Recomanacions

Algunes vegades, les noves generacions senten la necessitat de trencar artísticament amb les convencions establertes d’una manera tan forta que s’acaben centrant més en provocar que en construir el seu propi discurs. Afortunadament, també apareixen, de tant en tant, exemples sorprenents i genuïnament representatius com aquest Wasted dirigit pel cada vegada més reivindicable Iván Morales. Basada en un text de la poetessa, rapera i dramaturga anglesa Kate Tempest, l’obra ens parla de la crisi existencial de tres amics de 25 anys que se senten perduts i frustrats, després d’una dècada d’haver perdut al quart membre de la colla en una mort prematura. El més destacable del muntatge és la seva proximitat. La posada en escena proposa una sèrie de fileres […]

Quan s’entra al teatre, un llit de matrimoni buit presideix l’escena. És el lloc on coneixerem a la protagonista, ja que aquest llit és el culpable dels seus neguits i de la seva obsessió. I és que Yerma és una dona obcecada per un problema, en aquest cas el de no quedar-se embarassada. Al contrari d’altres drames lorquians, no és només l’entorn el que condiciona el futur del personatge sinó que és la mateixa Yerma la que anirà alimentant dins seu un neguit i una sospita que acabaran destruint-la i que de pas arrasaran amb tot el que hi hagi al seu voltant. Crec que aquesta obra s’ha d’entendre com un drama sobre la obsessió, ja que si ens cenyim […]

Molt poquet en queda de l’”Homes” que Belbel va escriure i les T de Teatre van interpretar a mitjan els 90. Aquesta nova versió reescrita pel mateix Belbel i Carol López, que també duu a terme el muntatge, renuncia a la ironia i a l’allò subtil tan necessari per a què les batzegades siguin de veritat contundents. Aposta, en canvi, pels acudits rudes i el traç gruixut, característiques del teatre que confia poc en l’espectador. Sí que sembla que l’objectiu del nou “Homes” segueix essent posar en evidència el masclisme que roman intacte en la societat de 2017, però l’error de plantejament és flagrant. Els homes que durant més de tres quarts d’hora interpreten Anna Barrachina, Agnès Busquets, Alba Florejachs, […]

La Calòrica l’ha tornat a encertar. Després del parèntesi d’El profeta, un drama ambiciós i molt ben construït, el grup torna a la comèdia… encara que sigui amb regust amarg i un missatge poc encoratjador. Tot i no haver vist tots els seus muntatges, crec que amb aquesta peça s’ha aconseguit l’excel·lència i s’han condensat totes les virtuts del grup, i sobretot dels seus dos principals artífexs, en Joan Yago i l’Israel Solà. Per començar, aplaudeixo l’acotació de l’espai -aquí reduït a un petit escenari on hi caben una taula i quatre cadires-, la precisió dels diàlegs i la direcció àgil i vertiginosa. És cert que a vegades el ritme atropella fins i tot als actors, provocant entrebancades o petits […]

Una de les moltes troballes que atresora “Alícia al país de les meravelles”, la novel·la de Lewis Carroll, i potser la més important, és la voluntat de l’autor de trencar la unitat, la univocitat, i de posar en evidència l’ambivalència de gairebé tot allò que pensem, que ens passa, que sentim… La memòria d’Alícia es confon amb els elements del somni, un somni plaent (el plaer del que s’adorm, del que dormita) i pertorbador a l’hora, és constant però també és múltiple. Pablo Ley ha recollit algunes d’aquestes descobertes i ha conjuminat els elements per dissenyar una dramatúrgia que explora el desordre i la confusió dels nostres pensaments. Ens explica “Alícia…” a diverses veus, a fragments, mira de recollir-ne les […]

El talent de Julio Manrique com a director ja havia quedat demostrat en muntatges anteriors de tan alta qualitat com La treva o El curiós incident del gos a mitjanit. En el cas de L’ànec salvatge, però, sembla que estem assistint a una certa consagració del seu estil amb una visió més madura, elevada i poètica. Manrique, que és un excel·lent director d’actors, ha aconseguit també, en aquest cas, traslladar a l’escena el difícil equilibri d’Ibsen entre un tractament netament realista i el simbolisme del seu contingut. Amb troballes tan exquisides com el pianista tocant sota la neu, el seu bon gust atorga un caràcter màgic al text que, tanmateix, pertany a un estil d’escriptura molt calculat que necessita respirar […]

No exagero si dic que Barbes de balena és potser l’espectacle que més m’ha emocionat dels que he vist aquesta temporada. Amb una dramatúrgia impecable d’Anna Maria Ricart, carregada de metàfores, de bellesa, però també de veritats com a punys, una posada en escena preciosa i senzilla i unes actrius que s’hi deixen la pell, El Maldà té ara mateix en cartell una de les joies de l’any. Un text que aborda el que significa ser dona avui en dia mirant al passat, a les dones que ens han precedit i, en especial, a Dolors Aleu i Riera, la primera llicenciada en medicina de Catalunya i l’estat Espanyol. Un espectacle que inclou també música i ball, i esdevé quelcom incomparable […]

