Recomanacions

Guido Torlonia ha escollit aquestes tres peces d’Eduardo de Filippo que ens ofereixen un apropament a la tradició popular que va servir d’inspiració a l’autor napolità. Recrea l’atmosfera d’una companyia de teatre que sembla descendir directament de la Commedia dell’Arte, una companyia d’actors ambulants acostumats a voltar amb els seus baguls. La família De Filippo compta amb una llarga tradició teatral , ha seguit personalment aquesta adaptació, i ahir estaven presents a l’estrena. La directora actual de la companyia De Filippo, Carolina Rosi, vídua del fill d’Eduardo de Filippo va participar en el col·loqui que va tenir lloc en finalitzar la representació. El Teatre Akadèmia ha volgut apostar per la posada en escena d’aquestes petites joies, per tal de donar-les […]

Després de l’èxit de Polseres vermelles i de l’actual sèrie Merlí de TV3, resulta ja un fet ressenyable que la nova generació de joves actors catalans és una de les millors preparades i amb més visibilitat dels darrers temps. Aprofitant aquest impuls de popularitat, Paradise reuneix un grapat de rostres televisius per oferir-nos una comèdia simpàtica, políticament incorrecta i amb un rerefons amarg. Les tres històries que ens expliquen (dues ja prèviament estrenades com a peces de microteatre) tenen lloc en un prostíbul, cosa que aporta una sordidesa curiosa a un conjunt més aviat ingenu. El més destacable de la proposta és veure a aquest repartiment en papers molt diferents dels seus rols habituals. Sense cap mena de prejudici ni […]

Dins de la comèdia de boulevard, hi ha actualment un subgènere que es decanta per les situacions sorgides a partir d’un supòsit o d’una hipòtesi: Què passaria si…? El test n’és un exemple ben clar, ja que basa tot el seu argument en la següent disjuntiva: Prefereixes guanyar 100.000 euros ara o un milió d’aquí a deu anys? Com a premissa la trobo una mica pobra, però el pitjor és que en alguns moments la trama peca d’inversemblant i acaba caient en llocs comuns, ja transitats per moltes altres companyes de gènere. Si a això hi afegim un ritme desganat i unes interpretacions no del tot matisades, ens trobarem amb un producte poc reeixit que promet més del que acaba […]

Un cop més, el Teatre Gaudí torna a fer les delícies dels amants dels musicals, portant-nos en tota la seva esplendor una de les joies de l’Off-Broadway… i ja van unes quantes! Es tracta d’un musical que fa deu anys va arrassar als premis Tony i que en el seu repartiment original comptava amb els ara televisius Lea Michele (Glee) i Jonathan Groff (Looking, Hamilton). Tornant al present, la posada en escena barcelonina destaca per la seva creativitat i pel seu bon saber fer a l’hora de construir escenes. D’altra banda, la part vocal brilla en els temes que les veus sonen individualment, però agafa el seu màxim esplendor en els temes corals, aconseguint una fusió de veus i registres […]

Perquè té tots els elements necessaris: una història d’aventures, personatges de fantasia, vestuari molt vistós, moviment escènic àgil i cançons molt ben pensades per que els nens puguin retenir. Ah, i em deixava una cosa molt important: un ratolí famós, una fada i una bruixa. Que no falti de res. Hora i mitja que passa volant amb un entreacte de quinze minuts, temps suficient per anar a fer un pipí i comprat un pot de crispetes. Jo hi vaig anar amb els meus néts petits i m’ho vaig passar molt bé. Crítica completa » http://bit.ly/2ig9sNk

Després de fer gira per diverses poblacions de Catalunya, El Petit Príncep torna aquestes festes de Nadal al Barts. Aquest espectacle ja l’han vist més de 130.000 persones, és el tercer Nadal que passa per Barcelona. Ha estat guanyador de tres premis Butaca en la seva 21 edició: millor espectacle familiar, millor actriu de musical (Elena Gadel) i millor actor de musical (Guillem Martí). Tot i que es presenta com un espectacle per a públic familiar, penso que tot amant del teatre musical no s’hauria de perdre. Nosaltres, com ja tenim els fills grans, hi vàrem anar sols, i creieu-me si us dic que vam gaudir moltíssim. Es tracta d’un espectacle d’aquells que en diem rodó. Les veus, la posada […]

El dia 13 de desembre vaig poder anar al Teatre Apolo a gaudir de l’estrena de “Moustache”, un musical de gran format creat i dirigit per Coco Comin, una de les principals referents de la Comèdia Musical en el nostre país. “Moustage” és el primer gran musical de claqué , sota la disciplina del tap-dance, que es representa a Catalunya. El públic fem un viatge en el temps. Durant unes hores ens endinsem dins del music hall londinenc i gaudim de l’ambient que es vivia en aquella època de principis de S.XX. Londres 1940. Un incendi destrueix el “Moustache Music Hall”, el local de moda de la ciutat. Per conèixer la seva història… fem un salt enrere de trenta anys, […]

