Recomanacions

El “Paradís pintat” de la Pepa Plana, és tan fràgil, tan simple, tan bonic, tan de veritat. A partir d’una tragèdia la Pepa fa una obra d’art pintada i executada amb tota la tendresa i respecte que només pot fer una pallassa. “Que malament deu estar el món que les pallasses ens han de fer plorar”! deia la Pepa. Però a “Paradís Pintat” riureu!!! Però hem de ser capaços d’anar al teatre a veure pallassos adreçats a aquests adults seriosos que som, i deixar-nos sacsejar alhora que somniar. Si no ens deixem rescatar d’aquest mar insalubre, inculte, insociable de la mà d’una pallassa és que hi ha coses que no van bé. I tu, Pepa, no podràs salvar a tot […]

Com pots explicar que sents quan la teva vida canvia de cop i volta ? , quan el que fins ahir era important queda en segon termini ?, quan et diuen que a la teva filla li queden sis mesos de vida ? com encarar això tot sol? com ajudar l’Alba? Doncs això és el que ens van explicar ahir en un magistral monòleg Ferran Terraza. És el primer projecte de la companyia Teatre de l’Alba que van decidir adaptar el llibre en format monòleg i en un escenari buit, per donar tota la força a les reflexions d’un pare que evoca la lluita de la seva filla contra una malaltia mortal. Està dirigida per Alain Chipot actor, dramaturg i […]

Des que va començar la representació, quan amb tot a les fosques se sent la veu del venedor, em vaig adonar que estava davant una obra molt important i que no m’havia d’obsessionar en entendre totes i cadascuna de les paraules que escoltaria. Vaig tenir la mateixa sensació en obres tant diferents com Terra de ningú, de Harold Pinter o El Público, de Federico García Lorca. Per mi, en una representació teatral podem diferenciar el que jo anomeno la lletra i la música. La lletra és el què i la música és el com. En aquestes obres, la música és tant bona que no passa res si no entenc del tot la lletra. En la solitud dels camps de cotó […]

…home-dona, senyor-criat, moral estreta-llibertat… d’això va Júlia, l’obra d’Strindberg passada pel sedàs de l’equip de l’Atrium. El director Raimon Molins ha continuat “eixamplant” la petita sala del carrer Consell de Cent a base de la utilització (inteligent) del vídeo, aquest giny que utilitzat amb coneixement en el doble sentit de dominar el mitjà i sentit comú, es demostra una eina útil en el plantejament d’algunes posades en escena. Molt bones actuacions de Patricia Mendoza, Jordi Lordella i Mireia Trías. Aquesta Trilogía de la Imperfecció està funcionant molt bé. Ja esperem la tercera que tancarà el cicle. Crítica completa » http://bit.ly/2jZo6tu

Anne Sullivan va néixer el 14 d’abril de 1866 i tenia dos germans. Orfe de mare amb 8 anys va tenir cura del seu pare durant un temps mentre els seus germans s’estaven amb uns parents. Finalment, ella i el seu germà petit van acabar en un orfenat i el germà va morir. Anne sempre es va sentir culpable d’aquesta mort. Va contraure una malaltia, anomenada tracoma, que li va provocar la ceguesa. Va anar a parar a l’Escola Perkins per a invidents a la ciutat de Boston i va patir diverses operacions per recuperar una mica de vista. Va estudiar i va acabar sent professora de nens cecs. Helen Adams Keller va néixer el 27 de juny de 1880 […]

Alhora de valorar els espectacles sempre intento fer-ho de manera equitativa, no és el mateix el que espero d’alguns actors amb nom, i amb molt rodatge, que el que espero d’un actor novell que es comença a moure per aquest “mundillo” (tan complicat d’accedir-hi). Ni és el mateix el que espero d’aquells grans teatres que reben subvencions , que el que ofereixen algunes sales petites gestionades per les mateixes companyies (que hi solen treballar). No se’ls pot puntuar a tots per igual des de la comparació, sinó que un ho ha de fer en relació amb el que, qui i on es fa aquesta representació. Bé tota aquesta introducció per què?, perquè encara estic al·lucinada amb el musical que vaig […]

Des de Matraca, no o Què t’hi jugues, Mari Pili? fins a Ets aquí? o Nit i dia, la trajectòria de l’actor Marc Martínez ha estat, d’una manera més o menys (o gens) discreta, sempre present pel públic català. Conservant encara el seu punt entre seductor macarra i nen de barri, a Mal Martínez fa un repàs ple de nostàlgia i humor descarat de la seva infància, adolescència i del seu recorregut vital amb un bon grapat d’anècdotes personals i professionals. El valor de l’espectacle es troba, bàsicament, en l’empenta i el carisma del seu protagonista a l’hora d’abordar qualsevol tema que, per algun motiu, ell ha decidit compartir. Tan lliure com aleatori, el contingut del monòleg està al servei […]

