Recomanacions

Una nena perduda en un món absurd que afronta els perills de fer-se gran. Travessar el mirall, entès com a pantalla de la tecnologia avançada, potser sigui una metàfora del futur caòtic que Carroll va imaginar, i el què ha imaginat Marta Buchaca és que els miralls al primer terç del segle XXI són els mòbils (podrien ser-ho les tauletes, els ordinadors…). Alícia fa deu anys, i els pares li regalen el mòbil que demana des dels cinc. Un conill que sempre fa tard li’l roba i ella es llença cau avall darrere del preuat tresor. A l’altra banda hi coneix el gat de Cheshire, el barreter boig, la malvada reina de cors, el rei… El viatge el fa amb […]

Feia temps que no ens ho passàvem tan bé al Teatre. Divendres passat vàrem sortir de la Sala Gran del TNC amb un somriure dibuixat a la cara i és que estàvem plenament satisfets amb la proposta que Sergi Belbel ens ha regalat, basat amb un dels pocs textos escrits pel teatre de Mercè Rodoreda. Un text que fa uns 20 anys ens va descobrir la gran Rosa Novell, escrit per Mercè Rodoreda als anys 50 però que ens parla d’una època anterior, en ple esclat del Modernisme a Barcelona. Amb una aparença de Comèdia costumista, ens dibuixa uns personatges que ara mateix ens menjaríem amb patates, per la seva enorme tendresa…. un grup de veïnes de més de 60 […]

Així li deia Bertolt Brecht a Karl Valentin, l’autor de les peces breus que avui he vist a la sala Frégoli de La Seca. Una dotzena d’elles escollides pels de Taganrog Teatre i dirigides per Lluïsa Mallol. Teatre de l’absurd en la seva més àmplia qualificació. Pel meu gust és d’aquells espectacles que queden una mica encotillats en un teatre, doncs demanen la proximitat i interacció dels locals nocturns tipus cabaret, però no ha estat un problema, la funció ha passat en una bufada i el públic ha sortit molt content. Crítica completa » http://bit.ly/2mbElaF

Després de set anys d’existència, La Calòrica continua demostrant que és una de les companyies emergents més originals, efectives i amb més personalitat del panorama independent. L’associació creativa entre el dramaturg Joan Yago i el director Israel Solà resulta una combinació de talent cada vegada més memorable a l’hora d’abordar les propostes que es decideixen col·lectivament entre tots els membres del grup. Aquesta forma de treballar tan democràtica per escollir els temes que els importen i volen tractar és el que, realment, marca a tots els seus espectacles d’un fort caràcter generacional, d’una mirada crítica i d’un compromís inherent amb el seu contingut. Fairfly manté aquesta mateixa línia decantant-se, en aquest cas, per una sàtira fresca i trepidant sobre el […]

N’hi ha que han dit que aquesta Florentina no aporta res de nou i que el TNC no hauria de seguir reproduint estampes d’èpoques passades, si no és per actualitzar els seus textos i donar un tomb a la truita. S’ha dit també que és feina dels teatres privats fer obres d’aquesta mena i deixar el teatre nacional per a altres menesters. Potser tots tenen la seva part de raó, però jo no puc deixar d’admetre que he gaudit de valent amb Rodoreda, amb el magnífic planter d’actrius, amb la clàssica direcció de Belbel i amb la megalòmana escenografia de Max Glaenzel. És fàcil criticar un tipus de producció com aquesta, però crec que encara és més fàcil caure sota […]

Tot el que faci flaire de Verdaguer m’enamora. Ho reconec i he de dir que sóc força fan d’Obeses així que m’és difícil cercar una imparcialitat a l’hora de recomanar aquesta obra que, per a mi, ha estat com un gran regal inesperat. Malgrat que hi ha un molt bon treball dramatúrgic en la selecció i composició del text (intercalant grans clàssics com el Sum Vermis i fragments del Cant de Gentil amb d’altres menys coneguts) , l’estructura general de la peça queda una mica fluixa. L’argument de “noi coneix a noia” està servit sense massa guarnició i amb la sensació d’haver estat reescalfat massa vegades. En canvi, l’enfrontament entre els dos Verdaguers, el jove i el vell, té gust […]

És un divertiment còmic amb capes de profunditat crítica. Un joc dramàtic entra l’absurditat i l’humor. Jocs de paraules, gags de clown. Un text fill de l’actor de cinema mut, que diu moltes coses que no es diuen. Una magnífica direcció i interpretació, amb un tempo mesurat. Accelerat quan cal, al ralentí quan cal. 12 històries amb un estil que segur que ha estat font per a Calders, Beckett i tants altres que sobrevivien en temps de guerra i horror. Els tres actors, Josep Maria Mas, molt pallasso, Ferran castells, molt showman, Blanca Pàmpols, molt tendre. Un text tant difícil de dir, i tant ben dit! 12 peces molt ben treballades i jugades entremaliadament per la Lluïsa Mallol. Se’m fa […]

No, redéu. La Calòrica; el caloret és el que deia mig torrada aquella alcaldesa que tenia el fetge com un paté de foie. La Calòrica és una companyia de teatre que ja porta uns quants anys divertint al personal amb posades en escena sempre divertides, i avui no ha estat diferent. Fairfly és una comèdia de Joan Yago en que dues parelles que estan a punt de ser acomiadades de l’empresa en que treballen posen en marxa la idea revolucionària d’un dels components del grup. Obra fet dins l’escenari del Tanta, actors i públic, amb una distribució a quatre bandes que ha resultat genial. No puc explicar res perquè després m’apedregarieu pel carrer. Aneu-la a veure, feu-me cas, cony. Crítica […]

