxea en el de pares d’acollida, que ens fa reflexionar sobre les implicacions emocionals que comporta l’acollida d’un nen. El que m’ha agradat molt de l’obra és que no intenta posicionar-nos ni a favor d’uns, ni d’altres, sinó que ens mostra una mirada neutral sobre dos punts de vista diferents, on hi ha, per damunt de tot sentiments. La Cristina i en […]

Quan la teva identitat està íntegrament consagrada a algú, perdre’l porta greus conseqüències. Fins i tot si la pèrdua consisteix en una cosa tan lògica com un fill que creix i s’independitza. La impossibilitat de desprendre’s d’un fill és el que tracta La mare, la peça de Florian Zeller que es pot veure aquests dies a la Villarroel. La seva protagonista és una mare dependent i irritable, una persona que ha dedicat tota la seva vida a la seva família i que ara es troba despitada, enfadada amb el món i, sobretot, terriblement buida… Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-la-mare/

Allà al Poble Sec, a tocar del Teatre Grec i també del Lliure, i del Mercat i de l’Institut del Teatre, hi ha una sala petiteta on s’hi fan funcions, d’aquestes que en diuen de petit format. A La Vilella, aquests dies s’hi pot veure el muntatge que de “La falsa suicida” d’Angélica Liddell ha dirigit Sadurní Vergés. El text de la figuerenca va ser estrenat l’any 2000 a Madrid per la companyia Atra Bilis, capitanejada per la pròpia Liddell. Un home, l’Horacio, es queda coix al salvar una dona, l’Ana, que, suposadament, ha volgut suïcidar-se al llençar-se des d’un balcó. La retroba com a noia de cabina de peep-show. Ell s’ha convertit en matagats i ella es fa dir […]

Quina llàstima que aquest espectacle només s’ha pogut veure durant una setmana. De poc que ens el perdem !!!. Sort d’un bon amic que em va dir “feu mans i mànigues, però no us perdeu la sala roja a La Badabadoc” Així que sense pensar-m’ho dues vegades, vaig anul·lar les entrades que tenia per un altre espectacle i vaig comprar per “La sala roja”. Quin encert !!!! Teatre argentí independent en estat pur !!! Brillant, divertida, hilarant. Molt ben dirigida. Molt ben interpretada. L’espai escènic és immillorable!!!, la recreació d’una aula de primària en la que no hi falta cap detall ( cadires i taules petites, una pissarra, aquarel·les, pintures i material escolar vari…). Molt original l’entrada del públic a […]

Els autors d’aquesta proposta, Elies Barberà i Carles Fernández Giua, han pres una pregunta com a punt de partida: És legítim l’ús de certa dosi de violència per preservar la democràcia real? Teatre de l’Enjòlit és una companyia d’actors que va néixer l’any 2007 a Barcelona com a grup de treball i experimentació a l’Institut del Teatre. El seu compromís els ha dut a crear fórmules noves de teatre per apropar el text i el missatge a l’espectador. REALPOLITIK, una tragicomèdia que s’inscriu en l’anomenat teatre d’agitació, un teatre que utilitza el riure com a arma, una farsa. Parteix d’una bufetada. Sis personatges que s’uneixen a causa d’un fet poc menys que anecdòtic, però que els canviarà la vida: durant […]

Vam conèixer Roland Schimmelpfennig gràcies a l’extraordinari muntatge que el propi Moisès Maicas va fer de “El Drac d’Or” al Teatre Akadèmia. Tant en aquell cas com en el de “Peggy Pickit”, l’alemany capgira totes les convencions teatrals per parlar-nos de dues parelles que es retroben després d’uns anys de no veure’s. Una ha viscut una vida convencional i l’altra, en canvi, ha estat a l’Àfrica treballant com a metges. El xoc entre les dues experiències generarà tensió entre els quatre amics. El joc subversiu que proposa l’autor, en forma de repeticions incessants d’algunes parts del text, de versos que són cantats en lloc de dits o de discontinuïtat de les accions, és recollit per Maicas, poc amic del teatre […]