Volver a Werther suma al repte d’adaptar una novel·la epistolar del l’any 1774 l’enginy en l’ús de les noves tecnologies. L’heroi romàntic del títol ja no escriu cartes, sinó que es comunica per Internet mitjançant vídeos i balla al ritme de música electrònica. Amb aquesta posada en escena original i sorprenent, i la bona feina dels intèrprets Oriol Escalé i Cristina Martínez, Volver a Werther és un bon exemple de com adaptar un clàssic. Més informació a Somnis de teatre

Fins i tot els estereotips cal actualitzar-los, de manera que, malgrat que encara estem molt lluny d’aconseguir la igualtat entre homes i dones, els tòpics sobre els gèneres vigents l’any 2017 tenen poc a veure amb els dels anys 90 (i encara menys amb els dels anys 70, per posar un exemple). Malauradament, els artífexs d’aquesta suposada adaptació de la comèdia Homes! de 1994 no ho han tingut en compte i han posat en peu un espectacle que neix vell i passat de moda, amb acudits i tòpics anacrònics i una posada en escena que no destaca per res. Totalment prescindible. Més informació a Somnis de teatre

Invisible s’endinsa en el terreny de la ciència ficció per proposar-nos la història de dos personatges que volen esborrar els seus records per començar una nova vida. A ritme de cançons pop amb cert aire dels vuitanta, una escenografia futurista i tres bones veus sobre l’escenari, Invisible és un musical amb una història original narrat amb bon ritme, pensat per distreure’ns i fer-nos passar una bona estona. Més informació a Somnis de teatre

Dirty Dancing és una d’aquelles pel·lícules que ha esdevingut un mite, i això és perquè l’argument i el muntatge són un delicat engranatge en el que totes les peces són importants. Malauradament, en el seu pas de la pantalla a l’escenari, les peces s’han fet malbé i la maquinària ja no rutlla. Unes coreografies poc vistoses, un ritme lent llastat pels canvis d’escenografia constants, un arranjament musical pobre i avorrit, l’absència d’orquestra i una evident manca de química entre els protagonistes són només alguns dels pecats capitals d’un muntatge que, a estones, més que homenatge, sembla paròdia. Molt decepcionant. Més informació a Somnis de teatre

Trencadora amb la idea de musical que ens ve al cap als qui no hi estem acostumats, pel petit format. Entrem en un espai asèptic, fred, despersonalitzat junt amb els tres personatges. Tres personatges ben diferents, amb característiques i energies molt dispars i tots ben treballats. Cadascún fa el seu viatge particular, un viatge que com a espectadors en un primer moment no imaginem. A nivell de guió hi ha girs i reflexions interessants i potents que, en la meua opinió, queden una mica amagats i perduts entre d’altres informacions i idees que no aporten tant. Potser per això se m’ha fet llarga en alguns moments, a pesar de que el ritme general i la precisó de moviments a l’espai […]

Sembla difícil veure el teatre ple i totalment entregat a l’obra quan a l’exterior el Barça es juga un partit més que important. Però La Calòrica tenía tot un equip guanyador. Tot comença amb un ERO, un fet molt més comú del que ens podem trobar en aquests moments. A partir d’aquesta premisa, ens expliquen la història de 4 companys de feina que veuen perillar la seva feina per culpa d’un ERO. Llavors decideixen deixar-ho tot i muntar la seva propia empresa. Amb una finalitat social, poder canviar el món. Però a vegades no és tan fàcil i som més mateialistes. A partir d’aquesta premissa, en Joan Yago ens construeix una comèdia que de mica en mica es va transformant. […]

Quan a la presentació de la temporada del Lliure vaig veure que la Carme Portaceli dirigiria Jane Eyre amb la Clara Segura i en Ramon Madaula, no vaig dubtar gens que aquesta seria una de les obres de la temporada. Mesos més trad, ens varen anunciar que ni la Segura ni en Madaula estarien en el repartiment. He de reconèixer que em vaig portar una certa decepció, però vaig mantenir l’entrada que havia comprat ja feia temps. No em vaig equivocar. Charlotte Brontë va escriure la novel·la Jane Eyre el 1847. És una lectura obligatòria a Anglaterra i explica les enormes dificultats en què es troba una òrfena de classe baixa per sobreviure i per formar-se en una societat més […]

“Homes, la comèdia musical” és una nova versió d’Homes de les T de Teatre que el mateix Sergi Belbel va dirigir fa més de trenta anys. Malauradament no m’ha acabat de convèncer. Pensar en “Homes,…” com una comèdia musical fresca i divertida per entretenir a tot tipus de públic, crec que ha estat un error. Penso que només un sector molt reduït de la sala ha trobat divertit els esquetxos i cites que s’han dit durant tot l’espectacle. No us vull enganyar, excepte algun esquetx m’ha fet riure, el noranta per cent de la proposta l’he trobat avorrida i molt carregada de tòpics. Les “diferències” entre l’home i la dona, que segons l’espectacle encara marquen el comportament de l’home i […]