Recomanacions

Amb tota la parsimònia del món, dues minyones, que seran presències gairebé fantasmals al llarg de tota la representació, paren la taula d’un dinar de Nadal de casa bona. Amb la parsimònia i la desgana de qui les ha parat tota la vida aquestes taules, però a qui no se’ls ha permès ni se’ls permetrà gaudir-ne. Així arrenca “El llarg dinar de Nadal”, un muntatge de la companyia Ruta 40 dirigit per Alberto Díaz, a partir de la peça escrita el 1938 per Thornton Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975). Al llarg de quatre generacions i noranta Nadals, acompanyarem la família Bayard, les seves dones i els seus homes, els naixements i les morts, que se succeeixen de […]

Per un tema d’agenda no havíem vist aquesta versió catalana de Xavier Farré que ahir ens va tornar a donar un cop de puny, ja que tot i que han desaparegut les referències nazis, la fan encara més colpidora perquè el que veiem pot passar qualsevol nit i en qualsevol lloc del món. En paraules del director, “la Nit dels Vidres Trencats pot tornar a ser”. En prescindir d’aquesta referència explícita al nazisme, ens mostra la lluita per sobreviure en un entorn hostil on l’ésser humà està atrapat en un sistema que no admet les seves carències o formes de vida. Ens obliga a enfrontar-nos a uns fets sense ubicar-los en un context històric que ja ha passat. Sergi Torrecilla […]

El passat 18 d’agost va fer 80 anys de la mort de Federico García Lorca. Aquesta temporada el teatre barceloní l’ha volgut homenatjar amb cinc muntatges que recuperen el seu imprescindible llegat artístic. Federico García Lorca és sens cap dubte un dels escriptors més representat dalt dels nostres escenaris. El seu estil tan particular en quant als temes que tractava (la figura de la dona, el seu rol social i la seva personalitat) , i la forma en que ho feia, (utilitzant sempre la simbologia, la música i la poesia visual), han fet d’aquest escriptor tot un símbol de la literatura poètica i teatral espanyola, i un dels més grans, admirats i reconeguts dins de la literatura universal. De les […]

Davant la jubilació s’inspira en la història verídica d’un jutge nazi que, anys després de la guerra, va aconseguir conservar la seva bona posició a base de mantenir amagats els seus ideals nacionalsocialistes. La seva vellesa i la seva imminent jubilació es converteixen en una metàfora del final de la seva època d’esplendor i el trauma que això li comporta. Al seu costat, apareixen les seves dues germanes, ambdues dominades i tot i així pols oposats d’una mateixa realitat. Llegeix la crítica completa aquí.

“La nit de Helver” és una de les quatre obres que formen part del cicle “Cicatrius” que la companyia Exquis Teatre ha engegat amb la voluntat de mantenir intacta la memòria històrica, en aquest cas, al voltant de l’Holocaust. Són les cicatrius mal tancades de la ferida més ferotge que l’ésser humà s’ha infligit a sí mateix, i cal palpar-se-la per no oblidar que hi és i que fa mal. El dramaturg polonès Ingmar Villqist és l’autor d’un text contundent que no dóna treva a un espectador en tensió que ha de sentir que durant una hora i quart es reobre la ferida i que està bé que així sigui. La història ens situa en la nit del 9 al […]

Doncs segons com ha semblat que en volguessin donar lliçons d’història i fins i tot de moral, però al marge del relat històric (l’autor és historiador i no se n’ha pogut estar) el triangle de personatges actuals ha funcionat prou bé. Bona direcció de Pau Roca que continua vorejant el risc de ser actor i director a la vegada; però se’n surt prou bé. Espai escènic i il·luminació bons. Utilització del vídeo irrellevant, per a mi, però tampoc ha fet nosa. L’espai Lliure quasi ple, tot i ser una reposició, doncs l’any passat s’havia estrenat a la Beckett. Crítica completa » http://bit.ly/2ipCVUs

El component satíric és una constant en el teatre de Lorca, en el qual coexisteixen el còmic i el seriós i aquesta obra és una farsa per actors que té el seu antecedent immediat en “El retablillo de don Cristóbal“, farsa per titelles. El paral·lelisme entre ambdues obres és conegut però Don Perlimplín adquireix en aquesta obra una dimensió humana que li manca a Don Cristóbal. En paraules del mateix Lorca, “Teatro de monigotes humanos que empieza en burla y acaba en trágico”. Lorca retrata als personatges tipificant-los, el protagonista, excel·lent Manuel Veiga, és Don Perlimplín “candoroso y lascivo, bufo y lírico, grotesco y sublime” en paraules de l’autor. Vesteix de verd i és la imatge de la rutina i […]