Raimon Molins ha sabut actualitzar la Nora de Casa de Nines d’Ibsen, un dramaturg que sempre he trobat un pèl antiquat, en una dona actual, perquè desgraciadament encara hi ha molts homes que es pensen que les seves dones són unes nines per jugar-hi. Són aquells que “les tenen com a unes reines”, cagumdena. Amb una posada en escena molt bona, que a base de vídeos en directe han transformat la petita sala en una casa de mides generoses i benestant, una direcció rigorosa i un elenc molt ben conjuntat, m’he trobat amb un Ibsen modern, ves quines coses. No us la perdeu; a més la trilogia només acaba de començar. Crítica completa » http://bit.ly/2hagKpM

RHÜMIA és una creació autònoma i independent de la primera tot i que es pot considerar una continuació de l’anterior RHUM, en compartir els mateixos personatges i els mateixos components, l’humor, el joc de paraules i la música. En aquesta ocasió s’ha incorporat el músic, clown i artista plàstic Mauro Paganini que pren el relleu de Guillem Albà. RHÜMIA és la tendresa en forma d’espectacle, és tornar a sentir que encara som una mica nens, que podem riure i ens podem sorprendre. Uns pallassos i músics que ens han fet gaudir d’un univers d’emocions amb una gran química entre ells i nosaltres. Una magnífica interpretació de tots sense excepció, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Pep Pascual. […]

Les millors comèdies acostumen a partir d’un detonant senzill i poderós que desencadena tota la història. Com més condensada estigui la potència de la seva premissa, més gratificant serà pel públic veure les seves conseqüències en els personatges. En aquest sentit, El test compleix exemplarment aquesta condició, ja que el punt d’inflexió del conflicte és un simple dilema teòric: “Què escolliries? 100 mil euros ara mateix o un milió d’aquí a 10 anys?”. Si debateu una mica amb el vostre entorn aquesta pregunta, comprovareu com es tracta d’una qüestió que, sorprenentment, divideix la societat en dos. Malauradament, aquest tema tan llaminer no acaba d’aprofitar-se en la història que proposa l’autor Jordi Vallejo. La deriva del plantejament inicial com a hipòtesi […]

No, no m’he passat amb el whisky; és la lletra d’un dels números musicals de Gente de Bien que La Cubana està fent al Teatre Coliseum. És el que passa quan els nou rics compren títols nobiliaris, s’incorporen a les elits barcelonines i parlen castellà perquè “fa” més fi. Aquest és un musical que tira més a revista del Paral·lel de la Mary Santpere, que a Rent. Peça divertida, “cubana” i rajant pel broc gros sense manies. Els veterans de Cubana us hi divertireu i els que encara sou verges flipareu. Jo no me la perdria. Crítica completa » http://bit.ly/2hVeAtY

Perquè la història és potent (Sòfocles), el llibret de Hugo von Hofmannsthal una virgueria i la música de Richard Strauss —l’alemany, no l’austríac dels valsos— potent com poques. Si hi afegim la direcció de Patrice Chéreau, vell conegut als teatres catalans, i el protagonisme de la soprano Evelyn Herlitzius, doncs ja ens hi falta ben poc: un elenc molt bo, un director d’orquestra —Josep Pons— que ha conduït la difícil música d’Strauss amb solvència i un conjunt molt bo… Gran nit d’òpera al teatre de la Rambla. A mi l’òpera se m’ha arrapat al estómac just al inici i només m’ha començat a deixar anar a l’altura de Castellolí, un poble a poc més de deu km. de casa. Crítica […]

“La natura no fa inferiors a les persones, el què és possible per l’home no és impossible per la dona” “Casa de nines”, “La senyoreta Júlia” i “La Gavina” són les tres grans obres de la literatura dramàtica triades i adaptades per la companyia Sala Atrium que formaran part de la “Trilogia de la imperfecció”. Una trilogia que dona veu i protagonisme a la dona, i que porten per títol “Nora”, “Júlia” i “Nina”. Totes tres estan adaptades i dirigides per Raimon Molins , director de la Sala Atrium de Barcelona i protagonitzades per Mireia Trias, Oriol Tarrassón, Patrícia Medoza i Gal·la Sabaté. “Nora” ,la primera de les tres obres de la “Trilogia de la imperfecció”, està basada en la […]

No negarem que l’argument és poc més que un disbarat puntejat de cançons. Tampoc negarem que l’excusa del programa de mà és precisament això, una excusa, ja que costa de veure-hi “una reflexió sobre el paper de les dones a la història del nostre país, fent servir el símil de la dona com a corista”. Però, malgrat tot, l’espectacle té el seu encant i t’atrapa des del primer moment. Potser serà per algunes de les cançons recuperades o potser per algun que altre bon acudit, tot i que penso que es deu principalment al carisma i a la complicitat de les quatre actrius –Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina i Rocío Manzano-, que assumeixen amb tota naturalitat diàlegs impossibles i […]

Tot i que no és de les meves obres preferides de Shakespeare, s’ha de reconèixer que Romeu i Julieta ha donat per mil i una versions. L’enfrontament de les dues famílies rivals ha servit d’excusa per posar damunt de l’escenari el conflicte real entre ètnies, bandes o fins i tot països eternament enfrontats. Marc Chornet i Anna Maria Ricart, en canvi, han optat per potenciar la història d’amor dels dos amants… i aquí potser radica el principal problema, ja que com a relació adolescent la cosa tampoc funciona. De fet, la relació dels dos amants de Verona és de les que més costa d’actualitzar, sobretot per unes formes i un llenguatge que la fan poc creïble i, fins i tot, […]