Recomanacions

20 de gener de 1942. 15 joves i cultes alemanys, ocupants de llocs d’importància en el govern Nazi, es reuneixen en una majestuosa casa propera al llac Wannsee per acordar els detalls de l’anomenada “Solució Final” al “problema” jueu. 75 anys després, mentre a la vida real l’extrema dreta torna a ocupar la que és la cadira política més influent del món, al teatre es recorda la fatídica trobada en la que es va segellar la mort de més de 6 milions de persones. Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-la-conferencia-wannsee/

Veient aquest espectacle, costa creure que estiguem davant dels mateixos actors que cada estiu ocupen el parc de l’estació del Nord per representar les comèdies del bard anglès. Ells són els Parking Shakespeare i en aquesta ocasió estan desconeguts, inclòs per als que els seguim en les seves més dramàtiques aventures hivernals. El canvi no es nota només en la incorporació de cares noves i la falta d’alguns dels seus membres. Molta de la “culpa” la té la directora que en aquesta ocasió es posa al comandament de l’itinerant companyia: Alícia Gorina. Segueix llegint aquí: http://www.masteatro.com/critica-deu-es-bellesa/

Feia dies que havíem comprat les entrades per anar a veure aquest espectacle que ens feia especial il·lusió, una proposta de Nao Albet, al que admirem i seguim d’ençà que el vam veure treballar per primera vegada. …. i va resultar un absolut desencís, per diversos motius…. “WORD and MUSIC” és la segona producció d’Escenes, música en moviment, d’aquesta temporada de L’Auditori, i Nao Albet n’és el director i interpreta “Words” descobrint l’univers de Samuel Beckett. El grup instrumental bcn216 és “Music”, la melodia de Feldman. Primera sorpresa, és en angles i el sobretitulat es projecta a sobre de la cortina que tapa l’escenari i que en estar frunzida no deixa llegir bé, i fins i tot en alguns moments […]

La Trilogia de la imperfecció que està oferint aquesta temporada la Sala Atrium engloba tres dels millors personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), Júlia (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina). Ara ha tocat el torn a l’obra d’Strindberg i Raimon Molins, director del projecte, ha tornat a jugar molts sàviament amb les projeccions, l’espai sonor i l’actualització d’una obra que habitualment costa d’entendre fora del seu context. El resultat és brillant, fins i tot podríem dir que hipnòtic. Les projeccions de diferents versions cinematogràfiques de la peça ens serveixen flashbacks molt interessants, a la vegada que ajuden a veure el què passa darrera les parets i les portes tancades. Els anacronismes (magnífica entrada de Júlia […]

Pel meu gust manca de finezza; l’he trobat cridanera i una mica barroera. El vestuari actual tampoc m’ha acabat d’ajudar, doncs el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia… i això dit dins d’una americana m’ha grinyolat. Potser tenia massa espectatives, de vegades passa. Llàstima perquè és una obra magnífica i jo Goldoni el tinc situat molt amunt. Apart d’això els penne rigate que han servit com a sopar al descans, estaven la mar de bons i calents, cosa d’agrair. Crítica completa » http://bit.ly/2jh2mgr

Els de la Cia. Parking Shakespeare volien treballar amb l’Alícia Gorina, i ella tenia moltes ganes de portar a escena aquesta dramatúrgia de Kristian Smeds, estrenada a Hèlsinki l’any 2000, i construïda a partir de la novel·la de Paavi Rintala escrita l’any 1959. I van decidir tirar-ho endavant. El Maldà es transforma per nosaltres en el taller del pintor finlandès Vilho Lampi, i set són els actors que interpretaran el paper del pintor, Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Vestits amb un barnús d’un color indefinit, roba interior rosa, xancles i uns mitjons blancs, ens reben càlidament amb un te. Les cadires estan disposades a quatre bandes. Estem expectants, hem llegit […]

… per veure un bon (no, excel·lent) musical, Us acosteu xino-xano a la plaça Margarida Xirgu, entreu a l’Institut del Teatre, demaneu unes invitacions i podreu entrar a la Sala Ovidi Montllor per veure Urinetown. A la que engeguin quedareu clavats a la butaca i només us aixecareu per aplaudir, aplaudir i aplaudir. Es tracta d’una comèdia musical satírica contra el capitalisme, el populisme, la burocràcia, la corrupció… i per si fos poc també es burla de la forma clàssica dels musicals de Broadway. Per acabar de donar forma a l’obra, trenca l’esquema que el públic convencional s’espera i els dona pel sac negant-nos un final feliç. Com es pot comprovar té tots els elements per posar-se a aplaudir fins […]

És curiós, però totes les obres que li he vist dirigir darrerament a Òscar Molina (Cloaca, La peixera) responen a un patró molt similar: repartiment masculí, temàtiques dures, molta testosterona a flor de pell, violència física, molts crits i un final amb cançó. L’obra que ara ens ocupa no s’aparta del camí, tot i que en aquest cas incorpora un rerefons bèl·lic i un missatge pretesament pacifista. El text, en aquest cas, està escrit per un actor de 23 anys, Fèlix Herzog, que també interpreta un dels tres personatges. És una obra ambiciosa, potser imperfecta o un pèl repetitiva, però meritòria per la seva gosadia i per no tenir cap mena de por a l’hora d’entrar en el drama, o […]

