Recomanacions

Molt soroll, musicat, amb humor i clown, fan molt! no pas “no res”. Shakespeare s’hi destil·la en els monòlegs més purs, deliciosos alguns, divertits els altres, i molt!!! divertits en boca de David Verdaguer. L’energia coral és elèctrica i encomanadissa. Llàcer fa brillar els actors al nivell que marca, i no hi manca gota de talent. M’encanta la ximpleria que destil·len els enamorats, que utilitzin tècniques de mim i clown per exagerar la seva pèrdua de coneixement emborratxats d’enamorament. També m’enamora, i aquest sí, pallasso, és Guillem Albà. Un d’aquells ingredients que donen un toc especial a l’espectacle. Un cop gaudida la nit, llarga, però gaudida, queda, doncs, l’essència de Shakespeare, i de Llàcer. Deconstruir Shakespeare, fresc, jove, divertit, i […]

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en “papitu”, ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra. LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra “Berenàveu a les fosques”, estrenada al desaparegut […]

S’acostuma a dir que Shakespeare, quan es fa bé, és un autor molt comercial. És difícil determinar què vol dir “bé o malament” en aquest context o, si més no, implica trepitjar un terreny perillosament subjectiu. El que no admet discussió és que aquest Molt soroll per no res dirigit per Àngel Llàcer és, certament, un producte comercial de primera i així ho corroboren les xifres de venda d’entrades. L’espectacle és una festa magnífica, divertida i lluminosa que pren com a referència el Hollywood dels anys cinquanta, adornant el text del dramaturg anglès amb cançons de Cole Porter. Així, el muntatge es proposa enamorar i fer feliç a la gent, i ho aconsegueix sense cap mena de dubte. Resulta difícil […]

L’any 2007 els premis Tony, els més prestigiosos que s’atorguen al teatre que es fa a Broadway, van condecorar a Spring Awakening com el musical de l’any. Aquells vuit guardons la van reconèixer com una de les grans, tot i que al no tenir un muntatge espectacular dels que els hi agraden a les grans productores l’espectacle va tenir una projecció internacional reduïda. Ara, finalment, Marc Vilavella i David Pintó la porten a Barcelona en un format adaptat i reduït… però amb tota la força de les seves cançons i l’energia d’un repartiment jove totalment lliurat a la causa. El despertar de la primavera, basat en l’obra homònima de Frank Wedekind, té el seu punt fort en la partitura pop-rock […]

Una nova proposta de la Companyia “Les Antonietes” escrita i dirigida per Oriol Tarrasón. Amb aquesta producció trenquen amb la línia de treball a la que ens havien acostumat, les adaptacions dels grans clàssics com Ibsen, Tenessee Williams o Arthur Miller. Volen amb això apostar per obrir una nova (doble) línia de treball, el teatre contemporani i la comèdia. Annabel Castan i Dani Arrebola són una parella d’actors que interpreten el paper d’un matrimoni en una tragèdia vestida de comèdia. I tota l’estona fan davant nostre aquest doble paper d’actor i personatge, interaccionant constantment amb nosaltres de tal manera que els llums de la petita sala del Maldà no s’apaga en cap moment. Som interpel·lats i som testimonis de les […]

Perquè ella es vol divorciar, però ell no, i això pot ser un problema… pels que es volen divorciar. Una trama lleugera, una mica feble i amb un discurs una mica reiteratiu, però m’imagino que l’obra no pretenia res més que divertir, i l’autor —Oriol “Antonieta” Tarrason— ho ha aconseguit. Com a director també ha portat al duo interpretatiu —Annabel Castan i Dani Arrebola— a un nivell considerable, i amics, romans, compatriotes, aquí hem vingut a veure una comèdia lleugera, a passar-ho bé i penso que els responsables de la funció ho han aconseguit. De tan en tant als que veiem força teatre ens va molt bé desengreixar i veure coses laxants, i no parlo de restrenyiment. Crítica completa » […]

Vist el que passa avui al món, no sé si és tan absurd. Ionesco sabia molt bé on tenia el dit i on era la nafra, o sigui que… Amb una excel·lent traducció de Joan Tarrida, Glòria Balañà ha dirigit unes Cadires molt ben alineades amb l’ajut de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez, que han estat especialment encertats al servei d’aquest convidats que no existeixen, fantasmes, éssers del “no res” —Heidegger, Sartre…—. Penso que val molt la pena arribar-se al Teatre Akadèmia per assistir a la reunió convocada pel Vell i la Vella i escoltar al orador que han contractat malgrat el petit inconvenient de que… és mut. Crítica completa » http://bit.ly/2gpKIBi

Hi ha obres molt ben fetes, rodones i amb interpretacions fantàstiques que no aporten absolutament res de nou. En canvi, n’hi ha d’altres que potser no ho són tant, de rodones, però que són molt més interessants. Wohnwagen és una d’aquestes. És un d’aquells muntatges que valen la pena no només pel gaudi de veure’ls -que ho és i rius molt- sinó sobretot perquè surts amb la ment eixamplada, amb menys prejudicis i la grata sensació de veure que encara hi ha molts camins per recórrer dalt d’un escenari. I això que el tema de l’obra no és gens nou. Rémi Pradère s’inspira en aquella història d’insatisfacció que interpretaven magistralment la parella formada per Leo Dicaprio i Kate Winslet a […]

