Recomanacions

MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del “Moustache Music Hall”, un espai on s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s’admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior…. arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d’alguna obra de Shakespeare. Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d’aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s’anaven representant en aquell espai, ja és […]

Ningú sabia massa bé que ens depararia l’últim musical de Coco Comín, i el cert és que el resultat ha estat encara més desconcertant i eclèctic que qualsevol previsió. Hi ha cançons originals, cançons versionades, coreografies de molts estils… però totes passades pel claqué o tap dance. Hi ha un personatge principal a l’estil de Pee-Wee Herman i una ambientació -i més d’una picada d’ullet- que ens acosta al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Tot plegat, una barreja curiosa amanida amb un humor simple i de traç gruixut. És cert que Moustache pot convèncer pel seu ritme trepidant, per l’excel·lent producció, per uns bons cantants i, sobretot, per unes coreografies i uns ballarins que ho donen tot i més. El […]

El pa de cada dia, però en aquest cas una mica més complicat. Un astronauta amb vestit pressuritzat força galdós manipula una taula de control amb pantalla de televiso ridícula, d’una qualitat xinesa, en el sentit de tot a cent. Una dona de mitjana edat, xerraire li fa un favor a una amiga ocupant-se del pis, doncs ella (l’amiga) ha anat a una trobada amorosa amb un desconegut contactat per Tinder amb l’esperança… de follar, follar molt. I tot això com lliga? Doncs… ja costa, ja, però us recomana que vegeu l’obra. Molt bon text i direcció de Clàudia Cedó i magnífics Cristina Cervià i Jordi Subirà. Crítica completa » http://bit.ly/2gxc0FH

Elektra, quarta òpera de Richard Strauss, estrenada el 1909 a Dresden, és un títol poc representat al Liceu. Ara bé, és una obra que necessita quatre cantants de primera divisió per l’enorme dificultat dels papers, especialment el de la protagonista, la princesa Electra, filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i germana de Crisòtemis i d’Orestes. El llibretista, Hugo von Hoffmansthal, es va basar en la tragèdia homònima de Sòfocles i presenta una dona obsessionada per un amor desmesurat cap al seu pare i per l’assassinat d’aquest a mans de la seva mare. En aquesta producció que es presenta al Liceu en cinc úniques funcions, les veus, d’autèntic luxe, són les d’Evelyn Herlitzius com a Elektra, Waltraud Meier com a Klytämnestra, Adrianne Pieczonka […]

Estem a l’Antic Teatre i esperem que obrin les portes de la sala per entrar, però avui estem davant d’una proposta diferent, avui són les dues actrius les que surten de la sala i enfilant-se en una cadira ens diuen que hem d’escollir a una de les dues per acompanyar la al camerino. Per un tema de proximitat ens afegim als que anem amb la Cris Celada i entrem a una petita habitació que avui fa de camerino. Amb una naturalitat esparverant la Cris es comença a despullar per canviar el vestuari mentre ens va parlant de coses seves. Ens parla també de tres personatges femenins del teatre, de Lisístrata que ha tingut una idea genial per acabar amb la […]

Ara que Barcelona s’està posant de moda com a ciutat de referència pels musicals dins de l’Estat, segons diuen els productors, resulta curiós observar com les propostes de petit format estan obtenint resultats molt més interessants que els grans muntatges. El despertar de la primavera és un nou exemple de com la manca d’un pressupost elevat no és impediment per oferir un producte de qualitat, engrescador i satisfactori. L’adaptació a llengua catalana d’aquest espectacle de culte, guanyador de vuit premis Tony, transmet una energia vibrant i un ampli ventall d’emocions gràcies a un càsting molt potent i encertat, i una traducció molt acurada de David Pintó. Però, sobretot, cal destacar l’enorme treball de direcció de Marc Vilavella que, no només […]

Quatre germans són els membres de la família Parks i viuen a San Francisco. Orfes de pares els tres germans grans han de tenir cura del germà petit que encara està en edat escolar. Petra i Sparks són els germans grans, bessons. Petra (Laura Manchón) exerceix la prostitució per poder sobreviure mentre el seu germà petit juga en el seu cau, una gran capsa de cartró. Sparks (Francesc Abril) no viu amb ells i va tots els diumenges a dinar, és un personatge fosc i violent que no sabem a què es dedica. Willy (Iris Di Cassi) és la germana mitjana, tampoc no viu amb ells i també va els diumenges a dinar. Ha entrat al món de la política […]

“Els darrers dies de la Catalunya Republicana” narra els fets de l’exili català, en els dies de l’ocupació franquista, de Catalunya, des de la perspectiva del periodista, lingüista i polític català ( militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l’exili), Antoni Rovira i Virgili. Jordi Hervàs es converteix durant una hora en el personatge d’Antoni Rovira i Virgili. L’acompanya un violoncel·lista. El seu rostre està cobert amb una gassa negre. La música sona durant tot l’espectacle. És l’encarregada de posar so als efectes ambientals (pluja, el soroll d’un cotxe en marxa,…), i també d’acompanyament del text amb melodies de cançons molt simbòliques de Catalunya com són Els Segadors, La Santa espina, L’Emigrant, Rossinyol que vas […]

