Recomanacions

Un cubicle eteri, un espai gris, transparent. Entra ella. I Ja! No hi pots fer més. Comença a emocionar-se i a emocionar-te. Interpreta una història amb salts en el temps, en l’espai, endavant, endarrere, no pots parar de mirar, de sentir, de conèixer els seus personatges. Tots dins l’Alejandra, tots surten de les seves entranyes, tots els pareix ella des de l’inici. Quan els personatges van creixent, i els coneixes, i es coneixen entre ells, tu vas entenent les seves relacions, la seva vida, els seus tremolors, amb l’habilitat dramatúrgica que la mateixa actriu/escriptora ha redactat. Cada personatge, cada diàleg és un “no m’ho puc creure”, hi són tots, amb les seves veus, sospirs, tendreses i mala hòsties, els seus […]

Es tracta d’una òpera mecanitzada creada i dirigida per Roland Olbeter, col·laborador habitual de La Fura dels Baus i de Marcel·lí Antúnez, pel que ha dissenyat tota mena de sorprenents instal·lacions sonores i mecàniques. Una instal·lació espectacular en la que no veiem cap persona física al llarg de tota la representació i on tot funciona mecànicament a partir d’un sofisticat sistema de programes informàtics, que fan moure una sèrie de titelles combinades amb audiovisuals amb aparença tridimensional, que acompanyen a la música i les veus d’una òpera contemporània en català, que vol ser una entrada d’aquest gènere per a la gent jove. El text original de “Els viatges de Gulliver” està escrita fa més de 300 anys per l’escriptor i […]

El clown per a adults, segons la mateixa Pepa Plana, és una modalitat artística de difícil encaix. Hi va haver un temps, entre finals del segle passat i principis d’aquest, en que es va posar de moda i va fer coincidir en els escenaris catalans a una bona colla d’artistes que apostaven per aquesta especialitat (Jango Edwards, Tortell Poltrona, Monti, Leo Bassi, etc.) Actualment, però, torna a ser un gènere desubicat que lluita per trobar programadors i sales que realment vulguin córrer el risc. A Paradís pintat, a més, la pallassa assumeix altres riscos… però val a dir que en surt triomfant, com gairebé sempre en els seus quasi vint anys de trepitjar teatres. Pepa Plana juga sempre amb un […]

Arribem a la segona part de la Trilogia de la Imperfecció de Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium. I ho fem amb moltes de les característiques que van marcar Nora: L’espai, l’equipo i, sobretot, l’ús de recursos audiovisuals projectats sobre la paret. Tot i que a estones continua el caos provocat per les múltiples accions –escèniques i audiovisuals- simultànies, cal dir que en aquesta ocasió l’ús de la càmera està més limitat. La gravació in situ queda complementada per imatges de la pel·lícula de 1951 dirigida pel suec Alf Sjöberg. I la combinació cine-teatre crea imatges molt potents: La nena que mira per la finestra per convertir-se en l’actual Júlia de Patrícia Mendoza. L’abraçada de la protagonista […]

Doncs si no l’has vist espavila que encara et queda un dia. Teatre argentí en estat pur a la Badabadoc. Victoria Hladillo ha escrit una peça divertida, intel·ligent i molt ben executada, amb un càsting impecable; cada actor representa físicament al seu personatge. Reunió de pares en una guarderia infantil d’aquelles en que tot es decideix per votació, i on, naturalment hi ha qui vol influir més que els altres. Hi ha una paraula grega per definir el que passa Kaos. Si podeu, no us la perdeu, que encara hi sou a temps. Crítica completa » http://bit.ly/2kRS6ZI

Una sola actriu, Alejandra Jiménez, interpreta fins a dotze personatges. Podríem deixar-ho aquí i ja seria més que destacable, però podria semblar que parléssim, només, d’un fenomen curiós o d’un possible rècord Guiness, i en canvi, la ferida que ens en duem a casa quan acaba la funció, ha de ser conseqüència de quelcom més punxant que l’originalitat o la raresa que ja hem comentat més amunt. Blanca desvelada. La Blanca és una noia andalusa que viu a Barcelona i treballa de monologuista. Somnia, de manera recurrent, amb la Carmen, una noia presa pels nacionals durant la Guerra Civil. Aquest és el motor d’arrencada d’una obra que ressegueix el fil invisible que recorre la història i les vides dels homes […]

La pallassa Pepa Plana va estrenar aquesta obra al Festival Grec d’enguany i ara la tornen a programar a la Sala Muntaner, i aprofita per col·laborar amb l’ONG de Salvament marítim OPEN ARMS que,compta amb dues missions de rescat de persones refugiades, a la Mediterrània central i a Lesbos (Grècia). PARADÍS PINTAT ens ofereix diverses lectures, tenim una realitat que no ens agrada, una rutina de la qual volem sortir, però quan decidim sortir intentant fer realitat un somni és quan ens trobem amb una realitat que tampoc no ens agrada i que volem canviar. Lluitem per canviar-la, confonem els papers, ho intentem, però finalment la realitat és tan dura que decidim tornar al nostre espai de confort, a la […]