Alguns diuen a la tercera, però avui ha estat a la segona, perquè jo aquesta obra ja l’havia vist i ni me’n recordava. Aleshores la vaig valorar amb un sol aplaudiment, però és que la van fer en alemany i el sobretitolat no funcionava; toma! http://bit.ly/1Jn8PcR Avui ha anat diferent, i a fe de Déu que aquesta canalla que fan Wohnwagen a la Seca l’han muntat grossa. Ho han fotut tot de potes enlaire, com si per la sala Joan Brossa hi hagués passat un tornado… o una companyia de teatre postmodern, i entre un dimoni que no calla, una fada que és un “fado”, una una bruixa molt dolenta que està mol bona… continuo? una parella que s’han enamorat… […]

Advertència: els espectadors no poden cantar al teatre. Ni ballar. Si més no, teòricament. Us aviso perquè si aneu a veure Priscilla “Reina del desierto”, el musical no podreu evitar primer moure els peus al ritme de la música disco i després, sense poder-ho remeiar, començareu a taral·lejar les lletres de I will survive, Hot stuff, It’s raining men o I say a little prayer. Les plataformes, els vestits impossibles i el bon humor que irradien tots els personatges fan d’aquest musical una experiència molt divertida que necessita ser compartida amb amics i familiars. Com a la pel·lícula, hi ha moments de tristor, però es compensen de sobres amb la festa que se celebra cada dos per tres dalt de […]

Qualsevol que, alguna vegada, hagi pujat a un escenari i hagi gaudit de l’experiència, estarà d’acord que el sentiment de felicitat que produeix és inigualable. Aquesta eufòria addictiva gairebé només es podria comparar amb l’adrenalina del començament d’una relació amorosa. You say tomato juga, en certa manera, amb aquest paral·lelisme per parlar de la crisi de parella, la generacional i l’artística en una comèdia dolorosa, amb mala llet i molt honesta. Els dubtes, la insatisfacció, la frustració o la negació són algunes de les emocions plasmades pel dramaturg Joan Yago en aquesta obra incisiva que sap plasmar, en certa manera, les decepcions que ens pot portar la vida i les dificultats per afrontar els sentiments i la realitat tal com […]

L’ambient de la sala només entrar ja et transporta a una altra realitat. Ben aviat ja no recordes que ets a Barcelona o dins d’un teatre. Llum làser, fum, música techno i una cúpula de roba brillant, tot per donar vida a un conte d’amor postmodern poblat de referències pop i personatges de les faules de la infància: àngels i dimonis, fades i bruixes. Wohnwagen és teatre inmersiu i indescriptible, que busca sorprendre i provocar l’espectador, que busca una estètica poc realista però sempre per explicar la seva veritat, una proposta arriscada i divertida que segur que no deixa ningú indiferent. Més informació a Somnis de teatre

Priscilla, reina del desierto té tot allò que promet al cartell: perruques, maquillatge, plataformes, colors vius i molta festa. Amb una banda sonora que agrupa tot de cançons d’aquelles que aixequen qualsevol festa i un pressupost que permet canviar de vestuari a cada escena, Priscilla és un musical que entra, sens dubte, pels ulls. Tot i que es troba a faltar que la música sigui en directe, el cert és que tot sona de meravella i que les tres solistes principals, malgrat passar la major part del temps penjades de la boca de l’escenari, ens regalen unes interpretacions magnífiques. Una bona opció per a una tarda entretinguda. Més informació a Somnis de teatre

Divertidíssima versió teatral de Some Like It Hot de Billy Wilder (aquí tots la coneixem per Con faldas y a lo loco) que es marquen 15 actors i ballarins i un conjunt de jazz en directe al Teatre de l’Eixample. El muntatge es va estrenar la passada temporada al Teatre Gaudí i va exhaurir localitats en una volada, i no és per menys: es basa en un guió que és un clàssic de les comèdies musicals, les coreografies de Laura Olivella et transporten directament a Broadway, i els actors/actrius, en especial els tres protagonistes (Bealia Guerra, Rubén Yuste i el camaleònic Xavi Duch), estan fantàstics. Sugar és una de les millors propostes musicals de la ciutat: és un musical immens […]

Priscilla, Reina del Desierto no enganya a ningú. A aquest musical s’hi va a gaudir, a cantar, a ballar i a flipar amb una espectacular posada en escena amb glitter a tonelades i plataformes de dos pams. És una gran festa petarda a ritme dels millors ‘hitazos’ discotequers. El musical té una trama lleugera que es centra en les aventures de dos transvestits i un transsexual que recorren Austràlia perseguint els seus somnis en una furgoneta, la Priscilla, que vindria a ser una versió marica i tot-terreny del vaixell de Mar i Cel (completament robotitzada, gira sola i ofereix moments divertits). Tot el muntatge esdevé una exaltació del món drag, amb uns personatges tan estereotipats com els que podeu trobar […]