Recomanacions

Un monòleg amb dramatúrgia, direcció i interpretació d’una actriu valenciana, Pilar Martínez. Una dramatúrgia basada en el text original de Manuela Ortega que ens parla de la seva vida. LAS MADRES PRESAS és la crònica real d’uns fets que paga la pena recordar i explicar. Un homenatge a les mares que van lluitar contra la misèria i la repressió. Una constatació de què la història del franquisme també es construeix amb persones anònimes que van sobreviure malgrat tot. Ens parla de dues mares, Josefa i Aurora, que van ser empresonades a la postguerra i es van conèixer a la presó. El marit de la Josefa també estava empresonat i tenien set fills que van quedar sols, la més gran, Isabel […]

Muñeca de Porcelana no és el millor text de Mamet (la història es va desinflant a mida que avança la trama i acaba esdevenint poc més que una anècdota allargassada), però val la pena anar-hi només per veure treballar José Sacristán. I és que amb gairebé 80 anys, Sacristán té una veu, un moviment i una presència escènica que ja els voldrien molts. El muntatge és ell i ell aconsegueix enganxar-nos a la història i fer amb nosaltres el que li dóna la gana durant una hora i mitja. És cert que pertany a una escola d’interpretació força diferent a la catalana i que, en el fons, està una mica passada de moda, però veure’l en acció és veure un […]

La setmana passada vaig veure Wasted per tercera vegada (la primera va ser a Tàrrega, la segona a l’Ateneu Nou Barris) i he de dir que va tornar a emocionar-me i a fer-me vibrar com la primera. Íntims Produccions porta a escena un text de Kate Tempest, una jove rapera, poetessa i dramaturga anglesa, que és tan profundament trist com increïblement lluminós. Una història de tres amics que es fan grans i descobreixen que la seva vida no els omple, que ja no són els joves amb il·lusions que havien estat i que cada vegada estan més buits malgrat tenir la necessitat de seguir somniant. Una història de perdedors, d’antiherois, de personatges tan humans que ens recorden molt (potser massa) […]

Dues parelles tenen una amistat consolidada de fa molts anys. Són veïns i tenen aproximadament la mateixa edat. Es consideren tan amics que parlen de viure plegats quan tots quatre estiguin jubilats i parlen d’una vida llarga en companyia. Un inici de la representació una mica esbojarrat i fins i tot, al nostre entendre, ridiculitzant les ganes de sexe d’en Cristian (Pep Ferrer), ens va fer témer el pitjor, però sortosament al cap de cinc minuts ja agafava un altre caire i entrava plenament en diversos temes relacionats amb el desgast dels cossos i de les relacions que inexorablement comporta el pas del temps. A l’obra es parla molt del sexe entre les parelles, i de com afecta les seves […]

L’acollida d’infants és una realitat parcialment desconeguda però constitueix un dels actes de generositat més grans que pot fer una persona per una altra: cuidar del seu fill temporalment, mentre l’altre recupera el control de la seva vida. Però què passa quan l’acolliment acaba? D’això és precisament del que parla Dos familias, del moment en què uns pares d’acollida han de tornar el nen al seu pare biològic, i de tots els sentiments que això provoca tant en els uns com en l’altre. Por, inseguretat, nervis, tristesa, emoció i una llarga llista de sensacions que es narren d’una manera objectiva, sense sensacionalisme, amb tot el respecte, l’empatia i la tendresa que demana la situació, i que donen lloc a una […]

Marc Martínez ha volgut fer-se un petit homenatge, tot i que també es tracta d’un homenatge al Raval dels anys setanta, a la gent que el van envoltar i influenciar quan era un xaval i a tota la generació del baby boom, que es veu reflectida en molts moments de l’espectacle. Plantejat com un concert que mai acaba de produir-se, Humor i hòsties evoluciona a batzegades i amb unes quantes cançons que il·lustren situacions o estats d’ànim. Tot i una certa repetició d’idees i una estructura narrativa que s’encalla de tant en tant, el monòleg és divertit i té moments realment enginyosos. Funciona sobretot quan tira de nostàlgia i pica l’ullet a un espectador que sap molt bé de que […]

Una nova proposta de la Companyia la Niña Bonita basada en el llibre Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. Segons van comentar en el col·loqui que va tenir lloc en acabar, aquesta era una idea que Xavi Àlvarez, director de la proposta, tenia a la seva motxilla des de fa deu anys i que finalment ha pogut fer realitat. Comencem veient un Montag ja vell (excel·lent treball de Carles Arquimbau), vestit amb una granota de color blanc i que està tancat en una institució, en el pavelló 451. Llegeix un llibre que amaga quan entra la seva cuidadora. Una gran fredor l’envolta i el sistema lluita per mantenir-lo allunyat dels records, infantilitzant el seu pensament amb pastilles que el mantenen sedat […]

CLOSE TO LIZA fa un recorregut per les cançons de Liza Minnelli, i no solament per les més conegudes a casa nostra, com són Cabaret o New York, New York, sinó per bona part de les cançons que aquesta actriu/cantant ha anat interpretant amb la seva veu al llarg dels anys. Ho fa de la mà de Virgínia Martínez, amb la seva càlida veu, però sobretot amb la seva expressivitat i gest, la seva dolça mirada que dirigeix directament al públic, la seva tendresa o inclús provocació continguda, que arriba fins i tot en algun moment, a tocar físicament a alguns espectadors a la recerca de la complicitat necessària per fer entendre el que expressa, amb les cançons. En començar […]

