Recomanacions

Un text pensat per ser llegit i no pas per ser interpretat en un escenari i d’aquí la dificultat d’aquesta adaptació d’Ignacio García May, dramatitzada i dirigida per Marc Montserrat-Drukker. Aquest text va ser escrit el 1955 pel que, aleshores, era un jove reporter del diari “El Espectador” de Bogotà, Gabriel García Márquez. Va ser publicat en el diari durant 14 dies consecutius i en 1970 va ser recopilat en el llibre que ara coneixem, i publicat a Barcelona per la reconeguda Carme Balcells. Ens explica la història de Luis Alejandro Velasco, un tripulant del buc militar colombià A.R.C. Caldas, ancorat al port de Mobile, Alabama (EUA) per unes reparacions. Un 28 de febrer sarpa amb destinació a Cartagena de […]

Ja fa més de vint anys que Yasmina Reza va estrenar el seu artefacte més pur i exitós. En aquell moment, Art va suposar l’encaix perfecte entre la comèdia de boulevard i el teatre pseudo intel·lectual, que permet riure… però amb criteri. També va brindar la possibilitat de reunir tres actors brillants perquè brillessin encara més amb uns diàlegs enginyosos i certament irònics. Tot allò va funcionar a més de mig món, i el més curiós és que 22 anys més tard encara segueix funcionant. La pàtina d’intel·lectualitat ha quedat un pèl diluïda i l’autora no ha aconseguit superar el seu propi text, però el ritme intern de la peça i la composició dels tres personatges -no sempre tan subtil […]

Fa uns quince anys, vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta obra en un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats al Teatre Tívoli, el qual va suposar en el seu moment un èxit de crítica i públic. El text de Yasmina Reza arribava a la platea amb força i qüestionava el concepte d’art, alhora que disseccionava les relacions d’amistat. És va convertir en un èxit instantani i va passar a convertir-se en un clàssic contemporani, representant-se per tot el món. La versió que ens arriba ara al Teatre Goya és tot un encert a diferents nivells. No només aconsegueix transmetre a la perfecció el text de Reza, sinó que es fa d’una forma totalment dinàmica i encertant en el to còmic […]

Sin perder el tono cómico, el texto se introduce en las partes más oscuras de los personajes llegando a tratar temas tan serios como la ludopatía, el alcoholismo y el maltrato. Nunca he creído que el grito sea una buena forma humorística, y es cierto que al montaje dirigido por Daniel Veronese le sobran algunos decibelios. La broma fácil parece de entrada que roza la frivolidad. Sin embargo, todo tiene un porqué, y vale la pena esperar a la resolución de la trama para entender el verdadero mensaje de la pieza. Precisamente la intriga de toda la situación es el gran atractivo del texto de Matias del Federico. Del mismo modo que ocurría con comedias del estilo como Toc Toc […]

Una oficina amb dues taules, un despatx amb una persona treballant dins, una escala i un passadís en el primer pis. Arriba l’Aurora (Chantal Aimée) que flirteja descaradament amb el vigilant. De mica en mica arriben les altres cinc dones. Elles formen part de la brigada de neteja de les oficines. Tota la història que ens expliquen passa en el transcurs d’una nit. Una de les dones, Sofía (Àurea Márquez) és la que lidera la revolta i vol que la resta de dones facin el que ella diu. S’enfronta amb el vigilant, únic representant de l’empresa, i vol prendre actituds radicals que no totes comparteixen. Però totes s’hi avenen, excepte Rita (Júlia Truyol) que és justament la seva cosina i […]

Els espectacles de dansa que ha protagonitzat la bailaora de flamenco MARÍA PAGES, (almenys els que nosaltres hem pogut veure fins ara), tots ells… TOTS, ens han fascinat; creiem erròniament que aquell DUNAS que vàrem veure al GREC 2010, mai es podria superar… i més tard vàrem poder veure UTOPÍA i ens va passar exactament el mateix; …. i ara descobrim amb ÓYEME CON LOS OJOS, la Maria Pages encara més autèntica, ja que es mostra davant dels nostres ulls, tal com és, desproveïda del suport de la seva companyia, en un “solo” de dansa, ple de sensibilitat que ens ha deixat sense alè. La dansa la porta gairebé ella sola, excepte una petita i meravellosa col·laboració del ballarí José […]

No vam ser a temps de veure aquesta proposta quan la van programar al mes d’abril I ara no volíem deixar passar l’oportunitat de veure-la. Nosaltres recordem vagament aquell nen que sortia a programes d’Antena 3 o TeleCinco imitant personatges com Felipe González o Aznar. Recordem, un nen amb jaqueta lluenta de color blau i unes ulleretes. Tenia i té, un any més d’edat que la nostra filla. Quan ella jugava amb nines, Rubén ja anava pels platós de televisió i viatjava sovint a Madrid. No tenia amics, no podia seguir el curs escolar amb normalitat, no podia- signat per contracte- jugar a futbol …. Rubén Ramírez havia jugat sempre a imitar les veus que escoltava per la ràdio, de […]

En aquesta ocasió no us parlaré ni de l’escenografia, ni de la direcció, ni tan sols de les interpretacions dels actors. El que més he valorat és la iniciativa de Lluís Pasqual. Recordar per no oblidar. Fer memòria. Any 1938, per cobrir les nombroses baixes, són enviats a primera línia de foc nois sense cap mena de preparació militar, són els de la lleva del 41, nois que en aquell moment tenien 17 anys. Aquesta generació van ser batejats com “La quinta del biberó” “In Memoriam” és el relat d’una historia viva amb la intenció de servir d’exemple per a futures generacions, per evitar que uns fets tan dolorosos es tornin a repetir. “In Memoriam” es un homenatge a una […]