Traspassada a un altre barri la Beckett, l’Almeria Teatre i el Lliure són els teatres de capçalera que ens queden als graciencs que encara plorem l’Artenbrut i, alhora, celebrem que Els Lluïsos programés la temporada pasada “Barcelona (Contra la paret)” que havia arrasat Tàrrega setmanes abans. El cas és que el teatre del carrer Sant Lluís ha recuperat “Sueño de una noche de verano (Versió de Deisy Portaluppi)”, escrita i dirigida per Iván Morales per als alumnes de Joves III de l’Estudi Laura Jou, que fa uns mesos ja va ajudar-nos a afrontar l’any 1 després de Beckett amb una proposta perspicaç i enèrgica plena d’ironia, d’autocrítica i d’amor pel teatre. La filla de l’Amancio Ortega duu a terme el […]

Després del seu gran èxit de “Quitapenas” al Teatre Gaudí, Pedro Paiva presenta al Versus Teatre, “Lemon Paiva. A la postre: humor”, un nou monòleg humorístic d’aproximadament una hora, en què reflexiona sobre els grans temes de la vida. En aquella ocasió la meva valoració va ser de ****, la seva originalitat humorística em va sorprendre molt i m’ho vaig passar realment bé. En aquesta ocasió la meva valoració ha estat més baixa, no per la qualitat de l’espectacle, que realment és molt bo, sinó perquè no em va sorprendre. En aquest espectacle ha incorporat nous elements escènics, com les quatre titelles que l’acompanyen: “el negro Juan”, “los hermanos mellizos José y Francisco Amadeo”, “la Lirio” que és equilibrista i […]

Un text de Roland Schimmelpfennig, autor de qui ja havíem vist “EL DRAC D’OR” ara fa tres anys i que a nosaltres ens va agradar molt, però que va generar opinions controvertides. Creiem que amb aquesta proposta de “LA PEGGY PICKIT VEU LA CARA DE DÉU” passarà exactament el mateix. En la línia d’aquest dramaturg alemany, l’obra està estructurada com un collage amb moments totalment surrealistes. Un autor que no ens deixa actuar només com a espectadors, sinó que ens implica en la seva història, amb els actors que s’adrecen directament a nosaltres des del moment zero de la representació. Aquesta obra va ser estrenada al Deutsches Theater de Berlín en 2010. Ara arriba a El Maldà en una traducció […]

Anar al Teatre de la Biblioteca de Catalunya és sempre un plaer, i es que l’espai per si sol desprèn màgia. La seva nau gòtica és espectacular i ha donat moltes possibilitats escèniques a tots els muntatges que s’hi representen. Les seves pedres i el sòl de sorra ens han fet viatjar a èpoques llunyanes i llocs inimaginables, com a les muntanyes d’Irlanda, al regne de Jim a la Xina, a la Dinamarca de Hamlet ,al Líban , al món de fantasia i ficció de Felini , a França Bergerac , a la Itàlia de Filippo, … ara ha arribat el torn a la Florència de Carlo Goldoni, un dramaturg venecià, considerat com el fundador de la comèdia italiana moderna. […]

La Sala Porta4 ha programat DOS FAMILIAS durant els diumenges del mes de febrer i segons ens van comentar, al mes de maig es representarà també a La Vilella. Per poder tirar endavant el projecte José Pascual Abellán, va impulsar la creació de la nova companyia “Dos familias”, formada pel mateix Abellán, l’actriu Annabel Totusaus, els actors Pau Sastre i Eduardo Telletxea i el director Sergio Arróspide. L’estrena oficial la va acollir la desapareguda Sala Trono, de Tarragona, a l’abril de 2016, on va obtenir un gran èxit de públic i crítica. Una peça de les que arriben al cor, pel text i per unes interpretacions tan convincents que hem acabat plorant amb els protagonistes i ens ha permès posant-se […]