Encara que ja m’ho havien explicat, quan vaig entrar a la Biblioteca de Catalunya vaig quedar sorprès de la disposició de les taules. Semblava realment un menjador popular, amb estovalles de quadres, amb el vi a taula i amb els plats i forquilles a punt per servir el sopar. D’entrada, doncs, l’escenografia em va semblar magnífica. L’hostalera és una obra de Goldoni, que es va estrenar en 1755 i que s’ha representat moltíssimes vegades en el teatre professional i d’aficionats. En aquest cas es presenta amb alegria i música, on tots els actors i actrius canten i en algun moment toquen algun instrument. Cada personatge és força esquemàtic i juga a fons amb les característiques preestablertes, que no varia gaire […]

Florian Zeller és un dels nens mimats de la nova dramatúrgia francesa. Ha guanyat tots els premis importants del seu país, i ha estat traduït i estrenat a diversos països, sempre amb èxit de crítica i públic. En realitat, l’èxit l’ha acompanyat sempre, perquè amb només 37 anys ha escrit vuit obres de teatre, cinc novel·les exitoses i dues adaptacions per a òpera i cinema. Sabem que el país veí acostuma a sobrevalorar autors joves i capaços, però pel que hem pogut veure a casa nostra (fa pocs mesos també es va estrenar l’obra El pare) aquest cop se’ls hi ha anat una mica de les mans. Zeller no és un mal autor teatral, però a jutjar per les dues […]

Aquesta és la segona proposta de la “Trilogia de la imperfecció”, que ha preparat aquesta temporada la Sala Atrium, basada en tres personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), JÚLIA (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina). Aquesta proposta està inspirada en l’obra de l’escriptor suec August Strindberg i Raimon Molins ha fet aquesta adaptació teatral de l’obra prenent només els tres personatges principals de la obra: la mateixa Júlia, Jean i Kristina. Júlia és una noia a qui li agrada jugar amb el prohibit, el desconegut, i la nit de Sant Joan decideix “jugar” amb el Jean, un majordom de la casa amb el que es coneixen des que eren petits. La seva parella fins aquella […]

Pepa Plana és una pallassa entranyable, precisa, amb una mirada vivíssima i un aspecte innocent i somiador. A Paradís Pintat es converteix en un angelet que només desitja poder volar per aconseguir el seu somni: ser un àngel de la guarda que pugui salvar a tot el món. Però el món és un món menys perfecte i més hostil que el confortable Regne dels Cels. Amb Paradís Pintat, la Pepa Plana ha aconseguit crear un espectacle divertit, que et fa passar una bona estona. Al llarg de poc més d’una hora veuràs alguns gags antològics que et faran pixar de riure… però no tot és innocència darrere d’aquest nasset vermell. L’artista carrega l’obra amb un rerefons duríssim, la crisi de […]

Florian Zeller, autor del text, és considerat un dels millors dramaturgs francesos contemporanis i un dels més apassionats. Va escriure La Mère l’any 2010 i es va estrenar al setembre del mateix any a París. Ara, amb traducció d’Ernest Riera s’estrena a Catalunya. Durant la present temporada teatral Focus ha presentat una altra obra del mateix autor, EL PADRE al Teatre Romea, protagonitzada per Héctor Alterio. Andrés Lima és el director d’aquesta proposta i ha volgut que l’Emma Vilarasau, a la que coneix de fa vint anys, fos la seva protagonista. “Emma és de les millors artistes que he conegut en la meva vida. Hi ha molt poques que puguin fer el que fa ella”. La peça se centra en […]

Potser caldria conèixer l’obra teatral completa de Florian Zeller abans d’agafar-li mania però, després de comprovar que La mare comparteix la majoria dels defectes que vam veure recentment a la seva altra obra El pare, resulta massa temptador no posar-li etiquetes. Ens ha quedat clar que a l’escriptor francès li obsessiona la família, les malalties mentals, la soledat i el pas del temps; temes que són profunds i francament interessants, d’altra banda. Malauradament, resulta també evident que el seu estil narratiu (com a mínim en aquests dos textos) és confús, reiteratiu i d’una presumptuositat ineficaç. Poca cosa pot fer una Emma Vilarasau bastant per sobre de les circumstàncies, amb alguns dels seus tics habituals, però fent gala de la seva […]

Abordar un text clàssic del naturalisme mai és una tasca senzilla. D’una banda, pot existir la temptació de fer una proposta molt fidel al text i el teatre de l’època, amb el risc de caure en un producte ranci, mort o amb pudor de naftalina. El pecat contrari, però, també molt habitual, és el de passar-se de transgressor, estripant completament el sentit del material original sense més ànim que el de ser original, polèmic o pretesament contemporani. Afortunadament, la brillant direcció de Raimon Molins en aquesta versió de La senyoreta Júlia de Strindberg aconsegueix trobar el difícil equilibri entre el respecte i la innovació. Amb un repartiment en estat de gràcia del qual destaca una esplèndida Patricia Mendoza, tots els […]

Florian Zeller és un novel·lista i dramaturg contemporani francès, que amb tan sols 37 anys ja porta publicades cinc novel·les i onze obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes, i actualment està considerat , com un dels talents literaris més importants del seu país. Fa uns mesos vàrem poder veure una de les seves obres de teatre, “El Padre” , al Teatre Romea, ara a La Villarroel podeu veure “La Mare”. -La veritat és que després de veure “El padre” , de la qual no en vaig sortir gaire convençuda, tenia els meus dubtes d’anar a veure “La Mare”. La sorpresa va ser majúscula, tot al contrari que amb “El padre”, “La Mare” em va […]