Recomanacions

Es pot resseguir l’estela de Strindberg al llarg del teatre del segle XX, a Genet i a O’Neill, a Anhouil i a Beckett. I el deixant de “La Senyoreta Júlia” s’entreveu a “Les criades”, o fins i tot el seu revers a la “Lulú” de Wedekind. A l’obra de l’autor suec hi gravita gairebé sempre l’ombra de la missogínia i de l’abús de poder. El teatre d’Strindberg parla de les relacions de poder i de la presa de consciència per part dels homes i de les dones de la seva soledat i de l’assumpció de la mateixa, que els duu sovint a l’individualisme. A “La Senyoreta Júlia” les relacions entre els personatges són castradores en tots els casos. La senyoreta […]

Nosaltres intentem triar el gra de la palla d’aquesta proposta molt visual, que en el seu temps potser va ser molt arriscada, però que almenys per nosaltres ara no la trobem pas gens radical, si no és que es mostren uns quants culs i cigales…. però això avui en dia de trencador no té res. Ens agraden algunes escenes per la vistositat de la seva posada en escena, però ens sobren totalment acudits i diàlegs que els trobem força barruers, malgrat que els actors estan representant a un grup d’adolescents, i en aquesta edat el sexe es veu d’una altra manera. Ja quan entrem a la Sala tres actors estan fent gestos com si es tractessin d’hostesses d’un avió i […]

L’any 2001, durant els disturbis dels activistes antiglobalització que van acompanyar la cimera del G8 a Gènova, la policia va cometre un assassinat. La víctima va ser Carlo Giuliani, un jove de 22 anys que només defensava els seus ideals entre milers de manifestants. Mentre els dirigents de l’Europa democràtica i liure retallaven drets i llibertats, la sang del jove idealista regava les llambordes genoveses. Els casos de violència policial i militarització de la vida pública segueixen d’actualitat. El centre de Barcelona està flanquejat per Mossos amb ametralladores, encara bull el record d’una Ciutat Morta, i tenim la frontera d’Espanya amb Marroc en una eterna batalla campal. Això sense nombrar el tracte dels cossos de seguretat als refugiats dels camps. […]

L’any 2012, l’adolescent italià de 15 anys Andrea S. es va suïcidar amb el seu mocador rosa després de que s’obrís a Facebook una pàgina on se l’assetjava i insultava. Still Life està dedicada a ell i a molts altres joves que han perdut la vida pel bullying homòfob. L’espectacle s’obre amb el nom de tots ells, i a l’escenari un bon grapat d’espelmes ens recorda que estem davant d’un homenatge o d’una mena d’oratori per a totes les víctimes. Ricci/Forte no abandona del tot el seu estil provocador, però es mostren més seriosos i més emotius que en altres espectacles. Els monòlegs són més genèrics i abstractes, l’humor desapareix quasi per complet i les performances es tornen més líriques, […]

Una classe d’una llar d’infants, són les 7.30h del matí i cinc pares d’alumnes de l’escola es reuneixen per parlar i decidir sobre diferents activitats del curs. Per ajudar-los hi ha una mestra que, en contacte amb la directora del centre que no acaba d’arribar, intenta aconseguir que els pares es posin d’acord en els diferents aspectes a tractar. La trama, en principi, no hauria de donar gaire joc… però el dóna, i de quina manera! Més actual que mai – els pares amb nens petits s’hi sentiran identificats en molts moments- aquesta comèdia esbojarrada amb segell argentí us farà replantejar-vos moltes coses, al mateix temps que us provocarà un somriure perpetu a la cara. I és que La sala […]

Que 15 persones es reuneixin per determinar com exterminar a una població, d’entrada ja ens deixa clar que la obra que anem a veure no serà fàcil de pair. A més, si li sumem el factor que aquesta reunió està basada en fets reals, encara ens terroritza més que no sigui tot ficció. Va ser al 1942 quan 15 alts càrrecs del govern nazi d’Alemanya (militars, científics, advocats, matemàtics…) es van reunir a en una casa al costat del llac Wannsee. De fet, el nom d’aquesta mal denominada “conferència” prové del lloc de la reunió. I La conferència de Wannsee a la Casa de la Seda, de la mà de la companyia Exquis, ens porta aquesta reunió terrible al present. […]

Abans d’entrar al teatre em van dir que iTime és una delicatessen. Tenien raó! L’espectacle d’en Peyu ens presenta un show fantàstic i diferent. iTime és el resultat d’un monologuista que no es conforma, d’un artista que vol anar més enllà tot aprofitant l’avinentesa per reivindicar l’ofici de fer riure, que el còmic de Muntanyola coneix molt bé i que porta anys cultivant. Una posada en escena impecable, un guió amb molts angles i un suport audiovisual brutal fan d’aquest iTime un espectacle que val molt la pena. És la prova que qualsevol gènere pot anar més enllà, fins i tot els monòlegs. Gràcies Peyu, no deixis de fer el que fas!