Un homenatge sempre és un terreny de treball delicat. Amb la mirada posada en la lloança de l’objecte o subjecte en qüestió, normalment, queda poc espai per a la innovació, l’atreviment o la veu pròpia de qui s’encarregui del projecte. En aquest cas, Les noces de Fígaro fan molt bé el seu servei com a part de la merescuda commemoració dels 40 anys del Teatre Lliure. La peça és, en realitat, una reproducció de l’emblemàtic muntatge original que Fabià Puigserver va estrenar l’any 1989 amb gran èxit de públic. Donades les circumstàncies, la versió actual dirigida per Lluís Homar, amb un nou repartiment però mateixa escenografia i vestuari, compleix sobradament amb el seu comés. L’espectacle fa un exercici de nostàlgia […]

Com molts de nosaltres, abans de ‘Mal Martínez’ no coneixia en Marc més enllà del ‘Mataiaies’ de Nit i dia a Tv3 i altres aparicions a cinema i televisió. Amb aquest espectacle ens mostra una altra cara plena de realitat i honestedat on ens explica la seva història sense filtres ni maquillatges. L’espectador es situa davant d’un one-man show en cru i envoltat d’instruments, una aposta personal i valenta que va sorgir del Singlot Festival de la mà d’El Terrat. Personalment, celebro que un espectacle així es pugui veure als teatres de Barcelona. Aneu-hi, no és habitual trobar apostes tan úniques. Bon Martínez!

Es tracta d’un espectacle que podríem molt ben veure a llocs com El Molino, perquè vol representar una mena de Music Hall, malgrat que tota la música és enllaunada, suposem que a causa d’un pressupost més aviat minso, així com la utilització del playback per les veus de les cançons durant tota la representació. Els espectadors estan situats a peu de l’escenari, asseguts al voltant d’una sèrie de taules, on es poden fer consumicions mentre veiem l’espectacle. Són 4 actors i una actriu els que veiem durant la representació, malgrat que tots 5 fan el paper de dona; elles ballen i actuen a sobre de l’escenari, i com és normal en aquest tipus de representacions, també es passegen entre els […]

Tots sabem que l’Àtic 22 és una golfa, no un teatre. Queda de puta mare, però s’ha de ser molt curós amb el tema acústic, i aquesta nit això no ha passat. Crec que s’han equivocat fent un muntatge a tot el llarg de l’espai (penso que no era necessari i que de una punta a l’altra costava d’entendre), amb la sonorització quan la prota parlava pel micro (reverberacions potents) i finalment amb la velocitat que l’actriu parlava, menjant-se una paraula darrera l’altra. Em sembla que els directors haurien d’estar més al tanto dels temes acústics. Sé que amb 76 anys les meves orelles ja no són el que eren, tot i portar correcció; però diu l’estadística que la major […]

Flor de Nit era un cabaret del Paral·lel, un dels carrers més emblemàtics de la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat …. que fort comença a sonar dir això ….. Un cabaret que reuneix artistes, bohemis, senyorets i gent de l’alta burgesia barcelonina però en el que també es trobaven revolucionaris i noies de vida sospitosa. Estem en una època convulsa on tot està a punt de canviar i que acabarà en la Guerra Civil. I en aquests cabarets convergeixen tots tipus de persones, deixant de banda diferències polítiques i ideològiques, buscant la disbauxa i el plaer. Flor de Nit ens parla d’un triangle amorós, Rosa (Ariadna Suñé) és la nova estrella del cabaret que ha estat […]

Amb Les Noces de Fígaro, el Teatre Lliure celebra oficialment el seu 40è aniversari. L’espectacle replicael muntatge estrenat l’any 1989, ara dirigit per qui va ser Fígaro aleshores, Lluís Homar. Amb una posada en escena àgil (malgrat que el text agrairia alguna retallada) i un repartiment magnífic que funciona a la perfecció, Les noces de Fígaro és un clàssic muntat com a tal que demostra que el Lliure ha estat, és i serà. Per molts anys! Més informació a Somnis de teatre

La desaparició de Wendy és el text més únic de Benet i Jornet i, sens dubte, el meu preferit. En ell, l’autor fuig del realisme i el costumisme per endinsar-se en territoris molt personals. Amb una gran valentia i la defensa que proporcionen els contes i els somnis, l’autor s’explora i ens parla del seu aïllament, de la seva sensació de no encaixar en el món on viu, de no entendre què vol dir fer-se gran, de no voler fer-ho, de veure’s com una barreja impossible de Ventafocs i Peter Pan. Per la seva banda, la posada en escena d’Oriol Broggi dóna vida al no lloc on transcorre tota la història, un territori oníric i irreal, ple de personatges i […]