La companyia Exquis Teatre presenta el cicle Cicatrius amb l’objectiu d’evitar l’oblit d’un dels episodis més negres de la nostra historia, l’holocaust i el genocidi nazi. 15 actors reprodueixen la Conferència de Wannsee, la reunió que va tenir lloc el 20 de gener de 1942 i on 15 dirigents alemanys del Partit Nazi, van formalitzar la “Solució final”, les accions “necessàries” per traslladar als jueus a camps d’extermini i un cop allà fossin sistemàticament aniquilats. Aquest any es compleix el 75è aniversari d’aquella reunió. Una reunió convocada bàsicament, per implicar a diferents instàncies del Reich i fer-los còmplices actius d’un genocidi que ja havia començat, una reunió per precisar detalls (que fer amb persones “mixtes” o jueus casats amb alemanys… […]

“Júlia” és la segona de les tres obres de la “Trilogia de la imperfecció” que es poden veure a la Sala Atrium. Basant-se en la gran obra d’Strindberg, “Srta. Júlia”( una de les obres més representades arreu del món), Raimon Molins n’ha fet una adaptació teatral basada en els tres personatges protagonistes de l’obra. De tots tres personatges la Júlia se’ns presenta, a diferència del altres, com una dona actual del S.XXI, una Júlia gens allunyada de la que va descriure Strindberg l’any 1888. Per situar-nos una mica en el personatge de Júlia, i poder entendre millor l’obra, hem de conèixer una mica més a Strindberg. Strindberg està considerat com el renovador del teatre suec i precursor o antecedent del […]

SWEET TIRANNY és un espectacle de dansa…. o no ?, irònic i reivindicatiu sobre les relacions del poder a la feina i al lleure. Forma part de la trilogia Sweet Suites, formada per Sweet Fever (presentada a Temporada Alta de Girona al novembre passat), aquesta Sweet Tiranny i una propera en preparació anomenada Sweet Precarity. SWEET TIRANNY està creada a partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals dels anys de l’era disco (70s i 80s) i dibuixa una analogia entre la dansa com a èxtasi i evasió i la dansa com a feina i professió, que volgudament distorsiona i amplia aquesta relació per fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia realitat laboral i existencial. En l’espectacle participen 8 persones a escena, […]

Close to Liza és un disc en 3D. Amb la perfecció musical de Virgínia Martínez amb Dani Campos al piano. Ells dos, sota la mirada atenta d’en Xavi Casan, et tela transporten a l’univers de Liza Minelli. En començar cada cançó, sovint molt conegudes, la Virginia respira fons i crea un nou personatge i , a cau d’orella, et regala una cançó i una altra, i et construeix un musical que et mira als ulls. No falta cabaret, ni New York, New York. Molt a prop de totes les notes i les paraules, i de les emocions d’una diva, dites i cantades per una actriu que no copia, per què és ella la que interioritza la Minnelli i la mostra […]

No fet per a la vida contemplativa, els resos i el cant gregorià; un àngel que vol fer coses, col·laborar, ser útil, no massa convencional com a àngel, doncs ensopega amb una caixa, pica amb la canyella de la cama i deixa anar “hòstia!” tan fort que Déu li envia llamps i trons, però de seguida demana perdó; és bona gent. Pepa Plana parla poc, però domina molt bé l’expressió corporal i especialment la facial. Un pallasso diu molt amb la cara i ella sap transmetre una tendresa que a l’espectacle li va com anell al dit, és més, li és necessari. A mi m’ha fet pensar en la Giuletta Masina de L’Strada de Fellini, aquella mirada transparent, potser de […]

Els primers versos de Koltès ressonen a les fosques a la Sala Petita del TNC, i reverberen com si haguessin estat pronunciats fa molt de temps i els hagués proferit algú que ens ha precedit en gairebé tot, quelcom primigeni. El cant monòton d’Andreu Benito, tan d’ell i de ningú més, enfasitza la condició mítica de les primeres paraules d’un clàssic modern que ens interpel·la sense embuts des del primer segon. Sebastià Brosa s’inventa una plataforma que figura de manera eficaç un carreró d’una perifèria (un no-lloc) on dos homes que esdevindran comerciant (Andreu Benito) i client (Ivan Benet) creuen una mirada en l’entrellum. Aquest instant haurà de justificar la necessitat d’esbrinar les possibilitats que hi ha d’establir una negociació […]

Considerat el pare de la comèdia italiana, Carlo Goldoni representa un important impàs teatral entre la dominant Commedia dell’Arte del moment i una dramatúrgia més contemporània on els personatges contenen noves arestes i trets més transcendents que els seus estereotips populars anteriors. En aquest sentit, L’hostalera és l’exemple paradigmàtic d’aquesta modernitat, on trobem un cert feminisme, una psicologia més realista i un regust agredolç que dóna peu a la reflexió. Sense renunciar a aquests elements, la posada en escena de Pau Carrió decideix potenciar una estètica exquisida inspirada en la Itàlia dels anys seixanta de les pel·lícules de Fellini. El seu bon ritme, un to tan hilarant com mesurat i un repartiment entregat a la diversió fan que el muntatge […]

20 de gener de 1942. 15 joves i cultes alemanys, ocupants de llocs d’importància en el govern Nazi, es reuneixen en una majestuosa casa propera al llac Wannsee per acordar els detalls de l’anomenada “Solució Final” al “problema” jueu. 75 anys després, mentre a la vida real l’extrema dreta torna a ocupar la que és la cadira política més influent del món, al teatre es recorda la fatídica trobada en la que es va segellar la mort de més de 6 milions de persones. Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-la-conferencia-wannsee/