Va ser Camus qui va interpretar per primera vegada el paper del Garcin de “Huis Clos”. Sartre va escriure pensant que uns quants amics podrien dur-ho a escena en “pettit committée”, sense massa més pretensions que presentar de forma dramàtica a tot allò de què parla a “L’ésser i el no res”. És un desafiament ardu, feixuc i, probablement, pesat el de muntar avui dia teatre d’idees, teatre en què la dramatúrgia està al servei de l’exemplificació de preceptes filosòfics, i en el qual la subordinació dels elements constitutius del fet teatral a idees preconcebudes exigeix la renúncia a la màgia de veure brotar, de sobte, l’essència de l’allò humà durant una representació. Els personatges de “Huis clos” no són […]

Doncs sí. A mi el que m’ha provocat és un avorriment mortal, però que ningú s’escandalitzi que només és la meva humil opinió, el parer d’un al que aquest tipus de teatre ni agrada ni escandalitza. I que cony hi feia allà? Doncs hi vaig fer cap enganyat per culpa de Luca Ronconi, per a mi un dels grans directors italians, i havia llegit que els Ricci/Forte eren els seus alumnes predilectes. Només m’ha faltat l’embull que s’han fet amb la traducció a l’hora de les improvisacions. Sort que la pantalla de sobretítols és més vella que jo i quasi no es podia llegir i ha quedat dissimulat. Crítica completa » http://bit.ly/2l8ltqf

El muntatge minimalista de Willy Decker ha estat un èxit en diversos teatres i ens presenta una escenografia de gran expressionisme romàntic amb contrastos de color que acompanyen els diferents moments anímics de l’obra. Particularment creiem que és un dels encerts de la proposta. Un espai buit que juga amb el contrast i l’abstracció per reviure l’atmosfera que envolta els personatges. El vestuari respecta l’època del drama. La història de ‘Werther’ s’inspira en la trobada real entre Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Charlotte Buff i el seu promès Kesner. L’autor es va enamorar de la noia però per sort va abandonar la idea del suïcidi i la va transformar en art. Publicat en 1774 el seu llibre va causar tant furor […]

¿Encara no heu anat a veure Scaramouche? Afanyeu-vos-hi per que ja no queda massa. Us situareu enmig d’una revolta popular on l’aventura i la valentia del defensor del poble emmascarat son les protagonistes. Tota una lluita de classes socials entre els pobres i els nobles. ¡Més emocionant impossible! A part, Dagoll Dagom s’ha superat de nou amb la seva posada en escena i números musicals. Aquest cop ens retorna a la Revolució Francesa amb lluites d’espadatxins i cops d’espases i florets ¡Les peripècies d’un poble que busca llibertat i justícia pels morts de gana! Destacar, també, la imponent orquestració en directe, el vestuari, els decorats i l’enorme escenografia modular: tan ràpid veus el Palau del Marquès com els carrers de […]

De vegades no calen paraules per poder entendre quin missatge hi ha al darrera d’algunes imatges. Stefano Ricci i Gianni Forte, que formen la companyia Rice-Forte, ens presenten una proposta teatral, que alguns han qualificat de post-pop. És un teatre que utilitza una manera de comunicar més directe, realista i provocativa. Com espectadora hi ha escenes que costen de veure per la seva duresa, però crec que és una manera de fer reaccionar a la gent. La gent sembla que ens hem tornat insensibles davant les notícies que ens parlen de les desgracies que succeeixen arreu del món, Rice-Forte ens ho presenten sense embuts, amb la cruesa natural de la realitat, destruint la idea de l’amor etern, la perfecció humana, […]

El 19 de novembre de 2015 es va estrenar a Broadway, en el Gerald Schoenfeld Theatre “China Doll”, l’obra original, protagonitzada per Al Pacino per a qui Mamet l’havia escrit expressament. En fer-ho va voler construir un personatge a la seva mida, un personatge amb tot el poder. Va rebre dures crítiques, fet que s’ha anat repetint en diferents països i amb diferents protagonistes. Bernabé Rico ha fet la versió que veiem ara dirigida per Juan Carlos Rubio i que té com a protagonista a José Sacristán. José Sacristán és Mick Ross, i domina el món des del seu despatx amb trucades telefòniques que han de resoldre tot. Té un problema burocràtic amb l’avió que ha comprat a Suïssa, amb […]

Just entrar a sala tres actors imiten de forma cíclica els moviments de les hostesses de vol, mentre que de fons escoltem el so d’una suposada sodomia. Aquesta imatge innocent, però perversa, ens endinsarà en una voràgine d’històries i personatges molt actuals que comparteixen uns gelats de Macadamia Nut Brittle una nit qualsevol, en una ciutat qualsevol. Són personatges que coneixem, que estan a prop nostre, i que podríem ser nosaltres nosaltres mateixos, tot i que costi acceptar la brutalitat i la deshumanització constant en la que viuen. Ricci/Forte posa èmfasi precisament en això últim, mostrant-nos una societat on el sexe és el rei, on les relacions són fredes com el gel, on es trenca amb algú per WhatsApp, on […]

Anarquia, nom femení que designa l’absència total d’estructura governamental en un Estat. Aquesta és la definició literal del títol de l’obra i això és, literalment, el que succeeix durant l’hora que dura la peça. En Anarchy el públic es torna un ens polític. Té llibertat de triar la seva actitud davant de la performance: altament actiu, més aviat passiu.. Cadascú decideix. No hi ha normes. No hi ha instruccions. Només hi ha impulsos a seguir o no seguir sota l’evidència que no estem sols i que formem part d’un tot. Principi bàsic de l’Anarquia. I entre tots anem creant el pase. L’estructura d’Anarchy es divideix en dues parts. En la primera, Semolina (la perfomer), quieta, ens fa un viatge textual […]