Recomanacions

Ahir diumenge dia 30 d’octubre, vam tenir la gran sort de descobrir aquesta petita joia, una “estrena absoluta” segons indica el programa de mà, que s’ha representat per primera vegada al Teatre Gaudí des del 26 d’octubre, en només cinc funcions. La Companyia Arden Producciones es va fundar en 1995 i els seus creadors van ser Juan Carlos Garés i Chema Cardeña. Aquesta companyia valenciana va néixer sota un projecte teatral: la creació de muntatges de tall clàssic, a través de textos contemporanis. Estem situats a Berlín i ens explica la història de tres amics en quatre moments diferents en el temps, 1933 marcat per l’incendi del Reichstag, 1938 recordat per “la noche de los cristales rotos”, 1941 en plena […]

Aquesta obra és una peça escrita pel reconegut dramaturg i guionista nord-americà David Mamet i és el text triat per l’actor Enric Majó per commemorar 50 anys damunt dels escenaris. David Mamet va escriure “Una vida al teatre” el 1977 i li va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Chicago. Dos actors comparteixen camerino en un teatre. Un d’ells és jove, gairebé un debutant. L’altre simbolitza l’experiència del seu ofici. Representen obres de repertori clàssic i contemporani. Fora de l’escenari comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. Enric Majó es Robert, l’actor amb experiència que aconsella a un debutant, un […]

Tots recordem la fantàstica interpretació d’Arte que van fer Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito al teatre Tívoli ara fa uns quinze anys. El text de Yasmina Reza, brillant, incisiu i molt divertit, furga en les ferides de l’home contemporani: la solitud, la incomunicació i la incapacitat de ser entès. Escrita el 1994, vint-i-dos anys més tard l’obra no ha perdut ni un bri de vigència. En aquesta ocasió Art ha comptat amb dos dels pesos més pesants del teatre català: Pere Arquillué i Francesc Orella (abans de sortir a la televisió ja eren dos actors amb majúscula). Sense desmerèixer gens ni mica Lluís Villanueva, que juntament amb ells dos formen un trio que funciona amb la […]

Un matrimoni espera un convidat i preparen la conversa que han de mantenir. Ell és un vell professor, un filòsof, al que han demanat entrar a l’Acadèmia i no vol fer-ho. Ella és la seva dona aparentment dedicada al seu marit. Ell és Mario Gas, ella es Rosa Renom. Aquest vell professor, que va en cadira de rodes, s’omple de raonaments i justificacions per tal de mostrar-se superior, intel·lectualment, al seu convidat quan arribi. Les comparteix amb la seva dona amb qui s’intueix manté una relació molt particular, d’amor i submissió per part d’ella. Una relació que en un primer moment no acabem d’identificar amb claredat, en una primera part que potser es fa una mica llarga. L’aparició inesperada de […]

Tot i ser una obra que, encara, està molt present en el nostre imaginari, gràcies a les diferents versions que van fer Josep Maria Flotats i Ricardo Darín fa més de 10 anys, Art continua sent un plat deliciós que ve molt de gust. I és que el text de Yasmina Reza, una història sobre l’amistat masculina i el temperament dels homes disfressada de sàtira contra l’art modern, continua tan fresc, intel·ligent, divertit, enginyós, vigent i sorprenent com el primer dia. En aquesta nova adaptació, tres mestres de la comèdia (Orella, Villanueva i Arquillué) aprofiten l’avinentesa per brillar damunt de l’escenari amb una lluita dialèctica on els silencis són tan suggerents com les paraules. La direcció de Miquel Gorriz també […]

Un fotoperiodista ha de continuar disparant la càmera davant la nena que s’està dessagnant, o s’ha d’aturar i ajudar-la? Potser la decisió correcte és continuar fent fotos i que el món les vegi, però podrà dormir a les nits sabent que no la va socórrer? És just prejutjar a una noia de vint i pocs anys perquè està com un tocinillo de cielo i s’ha casat amb el madur intel·ligent i atractiu (i amic) que estava fins a les celles de la seva antiga dona? És curteta o només innocent, com li correspon per edat? I a ell, l’han de menysprear perquè als seus cinquanta s’ha buscat una pell llisa que l’escalfi a les nits? Aquests són els dubtes que, […]

Daniel Veronese va dirigir-la en la seva estrena a Buenos Aires i en la seva representació a Madrid i ha decidit dirigir també aquesta versió en català adaptada i traduïda per Edu Pericas. Tres parelles entren desordenadament en una sala de la consulta de la seva psiquiatra, ja que han estat convocats a una sessió de teràpia col·lectiva. No es coneixen entre ells i la primera sorpresa és que aquesta sessió es desenvoluparà sense l’assistència i tutela de la professional. És nit de divendres i per tant no hi ha pressa en acabar la sessió. Tres parelles que tenen conflictes diferents i que es troben en moments diferents en les seves relacions, la formada per Esteve i Carla una parella […]