OQUES CRETINES és un cabaret a partir de 12 peces breus i una cançó de Karl Valentín (1882-1948). Karl Valentín era pallasso, músic, còmic, actor i productor de cinema, que es nodria de la cultura popular de Munic i va ser admirat per Bertoltd Brecht i Hermann Hesse. Un artista que va trepitjar els escenaris als inicis de la Segona Guerra Mundial. Sense riure mai el pallasso Valentín es presentava al públic com si estigués obligat, com si de fet es volgués trobar en un altre lloc i començava a barallar-se amb els objectes i amb la seva inseparable parella Liesl Karistadt (paper interpretat per Blanca Pàmpols). En el teatre d’aquest autor “les paraules són la llavor del caos” jocs […]

Aquesta versió de Sixto Paz, sobre la peculiar biografia de l’escriptor francès Romain Gary, va ser estrenada a Temporada Alta. Una ficció nascuda de fets i persones reals. L’obra, escrita per Jan Vilanova, està dirigida per Pau Roca. L’escriptor lituà d’origen jueu Romain Gary (1914-1980) va crear un dels majors fraus de la literatura francesa: Émile Ajar. Ell es troba en plena maduresa intel·lectual, és un escriptor consagrat que ha guanyat el premi Goncourt però està fart que les seves obres es rebin amb una certa indiferència. Decideix crear un pseudònim per continuar publicant i es manté inicialment a l’ombra, és un misteri per tots i es comença a dubtar que sigui real. Gary convenç el seu nebot, Paul Pavlowitch, […]

La síndrome del niu buit. Una dona que s’ha passat tota la vida només cuidant els seus fills, es troba de cop i volta que es fan grans i marxen de casa, marxen del niu que tant polit conserva. Aquesta és la situació inicial que presenta l’obra d’en Florian Zeller. Si, a més, resulta que està enamorada del seu fill i no suporta el seu marid, que procura no està massa per casa, la situació és desesperada. La magnífica direcció de Andrés Lima subratlla la visió personal que té aquesta dona de tot el que l’envolta. El text fa que es repeteixin les escenes diverses vegades, de manera que l’espectador vegi diferents punts de vista d’una mateixa situació. Aquestes repeticions, […]

David Mamet i José Sacristán són dos noms que, per si sols i per separat, desperten interès i curiositat a cada nova estrena. El problema d’ajuntar-los no és que no puguin funcionar en una mateixa obra, sinó que els públics d’un i de l’altre potser busquen coses diferents. D’això me’n vaig adonar l’altre dia, quan enmig de la funció molts dels espectadors del meu voltant no semblaven mostrar-se gaire interessats per la proposta, oferint un molest concert de sorollets, atacs de tos, mòbils i, fins i tot, roncs. Pel que m’han dit, no és un problema aïllat, cosa que preocupa… però també demostra que a vegades els espectadors i els espectacles amb actor famós poden seguir camins separats i paral·lels, […]

A La Vilella es pot veure una versió de «La falsa suicida» d’Angélica Liddell. Un muntatge on tot l’equip artístic està format per alumnes de l’Institut del teatre. Direcció Sadurní Vergés, interpretació Marta Díez i Jon James i escenografia d’Ona Grau. El públic entrem gaire bé a les fosques dins la sala. La distribució del públic no és l’habitual. En aquesta ocasió les cadires envolten l’espai escènic, en el centre hi ha una plataforma lluminosa que representa una cabina de striptease. Sobre la plataforma lluminosa, una noia es mou de manera sensual. A les cantonades hi ha un munt de nines trencades. La falsa suïcida neix a partir de la reflexió que fa l’autora sobre les circumstàncies de la mort […]

De vegades és molt complicat voler fer el bé a algú i no patir-ne les conseqüències. Qui són les víctimes… els pares biològics, els pares d’acollida… o els nens? “Dos famílies” és un text de José Pascual Abellán, dirigit per Sergio Arróspide i interpretat per Pau Sastre en el paper de pare biològic i Anabel Totusaus i Eduardo Telletxea en el de pares d’acollida, que ens fa reflexionar sobre les implicacions emocionals que comporta l’acollida d’un nen. El que m’ha agradat molt de l’obra és que no intenta posicionar-nos ni a favor d’uns, ni d’altres, sinó que ens mostra una mirada neutral sobre dos punts de vista diferents, on hi ha, per damunt de tot sentiments. La Cristina i en […]

Quan la teva identitat està íntegrament consagrada a algú, perdre’l porta greus conseqüències. Fins i tot si la pèrdua consisteix en una cosa tan lògica com un fill que creix i s’independitza. La impossibilitat de desprendre’s d’un fill és el que tracta La mare, la peça de Florian Zeller que es pot veure aquests dies a la Villarroel. La seva protagonista és una mare dependent i irritable, una persona que ha dedicat tota la seva vida a la seva família i que ara es troba despitada, enfadada amb el món i, sobretot, terriblement buida… Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-la-mare/