Hem arribat !!! ….. l’últim dia però hem aconseguit encabir a la nostra agenda aquesta proposta de la Sala Fènix que no ens volíem perdre. Un treball sensacional de Felipe Cabezas. Una habitació buida amb un únic somier contra la paret, una daga penjada una mica més amunt i un home assegut, encongit de dolor i de solitud. L’home és Bruto. Ha de prendre una decisió lluitant amb els seus sentiments en pro de la democràcia. Un monòleg teatral inspirat en Juli Cèsar, l’obra de Shakespeare. Bruto s’enfronta al dilema d’assassinar a un dictador que amenaça amb tiranitzar Roma, una persona a la qual estima profundament i que a més és l’amant de la seva mare, tot i que no […]

Poques vegades tenim la oportunitat de poder veure teatre clàssic als nostres teatres, així que sempre que veig programada alguna obra d’aquest estil intento no perdre-me-la. En aquesta ocasió venia la companyia Teatro de la Abadia amb un dels clàssics més importants de la literatura espanyola, la “Celestina”, una tragicomèdia escrita per Fernando de Rojas, datada al voltant de l’any 1499. La “Celestina” era un imprescindible que no em volia perdre per moltes raons: -Perquè m’agrada el teatre clàssic. -Per ser la primera obra de la literatura espanyola traduïda a l’anglès. -Per ser considerada una de les obres que dóna naixença a la novel·la i el teatre modern. -Per que el paper de la Celestina en aquesta ocasió estava representat […]

Hi ha una llegenda urbana segons la qual, quan es parla de filosofia a una emissora de televisió, els espectadors fugen a mirar altres canals. Probablement falsa i interessada, aquesta teoria aprofita un trist concepte col·lectiu del nostre imaginari que associa filosofia i avorriment. El filósofo declara sembla intentar lluitar contra aquests prejudicis apostant per l’humor d’un text que, en realitat, és més enginyós que esbojarrat. No obstant això, l’espectacle està dirigit com un vodevil passat de voltes i excessiu que, en realitat, no és, provocant una estranya sensació en l’espectador. Afortunadament, obviant aquestes estridències tonals, el text està farcit de frases ocurrents, respostes gracioses i sortides sorprenents del protagonista (un temperamental Mario Gas) que fan que, tot plegat, sigui […]

“Les dones sàvies” és una obra de Molière (Jean-Baptiste Poquelin), estrenada l’any 1672 a París , basada en situacions i personatges contemporanis del tot reals. Mentre Molière a la seva obra fa una sàtira sobre l’educació femenina de l’època, i critica la hipocresia de la societat del seu temps, Lluís Hansen, responsable de la dramatúrgia, en fa una versió més esbojarrada adaptada a la nostra època. Hansen ens proposa una versió més actual de “Les dones sàvies”; manté el to i la forma originària del llenguatge, però sense la necessitat de ser recitada en vers. Per un altre banda ha adaptat l’obra a tan sols vuit personatges , interpretats tots ells per dos actors, l’Enric Cambray i Ricard Farré. Així […]

En la línia independent, innovadora i actual de la productora, el nou muntatge de La Brutal planteja un interessant conflicte sobre una parella de periodistes (fotògrafa i reporter) que tornen d’Iraq al seu apartament de Nova York, on hauran de recuperar-se de les ferides físiques i emocionals que els ha causat l’experiència. Escrita per Donald Margulies, l’espectacle fa servir com a teló de fons el suculent debat sobre els límits del periodisme de guerra per parlar, en realitat, d’una crisi amorosa on la vocació professional i els objectius vitals entren dolorosament en contradicció. Amb un quartet d’intèrprets excepcional dels quals Ramon Madaula destaca per la seva magistral naturalitat, el millor de la direcció del sempre encertat Julio Manrique és l’aposta […]

A La fiesta en paz Aleix Duarri crea amb molt d’encert un mosaic per intentar descriure la societat espanyola a l’època de la Transició. Amb la mirada crítica de qui vol aprendre i arribar al fons de la qüestió, però sense idees preconcebudes, Duarri tria moments, personatges, sensacions i anècdotes per confegir un espectacle interessant, poètic, sensorial i amb tocs d’humor. Amb un ritme frenètic i unes interpretacions ajustades, La fiesta en paz constitueix un retrat d’un moment únic i estrany que no queda pas tan lluny. Un episodi de la nostra història que convé revisar si no volem seguir perpetuant errors. Un exercici de memòria històrica d’allò més recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Ahir diumenge dia 30 d’octubre, vam tenir la gran sort de descobrir aquesta petita joia, una “estrena absoluta” segons indica el programa de mà, que s’ha representat per primera vegada al Teatre Gaudí des del 26 d’octubre, en només cinc funcions. La Companyia Arden Producciones es va fundar en 1995 i els seus creadors van ser Juan Carlos Garés i Chema Cardeña. Aquesta companyia valenciana va néixer sota un projecte teatral: la creació de muntatges de tall clàssic, a través de textos contemporanis. Estem situats a Berlín i ens explica la història de tres amics en quatre moments diferents en el temps, 1933 marcat per l’incendi del Reichstag, 1938 recordat per “la noche de los cristales rotos”, 1941 en plena […]