Recomanacions

Un musical atípic, conceptuat com a òpera rock pel grup osonenc Obeses, que liderats pel cantant Arnau Tordera , són els que han construït musicalment aquest espectacle. Una desena d’actors a l’escenari i cinc músics situats a les llotges laterals. Un diàleg entre els dos Verdaguer, el jove i el vell, que és qui analitza la vida viscuda i la no viscuda i fa balanç dels somnis de joventut que no ha pogut complir per manca de valentia o de convicció. Són les ombres. Verdaguer està enamorat de la Roser (Xuel Díaz), una noia del mas d’Heures que s’acaba comprometent amb l’hereu. Els llavis de la Roser són les maduixes. No dubtem que bones intencions i ganes de fer-ho bé, […]

Si l’anterior obra que vaig veure de Lorca no em va agradar gens, aquest cop la proposta que ens ofereixen aquesta jove companyia és acollonant. Ja ho van demostrar en l’anterior proposta de Romeu i Julieta. Deixeu que els joves s’apropin a Lorca, això és el primer que he pensat al sortir de l’estrena de Yerma. I la millor forma per apropar els joves a Lorca, és que siguin ells mateixos els que ens ofereixin una visió que els hi agradi (i a la vegada, ens agradi a tots). Amb una acurada escenografia que ens transmet el pas del temps i l’estat de la protagonista, amb les diferents transicions d’un element molt proper de la terra. Amb la sorra per […]

Helen Keller (1880 -1968 ) va ser una activista, escriptora i professora nord-americana sordcega. La primera persona sordcega que va obtenir una llicenciatura universitària. Va publicar el seu primer llibre el 1902, “La història de la meva vida” redactat per John Albert Macy. Basant-se en aquest llibre, un any més tard, William Gibson escriuria l’obra de teatre “El miracle d’Anne Sullivan” , que en el 1962 en va fer una adaptació pel cinema. La pel.lícula que porta el mateix títol que la novel.la, va ser dirigida per Arthur Penn i va guanyar dos Oscar. Anne Mansfield Sullivan (1866 – 1936), va ser una mestra nord-americana. -L’obra de teatre “El miracle d’Anne Sullivan” es centra en les setmanes que van des […]

Mentre prenem un tallat al bar del Teatre Lliure de Gràcia, recordem que fa exactament un any i una setmana que veiem als cinemes Yelmo la representació en directe d’aquesta mateixa obra, amb una posada en escena del National Theatre d’una durada de més de 3 hores i mitja, que ens va fascinar (podeu veure aquí aquella crònica). Estem convençuts que aquesta versió dirigida per Carme Portaceli, també ens agradarà…. però ens fa una mica de por que ens pugui arribar a decebre una mica, si la intentem comparar amb aquella altra. Per sort no va ser així, malgrat les enormes diferències entre les dues produccions. En entrar a la sala del Lliure de Gràcia la sensació d’un enorme escenari […]

A Wasted transpires teatre, t’hi embolcalles en la lluita i la tragèdia dels tres actors. Ets una mica l’amic a qui enyoren, a qui retreuen que no hi sigui prou, a qui estimen. WASTED no és superflu, no és inútil, diu a crits que no està tot perdut. Wasted és un exercici de supervivència, de superació, de tocar fons i sortir a respirar. La crueltat i la tendresa van de la mà a Wasted. Donar-los la mà és, per el públic, un exercici de realisme sobre el que viuen alguns joves, un cop de puny per a qui vulgui lluitar per un món més amable, i una excitació actoral en la que hi aboquen desbocament, a raig i sense contemplacions, […]

Una vegada més isc encantada tot i anar inevitablement amb expectatives. Grandíssim imaginari, meravellós treball d’estètica i amb objectes. Senzillesa, naturalitat i frescura que arrenca tendresa i em fa emocionar-me amb llàgrimes als ulls en diversos moments…em regalima per les galtes nostàlgia, alegria, culpa,…Genial també fer participar a tota la gent que els acompanyam, que encara em queda el dubte de si sempre van amb ells o si és una proposta de teatre comunitari. Destacar també les possibilitats meravelloses que els dóna l’espai on l’han representada, i com les han aprofitat. I una vegada més, és després de gaudir-la i d’estar ahí 100% amb els 5 sentits, totalment en el món de les emocions i les sensacions… que venen les […]

Dolça i amarga. Divertida i dramàtica. Veritats del món de l’espectacle, dels projectes vitals, dels desitjos i de la parella posades a sobre la taula. Molt interessant la manera en que es planteja tot perquè permet doble vivència: pots quedar-te amb la part d’humor i passar una bona estona però també pots entrar en la crua realitat que estan plantejant i es llegeix entre línies. Aleshores una mateixa escena i un mateix diàleg pot fer-te riure o remoure’t realment fins causar una miqueta d’angoixa. Som qui voliem ser fa 10 anys? Ens agrada la nostra feina? Sortim de la nostra zona de confort? Ens aporta felicitat la seguretat de la zona de confort? Recomanable tant si vols passar una bona […]

La passada temporada ja vàrem poder veure aquesta proposta, ara farà uns 11 mesos i recordem que ens va agradar molt (aquí podeu veure aquella valoració); malgrat això, estàvem encuriosits dels canvis que el seu autor i director Roc Esquius, li havia donat a aquesta nova versió. De fet l’únic actor que repeteix és Isidre Montserrat, que té la sort de repetir un paper molt divertit, que és sense cap mena de dubte un bombonet, perquè és el personatge més incrèdul i que més rebutja d’entrada la pretensió de què el seu amic estigui parlant seriosament … i segurament és el que representa millor al públic de la sala que es queda astorat davant de què el protagonista es vulgui […]