D’un dramaturg com David Mamet, guanyador del premi Pulitzer de teatre, autor de més de trenta obres, guions de cinema i que, fins i tot, ha dirigit diverses pel·lícules, és comprensible que, en aquests moments, es permeti abordar certs nous projectes des d’una perspectiva més capriciosa. Muñeca de porcelana és un text que, per la seva estrena a Broadway, Mamet va escriure especialment per ser protagonitzat per Al Pacino. D’aquesta manera, la proposta és un regal al servei del lluïment de l’actor principal, replet de monòlegs contundents, frases grandiloqüents, girs, paraulotes i una construcció psicològica no tan complexa com cridanera. Aquesta versió de Bernabé Rico dirigida de forma correcta per Juan Carlos Rubio té la fortuna de comptar amb el […]

L’amor incondicional fa que de vegades pensis que coneixes perfectament a les persones amb les quals convius, sigui la parella o els fills. L’amor incondicional és capaç de perdonar i justificar l’injustificable. L’amor incondicional fa que de vegades creguis el que vols creure i no el que realment estàs veient. L’amor dels pares és capaç de minimitzar un error dels fills, és capaç de perdonar i justificar-ho tot, és sens dubte l’amor més incondicional. Di i David han dedicat les seves vides a donar al seu fill totes les oportunitats que ells mai van tenir. El noi és intel·ligent i extravertit i té un brillant futur al davant. Intenten per tots els mitjans que aquest “error” no destrossi aquest prometedor […]

WASTED és la primera obra de la dramaturga, poetessa i MC britànica Kate Tempest. Íntims produccions ha estat la primera companyia en portar aquest text a escena fora del Regne Unit. Una magnífica posada en escena, que es basa amb la força interpretativa de tres personatges dels quatre dels que parla el text, ja que un d’ells ha mort fa 10 anys, però està constantment en boca dels altres tres. Un espai escènic que comparteixen espectadors i actors, absolutament despullat de qualsevol escenografia, ja que la direcció de Iván Morales el que vol ressaltar és el text i les interpretacions dirigides directament al públic. Però de ben segur el text no és el que més m’ha convençut de la proposta, […]

Aquests dies podem veure a la Sala Gran del TNC “La senyora Florentina …”, que havia estat estrenada per Mario Gas al Romea l’any 1993, amb Rosa Novell i Rosa Renom en els papers protagonistes. El muntatge de Sergi Belbel s’assenta en tres elements molt rodoredians: 1. L’escenografia, espectacular, molt de sala gran, dibuixa dos espais: un primer pla que figura el menjador d’una casa bona de Sant Gervasi, i un segon pla, el jardí florit d’hortènsies tan de la Rodoreda, tan present a la seva obra narrativa, però també en la poètica i en la dramàtica. Una divisió tan evident de l’escenari sembla que hagi de significar alguna cosa, dos móns diferenciats, una ambivalència d’algun tipus, però en canvi […]

L’hem recuperat com a director —aquesta afirmació us la podeu prendre com vulgueu— i continuo, dient que se n’ha sortit amb nota. Henrik Ibsen no és un autor fàcil, s’ha d’entendre molt bé i saber-lo comunicar als actors perquè ho transmetin als espectadors; i que no quedi “antiqüat”, que aquella moral calvinista de fa cent trenta anys no ens quedi tan lluny que se’ns faci aliena. Manrique ha sabut crear una tensió que al final de la primera part m’ha produït mal d’estomac. Bon senyal! Amb un càsting fet a mida, excel·lent, a tirat endavant una obra mestra on tot ha estat memorable: escenografia, il·luminació, actuacions, i per acabar-ho de realçar ens hi ha posat un pianista que ens ha […]

Un dels principals problemes d’aquest musical del grup Obeses, autodenominat òpera-rock, és que s’ha escollit l’etapa menys interessant de la vida de Jacint Verdaguer. Potser sí que és una de les menys conegudes, tant en el terreny literari com en el personal, però els conflictes amorosos i les relacions entre els estudiants del seminari acaben oferint un argument de comèdia antiga, desgraciadament poc transcendent. Res a veure amb la vida turmentosa i turmentada del poeta, que aquí només s’apunta amb el personatge d’un Verdaguer ja envellit i desencantat… Tot i que els motius d’aquest desencant, relacionats amb els seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica o amb el marquès de Comillas, ni tan sols s’apunten. Tampoc es parla dels seus viatges, […]

La temporada passada vaig veure hISTÒRIA i em va encantar. L’autor era en Jan Vilanova Claudín i el director en Pau Roca. Enguany, he vist que repetien com a autor i director en aquesta obra i no he dubtat en anar-hi. La decisió ha valgut molt la pena. Les dues obres tenen força elements en comú, sobretot en la trama. Parlen de l’engany en la història. En aquest cas, expliquen la vida d’un autor a França que, quan la crítica ja no li fa gaire cas, enganya tota la societat i es fa passar per un nou autor fictici que molt d’èxit i torna a guanyar el Goncourt, com ja ho havia fet ell mateix abans. Sembla que no pugui […]