Areusa no, ella ho fa com Déu mana, en pilota picada; coses del teatre, discriminació positiva o negativa? És anecdòtic, però ho he trobat fals. Detalls com aquest al marge, aquesta Celestina (d’entrada el text el considero fluixet) m’ha decebut. Potser J. L. Gómez s’ha ajustat massa a l’original i se m’ha fet pesada i llarga. Al final Pleberio amb la seva filla i dona mortes al seu davant, no s’acabava mai de lamentar. El fet de que el paper protagonista el fes un actor en contes d’una actriu no m’ha aportat res. Potser hi anava amb massa expectatives, doncs jo de Gómez i els de La Abadìa, sempre n’espero molt. Crítica completa » http://bit.ly/2eZF8WB

La guerra, tan horrible, tan intensa, genera addicció. Ho admeten tots aquells qui l’han viscut des d’una vessant professional, siguin militars, periodistes o fotògrafs. Bentornats (si tornen) els reconeixen com a valents herois que es juguen la vida per explicar-nos les desgràcies alienes, i és clar, no tornen a veure amb els mateixos ulls la vida frívola i banal del primer món, on els principals problemes es desplacen a petits conflictes familiars o a la compra d’un sabó del body shop. A La Treva, Clara Segura interpreta la Sarah, una fotoperiodista ferida per l’esclat d’una bomba a l’Irak. Plena de cicatrius a la cara i a l’ànima, intentarà fer una vida “normal” junt amb el seu xicot, en James (David […]

Des d’un bon principi el dramaturg nòrdic Lars Norén va ser conegut com el nou Strindberg, tot i que amb el temps i la transformació de la seva obra també se li podrien buscar similituds amb Harold Pinter. De fet, entre ells dos hi ha tantes semblances com diferències. Ambdós coincideixen moltes vegades en alguns punts de partida o en l’enfocament de determinats personatges, però el desenvolupament i la manera d’afrontar el conflicte és prou diferent. A El coratge de matar fins i tot podem trobar algun antecedent de la pinteriana Qui a casa torna, però Lorén de seguida porta els seus personatges cap a la crispació i l’enfrontament. Suposo que això és el que més costa de gestionar, perquè […]

Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment. Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ?? De quina “fibra” està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir?? Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles …. i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís. Un text que no pots deixar a la sala de teatre, sinó […]

Arquillué, Orella i Villanueva com a primeres espases i Gorriz com a director, guanyen perquè són un pòquer d’asos, i encara hi cabria un comodí, l’autora Yasmina Reza, i aleshores farien repòquer; altra vegada guanyarien, i es que Art és un comèdia que ho té tot per triomfar i la que s’està fent al Teatre Goya ho farà i estic segur que esgotarà entrades perquè és un bombó i aquesta posada en escena és extraordinària i estic segur que els espectadors arriben a casa contents i en conseqüència fan l’amor amb les seves parelles. Mireu si n’és de beneficiós el teatre ben fet. No us la perdeu que val molt la pena. Crítica completa » http://bit.ly/2dJX6zl

Aquest ha estat l’espectacle inaugural de la XXV edició de Temporada Alta i ha aixecat tot tipus d’opinions, a favor i en contra. Nosaltres vam poder veure-la aquest diumenge dia 23 al Teatre Lliure, i ens ha emocionat i trasbalsat, un cop de puny directe al cor. Una proposta que no podem deixar de recomanar ja des de les primeres línies d’aquest escrit. La Batalla de l’Ebre va ser una de les batalles més dures i decisives de la Guerra Civil. Un combat de desgast entre les tropes republicanes i l’exèrcit franquista que va començar a la fi de juliol de 1938 i va acabar el 16 de novembre del mateix any amb més de 20.000 morts. Bona part dels […]

El musical “Scaramouche” està basat en la novel·la homònima de l’escriptor Rafael Sabatini (1875-1950), publicada en 1921, ambientada en la França revolucionaria del segle XVIII. “Scaramouche” és una comèdia musical d’aventures, amor i revolució. L’acció es situa a França. Any 1789. El poble francès passa gana , i a més està injustament castigat per una noblesa autoritària i dèspota . Scarasmouche és l’heroi que amagat sota una màscara, s’enfronta a l’aristocràcia francesa convertint-se en el defensor del poble . Scaramoche és el símbol universal que representa l’esperança,la justícia i la llibertat. Sóc una gran seguidora de Dagoll Dagom, una de les companyies més importants dins del teatre musical de casa nostre. He tingut la gran sort de haver poder vist […]

“Les Criades” es un clàssic francès del S.XX, escrit l’any 1947 pel dramaturg Jean Genet, mentre aquest encara estava a la presó. L’obra descriu el submón de las serventes, un submón que guardaria paral·lelismes amb el del propi Genet. Escrita en un període en que estava molt present la lluita de classes, Genet es va inspirar en un fet real que va passar l’any 1933 conegut com “El cas de les germanes Papin”. Gràcies al seu ampli ventall de possibilitades interpretatives i de direcció, “Les Criades” és una de les obres més representades en els escenaris. La versió que es pot veure a La Seca és una adaptació escrita i dirigida per la dramaturga Genoveva Pellicer. “Les Criades” és una […]