El tema de la falsa identitat o de la suplantació sempre m’han semblat temes molt interessants, en qualsevol de les seves variants. Llegint la sinopsi vaig pensar que aquesta obra em donaria un bon retrat psicològic i una explicació contundent a la història de Romain Gary, un escriptor francès que va reinventar-se a base d’escriure sota diversos pseudònims. Dibbuk es centra en la figura d’Émile Ajar, l’alter ego de Gary que més èxit va tenir i que més mals de cap li va donar, perquè l’èxit inesperat va fer que en un determinat moment fos necessari posar-li cara. Jan Vilanova ha optat per donar moltes explicacions des del text -amb una bona quantitat de vídeos que ho corroboren-, però s’ha […]

És plaent poder començar a resseguir la trajectòria d’una companyia jove. Aquest és el cas de Sixto Paz, que des de 2013 ocupa un lloc preeminent a l’escena barcelonina amb una proposta sòlida que entén el teatre com un espai (també de temps) per a preguntar-nos coses sobre nosaltres mateixos, sense embuts i amb el màxim d’honestedat que estiguem disposats a posar sobre la taula. A “Pulmons”, a “L’efecte” o a “hISTÒRIA”, Sixto Paz ja havia dissenyat personatges que miren de comprendre’s els uns als altres i a sí mateixos, sovnit amb desesperació. “Dybbuk”, el text més important de Jan Vilanova fins ara, i el muntatge més reeixit de Pau Roca, participa d’aquest mateix element essencial de la companyia, però […]

El fet que un taller de final de curs d’una escola d’interpretació, en aquest cas l’Estudi Laura Jou, s’estreni en un teatre ja diu molt de l’alta qualitat que ofereix aquest centre. Nascut d’una creació col·lectiva dels alumnes juntament amb el director Iván Morales a partir del text de William Shakespeare, l’espectacle en qüestió és un exercici de llibertat teatral, fresc, enèrgic i molt entusiasta. Morales demostra que sap aprofitar allò que li ofereix un grup de joves actors i actrius amb idees enginyoses i solucions escèniques originals que, en algun moment, es tornen un pèl extravagants. No obstant això, per ser justos, si el jutgem com a espectacle professional, s’ha de reconèixer que arrossega alguns dels inevitables tics d’un […]

El teatre polític o reivindicatiu, tan sa i necessari per a la cultura d’una societat, és també un subgènere delicat. Algunes vegades, resulta complicat fer una denúncia ideològica sense caure en maniqueismes, alliçonament moral o en paranys on la força del missatge desitjat es menja tots els matisos. Afortunadament, Ragazzo és una d’aquelles petites grans joies escèniques que apareixen de tant en tant per demostrar fins a quin punt val la pena que existeixi aquest tipus de teatre, que la seva importància no té límits i que la magnitud del seu impacte és, certament, catàrtica. El monòleg explica, amb gran emotivitat i senzillesa, les circumstàncies en les quals, l’any 2001, un jove de 22 anys va ser assassinat per la […]

Carme Portaceli en la direcció i Anna Maria Ricart en l’adaptació ens proposen un muntatge que captiva visualment (amb una posada en escena sòbria i elegant i un acompanyament musical de luxe) i, alhora, ens explica la història d’una dona forta i independent, amb les idees clares i una gran determinació. Una dona moderna amb moltes coses a dir als espectadors actuals. I tot això amb un magnífic repartiment que es deixa la pell en escena, encapçalat per una Ariadna Gil que sembla feta a mida pel personatge. Jane Eyre, que va exhaurir abans d’estrenar, es confirma com un dels grans muntatges de l’any. Felicitats als afortunats que teniu entrades! Més informació a Somnis de teatre

El Teatre Borràs ha estat un espai d’èxit per a moltes comèdies teatrals, les quals han estat en cartell un bon grapat de mesos. L’última és Sota teràpia, la qual ha funcionat molt bé durant mesos, tot repetint l’esquema de les anteriors. No obstant això, el text pretén anar més enllà de la simple comèdia, amagant un rerafons social que no desvetllaré pels que encara no l’han vist. Tot i això, l’obra segueix el mateix esquema que les seves predecessores i es troba faltar risc en ella, optant per seguir la mateixa fòrmula fins al final i provocant en l’espectador una sensació de deja vu. En aquest sentit, l’obra funciona i compleix amb el seu comès, però li manca personalitat […]

Dybbuk és una víctima de la seva pròpia premissa. El programa de mà promet explicar-te per què un escriptor d’èxit crea un dels més grans fraus de la història però, al final, el text només aconsegueix donar voltes sense rumb entorn aquest personatge que s’esmuny entre els dits. El que hauria de ser una reflexió sobre la identitat esdevé un recull de fets vitals de Romain Gary que no aconsegueixen arribar al fons del personatge ni de les seves motivacions. Malgrat comptar amb una encertada direcció i posada en escena, i un repartiment carregat de talent, el muntatge només brilla en moments concrets i el text mai no acaba d’enlairar-se. Una llàstima. Més informació a Somnis de teatre