Recomanacions

Tots tenim més o menys clar què es pot esperar d’un muntatge d’un text de Sagarra al Teatre Nacional, però, en aquest cas, potser hauria estat bé arriscar una mica amb la posada en escena (més enllà de la interessant distribució d’escenari i públic a la sala petita). La fortuna de Sílvia és un text dens, molt literari i poc oral, que, a la sala petita del TNC sona afectat i encotillat a causa d’unes interpretacions poc orgàniques i un pèl encarcarades. Malgrat tot, i tenint en compte que el text és de 1947, els personatges femenins resulten interessants, així com la seva reflexió sobre la barbàrie de la Segona Guerra Mundial. Més informació a Somnis de teatre

El millor d’aquest Flor de nit és la seva posada en escena fosca, decadent i màgica, tot al servei d’una història ambientada en la Barcelona d’abans de la Guerra Civil, una ciutat on la fractura entre obrers i burgesos és ben visible i on el Paral·lel i els seus cabarets esdevenen un lloc d’intercanvi d’idees i diners. Sobre l’escenari, música en directe, un magnífic repartiment on destaquen Marc Pujol i Ariadna Suñé, un vestuari d’aires gòtics i steampunk i molt de talent deixen clar per què aquesta serà la seva tercera temporada en cartellera. Si encara no l’heu vista, no us la perdeu. Més informació a Somnis de teatre

Sugar, l’adaptació a musical de la comèdia de Billy Wilder Some like it hot, és un d’aquells musicals rodons que aconsegueix equilibrar les tres disciplines del gènere: música, ball i interpretació. Amb una posada en escena que aprofita al màxim les possibilitats de què disposa, un repartiment molt inspirat (amb menció especial per a Xavi Duch), música en directe, canvis constants de vestuari, coreografies de jazz, bones veus i un ritme immillorable, Sugar no té res a envejar als grans muntatges i, a sobre, transmet bon rotllo i alegria. Un regal ideal per a aquestes dates. Més informació a Somnis de Teatre

I per això no m’ha acabat d’emocionar i em sembla que ja en sé el motiu. Mouawad escriu sobre el que li ha passat a la vida, que no és poc, Els que l’hem seguit veient totes les obres que s’han representat a casa nostra sabem molt del que ha sofert i el munt de dimonis que intenta expulsar. Si per a mi hagués estat la primera obra d’ell m’hauria fet plorar, però el que m’ha dit aquesta vegada “ja ho havia plorat”. Excel·lent actuació i direcció, així com la il·luminació. Ernest Villegas s’hi deixa la pell. Crítica completa » http://bit.ly/2gKxEYd

Una proposta escènica molt arriscada i molt valenta, que possiblement no agradarà a tot tipus de públic, perquè se surt del que es considera “teatre de text”, per configurar una mena de performance en la qual ens expliquen una història, utilitzant diverses Arts, com poden ser la pintura i la caricatura en viu, amb la narració, la interpretació dramatúrgica i la música en directe. Els actors ens fan entrar en una sessió de “pitching” per explicar-nos el seu projecte cinematogràfic, amb la clara intenció de què el financem…. … i ens comencen a explicar el seu projecte que diuen està basat en el relat “The last of the Metrozoids” d’Adam Gopnik, que es va publicar al diari The New Yorker. […]

S’ha de reconèixer que Joan Ollé té la mà trencada per escollir, barrejar i cuinar textos i materials ben diversos. Sempre que ho fa, com a L’illa del tresor, Coral romput, A la ville de… o Paraules d’amor, aconsegueix crear espectacles molt particulars, on el bon gust i la ironia més fina es donen la mà i aconsegueixen grans fites. A Delikatessen, que va començar com un encàrrec del director de Temporada Alta, tot el mestratge del director s’enfoca cap a tota aquella literatura -intel·lectual o popular- que s’ha generat entorn dels aliments, el fet de menjar i tot el que va relacionat amb la cuina i la bona taula. Amb textos de Da Vinci, Manuel Vicent o Proust, cançons […]

Potser esperàvem massa, potser perquè estem mal acostumats a què gairebé tot el que es representa al Teatre Nacional de Catalunya, ha de tenir la màxima qualitat possible… i aquesta representació des del nostre punt de vista no ha estat a l’alçada. El cert és que ahir vàrem sortir de la Sala Petita del TNC, molt decebuts. Creiem que la causa no ha estat en l’elecció d’aquest text de Josep Maria de Sagarra, perquè creiem que cal donar a conèixer als espectadors de Teatre, els grans escriptors que posseeix la literatura catalana; la nostra decepció, és deguda especialment, al que creiem ha estat una direcció errònia en molts aspectes, que intentarem raonar en aquest espai. El primer quadre escènic ens […]