Dues pantalles en les quals es projecta un fons marí, arran de la superficie, just l’espai que ocupa la part del vaixell que queda sota l’aigua. Una medusa s’hi passeja i amenaça amb els tentacles tòxics. Tres músics, Marcel Bagés, Àlex Guitart i Riad Ahmed, amb taules de sons, instruments de corda i de percussió; una cineasta, Alba Sotorra, responsable de les imatges; i la Ilona Muñoz, actriu i sirena que ens acompanya en el viatge per la Mediterrània. La sirena ens proposa un itinerari en companyía de mites, anècdotes de viatge, músiques i imatges que han de fer-nos bussejar fins a les profunditats d’això que en diem cultura mediterrània. En aquest sentit, pren protagonisme Ulisses, però també una dona […]

Que a una gran part dels espectadors ens han destrossat l’obra amb els seus crits, riallades escandaloses i “yuhuus”. Als de Origen Produccions amb amics així no els calen enemics. La producció potser ha pecat d’un excés d’ambició perquè l’obra és complicada, amb moltes trames, però penso que se n’han sortit prou bé. En condicions civilitzades potser els hauria posat 4 estrelles, però amb aquella patrulla de “hooligans” sóc incapaç de valorar-la bé i la deixo en 3. P.D. Els baladrers eren amics que anaven a donar suport, animar i fer de claca. penso que van aconseguir just el contrari. Crítica completa » http://bit.ly/2k9emjO

Goldoni és un dels grans genis de la dramatúrgia, i sempre he cregut que L’hostalera és un dels textos més bells que s’han fet mai sobre el tema de la seducció i la guerra de sexes. Un text, a més, que té més capes que les mostrades i que desemboca en un final inesperadament trist, com en moltes altres obres de l’autor. Aquesta baixada a la realitat i aquest caràcter sobtadament pràctic i realista dels seus personatges fa que Goldoni esdevingui un dels comediògrafs que millor ha aguantat el pas del temps. Ja fa una pila d’anys vaig poder veure la versió que en va fer Sergi Belbel, centrada sobretot en el joc dialèctic i les motivacions dels personatges. Ara, […]

Els monòlegs són sempre un repte, si t’agraden, és genial, però si el tema o la interpretació no t’atrapen pot ser un malson. En aquesta ocasió ha estat genial. Dimecres de pluja i fred fem cap a La Seca per veure aquesta proposta d’en Sergi Mateu dedicada a Oscar Wilde. El muntatge, la selecció dels textos, la traducció i la interpretació són obra d’en Sergi Mateu que ha volgut retre un homenatge a aquest escriptor irlandès apropant-se a la que va ser l’última etapa de la seva vida, poc coneguda per nosaltres. Óscar Wilde és probablement el literat irlandès més important de tots els temps, i va patir, a finals del segle XIX, judicis i empresonament derivats de la seva […]

Exquis Teatre (companyia dirigida pel polonès establert a Barcelona Pavel Bsonek) presenta durant el cicle de teatre Cicatrius quatre obres de teatre : “La nit d’Helver” (ambientada en l’Europa controlada pel feixisme la nit dels vidres trencats (9 de novembre de 1938)),“Wannsee”(reproducció de la conferència mantinguda el 20 de gener de 1942 a Berlín), “Protesta” (Tracta sobre els dilemes que es presenten en qualsevol sistema polític del món) i “Leni” (Trobada fictícia entre 2 personatges reals Johnny Carson i Leni Riefenstahl, una directora de cinema coneguda per fer les pel·lícules del Tercer Reich), totes elles amb la finalitat d‘impedir que s’oblidi un dels episodis més foscos de la història d’Europa: l’Holocaust i el genocidi nazi. “La conferència de Wannsee” El […]

M’agrada el teatre. Ja sigui un musical, un monòleg, un drama, una comèdia o un divertiment. Fins i tot m’agrada aquell teatre que alguns en diuen (amb menyspreu, i no entenc per què) teatre comercial. És cert que tinc les meves preferències. Personalment prefereixo aquelles obres que em fan pensar, i si són complicades d’entendre, encara millor!!!, però hi ha dies, en què una tan sols busca distreure’s, riure, passar-ho bé i no pensar gaire. Per distreure’s i passar-ho bé, la comèdia és la més agraïda de totes les opcions. “L’Electe”, de Ramon Madaula, va ser un dels textos finalistes del V Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta 2015. Es tracta d’una comèdia dramàtica sobre la política i la […]

Anem a l’estrena de “La conferència de Wannsee” a La Casa de la Seda. Un espai més que adient per poder reproduir una de les conferències més detestable que ha tingut els últims anys. Parlem d’una reunió que va tenir lloc el 20 de gener de 1942 on 15 dirigents alemanys i del Partit Nazi van formalitzar la “Solució final per exterminar la qüestió jueva”. Com he comentat, l’espai és adient doncs encaixa amb la magnificència del lloc que representa. Però a la vegada juga una mica a la contra la poca visibilitat que deixen les butaques i el poc espai que tenen els actors. Tret d’aquest petit inconvenient, la història és prou atractiva per estar pendent els 80-90 minuts […]