Vaig conèixer al Col·lectiu La Santa ja fa uns anys, quan van estrenar La infanta terrible y su séquito real, una obra-concert que potser no s’adeia del tot amb els objectius i el tarannà posterior del grup però que ja apuntava maneres. Després vindrien Historia de mi huida i Quan acabi la nit, que ja ens van donar més pistes sobre un col·lectiu que té per filosofia “el teatre en guerra”. Els seus integrants consideren el teatre com una manifestació cultural necessària que ha de modificar d’alguna manera a l’individu, però sense alliçonar-lo. A Una casa a l’est aquesta idea hi és present, com en moltes altres produccions que ens parlen els darrers anys de memòria històrica, dels estralls de […]

Sembla socialment acceptat que joventut i teatre són dos conceptes allunyats. Tot programador teatral coneix bé el repte d’intentar baixar la mitjana d’edat del seu públic. En aquest sentit, últimament s’està provant una curiosa teoria. Si els teatres més comercials s’omplen de mares, tietes i avies – la dominància del gènere femení és un altre interessant debat a tractar- que van a veure als protagonistes de les seves telenovel·les preferides, ¿no és aquesta mateixa lògica aplicable al fenómen fan que abunda entre les adolescents?… Podeu llegir la crítica sencera aquí.

Tothom té un amic a qui li voldria ensenyar el camí per canviar la seva vida i convertir-la en allò que creiem que pot ser. També tots tenim aquella parella d’amics a qui sembla que la vida els hi somriu a cada minut i que volen que tothom segueixi els seus passos. Doncs d’això va exactament Vernissatge, una història molt ben interpretada per Xavier Pàmies i Carla Ricart (la parella) i sobretot per Alberto Díaz (l’amic – santa paciència!-). El punt de bogeria que mostra la parella, dos amants de l’art conceptual (o això volen creure), es contraposa a la sensatesa de l’amic que l’únic que espera de la vida és estar bé i tranquil. El què en principi és […]

Al mes de desembre es van complir 5 anys de la mort de Václav Havel que a més de ser el primer president de la República Txeca, va ser un dels escriptors més destacats del seu país. La Trama Produccions li ret homenatge posant en escena una obra estrenada fa exactament quaranta anys a Viena. Aquesta peça va ser escrita en 1975 durant un període de forta repressió, posterior a la Primavera de Praga de 1968, període en el qual l’autor estava prohibit al seu país i les seves obres només és representàvem a l’estranger. Han evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques amb la intenció de constatar que el discurs de l’autor continua vigent avui. En el text original […]

La companyia Teatre Tot Terreny va iniciar el procés de creació d’aquesta producció al gener del 2015, un procés que va durar quatre mesos. La investigació i l’experimentació col·lectiva són el motor del seu mètode de creació. Hi ha treballat un equip multidisciplinari de trenta artistes de diferents àmbits, actors, ballarins, cantants, músics i fotògrafs aportant cadascú la seva visió del clàssic. Un espai escènic poc menys que fascinant acull aquesta proposta que ens ha deixat literalment meravellats. La sala Beckett inicia amb aquesta obra el cicle “Mar de miralls. Fluxos de Migració a la Mediterrània” que vol promoure una reflexió i debat sobre aquesta temàtica. Entrem a la Sala de Dalt de la nova Beckett, amb les seves parets […]

Com sempre arribo a l’últim dia per assistir a veure una obra de teatre, i poc puc recomanar per assistir-hi, ja que avui diumenge és l’últim dia per poder anar a veure-la a La Seca. El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquesta proposta ha estat la seva posada en escena, el moviment dels diferents actors tant en moments grupals com individuals. Jugant amb molt poca escenografia ha estat prou efectiva. Veig que a tots ens ha sobtat que els dos protagonistes no s’han creuat les mirades. Més a Inquietuds

Les paraules, sovint, no les trobem. A “You say tomato” les paraules fereixen, fan riure, remouen i quan es silencien ressonen molt lluny. La tragèdia (amb molt d’humor) d’una professió acaba sent la tragèdia (amb molt d’humor) de tots i cada un de nosaltres. Entendre’ns és molt complicat. Anna Moliner i Joan Negrié s’entenen a la perfecció com a actors. A l’obra estan divertits, mesurats i esbojarrats quan cal, i tendres o agressius. Al text intel·ligent i mordaç de Joan Yago, l’acompanyen dos actors/cantants immillorables. Anna Moliner actua i canta amb la frescor i la naturalitat de les grans actrius. Joan Negrié, amb llàgrimes als ulls, representa l’actor/amant enfonsant, en crisi, que de ben segur us farà reflectir petits o […]

Fa vint o trenta anys, quan pensaves en dramaturgs catalans a tothom li venia el cap el nom de Benet i Jornet. Era pràcticament l’únic autor conegut -no l’únic que escrivia, naturalment-, però és que en aquella època s’estrenava poc teatre autòcton. Ara, passats els anys, el panorama ha canviat substancialment i per a l’estrena d’una sala s’escull una peça d’aquest autor tan nostrat. És cert que el 2016 ha estat un un any d’homenatges encoberts a aquesta figura rellevant de la nostra dramatúrgia, però no deixa de ser curiós que una de les escollides fos una peça curta de l’any 1974. Un cop vista, m’adono que és una opció del tot encertada, tant per inaugurar la nova Beckett com […]