Ahir dimarts vam anar al Teatre del Raval per tal de veure aquesta proposta de l’actor-director-cantant Marc Martínez, al que vam poder conèixer personalment amb ocasió de l’obra Julieta y Romeo que es va presentar al Festival Grec 2011 i que vam tornar a veure dirigint Conillet aquesta temporada passada. Com a actor recordem la seva participació en l’obra Urtain que es va presentar al Teatre Romea el 2009. Últimament el recordem per la seva magistral interpretació en el paper d’assassí de iaies a la sèrie de TV3 “Nit i dia”. Entre cançó i cançó ens explica la seva visió del món i ens relata moments autobiogràfics que situa sobretot entre els 14 i els 15 anys, que segons confessa […]

Un Vell i una Vella viuen aïllats en una casa en ruïnes envoltada d’aigua. Són gent humil, visiblement orgullosos amb la vida que els hi ha tocat. Però avui tot canviarà, tenen visita. Els convidats [fantasmes, éssers del no-res] venen per conèixer l’Absoluta Veritat, formulada pel Vell. Després d’aquesta nit el cercle quedarà tancat, totes les preguntes seran contestades i la penitència de l’estranya parella, incompresa fins llavors, haurà finalitzat. La trama es desenvolupa mentre esperen a l’orador, encarregat de transmetre el sublim missatge del Vell. Mentrestant, conversacions aparentment insignificants, però d’una transcendència valuosa. Ionesco sabia perfectament el que es feia, i la traducció i direcció d’aquesta peça teatral ha aconseguit arribar formidablement a la seva altura. Sensacional actuació de […]

Claudia Cedó s’inspira en la ciència per parlar subtilment a través de metàfores. Així ho va fer amb l’aclamada Tortugues, la desacceleració de les partícules, comèdia en la que un jove i tímid admirador dels quelonis clamava per un món menys accelerat. En aquesta ocasió, l’autora d’Un home sense veu s’interna en la ment d’un noi autista i ens dibuixa com són els seus intents fallits de comunicar-se amb la resta d’humanitat. Per a fer-ho, Cedó dóna literalitat a l’expressió “estar a la lluna”… Segueix llegint la crítica aquí…

UN OBÚS AL COR és un monòleg extret de la novel·la “Visage retrouvé“, de l’escriptor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad. Un autor amb una contundència brutal en els seus textos com vam poder comprovar en les representacions d’Incendis, Cels o Litoral que formen part de la tetralogia “La sang de les promeses” i de la que podrem veure Boscos a partir del mes de març també a la Biblioteca de Catalunya. Un monòleg de 80 minuts que té com a protagonista a Ernest Villegas i dirigit a 4 mans per Oriol Broggi i Ferran Utzet. Aquesta vegada ha estat coproduït amb Temporada Alta. Un text que ens torna a redescobrir l’univers narratiu de l’autor i on es replanteja de nou […]

L’escenari de la Sala Muntaner sembla la sala d’un restaurant minimalista, el color blanc domina tot, fins i tot el piano o la guitarra que, en un racó, esperen els músics. Tres dones, elegants i amb sabates de taló porten els estris per acabar de parar la taula, coberts i tovallons. Ens serviran un menú degustació de poesia, teatre i música. Aquest espectacle del 2013, una lectura dramatitzada, es va representar una sola vegada, la nit del 3 d’octubre al Teatre Municipal de Girona amb la concurrència del més florit de la literatura, el teatre i la cuina catalana. La Companyia La Remoreu, està formada per Ferran Aixalà, Eduard Muntada, Clara Olmo, Sandra Pujol i Marta Rosell; a causa de […]

Molt soroll, musicat, amb humor i clown, fan molt! no pas “no res”. Shakespeare s’hi destil·la en els monòlegs més purs, deliciosos alguns, divertits els altres, i molt!!! divertits en boca de David Verdaguer. L’energia coral és elèctrica i encomanadissa. Llàcer fa brillar els actors al nivell que marca, i no hi manca gota de talent. M’encanta la ximpleria que destil·len els enamorats, que utilitzin tècniques de mim i clown per exagerar la seva pèrdua de coneixement emborratxats d’enamorament. També m’enamora, i aquest sí, pallasso, és Guillem Albà. Un d’aquells ingredients que donen un toc especial a l’espectacle. Un cop gaudida la nit, llarga, però gaudida, queda, doncs, l’essència de Shakespeare, i de Llàcer. Deconstruir Shakespeare, fresc, jove, divertit, i […]

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en “papitu”, ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra. LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra “Berenàveu a les fosques”, estrenada al desaparegut […]

S’acostuma a dir que Shakespeare, quan es fa bé, és un autor molt comercial. És difícil determinar què vol dir “bé o malament” en aquest context o, si més no, implica trepitjar un terreny perillosament subjectiu. El que no admet discussió és que aquest Molt soroll per no res dirigit per Àngel Llàcer és, certament, un producte comercial de primera i així ho corroboren les xifres de venda d’entrades. L’espectacle és una festa magnífica, divertida i lluminosa que pren com a referència el Hollywood dels anys cinquanta, adornant el text del dramaturg anglès amb cançons de Cole Porter. Així, el muntatge es proposa enamorar i fer feliç a la gent, i ho aconsegueix sense cap mena de dubte. Resulta difícil […]